dissabte, 31 de març del 2012

L’historiador jueu Flavi Josep



Descendent d’una família sacerdotal distingida, Flavi Josep fou un historiador jueu, nascut a Jerusalem en els inicials i conflictius anys del cristianisme. El seu nom original era Josep ben Maties (o sigui, Josep, fill de Maties, un Maties que exercia el sacerdoci) i rebé una educació, qualificada de «privilegiada», que contribuí a desenvolupar els seus grans dots intel·lectuals i la seva prodigiosa memòria. Així, Flavi arribà a convertir-se en un home d’allò més expert en les qüestions relatives als principals partits polítics dels jueus, com el Fariseu, partit que participà en el govern de la nació. L’excés de zel dels fariseus cap a la lletra més que cap a l’esperit de les lleis, així com el fet de considerar-se dipositaris de la veritat religiosa, els valgué la denominació d’hipòcrites.

Flavi Josep, militant del dit Partit Fariseu, malgrat no compartir els seus punts de vista ultrareligiosos, tingué una bona relació amb la cort de Neró, abans de la sublevació jueva contra l’Imperi romà (any 66), però la seva posició en l’esmentat conflicte fou ambigua, atès que Flavi exposa dues versions contradictòries, en els seus escrits, sobre el paper que, a la província de Galilea, hi jugà. No obstant això, el més probable, segons els estudiosos, és que acabdillés els galileus en la revolta, després de preparar-los, i que intentés frenar l’avançament del poderós exèrcit romà de Vespasià (any 67), avançament que, al final, triomfà, circumstància que motivà que Flavi Josep fos fet presoner i lliurat, tot seguit, a Neró. Però, en profetitzar que el seu captor seria proclamat emperador, fet que no trigaria a passar, Vespasià, agraït, procedí a alliberar-lo. I, a partir de llavors, Flavi, que se sentia enlluernat per la vida brillant de Roma, gaudí del mecenatge imperial, tant del nou ocupant del tron com dels seus successors -Titus i Domicià-, i visqué a la ciutat romana, molt respectat per tothom i dedicat tranquil·lament a escriure, fins al moment de la seva mort, esdevinguda l’any 100, després d’haver-se casat, en diverses ocasions, amb escassa o nul·la fortuna, per culpa, gairebé sempre, de les seves esposes.
       
Poc temps abans abans d’exhalar el darrer sospir, Flavi Josep escrigué, entre el 93 i el 94, la història del seu poble, Antiguitats dels jueus, on féu referència a Jesús en un parell de pàragrafs. Així, en el primer, hi menciona l’assassinat de «Jaume, germà de Jesús, anomenat Crist». I en l’altre, el més important, hi relata el següent: «Per aquell temps, va aparèixer Jesús, un home savi. Va ser autor de fets realment prodigiosos, mestre de gent que rep amb goig la veritat. Va atraure molts jueus, així com molts que eren grecs. Quan Pilats, com a conseqüència d’una acusació feta pels principals entre nosaltres, el va condemnar a la creu, aquells que abans l’havien estimat no van deixar de fer-ho. I fins ara (Flavi Josep parla, com cal suposar, de l’any 93 o 94), la tribu dels cristians, anomenats així a causa de Crist, no ha pas desaparegut».

El text acabat de transcriure, que correspon a un capítol titulat «Testimonum Flaviaum» de la citada obra, constitueix un testimoni autèntic de l’existència de Jesús i de la seva personalitat. I hom considera que Flavi Josep fou el primer cronista a esmentar el fill de la Verge Maria, tot i que, durant el mateix segle I, alguns altres també ho feren, encara que d’una forma passatgera, bastant breu, i després -tot ho fan ben creure-, que ell. Aquest és el cas, per exemple, de Tàcit, el qual deixà escrit que «Jesús va patir la pena de mort sota el regnat de Tiber, en haver estat condemnat per Ponç Pilats, el procurador de Judea». I quant als evangelis canònics -els de Marc, Mateu, Lluc i Joan-, acceptats com a autèntics pel Vaticà, convé indicar que obvien infinitat de detalls de la vida de Jesucrist, cosa que fa que, d’aquesta, se’n sàpiga poquíssim -res, pràcticament, com aquell qui diu-, ja que es limiten a propagar, de forma principal, els ensenyaments de Crist, que després esdevindrien la religió avui practicada per molts milions de persones d’arreu del món, si bé no totes les esglésies cristianes (l’ortodoxa, l’anglicana i, en general, les denominades protestants) coincideixen plenament. Sempre hi ha quelcom que les diferencien de la catòlica.

L’obra Antiguitats dels jueus o Les antiguitats judaiques, com també és coneguda, es divideix en vint llibres i és escrita en grec, llengua que Flavi Josep dominava més que a la perfecció. Per això, hom afirma que el seu grec és bellíssim. Durant l’Edat Mitjana, Flavi fou un autor molt llegit. I el volum número XVIII d’Antiguitats dels jueus, que és allà on ell aporta una destacadíssima prova de la historiocitat de la figura de Jesús de Natzaret (historiocitat que es posava en quarantena), fou traduït al català cap a l’any 1400.

Flavi Josep fou, en definitiva, un personatge que, entre les lloances d’uns i les  crítiques d’altres (molta gent de Judea del seu temps el titllà de «traïdor» per haver-se passat a l’enemiga Roma), realitzà una gran tasca com a historiador de l’antic poble jueu, cosa que, en vigílies de Setmana Santa, m’ha semblat oportú recordar.
 
                          

Emili Casademont i Comas                                      
(“Dari de Girona”)

divendres, 23 de març del 2012

Dalí també bevia aigua de poliol



A Catalunya, igual que a la resta dels territoris de parla i costums catalans, hi ha hagut creences molt curioses entorn del dia de l’Encarnació, el 25 de març, que enguany s’escau diumenge que ve. Així, per exemple, hom creia que el Papa celebrava una missa solemne dedicada als cucuts. «Tots els cucuts del món -llegeixo en un llibre antic- se’n van cap a Roma, per tal d’assistir a llur missa. Un cop enllestida, surten, com en processó, i se situen dalt del campanar de la basílica de Sant Pere, des d’on s’escampen pertot arreu, basílica a la qual tornen per Sant Pere, a fi de concórrer a la solemne missa que el Sant Pare celebra en honor del príncep dels apòstols». D’aquí ve que un refrany digui que «Per la Mare de Déu de març/ el cucut surt de Roma,/ i per Sant Pere hi torna». Un refrany que havia estat molt popular i que, actualment, alguns pagesos encara solen «recitar».

I parlant de la Mare de Déu de març, cal indicar que aquesta també és coneguda, a determinats indrets de casa nostra, per la Mare de Déu de la farigola i per la Mare de Déu de les violetes. I és que el 25 de març, pocs dies després d’haver fet la seva aparició la primavera (aquest any, el 20, de matinada), la farigola floreix i adquireix virtuts i propietats excepcionals, segons s’afirma. I quant a les violetes, també s’afirma que, per la Mare de Déu de l’Encarnació, les violetes fan per darrere vegada olor. Per altra banda, i continuant amb les herbes i les flors, no es pot oblidar que, també per la Mare de Déu de l’Encarnació, floreix el poliol, herba que ho fa quatre cops l’any, és a dir, per les quatre festes de la Verge, igualment que el romaní. Abans, per cert, a casa meva en tenia, de romaní, plantat en un test, i podia ben observar que, en arribar el 25 de març, era gairebé florit (o, en ocasions, si feia bon temps, florit del tot), fet que corroborava allò que hom assegura.

Altrament, per l’Encarnació és el moment més adient per marcar els rellotges de sol, amb la finalitat que vagin bé i no pateixin cap variació, atés que és el dia de l’any, juntament amb el de Sant Miquel, el 29 de setembre, que l’astre rei està més segur, si hem de fer cas del que explicava darrerament, en un programa televisiu (el Divendres de TV3, en concret) i des de la població barcelonina de Centelles, una persona entesa en la matèria, la qual ressaltava que l’afició a «instal·lar» rellotges de sol no és pas cosa del passat, ja que, en l’actualitat, es manté ben viva -i no sols en l’àmbit rural-, si bé convé saber col·locar-los i orientar-los correctament perquè indiquin l’hora solar exacta.


Però tornem al poliol. El nom d’aquesta planta, «pulegim», prové del llatí «pulex», que vol dir puça, i abans es cremaven restes de poliol a les cases per mantenir-les allunyades d’aquests insectes tan «punyeteros». Es tracta d’una herba d’uns 50 centímetres d’alçada, de fulla verda perenne, que creix en llocs humits de muntanya i vora els rius, especialment, i que es pot trobar arreu de la Península Ibèrica, així com a diverses parts del món. Famosa en temps pretèrits, ja que els romans, a part que se servien del fum de les fogueres de poliol que feien per «espantar» les tempestes, utilitzaven la seva aigua, un cop bullides les fulles i flors de les plantes, sense menysprear-ne en absolut els troncs, per combatre moltes malalties, com les de l’aparell digestiu, les del dolor de la menstruació de les dones, la febre provocada per la grip, etcètera. En algunes poblacions de la muntanya pirinenca, hom afirma que el poliol floreix sempre la nit de Nadal, fet gens estrany, atès que és quan es commemora el naixement de Jesús, fill de la Verge Maria, en una cova, la situació de la qual no s’ha pogut encara determinar (hi ha qui s’inclina més pel poble de Natzaret que no pas pel de Betlem), esdeveniment que, segons l’Alcorà, es produí en un lloc apartat, prop de la frontera amb Egipte. El llibre sagrat dels musulmans (dictat per l’arcàngel sant Gabriel a Mahoma, diuen, i que qualifica Jesús de gran profeta, però de cap manera de fill de Déu) no vol «mullar-se» en la qüestió de la localitat on Maria, la virginitat de la qual defensa a capa i espasa, infantà.
     
Al poliol, convé remarcar-ho, sempre se li han arribat a atribuir moltes virtuts beneficioses per a la salut. Així, segons una vella tradició catalana, la Mare de Déu aconseguí alleujar els dolors del part gràcies a l’aigua d’aquesta planta que sovint prenia, cosa en la qual creia Salvador Dalí (jo li havia sentit dir). Per això, el genial artista empordanès, després de dinar o sopar, en bevia una bona tassa, per tal que l’ajudés a pair bé i poder prosseguir tot seguit, sense cap mena de dificultat, la seva tasca creativa, concretada, sobretot, en inspirats quadres pictòrics.

Dalí, en definitiva, igual que d’altres il·lustres personatges de casa nostra (conten que l’escriptor Josep Pla n’era un), fou un gran bevedor d’aigua de poliol, a part, com és prou sabut, d’aigua de Vilajuïga, l’antiquíssima aigua medicinal de Vilajuïga, que consumia habitualment durant els àpats. 

                   
                                         
                
Emili Casademont i Comas

divendres, 16 de març del 2012

La «Pamietes»


Dels quasi trenta llibres publicats per Teresa Pàmies, el primer que vaig llegir fou el titulat Quan érem capitans, guardonat amb el premi Joan Estelrich 1974. I cal dir que el vaig trobar realment interessant, ja que, entre d’altres fets, l’autora hi relata l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Una entrada, poc coneguda en detall, que es traduí en tot un gran drama per als últims valents defensors de la ciutat, on figurava la Pàmies, dirigent de les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i fundadora de l’Aliança Dóna Jove de Catalunya, organització femenina per ajudar aquells que combatien a la Guerra Civil. Ningú com ella, per tant, no podia narrar-la millor. Aleshores, Teresa Pàmies, nascuda a Balaguer (Lleida), on el seu pare militava al Bloc Obrer i Camperol, gaudia de molta popularitat per les seves activitats a favor de la Segona República. Entre els seus mítings, cal ressaltar-ne un: el que, al costat de Lluís Companys, féu a la plaça de toros Monumental.


La Pàmies, que ara ha mort a Granada, als 92 anys, i a casa d’un dels seus quatre fills, dos dels quals són fruit de la seva relació amb Gregorio López Raimundo, exsecretari general del PSUC -Sergi Pàmies n’és un-, era una autèntica i valerosa capitana. I així, poc abans d’abandonar Barcelona, a finals de gener del 1939, cridava a la resistència, quan l’exèrcit rebel de Franco iniciava l’ocupació de la ciutat, pel Tibidabo, mentre ajudava que les dones aixequessin, sota la seva direcció, una barricada en un carrer. L’obra, però, restà incompleta, ja que es veieren forçades a fugir. D’aquesta manera, la Pàmies hagué de deixar enrere, amb profund dolor, la seva mare, a qui ja no veuria mai més, atès que, el 1944, moriria a la Ciutat Comtal.

Abans de creuar la frontera, tot començant així un llarg exili, la «Pamietes»., que li deien, al capdavant d’un grup de dones, passà per Olot, on intentà infondre ànims i moral a l‘element femení de la capital de la Garrotxa, car els homes, qualificats de «cagats» per les olotines, pràcticament n’havien marxat tots davant el ràpid avançament dels anomenats «nacionales». Teresa Pàmies passà a França un dia fred i plujós de febrer, quan les autoritats franceses decidiren obrir les portes del seu país a una immensa allau de fugitus del terror franquista, mentre els gendarmes preguntaven a les noies, com ella mateixa explica al seu llibre, si eren verges…

L’exili de la «Pamietes» per països d’Europa i Amèrica (a Mèxic estudià periodisme en una universitat) durà fins al 1971, any en què tornà a Catalunya, perquè l’obra Testament a Praga, escrita conjuntament amb el seu pare, a qui havia retrobat a Txecoslovàquia, rebé el Premi Josep Pla 1970. I, a partir de llavors, s’instal·là de nou a Barcelona, on prosseguí la seva tasca literària, periodística i radiofònica (abans ja havia col·laborat des de l’exterior a les revistes Serra d’Or i Oriflama), una tasca que rebria els més importants guardons de les lletres catalanes. El seva última obra fou Informe al difunt, el 2006, un llibre-homenatge al seu marit López Raimundo, traspassat feia cinc anys, amb el qual no pogué viure amb plena llibertat fins al 1979, motiu que impedí que aquest donés el seu cognom a en Sergi -duu el de la mare-, atès que sempre s’hagué d’amagar, proveït, tant a l’Estat espanyol com a l’estranger, de documentació falsa.

I fou, en iniciar-se la dècada dels 80, quan, gràcies a la meva inoblidable amiga Maria Àngels Aglada, Premi Josep Pla 1978, vaig contactar amb la «Pamietes», ja que ella em facilità la seva adreça barcelonina. Es tractà d’un contacte epistolar breu, però del qual conservo un gratíssim record. I parlant de records, no puc deixar passar per alt la recordança que em féu de Teresa Pàmies la mítica expresidenta del Partido Comunista de España, Dolores Ibarruri, la «Passionària», quan, formant part d’un reduït grup de periodistes, la vaig visitar al seu domicili madrileny, on consumia els darrers temps de la seva existència, després d’haver retornat del seu dilatat exili i d’haver presidit, un cop desaparegut el règim de Franco, el Congrés de Diputats: «Le profeso muchísimo afecto y admiración. Siempre ha sido una gran luchadora en pro de los derechos de la mujer y de la democracia. Con sus libros, y contando con su dolorosa experiencia personal, ha descubierto a la actual generación todos los horrores de nuestra Guerra Civil, provocada por los franquistas al sublevarse contra el legítimo gobierno de la República, que causó infinidad de muertos, presos y exiliados». La Pàmies, l’any 1975, havia dedicat un assaig a la «Passionària», el titulat Una española llamada Dolores Ibarruri, personatge que tindria un dels més multitudinaris funerals celebrats a la capital de l’Estat.

A Teresa Pàmies, la veu de la qual alguna vegada havia jo pogut escoltar, en castellà o en català des de Girona, a través de la «Pirenaica», sempre la recordaré com la gran escriptora d’un passat històric que no voldríem tornar a veure repetit. Quan érem capitans és el meu llibre preferit de l’extensa producció literària de la «Pamietes», igual que ho és, també, per a un habitual tertulià d’Els Matins de TV3, segons confessava l’altre dia.


Emili Casademont i Comas

divendres, 9 de març del 2012

La santa de les orenetes


                     Santa Eulàlia i santa Madrona, representades juntes en una
                                         pintura del primer quart del segle XVI

Avui dia, ben pocs barcelonins saben que santa Madrona compartí amb santa Eulàlia el patronatge de la seva ciutat. Per això, alguns, que sí que ho saben, parlen, en referir-se a santa Madrona, de l’«oblidada patrona de Barcelona», títol que li atorgà el Savi Consell de Cent, atesa la gran devoció que la santa de les orenetes, com s’acostumava i encara s’acostuma a anomenar-la, arribà a tenir a la capital catalana, santa la festivitat de la qual s’escau el 15 de març, o sigui, dijous que ve. D’altra banda, cal assenyalar que, actualment, són també ben poques les dones barcelonines que es diuen Madrona, ja que, a partir de l’any 1850, el nom d’aquesta antiga patrona -o copatrona, millor dit- de la Ciutat Comtal començà a caure de forma vertiginosa en desús, després d’haver gaudit d’una popularitat immensa.

La llegenda que envolta la figura de santa Madrona, que és abundosa i variada, fa que molts dubtin de la real existència d’aquesta màrtir cristiana, pertanyent, sembla, al segle III. Segons la tradició barcelonina, a la qual em cenyiré, era filla de Barcelona i el seu pare, en enviduar, emigrà amb la petita Madrona, a Salònica (Grècia), on ell contragué de nou matrimoni. Però, com que la madrastra no estimava la noieta, aquesta, per sortir de penes, es posà a servir en una casa, la mestressa de la qual descobrí que era cristiana. I, per tal d’impedir que la Madrona anés a missa, procedí a lligar-la en un banc i a apallissar-la brutalment. Llavors, baixà del cel un àngel, que la deslligà, tot conduint-la cap a l’església. Però, en tornar la pobra Madrona a la casa on servia, la seva mestressa, enutjada i furiosa en extrem, la lligà altre cop al banc i la bastonejà cruelment fins que la matà.

I la mateixa tradició explica que els infidels de Salònica, a fi de desbaratar el gran culte que ja es retia a la cristiana Madrona acabada de finar, embarcaren el seu cos en un vaixell que salpà cap a Marsella, amb la intenció de vendre’l. «Malgrat això -conta Joan Amades en un dels seus llibres-, el vaixell, en passar per davant la platja de Barcelona, es va negar a moure’s d’allà, fet que va motivar que s’hi hagués de quedar, mentre el cos de la santa era portat a l’ermita de Sant Fruitós, a la muntanya de Montjuïc, ermita que va adoptar el nom de Santa Madrona». I més endavant, l’insige folklorista barceloní diu: «Les orenetes van acompanyar el cos de la santa des que embarcà a Salònica fins a Barcelona, no abandonant en cap moment el vaixell, i, des de l’aleshores, cada any, el 15 de març, arriben les primeres orenetes a la nostra ciutat, en record d’aquelles que protagonitzaren una gran gesta: la d’advertir als mariners, amb la seva atabaladora cridòria, que Barcelona era el lloc on la santa, per haver-hi nascut, volia que fos desembarcada». I d’aquí ve que santa Madrona hagi estat sempre coneguda, tant a la Ciutat Comtal com a la resta del territori català, per la santa de les orenetes.

Els barcelonins asseguraven que era impossible que es pogués veure una oreneta abans de la diada de Santa Madrona. I la mainada, així que detectava l’arribada de la primera oreneta, després de saludar-la amb joia, tot dient-li «Oreneta ben arribada,/ tu que em portes la berenada», anava corrent a comunicar-ho als seus pares, a fi de celebrar l’esdevemiment amb una extraordinària berenada. I és que la vista de la primera oreneta avançava el berenar del dia de Sant Macià, que s’escau el 5 d’abril, data fixada pel costum per tornar a fer-ho, perquè el dia ja llarguejava i començava a fer bona tarda, berenar que, per Sant Miquel (el 29 de setembre), pujava al cel.
  
Per altra banda, cal destacar que les orenetes són missatgeres d’amor, com bé diu el refrany: «Orenetes, amoretes». Per això, les fadrines casadores d’abans s’encomanaven a santa Madrona, per tal que no s’oblidés de fer venir les orenetes i, amb elles, les amoretes i els galants. I els propietaris de les cases on niaven orenetes, quan se n’adonaven per primer cop, ho comunicaven als veïns més propers, els quals eren convidats a menjar i beure per celebrar-ho.

Les orenetes, que passen la hiverrnada en països càlids i llunyans, sempre eren molt benvigudes arreu de casa nostra. Així, per exemple, jo en recordo unes que, any darrere any i sense faltar mai a la cita, feien el seu niu en un raconet del sostre de la preentrada d’una masia de l’antic poble de Palau-Sacosta -avui, un barri més de la ciutat de Girona-, molt a prop d’on jo residia, i es guanyaven l’estimació dels seus estadants, malgrat que embrutaven el sòl amb el seus excrements, ja que creien (i encara enguany tothom creu) que portaven bona sort, a part que es cruspien molts insectes malignes.

I convé ressaltar, per acabar, que l’arribada de les alegres orenetes sempre, en totes les èpoques, ha estat interpretada com una mena d’anunci del bon temps. Hi ha diversos refranys que en fan referència, com aquell que assegura que «Les orenetes, per Santa Madrona,/ deixen l’hivern a fora».

                

Emili Casademont i Comas

dissabte, 3 de març del 2012

Olot i la «deshonesta» sardana



Les festes de Carnestoltes d’enguany, tot just ara finalitzades, m’han portat a recordar que, antigament, la sardana fou titllada de deshonesta, sobretot pel que fa al seu ball. I així consta en un llibre gros, escrit tot a mà, intitulat Liber consulatius, que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Olot, on hi ha la relació dels afers municipals de la capital de la Garrotxa, des de l’any 1520 fins al 1563: «Item concluderunt et determinarum que’s prohobisca lo ball de la sardana y altres balls deshonests; y que sobre assò seran  donats protests y requestas alls officialls realls; y que los consells y fassen les provisihons y forces necessàrias; y que no’s permeta en temps de Carnestoles ni altres dies la son son». Això és el que, en el citat llibre, textualment s’hi pot llegir (crec que s’entén bastant bé, malgrat el vell i curiós català en què figura redactat), datat el dia 5 d’agost de l’any 1522.

Aquest text és el primer (no se’n coneix cap que sigui anterior), on surt la paraula sardana, però no pas per recomanar, com acabem de veure, el seu ball. I qui el trobà i el donà a conèixer fou Joaquim Danés i Torras (Olot, 1888-1960), doctor en Medicina, qui, en tornar de l’exili -poc després de la Guerra Civil-, dirigí el Museu-Biblioteca i l’Arxiu d’Olot, i escrigué diverses obres destacades, tant sobre la ciència mèdica com sobre la història de la ciutat de la Verge del Tura.

Joaquim Danés i Torras
Danés i Torras, immensament satisfet de la seva troballa, sembla que no concedí importància al fet d’haver localitzat, també al Liber consulatus, un altre text lligat al primer, datat el 31 de desembre del 1553, relatiu a l’incompliment de les anteriors decisions preses per l’Ajuntament d’Olot, text redactat, així mateix, en català de l’època: «Item concluderunt et determinarunt que seran requests lo loctinent y procurador que posa a la presó los qui ha fetas coblas en vilipendi dels dits officials y cònsolls sobre la prohibitió se és feta que no’s gosàs balar la sardana, y que aquells puneschan y castiguen y que los sia feta instància formada; y, si los officials seran renitens a ditas cosas, que los seran donats protests y requestas». Referent a tot això,  el també historiador olotí Nolasc Rebull indica, en el seu llibre Als orígens de la sardana (Rafael Dalmau, editor-Barcelona, 1976), que «la dèria de la sardana s’havia obert camí, un bon camí, des de l’agost del 1552 fins a finals de desembre del 1553. Les decisions municipals havien estat vilipendiades; i els oficials mateixos devien fer bé els ulls grossos i, per llurs raons, devien mostrar-se “renitents” a dur a compliment les dites decisions municipals». En opinió del mateix Rebull, aquest segon text és una mica enrevessat -opinió que, evidentment, qualsevol pot fer ben seva-, i l’expressió «son son», que apareix al primer, és de mal desxifrar. «Així -assenyala-, aquest ”son son” induiria a creure que devia ésser com una música sorollosa, de rebombori».
 
Cal ressaltar, per altra banda, que, el 1573, el bisbe de Girona publicà també un edicte prohibint els abusos que tenien lloc a la catedral i a d’altres esglésies gironines, on entraven els joglars entonant «cançons deshonestes e ballant sardanes»; que, el 1596, una disposició del Bisbat de Vic prohibia «sota pena d’excomunió major, aplicada al moment, de tocar de dia i de nit per les places, ciutats, viles i llocs allò que vulgarment se’n diuen sardanes»; i que el 1610, la Universitat -o Ajuntament- d’Igualada prenia l’acord de prohibir (especialment per Carnestoltes i durant la Setmana Santa) el ball de la sardana, molt practicat aquells dies, tot posant l’accent en el seu marcat caràcter deshonest. Aquests són només alguns exemples del tema que m’ocupa, ja que la llista és llarguíssima i no l’acabaria mai. I és que existeix una extensa relació de ciutats i pobles que, a començament del segle XVII, veieren com les autoritats civils i eclesiàstiques prohibiren que es toquessin i ballessin sardanes, tot al·legant: «Deixem estar la sardana, perquè és cosa molt profana». Una frase que, entre elles, arribà a adquirir molta popularitat, però que la majoria del poble es negava de forma rotunda  a  compartir.

Uns segles després, però, es reconegué que la sardana i el seu ball no en tenien absolutament res, de deshonest, i mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall, entre d’altres il·lustres literats de casa nostra, els dedicaren sengles i encesos elogis. Aquest últim, per cert, arribà fins a afirmar, en un conegut poema, que «La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan».

A tot això, cal afegir-hi que, malgrat els nombrosos i laboriosos treballs d’investigació duts a terme fins ara, no s’ha pogut determinar l’origen de la sardana, atès que, mentre uns opinen que aquest és grec, d’altres sostenen teories ben diferents. Per contra, el que sí s’ha pogut ben comprovar (hi ha proves documentals, tal com he apuntat al principi d’aquest article) és que Olot, la capital de la Garrotxa, fou la ciutat on nasqué el nom sardana, quan en alguns llocs de Catalunya, sense oblidar els del Rosselló, hom  parlava de «cerdana», de  «sardenya», etcètera.


     
Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)