divendres, 9 de març de 2012

La santa de les orenetes


                     Santa Eulàlia i santa Madrona, representades juntes en una
                                         pintura del primer quart del segle XVI

Avui dia, ben pocs barcelonins saben que santa Madrona compartí amb santa Eulàlia el patronatge de la seva ciutat. Per això, alguns, que sí que ho saben, parlen, en referir-se a santa Madrona, de l’«oblidada patrona de Barcelona», títol que li atorgà el Savi Consell de Cent, atesa la gran devoció que la santa de les orenetes, com s’acostumava i encara s’acostuma a anomenar-la, arribà a tenir a la capital catalana, santa la festivitat de la qual s’escau el 15 de març, o sigui, dijous que ve. D’altra banda, cal assenyalar que, actualment, són també ben poques les dones barcelonines que es diuen Madrona, ja que, a partir de l’any 1850, el nom d’aquesta antiga patrona -o copatrona, millor dit- de la Ciutat Comtal començà a caure de forma vertiginosa en desús, després d’haver gaudit d’una popularitat immensa.

La llegenda que envolta la figura de santa Madrona, que és abundosa i variada, fa que molts dubtin de la real existència d’aquesta màrtir cristiana, pertanyent, sembla, al segle III. Segons la tradició barcelonina, a la qual em cenyiré, era filla de Barcelona i el seu pare, en enviduar, emigrà amb la petita Madrona, a Salònica (Grècia), on ell contragué de nou matrimoni. Però, com que la madrastra no estimava la noieta, aquesta, per sortir de penes, es posà a servir en una casa, la mestressa de la qual descobrí que era cristiana. I, per tal d’impedir que la Madrona anés a missa, procedí a lligar-la en un banc i a apallissar-la brutalment. Llavors, baixà del cel un àngel, que la deslligà, tot conduint-la cap a l’església. Però, en tornar la pobra Madrona a la casa on servia, la seva mestressa, enutjada i furiosa en extrem, la lligà altre cop al banc i la bastonejà cruelment fins que la matà.

I la mateixa tradició explica que els infidels de Salònica, a fi de desbaratar el gran culte que ja es retia a la cristiana Madrona acabada de finar, embarcaren el seu cos en un vaixell que salpà cap a Marsella, amb la intenció de vendre’l. «Malgrat això -conta Joan Amades en un dels seus llibres-, el vaixell, en passar per davant la platja de Barcelona, es va negar a moure’s d’allà, fet que va motivar que s’hi hagués de quedar, mentre el cos de la santa era portat a l’ermita de Sant Fruitós, a la muntanya de Montjuïc, ermita que va adoptar el nom de Santa Madrona». I més endavant, l’insige folklorista barceloní diu: «Les orenetes van acompanyar el cos de la santa des que embarcà a Salònica fins a Barcelona, no abandonant en cap moment el vaixell, i, des de l’aleshores, cada any, el 15 de març, arriben les primeres orenetes a la nostra ciutat, en record d’aquelles que protagonitzaren una gran gesta: la d’advertir als mariners, amb la seva atabaladora cridòria, que Barcelona era el lloc on la santa, per haver-hi nascut, volia que fos desembarcada». I d’aquí ve que santa Madrona hagi estat sempre coneguda, tant a la Ciutat Comtal com a la resta del territori català, per la santa de les orenetes.

Els barcelonins asseguraven que era impossible que es pogués veure una oreneta abans de la diada de Santa Madrona. I la mainada, així que detectava l’arribada de la primera oreneta, després de saludar-la amb joia, tot dient-li «Oreneta ben arribada,/ tu que em portes la berenada», anava corrent a comunicar-ho als seus pares, a fi de celebrar l’esdevemiment amb una extraordinària berenada. I és que la vista de la primera oreneta avançava el berenar del dia de Sant Macià, que s’escau el 5 d’abril, data fixada pel costum per tornar a fer-ho, perquè el dia ja llarguejava i començava a fer bona tarda, berenar que, per Sant Miquel (el 29 de setembre), pujava al cel.
  
Per altra banda, cal destacar que les orenetes són missatgeres d’amor, com bé diu el refrany: «Orenetes, amoretes». Per això, les fadrines casadores d’abans s’encomanaven a santa Madrona, per tal que no s’oblidés de fer venir les orenetes i, amb elles, les amoretes i els galants. I els propietaris de les cases on niaven orenetes, quan se n’adonaven per primer cop, ho comunicaven als veïns més propers, els quals eren convidats a menjar i beure per celebrar-ho.

Les orenetes, que passen la hiverrnada en països càlids i llunyans, sempre eren molt benvigudes arreu de casa nostra. Així, per exemple, jo en recordo unes que, any darrere any i sense faltar mai a la cita, feien el seu niu en un raconet del sostre de la preentrada d’una masia de l’antic poble de Palau-Sacosta -avui, un barri més de la ciutat de Girona-, molt a prop d’on jo residia, i es guanyaven l’estimació dels seus estadants, malgrat que embrutaven el sòl amb el seus excrements, ja que creien (i encara enguany tothom creu) que portaven bona sort, a part que es cruspien molts insectes malignes.

I convé ressaltar, per acabar, que l’arribada de les alegres orenetes sempre, en totes les èpoques, ha estat interpretada com una mena d’anunci del bon temps. Hi ha diversos refranys que en fan referència, com aquell que assegura que «Les orenetes, per Santa Madrona,/ deixen l’hivern a fora».

                

Emili Casademont i Comas