dijous, 30 de desembre del 2010

Els raríssims Tres Reis

Diu l’evangelista sant Mateu: «Després d’haver nascut Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, uns mags vinguts d’Orient arribaren a Jerusalem, i preguntaren: “On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist a l’Orient la seva estrella, i hem vingut a fer-li homenatge”. Quan el rei Herodes ho va saber, es contorbà, i amb ell tot Jerusalem. Va reunir, doncs, tots els grans sacerdots i els escribes del poble, i els preguntava sobre on havia de néixer el Messies. Ells li digueren: “A Bet-Lèhem de la Judea, perquè així ho ha escrit el profeta: I tu, Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets el més petit dels clans de Judà; és de tu que sortirà un cabdill que pasturarà el meu poble d’Israel”». Això és el que sant Mateu, relata, repeteixo, en el seu evangeli, que és l’únic dels quatre acceptats per l’Església que parla d’aquest fet, i afegeix que (ho resumiré una mica) «llavors, Herodes, d’amagat, cridà els mags i, adreçant-los cap a Bet-Lèhem, els digué: “Aneu i informeu-vos ben bé de l’infant i, quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber perquè jo també vagi a fer-li homenatge”. Aleshores, l’estrella que els guiava reaparegué, després d’haver-se ocultat uns dies, i s’aturà damunt una establia, on els mags trobaren el nen, acompanyat de Maria, la seva mare, i li oferiren, agenollats, or, encens i mirra. Però, avisats en un somni que no anessin a veure Herodes, se’n tornaren per un altre camí cap a la seva terra». I és que la vertadera intenció del rei Herodes, benvolguts lectors, era la d’«eliminar» Jesús, ja que temia que, en el futur, li «pispés» el tron.

Sant Mateu, però, no especifica quants eren ni d’on procedien aquells personatges (l’evangeli apòcrif de Tomàs els xifra en tres, provinents de diferents països asiàtics i africans), que hom els faria astròlegs, abans d’elevar-los a la categoria de reis. A Occident, els seus noms, al segle VIII, quedaren fixats en llatí com a Melchior, Caspar i Balthasar, noms més o menys trets d’una vella crònica manuscrita grega. I fou a les acaballes del segle XIV, quan es començà a representar un dels tres monarques amb la pell de color negre, atès que, fins aquell moment, tots la tenien blanca i, a més, existia el convenciment general que, en qualitat de mags (sinònim, sembla, de savi o de científic), pertanyien a la religió zoroastra, anterior a la islàmica. Tot és, en definitiva, molt confús, agreujat, amb el pas del temps, per efecte de la llegenda que s’ha anat barrejat amb els citats personatges. L’Alcorà, per cert, no els menciona en absolut, malgrat que el tema de la naixença de Jesús en una cova hi és profusament i bellament tractat, tal com pertoca a la creença musulmana que Jesucrist (que, segons el llibre sagrat de l’islam, no era fill de Déu, però sí d’una excepcional dona verge, Maria) fou un dels grans profetes que hi ha hagut a la Terra. Concretament, l’antecessor de Mahoma.

La cavalcada dels Reis Mags més antiga del món és la que se celebra a la ciutat alacantina d’Alcoi, que data de l’any 1886. Es tracta, a més, d’una cavalcada en què el rei negre no és pas, contràriament al que succeix pertot arreu, en Baltasar, sinó en Gaspar. I la població també alacantina d’Ibi té una plaça, on hi ha un dels pocs monuments dedicats a les figures dels Reis, tan entroncats amb la indústria de la joquina -de forta implantació a la dita localitat del País Valencià-, monument realitzat per un escultor andalús i inaugurat el 1974.

Segons una tradició, les restes dels Tres Reis Mags, venerats a tot el món cristià com a sants, es troben a la catedral de Colònia (Alemanya) des de l’any 1164, però, segons una altra, a Sâveh (Iran). I cal afegir que abans hom descrivia Melcior, el que duia l’or, com un ancià de raça blanca, que vestia una túnica de color violeta; Gaspar, el que duia l’encens, com un noi ros, vestint una capa de color vermell, i Baltasar, el que duia la mirra, com un negre de mitjana edat, que vestia un clàssic abric àrab, on destacaven els colors vermell i blanc.

Des de l’antigor, els Reis Mags han inspirat molts literats i poetes il•lustres, com Joan Maragall i Carles Fages de Climent, autor aquest darrer del Poema dels Tres Reis. I el tema de l’adoració dels Mags ha estat representat pels més famosos pintors: Botticelli, Leonardo da Vinci, El Bosco, Velázquez, Rubens, etcètera. Normalment, n’han «retratat» tres; però també, a vegades, quatre. I és que sempre hi ha hagut gent que ha sostingut que aquest fou, en realitat, el seu nombre, tal com l’altre dia vaig sentir que es comentava en un programa de TV3. Sigui com sigui (els egipcis, per exemple, havien arribat a assegurar que foren una seixantena), el cas és que, pràcticament, no se sap res del cert sobre aquests populars personatges bíblics, convertits en reis i sants, a excepció del fet que, pel que cada any demostren, són molt rarots, puix que, quan passen per les cases -la nit del 5 al 6 de gener-, no deixen cap regal als infants de les famílies més pobres, malgrat haver estat bon minyoys i d’haver-los anat a esperar plens d’il•lusió, tot cantant allò de «Visca els Tres Reis d’Orient, /que porten coses per a tota la gent». Això, però, no té res de sorprenent, penso jo, atès que la seva història, carregada de llegenda, ja és de per si raríssima.

Imatge antiga dels Tres Reis, quan tots eren de pell blanca

Emili Casademont i Comas

dijous, 23 de desembre del 2010

De festa pagana a festa cristiana

L’Evangeli de Sant Lluc explica que «també Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lehem, ja que era de la casa i la família de David, per empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà, a Maria se li van complir els dies del part i va infantar el fill primogènit del matrimoni; l’embolcallà i l’ajagué en una menjadora perquè no tenien lloc a l’hostal».

És molt probable, però, que Jesús no nasqués a Betlem, malgrat el que afirma aquest evangeli canònic (també ho afirma, encara que molt breument, gairebé de passada, el de Sant Mateu), sinó que ho fes a Natzaret, ja que la tradició parla de Jesús de Natzaret i mai de Jesús de Betlem. És més, aquesta era, en l’antiguitat, la manera d’anomenar una persona. O bé, en alguns casos, amb el nom del pare posat darrere el del fill. Però, com que certes profecies de l’Antic Testament anunciaven que la naixença del Messies s’esdevindria a Betlem, doncs a Betlem, segons els estudiosos, hom situà aquest fet. En els altres dos evangelis canònics, o sigui, el de Sant Marc i el de Sant Joan, no hi trobem absolutament res que faci referència al tema de l’arribada al món del Messies, el silencien.

Per altra banda, en donar-se la circumstància que les narracions de Mateu i Lluc sobre la infantesa de Jesús són força diferents, els teòlegs no dubten a qualificar-les d’«històries teològiques», però no d’«històries» en el sentit genuí de la paraula. Per això, hom suposa -i no pas sense encert- que aquestes «històries teològiques» sorgiren temps després de la mort i la resurrecció de Jesucrist, per tal d’omplir fantasiosament els anys de la seva desconeguda època d’infant, tot donant així plena satisfacció a la lògica i natural curiositat dels fidels.

Passant al dia del naixement de Jesús, cal assenyalar que cap dels quatre evangelistes citats no en diu ni «piu». La data del 25 de desembre és arbitrària. L’Església la féu coincidir amb la de la festa pagana del Sol invicte, que era quan els romans festivaven la naixença del déu Mitra. Llegint l’Evangeli de Sant Lluc, però, qualsevol pot arribar perfectament a la conclusió que no fou pas a l’hivern, ja que els pastors guardaven els seus ramats a l’aire lliure. El més segur és que el naixement de Jesús es produís en plena primavera o en els inicis de la tardor. L’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, per la seva part, afirma que el profeta Jesucrist (per a ells, Jesucrist no era Déu, ni fill del mateix Déu, sinó un dels quatre grans profetes que hi ha hagut al planeta Terra, juntament amb Abram, Moisès i Mahoma), nasqué en un indret apartat, vora la frontera amb Egipte, sense concretar el dia, i en una cova. Hi ha, per cert, una llegenda musulmana preciosa i molt poètica sobre la naixença de Jesús, que conta que, tan bon punt hagué infantat Maria (la virginitat de la qual els islàmics defensen a ultrança, més que els propis cristians), una gentil palmera se l’inclinà, per mandat d’Al·là, i li oferí frescos i reconfortants dàtils. Aquest relat llegendari és tan bell que, quan vaig estudiar l’àrab clàssic -fa més de mig segle-, el vaig llegir una infinitat de vegades. Ara, però, em costaria bastant de fer-ho, atès que rarament puc practicar l’idioma alcorànic. I és que la gent de l’Àfrica del Nord -marroquins, algerians, etcètera- que trobo pels nostres carrers i places solen expressar-se en amazic, l’antiga llengua dels berbers, que té múltiples dialectes i que no té res a veure, tot i semblar-ho, amb l’àrab clàssic, tret d’algunes paraules o frases que s’hi han anat incorporant. I cal afegir, tornant al naixement de Jesús, que, curiosament, moltes coses que avui acceptem com a verídiques, amb el vistiplau de l’Església catòlica, provenen del centenar d’evangelis «apòcrifs» existents (evangelis no reconeguts com a sagrats), com el fet, per exemple, que hi hagués a l’establia un bou i una mula que donaven escalf a l’Infant.

Per la seva banda, i segons el Llibre d’Urantia, en el qual s’inspirà J.J. Benítez per escriure la seva famosa saga El caballo de Troya, Jesús no nasqué ni a la primavera ni a la tardor, sinó en ple estiu. Concretament, el 21 d’agost de l’any 7 abans de Crist. I és que al segle VI, com ja s’ha denunciat repetidament, un destacat astròleg i matemàtic, el monjo Dionís l’Exigu, anomenat d’aquesta forma a causa de la seva petitesa física, encarregat de calcular la data de la naixença de Jesús, per tal d’establir amb ella l’inici de l’era cristiana, cometé un error que, al llarg dels temps s’ha mantingut inalterable, error que, segons els estudiosos del tema, no sols seria de 7 anys, sinó que podria arribar fins i tot als 10 o 12. De manera que, en lloc d’entrar ara -el proper primer de gener-, al 2011, potser ho farem, com a mínim, al 2018.

En resum, s’ignora realment quin dia i en quina població -Betlem o Natzaret- arribà al món Jesús, com també s’ignora realment en quin any ens trobem. No obstant això, hi ha quelcom que se sap del cert, avalat per nombroses proves O sigui, que la festa pagana de l’Imperi romà es convertí en la festa cristiana del Nadal.


Emili Casademont i Comas

dissabte, 18 de desembre del 2010

«La fe perduda»

L’obra Encara no sé com sóc (Club dels Novel•listes - Barcelona,1970), que fou guardonada amb el premi Fastenrath als Jocs Florals de la capital catalana, podria no ser l’única gran novel•la de Maria dels Àngels Vayreda. Això és el que, últimament, vaig dir, en el decurs de l’acte «Recordem M. dels Àngels Vayreda en el centenari del seu naixement», organitzat per l’Agrupació de Cultura del Casino Menestral Figuerenc, on també intervingueren Joan Vallès, nét de l’escriptora i poetessa; Jordi Pla, catedràtic de Llengua i Literatura catalanes, i Eduard Puig i Vayreda, nebot de Maria dels Àngels, enòleg, escriptor i exalcalde de la capital de l’Alt Empordà, presentats tots per Anna Maria Velaz, presidenta de la citada agrupació. I és que, preparant la meva intervenció, vaig trobar al meu arxiu deu velles quartilles mecanografiades -que, lamentablement, havia ben oblidat-, fetes per la pròpia Maria dels Àngels, a petició meva, on em detallava bona part de la seva biografia fins al 1969. O sigui, fins a un any abans d’aparèixer publicada Encara no sé com sóc i vuit abans que, de forma inesperada, es produís el seu òbit a Figueres, a l’edat de 66 anys.

«Carles Fages de Climent, en un pròleg meravellós que va fer per a una de les meves novel•les, La fe perduda, em va comparar amb Víctor Català, la gloriosa autora de Solitud, que, per la seva part, ja m’havia qualificat de predestinada», em deia Maria dels Àngels Vayreda, nascuda a Lledó (escrit amb amb «e» i no pas amb «a», com ara volen els habitants d’aquesta localitat altempordanesa), «el primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l’Empordà», puntualitzava, localitat on també naixeria -però una mica més tard- la seva germana Montserrat, una altra exímia poetessa i escriptora, traspassada igualment a Figueres, ara fa quatre anys, ciutat que l’havia nomenada filla adoptiva i que prologà tres llibres meus.

Segons m’explicava Maria dels Àngels, La fe perduda arribà a la tercera votació en una edició del premi Joanot Martorell» i, posteriorment, fou seleccionada, per al premi Sant Jordi. Rafael Tassis li prometé que publicaria aquesta novel•la, amb el text un xic modificat a causa de la censura de l’època. Però, en morir Tasis molt aviat -el 1966-, la seva promesa no es pogué complir i, a més, s’ignora què passà amb l’original de l’obra. Per tant, i com que els familiars més directes de la família Vayreda que resten en vida confessen que no saben absolutament res de tot això, caldrà investigar aquesta vella història, ja que la novel•la La fe perduda podria ser un «antecedent» (i amb això no vull pas dir que ho sigui) de la que, algun temps després, veuria la llum pública amb el títol d’Encara no sé com sóc. I és que no tot està dit o escrit sobre Maria dels Àngels, incloent-hi la important activitat literària que desenvolupà a Mèxic, país on residí una colla d’anys exiliada, un cop acabada la Guerra Civil, en companyia del seu marit -el farmacèutic figuerenc Joan Xirau i Palau- i les dues petites filles del matrimoni, perseguida pel règim franquista, que l’arribà a empresonar durant una curta temporada.

Maria dels Àngels Vayreda, en efecte, desenvolupà a Mèxic una important activitat literària, ja que escrigué molts contes, articles i novel•letes (els primers, en català, a les pàgines de La Nostra Revista), així com diversos guions cinematogràfics. Un d’ells, per cert, El portero, fou convertit en una destacada pel•lícula de Mario Moreno «Cantinflas» (en lletres ben grosses es podia llegir a la pantalla que era «Una idea de María de los Ángeles Vayreda»), pel•lícula que, en ocasió del traspàs del genial còmic mexicà, ocorregut el 1993, fou oferta per TV3 un parell de vegades, formant part d’un cicle dedicat als seus millors films i, alhora, com a homenatge a l’únic escriptor català que havia col•laborat amb ell. Per aquesta raó, la notícia del decès Maria dels Àngels, que jo vaig facilitar a l’agència Efe, fou recollida per la premsa mexicana. D’altra banda, d’aquella forçada etapa de Maria dels Àngels al país asteca són una obra teatral, La puerta estaba abierta, estrenada suposadament allà, i una llarga novel•la, El cielo sobre el tejado, publicada també suposadament allà. I dic suposadament, en ambdós casos, perquè no m’ho aclaria en les seves notes autobiogràfiques.

Maria dels Àngels Vayreda, en retornar a la pàtria i instal•lar-se de nou a Figueres amb el seu marit i les seves dues nenes, fou proclamada Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Ginesta d’Or (Perpinyà). I publicà, l’any 1964, El testament d’Amèlia, un emotiu i bell poema, molt elogiat per la crítica, en record de la seva filla Adela (la mare d’en Joan Vallès), traspassada en la flor de la joventut, que duu la dedicàtoria següent: «Adela, filla estimada, recull, des de l’Eternitat, l’essència pura del meu poema». Maria dels Àngels i jo fórem uns amics entranyables, raó per la qual conec moltes coses de la seva vida i obra. I espero que, en el futur, les pugui ampliar encara més, amb un exhaustiu repàs que faré del seu treball periodístic, poètic, teatral, novel•lístic i conematogràfic dut a terme a Mèxic, així com, principalment, amb la investigació, que ja he començat a practicar, relativa a aquella novel•la, La fe perduda, de la qual ella, fa més de 40 anys, em parlava.

El poeta Carles Fages de Climent, pocs dies abans de morir, acompanyat de les escriptores i poetesses, totes enguany també traspassades, Carme Guasch (mare del televisiu Toni Soler), Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda i Pilar Nierga.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 11 de desembre del 2010

RECORDEM MARIA DELS ÀNGELS VAYREDA

en el centenari del seu naixement

Acte celebrat al Casino Menestral Figuerenc
(10-12-2010)

Text escrit i llegit per EMILI CASADEMONT I COMAS

Bona nit a tothom!

«Si Maria dels Àngels Vayreda i Trullol no hagués finat el 1977, a una edat gens avançada -66 anys-, demà, dia 18 de juliol, celebraria el seu centè aniversari, ja que nasqué, al poble de Lladó (Alt Empordà), just 26 anys abans del fatídic 18 de juliol del 1936. Per a ella, aquesta Vall de Llàgrimes ho fou en grau superlatiu, atès que, després d’haver estat empresonada pels franquistes, fugí cap a l’exili i, més tard, la Parca li arrabassà una filla, quan aquesta es trobava en la flor de la joventut».

Així, benvolguts amics, assistents en aquest acte, començava jo l’article que vaig publicar al «Diari de Girona», el proppassat diumenge 17 de juliol, i que vaig dedicar a la meva recordada, estimada i admirada amiga Maria dels Àngels Vayreda, portadora d’uns cognoms ben il•lustres, ja que, tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol, han donat al país grans figures de la pintura, de la literatura (incloent-hi, en aquest apartat, la poesia) i de la ciència.

Maria dels Àngels, que de ben petita ja va deixar endevinar que esdevindria una exímia dona de lletres, finalitzada la Guerra Civil va aconseguir reunir-se a Mèxic amb el seu marit (el farmacètic figuerenc Joan Xirau, que ja s’hi havia exiliat), acompanyada per les dues filles petites del matrimoni. I un cop allà, va publicar contes, articles i novel•letes (els primers, en català, a les pàgines de «La Nostra Revista»), i va elaborar una colla de guions cinematogràfics, com el titulat «El portero», per a Mario Moreno «Cantinflas».

Aquesta pel•lícula, on a la pantalla s’anunciava, de forma ben destacada, que era «Una idea de María de los Ángeles Vayreda», va ser exhibida arreu de l’Estat espanyol, molt poc temps després de la seva estrena al país asteca l’any 1950 (a Figueres va tenir lloc a l’actual Teatre el Jardí), i va ser oferta posteriorment per TV3 un parell de vegades, en ocasió del traspàs del genial actor mexicà -ocorregut l’abril del 1993-, formant part d’un cicle dedicat als seus millors films.

I cal afegir que, amb això, Televisió de Catalunya també va voler retre un homenatge pòstum a l’únic escriptor català -que era una escriptora- que havia col•laborat amb en «Cantinflas», un còmic que va arribar a superar Charly Chaplin, «Charlot», si bé la seva fama va quedar limitada als països de llengua castellana, atès que la curiosíssima i graciosíssima manera de parlar que utilitzava era intraduïble a d’altres idiomes. TV3, per cert, va intentar fer-ho al català, però de seguida va adonar-se que la cosa no funcionaria i, en conseqüència, ho va deixar córrer.

En retornar a la pàtria, Maria dels Àngels Vayreda, instal•lada de nou a la capital de l’Alt Empordà, va continuar la seva tasca literària. I una obra teatral seva, «Entre boires», va guanyar el primer premi de prosa als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, de Perpinyà, ciutat on no trigaria gaire a ser proclamada, en poesia, Mestre en Gay Saber.

Cal ressaltar que Maria dels Àngels va escriure dues grans obres poètiques: «El testament d’Amèlia» i «La boira als ulls». La primera (amb aquesta dedicatòria: «Adela, filla estimada, recull des de l’Eternitat, l’essència pura del meu poema») va ser divulgada arreu del món, quan va aparèixer publicada l’any 1964, per la Ràdio de les Valls d’Andorra, en forma de tretze capítols, corresponents als seus tretze cants, emesos dins un breu espai nocturn titulat «Toc d’oració», realitzat pel gironí Josep Fontbernat i Verdaguer, fill del poble d’Estanyol (municipi de Bescanó), director general de Radiodifusió en temps de la Generalitat republicana, a més de diputat al Parlament de Catalunya, director general de Sanitat, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, alcalde accidental de la mateixa ciutat, etcètera, i home de confiança dels presidents Macià, Companys i Irla. A aquest últim, per cert, l’hauria pogut succeir, després que Pau Casals renunciés, per motius que ell considerava del tot justificats, com el fet que no era diputat. a tal honor. Però Fontbernat no va acceptar la proposició que li van fer, tot adduint modestament (la modèstia constituïa una de les seves principals virtuts), que «No s’escau que un pobre, un pelat com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili».

I en encetar-se la dècada dels anys 70, Maria dels Àngels va obtenir un guardó importantíssim. Però no pas com a poetessa, sinó com a novel•lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li va atorgar el premi Fastenrath per «Encara no sé com sóc». En aquesta novel•la, prologada pel poeta Carles Fages de Climent, que ha estat força reeditada, l’autora hi desgrana magistralment la vida d’una dona del seu temps i país. Conservo, per cert, l’exemplar que Maria dels Àngels va tenir la gentilesa de dedicar-me, dedicatòria que feia extensiva a la meva esposa: «Al crític Emili Casademont i Comas i a la seva muller, que tant estimen la nostra literatura, amb tot el meu afecte i simpatia».

Vaig tenir la joia de conèixer personalment Maria dels Àngels Vayreda el 1966, a la capital altempordanesa. Me la va presentar, igual que ho va fer amb la seva germana Montserrat, el recordat amic Josep Martí Roca a la Rambla, durant la Fira del Dibuix i de la Pintura, o sigui, en plenes Fires i Festes de la Santa Creu. «Sobretot, aneu a Figueres i saludeu la Maria dels Àngels», em recomanava Fontbernat, quan col•laborava amb ell a la ràdio andorrana, cada cop que jo retornava a la meva ciutat de Girona. I és que els dos estaven units per una antiga i entranyable amistat.

D’aquesta manera, ella ho rememorava, en un article que, en morir Josep Fontbernat -a finals del mes de març de l’any 1977 al seu exili del Principat d’Andorra-, li va dedicar, article que em va lliurar perquè li publiqués a les pàgines de «9País», el periòdic independent de l’Empordà, editat a Figueres, que, pocs dies després, vaig cofundar i dirigir: «Josep Fontbernat -explicava- havia passat llargues temporades amb els parents que tenia a Vilademires. A l’avi Trullol li havia sentit tocar el piano i la tenora que havia estat d’en Pep Ventura i que aleshores era de la seva propietat». I, tot seguit, Maria dels Angels afirmava: «Jo em vaig sentir lligada a Fontbernat per la poesia i la música. Els meus cognoms li eren familiars i estava entusiasmat d’haver conegut una Vayreda, a la qual li agradava escriure i que, a més, es deia Trullol».

Cal recordar que Josep Fontbernat era, a part d’un magnífic escriptor, un gran músic, que havia estat el deixeble predilecte del mestre Enric Morera, l’autor de la música de “La Santa Espina”.

De l’òbit de Maria dels Àngels Vayreda, a les acaballes d’aquell mes de maig del 1977, poques setmanes més tard de produir-se el de Josep Fontbernat, en vaig donar puntual informació a l’agència Efe, raó per la qual la luctuosa notícia va ser recollida per diferents mitjans de comunicació, entre ells diversos diaris de Mèxic. Cosa, aquesta última, del tot lògica, tenint en compte que jo hi feia constar que l’autora d’«Encara no sé com sóc» havia viscut exiliada en aquell país, on va escriure guions per a algunes pel•lícules d’en «Cantinflas».

Moltes van ser les mostres de condol i les opinions expressades arran de l’inesperat i lamentat traspàs de Maria dels Àngels. En destacaré dues de les que que van veure la llum pública a «9País»: la de la bibliotecària Maria Perxés i la de Maria dels Àngels Anglada.

La primera ressaltava que «era sobretot al camp, en plena naturalesa, al nostre Empordà que tant estimava, on Maria dels Àngels Vayreda se sentia feliç i s’oblidava per uns moments de tot allò que l’entristia», referint-se, naturalment, a la pèrdua de la seva filla Adela, mentre que l’Anglada (la futura excelsa figura de les nostres Lletres, avui ja traspassada) remarcava que el decès de la Vayreda li causava una pena enorme. «Últimament -afegia-, ens havíem tractat moltíssim, i l’estimava molt com a escriptora i com a persona humana. Havíem estat fent juntes una selecció de les elegies dedicades a l’Adela, prologades per Marià Manent».

No caldria dir que guardo nombrosos, excel•lents i inesborrables records de Maria dels Àngels, el centenari de la naixença de la qual ara commemorem. Tant ella com la seva germana Montserrat (la també insigne poetessa i escriptora) em van arribar a considerar -el mateix va passar amb en Fontbernat- membre de la seva il•lustríssima família. I així, aquesta última (que va prologar, per cert, tres llibres meus), ho feia constar en la dedicatòria que va posar en un exemplar de l’obra «Poemes de Montserrat Vayreda (Antologia 1945-2004)», que duu un estudi d’Anna Maria Velaz, un pròleg de Mariàngela Vilalloga i un epíleg de Narcís-Jordi Aragó, editada per la Diputació de Girona, dins la col•lecció «Josep Pla», la mateixa col•lecció que, immediatament després, es veuria enriquida amb un llibre sobre Josep Fontbernat, escrit pel cèlebre cartellista republicà, suara traspassat, Carles Fontserè, el crític musical Joan Gay i Puigvert i els periodistes Josep Víctor Gay, Pius Pujades, Dani Vivern i qui us parla, prologat per la pròpia Montserrat, pròleg fet -cosa gens habitual- en vers.

Tot això succeïa poc abans que Montserrat Vayreda rebés la visita de la Parca a Figueres -ara fa quatre anys-, ciutat que l’havia nomenada feia temps filla adoptiva, ja que ella, igual que la seva germana Maria dels Àngels, era natural de Lladó i ambdues havien passat bona part de la infantesa i de l’adolescència a la cèlebre i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada a l’ombra de la muntanya de la Mare de Déu del Mont.

Buscant pel meu arxiu, hi he trobat, ben oblidats, uns papers mecanografiats que em va lliurar Maria dels Àngels Vayreda, on em feia un resum de la seva biografia fins a l’any 1969. I en ells em deia, entre d’altres coses, que va néixer al poble de Lledó (amb «e» i no pas amb «a», com actualment els seus habitants volen), «el primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l’Empordà», puntualitzava, tot afegint que «potser és per aquest motiu que estimo tant el pla com la muntanya»; que va estudiar al col•legi de les monges Filipenses, a Barcelona, on van ser també educades la seva àvia i la seva mare; que el seu avi matern era crític musical del «Diari de Barcelona» i que el seu pare feia de l’art un sacerdoci.

Per altra banda, Maria dels Àngels, a més de fer-me sabedor de la seva activitat literària portada a terme a Mèxic, com la d’haver-hi escrit una obra de teatre, titulada «La puerta estaba abierta», i una llarga novel•la, titulada «El cielo sobre el tejado», suposadament estrenades allà (no m’ho aclaria), em confessava que el poeta català del seu temps que li havia arribat profundament al cor era Màrius Torres; que Caterina Albert i Paradís, la «Víctor Català» de l’Escala, li va dir «predestinada» i que Fages de Climent, per la seva part, en un pròleg meravellós que va fer per a una de les seves novel•les, el títol de la qual era «La fe perduda», la va comparar amb la gloriosa autora de «Solitud».

Aquesta novel•la de Maria dels Àngels Vayreda -«La fe perduda», repeteixo-, que, segons ella em contava, va arribar a la tercera votació en una edició del premi «Joanot Martorell» i que, un any més tard, va ser una de les seleccionades per al premi «Sant Jordi», podria tractar-se de la titulada «Encara no sé com sóc» (lleugerament modificat el seu text, seguint el consell que Maria dels Àngels va rebre de Rafael Tassis, a causa de la censura de l’època), obra que, posteriorment, seria guardonada amb el premi Fastenrath.

Però això és quelcom que s’ignora, ja que Tassis, que va prometre a Maria dels Àngels Vayreda que li publicaria «La fe perduda», va morir quasi immediatament després, sense poder complir la seva promesa, i Fages de Climent, un altre que també estaria en condicions d’aclarir la qüestió, fa més de quatre dècades que va deixar de pertànyer al món dels vius. Per aquest motiu (i tenint en compte que els familiars més directes que queden de la família de la Maria dels Àngels no saben res de l’assumpte), en haver jo descobert ara entre els papers del meu arxiu, aquesta vella història, caldrà investigar-la. I és que estic plenament convençut que no tot està dit sobre l’exímia escriptora i poetessa Maria dels Àngels Vayreda, comptant-hi també la sens dubte important activitat literària que va desenvolupar a Mèxic.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.

Josep Fontbernat i un joveníssim Emili Casademont, fotografiats, als anys 60, al Principat d’Andorra

La protectora de la vista

De santa Llúcia, la diada de la qual se celebra el 13 de desembre, gairebé no se’n sap res. Tan sols que fou una jove de Siracusa (Itàlia) i que, durant la persecució decretada contra els cristians per l’emperador Dioclecià l’any 304, morí martiritzada. Segons una llegenda, li arrencaren els ulls, motiu pel qual se la sol representar exhibint-los en una safata, llegenda que pot procedir del seu nom, Lucis Via, que significa «camí de la llum», o bé de la proximitat de la seva festa amb el solstici d’hivern.

Sigui com sigui, santa Llúcia, venerada per les Esglésies catòlica i ortodoxa, és invocada, des de temps antics, com a protectora de la vista. D’aquí ve, precisament, aquesta popular frase: «Que santa Llúcia ens conservi la vista». I, a més, santa Llúcia és la patrona dels cecs i de la gent d’oficis ben diversos que requereixen gaudir d’una bona visió, com les modistes, per exemple. Així, recordo que aquestes, les abans anomenades «llucietes» -i parlo dels anys 50 i 60 del segle passat-, organitzaven una gran quantitat d’actes molt lluïts, no mancant-hi el religiós, i a moltes poblacions s’elegia la reina de les modistetes. Per altra banda, cal ressaltar que havia estat opinió estesa entre la gent del didal i l’agulla -en una època, però, força llunyana- que, si alguna «llucieta» o «lluciet» (sastre) cosia el dia de Santa Llúcia, se li escurçava set anys la vista i no trigava gaire a clavar-se l’agulla en un ull, sense adonar-se’n. Ah!, i fins i tot hom creia que, per Santa Llúcia, no es podia llegir i que, si algú s’atrevia a fer-ho, podia esdevenir cec.

Al marge d’això, convé destacar que cada any se celebren moltes fires arreu de Catalunya -fires dites «de Santa Llúcia»-, relacionades amb les festes nadalenques que s’apropen. La principal és la que té lloc a Barcelona, on pot trobar-se de tot per fer el pessebre: figuretes, casetes de suro i de cartró, molsa, branquetes de pi i de bruc, galzerans florits (de petit, a Girona, sempre en dèiem gallerans), etcètera. Aquesta tradicional fira és evocada en el Romanç de Santa Llúcia, una bonica cançó escrita pel poeta Josep Maria de Sagarra i musicada per Eduard Toldrà, que, en principi, popularitzaren els tenors Emili Vendrell i Gaietà Renom, enyorats amics meus, i que s’enceta així: «Perquè avui es santa Llúcia,/ dia de l’any gloriós,/ pels volts de la plaça Nova/ rondava amb la meva amor». Antigament, la barcelonina Fira de Santa Llúcia feia que moltes noies fadrines dels pobles de pagès veïns, filles de famílies riques, hi anessin, com també molts nois de la pròpia capital catalana, igualment fadrins, per veure si hi podien «pescar» una bona pubilleta.

I hi ha, per cert, referent així mateix a les festes nadalenques, un refrany que diu: «Santa Llúcia la bisbal,/ a tretze dies de Nadal». Un refrany que sempre ha fet creure -pel que respecta, sobretot, a les terres gironines- que santa Llúcia era filla de la Bisbal d’Empordà. La tradició barcelonina, però, ho desmenteix, ja que, segons ella, aquesta santa nasqué a la Ciutat Comtal. Concretament, a la casa on avui s’aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba ben a prop de l’antic domicili del senyor bisbe. Per tant, tot fa pensar que això de «bisbal» és un qualificatiu que se li donà per haver arribat al món, d’acord amb la citada tradició, al mateix carrer on vivia el prelat barceloní. I també hi ha un altre refrany que diu: «Santa Llúcia de Puigmal,/ tretze dies d’aquí a Nadal», per raó de celebrar-se, en una ermita pirinenca, un aplec, conegut com l’Aplec dels torrons, al qual abans solien acudir molts olotins. I parlant d’aplecs, no puc deixar d’esmentar el que, per Santa Llúcia, s’organitzava a Tortosa, la capital del Baix Ebre, que era el més important de les comarques tarragonines, car hi anaven els famosos torronaires d’Agramunt, així com uns cuiners, denominats popularment «mongetaires», que fregien grans paellades de saboroses mongetes amb cansalada, tot oferint-les, a continuació, als romeus. Un cas a part és l’Aplec de Tonyà (a quatre passes de Figueres), per exemple, dedicat més a la santa protectora de la vista que no pas als torrons.

La nit de Santa Llúcia és la més llarga de l’any, segons el calendari julià, que era una mica diferent de l’actual, o sigui, del gregorià, establert el 1582, atès que, per començar, ja li restaren deu dies. Per això, el calendari julià, que feia escaure la diada d’aquesta santa unes quantes dates més tard del 13 de desembre, tenia un popular refrany, el de «Per Santa Llúcia, un pas de puça», que encara hi ha persones que, equivocadament, solen recitar sovint. Una equivocació que se suma a la de creure que santa Llúcia nasqué a la Bisbal d’Empordà o a Barcelona, car no hi ha res que ho provi, sinó a Siracusa. De tota manera, i tenint present que santa Llúcia gaudeix de gran fama i prestigi com a protectora de la vista, crec que podria ser molt útil i beneficiós que la gent s’hi encomanés. Jo, que, per dissort, tinc des de fa algun temps un ull un xic «avariat», a conseqüència d’una operació de cataractes que no sortí gaire bé, ja ho faig, tot confiant en aquesta llegendària santa, de qui diuen que, després d’arrencar-li els ulls, encara hi continuà veient.

Emili Casademont i Comas

divendres, 3 de desembre del 2010

El desembre i els bisbetons

El desembre, que dimecres, diada de Sant Eloi, encetàrem, després d’haver acomiadat el novembre (l’últim dia del qual volgué fer honor a la seva popular dita: «Per Sant Adreu, pluja o neu o fred molt greu»), és, moralment i materialment, el més fred de tots els mesos de l’any. Per això, els romans procuraven no iniciar-hi cap empresa important, ja que creien que estava condemnada al fracàs. O sigui, que, actualment, la gent de la vella Roma recomanaria, n’estic ben segur, que la presa de possessió del nou Govern de la Generalitat de Catalunya no es dugués a terme dins el mes de desembre, atès que CiU, triomfador de les recentment celebrades eleccions autonòmiques, pot córrer el risc que les coses no li surtin prou rodones. Aquesta coalició, formada per Convergència i Unió, per fi, tornarà a governar, després de «clavar» una colossal pallissa al popularment anomenat «tristpartit», constituït pels tres partits polítics d’esquerra perdedors dels dos anteriors comicis, que s’ajuntaren com a bons germans i que demostraren després que eren tot el contrari. Un «tristpartit» que impedí, en aquelles dues ocasions, que Artur Mas, clar guanyador a les urnes, manés, servint-se d’una «jugadeta» injusta, però permesa per una llei encara més injusta, i que, en els darrers temps, havia «col·locat» a la presidència de la màxima institució de govern de casa nostra un personatge força gris (pertanyent més al PSOE que al PSC i de nom i cognoms ben andalusos), perfectament «retratat», per cert, en el programa d’humor de TV3, titulat Polònia.

El desembre és el mes de les fortes ventades. Ja diu el refrany que «L’advent és el temps dels vents», època compresa entre les quadre setmanes anteriors a Nadal. I també és el temps de la matança del porc -qualificada d’una de «les tres grans alegries de l’home»-, tal com recorda el calendari esculpit a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, obra que data del segle XII. En aquest calendari, l’escena que representa el desembre està formada per una dona amb un ganivet, al costat d’un home amb una destral a la mà en actitud de ferir la bèstia, cosa que fa suposar que, en temps antics, hom matava el porc d’una forma realment esgarrifosa, o sigui, a cops de destral. D’altra banda, convé assenyalar que el desembre, mes de fredors intenses, talment com el gener, i que té els dies més curts de l’any, ens porta, oficialment, l’hivern. I, gairebé tot seguit, la diada de Nadal, que és quan el dia fa un petit salt i s’allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal, un pas de pardal». Pas que l’endemà, dia 26, festivitat de Sant Esteve, ja és de llebre. Però, abans d’arribar a Nadal, i abans d’arribar també a la Puríssima, trobem que el calendari ens indica que el dia 6 és sant Nicolau, diada que convida a evocar una vella cançoneta: «Caritat, senyora;/ caritat, si us plau,/ que venim de Roma/ i portem corona/ de Sant Nicolau; bisbe de pau,/ panses i figues,/ nous i olives/ i tot el que vulgau;/ caritat, senyora;/ caritat, si us plau.» Aquesta cançoneta era la que, antigament, els vailets entonaven, en el seu recorregut matinal per les cases, per tal de recollir coses per a la festa que feien a la tarda. Perquè heu de saber, benvolguts lectors, que sant Nicolau és el patró dels nois o, concretant-ho més, dels nois petits. Un patró que havia estat molt celebrat per tots els nens catalans, els quals menjaven, en una gran berenada, tot allò que, generalment, havien aconseguit recollir en la capta matinal del dia.

Però, per acabar, i deixant tot això al marge, cal centrar-nos, encara que sigui breument, en el fet que sant Nicolau també és el patró dels escolanets. I per aquesta raó, cada 6 de desembre, abans elegien, entre ells, un bisbetó, el qual, durant vint-i-quatre hores, feia de bisbe dels noiets, amb tota la categoria i deferència bisbals, i oficiava i sermonejava, seguit de tota una cort de familiars i d’altra gent, semblant a la dels bisbes de debò. Encara avui dia, convé remarcar-ho, a l’Abadia de Montserrat se celebra l’elecció d’un bisbetó, que no sempre és un integrant de la seva cèlebre i prestigiosa escolania, cerimònia que té lloc per santa Cecília, patrona de la música (el 22 de novembre), i que regeix al llarg de tota la diada de Sant Nicolau, costum que té arrels medievals. I com a curiositat, cal destacar que a Girona, en temps no gaire reculats, la mainada de les escoles, que feia mitja festa, elegia, a més d’un bisbetó, un abató, tot evocant aquells que abans triaven els escolanets de la Catedral i de l’església col·legiata de Sant Feliu, respectivament. Els abatons, per cert, es distingien d’allò més perquè es barallaven amb els bisbetons, en un ambient divertidíssim, a tall de record de les fortes batusses (batusses reals, com les que protagonitzen ara determinats polítics, exhibint una pèssima educació) que, segons expliquen els llibres d’història, havien sostingut aquells que exerciren aquests càrrecs infantils.
Sant Nicolau té diversos refranys que, en la seva majoria, avui la gent ha gairebé oblidat. I entre ells, n’hi ha un que, pel que «delaten» clarament les estadístiques, l’encerta sovint. És aquell que diu que «Per Sant Nicolau, plou, si a Déu plau». Cal desitjar, per tant, que a Déu, aquest any, no li plagui fer ploure, a fi que el bisbetó de Montserrat pugui gaudir d’una bona diada, presidida pels alegres raigs de l’astre rei.


Emili Casademont i Comas