dissabte, 18 de desembre de 2010

«La fe perduda»

L’obra Encara no sé com sóc (Club dels Novel•listes - Barcelona,1970), que fou guardonada amb el premi Fastenrath als Jocs Florals de la capital catalana, podria no ser l’única gran novel•la de Maria dels Àngels Vayreda. Això és el que, últimament, vaig dir, en el decurs de l’acte «Recordem M. dels Àngels Vayreda en el centenari del seu naixement», organitzat per l’Agrupació de Cultura del Casino Menestral Figuerenc, on també intervingueren Joan Vallès, nét de l’escriptora i poetessa; Jordi Pla, catedràtic de Llengua i Literatura catalanes, i Eduard Puig i Vayreda, nebot de Maria dels Àngels, enòleg, escriptor i exalcalde de la capital de l’Alt Empordà, presentats tots per Anna Maria Velaz, presidenta de la citada agrupació. I és que, preparant la meva intervenció, vaig trobar al meu arxiu deu velles quartilles mecanografiades -que, lamentablement, havia ben oblidat-, fetes per la pròpia Maria dels Àngels, a petició meva, on em detallava bona part de la seva biografia fins al 1969. O sigui, fins a un any abans d’aparèixer publicada Encara no sé com sóc i vuit abans que, de forma inesperada, es produís el seu òbit a Figueres, a l’edat de 66 anys.

«Carles Fages de Climent, en un pròleg meravellós que va fer per a una de les meves novel•les, La fe perduda, em va comparar amb Víctor Català, la gloriosa autora de Solitud, que, per la seva part, ja m’havia qualificat de predestinada», em deia Maria dels Àngels Vayreda, nascuda a Lledó (escrit amb amb «e» i no pas amb «a», com ara volen els habitants d’aquesta localitat altempordanesa), «el primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l’Empordà», puntualitzava, localitat on també naixeria -però una mica més tard- la seva germana Montserrat, una altra exímia poetessa i escriptora, traspassada igualment a Figueres, ara fa quatre anys, ciutat que l’havia nomenada filla adoptiva i que prologà tres llibres meus.

Segons m’explicava Maria dels Àngels, La fe perduda arribà a la tercera votació en una edició del premi Joanot Martorell» i, posteriorment, fou seleccionada, per al premi Sant Jordi. Rafael Tassis li prometé que publicaria aquesta novel•la, amb el text un xic modificat a causa de la censura de l’època. Però, en morir Tasis molt aviat -el 1966-, la seva promesa no es pogué complir i, a més, s’ignora què passà amb l’original de l’obra. Per tant, i com que els familiars més directes de la família Vayreda que resten en vida confessen que no saben absolutament res de tot això, caldrà investigar aquesta vella història, ja que la novel•la La fe perduda podria ser un «antecedent» (i amb això no vull pas dir que ho sigui) de la que, algun temps després, veuria la llum pública amb el títol d’Encara no sé com sóc. I és que no tot està dit o escrit sobre Maria dels Àngels, incloent-hi la important activitat literària que desenvolupà a Mèxic, país on residí una colla d’anys exiliada, un cop acabada la Guerra Civil, en companyia del seu marit -el farmacèutic figuerenc Joan Xirau i Palau- i les dues petites filles del matrimoni, perseguida pel règim franquista, que l’arribà a empresonar durant una curta temporada.

Maria dels Àngels Vayreda, en efecte, desenvolupà a Mèxic una important activitat literària, ja que escrigué molts contes, articles i novel•letes (els primers, en català, a les pàgines de La Nostra Revista), així com diversos guions cinematogràfics. Un d’ells, per cert, El portero, fou convertit en una destacada pel•lícula de Mario Moreno «Cantinflas» (en lletres ben grosses es podia llegir a la pantalla que era «Una idea de María de los Ángeles Vayreda»), pel•lícula que, en ocasió del traspàs del genial còmic mexicà, ocorregut el 1993, fou oferta per TV3 un parell de vegades, formant part d’un cicle dedicat als seus millors films i, alhora, com a homenatge a l’únic escriptor català que havia col•laborat amb ell. Per aquesta raó, la notícia del decès Maria dels Àngels, que jo vaig facilitar a l’agència Efe, fou recollida per la premsa mexicana. D’altra banda, d’aquella forçada etapa de Maria dels Àngels al país asteca són una obra teatral, La puerta estaba abierta, estrenada suposadament allà, i una llarga novel•la, El cielo sobre el tejado, publicada també suposadament allà. I dic suposadament, en ambdós casos, perquè no m’ho aclaria en les seves notes autobiogràfiques.

Maria dels Àngels Vayreda, en retornar a la pàtria i instal•lar-se de nou a Figueres amb el seu marit i les seves dues nenes, fou proclamada Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Ginesta d’Or (Perpinyà). I publicà, l’any 1964, El testament d’Amèlia, un emotiu i bell poema, molt elogiat per la crítica, en record de la seva filla Adela (la mare d’en Joan Vallès), traspassada en la flor de la joventut, que duu la dedicàtoria següent: «Adela, filla estimada, recull, des de l’Eternitat, l’essència pura del meu poema». Maria dels Àngels i jo fórem uns amics entranyables, raó per la qual conec moltes coses de la seva vida i obra. I espero que, en el futur, les pugui ampliar encara més, amb un exhaustiu repàs que faré del seu treball periodístic, poètic, teatral, novel•lístic i conematogràfic dut a terme a Mèxic, així com, principalment, amb la investigació, que ja he començat a practicar, relativa a aquella novel•la, La fe perduda, de la qual ella, fa més de 40 anys, em parlava.

El poeta Carles Fages de Climent, pocs dies abans de morir, acompanyat de les escriptores i poetesses, totes enguany també traspassades, Carme Guasch (mare del televisiu Toni Soler), Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda i Pilar Nierga.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)