dijous, 23 de desembre de 2010

De festa pagana a festa cristiana

L’Evangeli de Sant Lluc explica que «també Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lehem, ja que era de la casa i la família de David, per empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà, a Maria se li van complir els dies del part i va infantar el fill primogènit del matrimoni; l’embolcallà i l’ajagué en una menjadora perquè no tenien lloc a l’hostal».

És molt probable, però, que Jesús no nasqués a Betlem, malgrat el que afirma aquest evangeli canònic (també ho afirma, encara que molt breument, gairebé de passada, el de Sant Mateu), sinó que ho fes a Natzaret, ja que la tradició parla de Jesús de Natzaret i mai de Jesús de Betlem. És més, aquesta era, en l’antiguitat, la manera d’anomenar una persona. O bé, en alguns casos, amb el nom del pare posat darrere el del fill. Però, com que certes profecies de l’Antic Testament anunciaven que la naixença del Messies s’esdevindria a Betlem, doncs a Betlem, segons els estudiosos, hom situà aquest fet. En els altres dos evangelis canònics, o sigui, el de Sant Marc i el de Sant Joan, no hi trobem absolutament res que faci referència al tema de l’arribada al món del Messies, el silencien.

Per altra banda, en donar-se la circumstància que les narracions de Mateu i Lluc sobre la infantesa de Jesús són força diferents, els teòlegs no dubten a qualificar-les d’«històries teològiques», però no d’«històries» en el sentit genuí de la paraula. Per això, hom suposa -i no pas sense encert- que aquestes «històries teològiques» sorgiren temps després de la mort i la resurrecció de Jesucrist, per tal d’omplir fantasiosament els anys de la seva desconeguda època d’infant, tot donant així plena satisfacció a la lògica i natural curiositat dels fidels.

Passant al dia del naixement de Jesús, cal assenyalar que cap dels quatre evangelistes citats no en diu ni «piu». La data del 25 de desembre és arbitrària. L’Església la féu coincidir amb la de la festa pagana del Sol invicte, que era quan els romans festivaven la naixença del déu Mitra. Llegint l’Evangeli de Sant Lluc, però, qualsevol pot arribar perfectament a la conclusió que no fou pas a l’hivern, ja que els pastors guardaven els seus ramats a l’aire lliure. El més segur és que el naixement de Jesús es produís en plena primavera o en els inicis de la tardor. L’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, per la seva part, afirma que el profeta Jesucrist (per a ells, Jesucrist no era Déu, ni fill del mateix Déu, sinó un dels quatre grans profetes que hi ha hagut al planeta Terra, juntament amb Abram, Moisès i Mahoma), nasqué en un indret apartat, vora la frontera amb Egipte, sense concretar el dia, i en una cova. Hi ha, per cert, una llegenda musulmana preciosa i molt poètica sobre la naixença de Jesús, que conta que, tan bon punt hagué infantat Maria (la virginitat de la qual els islàmics defensen a ultrança, més que els propis cristians), una gentil palmera se l’inclinà, per mandat d’Al·là, i li oferí frescos i reconfortants dàtils. Aquest relat llegendari és tan bell que, quan vaig estudiar l’àrab clàssic -fa més de mig segle-, el vaig llegir una infinitat de vegades. Ara, però, em costaria bastant de fer-ho, atès que rarament puc practicar l’idioma alcorànic. I és que la gent de l’Àfrica del Nord -marroquins, algerians, etcètera- que trobo pels nostres carrers i places solen expressar-se en amazic, l’antiga llengua dels berbers, que té múltiples dialectes i que no té res a veure, tot i semblar-ho, amb l’àrab clàssic, tret d’algunes paraules o frases que s’hi han anat incorporant. I cal afegir, tornant al naixement de Jesús, que, curiosament, moltes coses que avui acceptem com a verídiques, amb el vistiplau de l’Església catòlica, provenen del centenar d’evangelis «apòcrifs» existents (evangelis no reconeguts com a sagrats), com el fet, per exemple, que hi hagués a l’establia un bou i una mula que donaven escalf a l’Infant.

Per la seva banda, i segons el Llibre d’Urantia, en el qual s’inspirà J.J. Benítez per escriure la seva famosa saga El caballo de Troya, Jesús no nasqué ni a la primavera ni a la tardor, sinó en ple estiu. Concretament, el 21 d’agost de l’any 7 abans de Crist. I és que al segle VI, com ja s’ha denunciat repetidament, un destacat astròleg i matemàtic, el monjo Dionís l’Exigu, anomenat d’aquesta forma a causa de la seva petitesa física, encarregat de calcular la data de la naixença de Jesús, per tal d’establir amb ella l’inici de l’era cristiana, cometé un error que, al llarg dels temps s’ha mantingut inalterable, error que, segons els estudiosos del tema, no sols seria de 7 anys, sinó que podria arribar fins i tot als 10 o 12. De manera que, en lloc d’entrar ara -el proper primer de gener-, al 2011, potser ho farem, com a mínim, al 2018.

En resum, s’ignora realment quin dia i en quina població -Betlem o Natzaret- arribà al món Jesús, com també s’ignora realment en quin any ens trobem. No obstant això, hi ha quelcom que se sap del cert, avalat per nombroses proves O sigui, que la festa pagana de l’Imperi romà es convertí en la festa cristiana del Nadal.


Emili Casademont i Comas