Acte celebrat al Casino Menestral Figuerenc
(10-12-2010)
Text escrit i llegit per EMILI CASADEMONT I COMAS
Bona nit a tothom!
«Si Maria dels Àngels Vayreda i Trullol no hagués finat el 1977, a una edat gens avançada -66 anys-, demà, dia 18 de juliol, celebraria el seu centè aniversari, ja que nasqué, al poble de Lladó (Alt Empordà), just 26 anys abans del fatídic 18 de juliol del 1936. Per a ella, aquesta Vall de Llàgrimes ho fou en grau superlatiu, atès que, després d’haver estat empresonada pels franquistes, fugí cap a l’exili i, més tard, la Parca li arrabassà una filla, quan aquesta es trobava en la flor de la joventut».
Així, benvolguts amics, assistents en aquest acte, començava jo l’article que vaig publicar al «Diari de Girona», el proppassat diumenge 17 de juliol, i que vaig dedicar a la meva recordada, estimada i admirada amiga Maria dels Àngels Vayreda, portadora d’uns cognoms ben il•lustres, ja que, tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol, han donat al país grans figures de la pintura, de la literatura (incloent-hi, en aquest apartat, la poesia) i de la ciència.
Maria dels Àngels, que de ben petita ja va deixar endevinar que esdevindria una exímia dona de lletres, finalitzada la Guerra Civil va aconseguir reunir-se a Mèxic amb el seu marit (el farmacètic figuerenc Joan Xirau, que ja s’hi havia exiliat), acompanyada per les dues filles petites del matrimoni. I un cop allà, va publicar contes, articles i novel•letes (els primers, en català, a les pàgines de «La Nostra Revista»), i va elaborar una colla de guions cinematogràfics, com el titulat «El portero», per a Mario Moreno «Cantinflas».
Aquesta pel•lícula, on a la pantalla s’anunciava, de forma ben destacada, que era «Una idea de María de los Ángeles Vayreda», va ser exhibida arreu de l’Estat espanyol, molt poc temps després de la seva estrena al país asteca l’any 1950 (a Figueres va tenir lloc a l’actual Teatre el Jardí), i va ser oferta posteriorment per TV3 un parell de vegades, en ocasió del traspàs del genial actor mexicà -ocorregut l’abril del 1993-, formant part d’un cicle dedicat als seus millors films.
I cal afegir que, amb això, Televisió de Catalunya també va voler retre un homenatge pòstum a l’únic escriptor català -que era una escriptora- que havia col•laborat amb en «Cantinflas», un còmic que va arribar a superar Charly Chaplin, «Charlot», si bé la seva fama va quedar limitada als països de llengua castellana, atès que la curiosíssima i graciosíssima manera de parlar que utilitzava era intraduïble a d’altres idiomes. TV3, per cert, va intentar fer-ho al català, però de seguida va adonar-se que la cosa no funcionaria i, en conseqüència, ho va deixar córrer.
En retornar a la pàtria, Maria dels Àngels Vayreda, instal•lada de nou a la capital de l’Alt Empordà, va continuar la seva tasca literària. I una obra teatral seva, «Entre boires», va guanyar el primer premi de prosa als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, de Perpinyà, ciutat on no trigaria gaire a ser proclamada, en poesia, Mestre en Gay Saber.
Cal ressaltar que Maria dels Àngels va escriure dues grans obres poètiques: «El testament d’Amèlia» i «La boira als ulls». La primera (amb aquesta dedicatòria: «Adela, filla estimada, recull des de l’Eternitat, l’essència pura del meu poema») va ser divulgada arreu del món, quan va aparèixer publicada l’any 1964, per la Ràdio de les Valls d’Andorra, en forma de tretze capítols, corresponents als seus tretze cants, emesos dins un breu espai nocturn titulat «Toc d’oració», realitzat pel gironí Josep Fontbernat i Verdaguer, fill del poble d’Estanyol (municipi de Bescanó), director general de Radiodifusió en temps de la Generalitat republicana, a més de diputat al Parlament de Catalunya, director general de Sanitat, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, alcalde accidental de la mateixa ciutat, etcètera, i home de confiança dels presidents Macià, Companys i Irla. A aquest últim, per cert, l’hauria pogut succeir, després que Pau Casals renunciés, per motius que ell considerava del tot justificats, com el fet que no era diputat. a tal honor. Però Fontbernat no va acceptar la proposició que li van fer, tot adduint modestament (la modèstia constituïa una de les seves principals virtuts), que «No s’escau que un pobre, un pelat com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili».
I en encetar-se la dècada dels anys 70, Maria dels Àngels va obtenir un guardó importantíssim. Però no pas com a poetessa, sinó com a novel•lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li va atorgar el premi Fastenrath per «Encara no sé com sóc». En aquesta novel•la, prologada pel poeta Carles Fages de Climent, que ha estat força reeditada, l’autora hi desgrana magistralment la vida d’una dona del seu temps i país. Conservo, per cert, l’exemplar que Maria dels Àngels va tenir la gentilesa de dedicar-me, dedicatòria que feia extensiva a la meva esposa: «Al crític Emili Casademont i Comas i a la seva muller, que tant estimen la nostra literatura, amb tot el meu afecte i simpatia».
Vaig tenir la joia de conèixer personalment Maria dels Àngels Vayreda el 1966, a la capital altempordanesa. Me la va presentar, igual que ho va fer amb la seva germana Montserrat, el recordat amic Josep Martí Roca a la Rambla, durant la Fira del Dibuix i de la Pintura, o sigui, en plenes Fires i Festes de la Santa Creu. «Sobretot, aneu a Figueres i saludeu la Maria dels Àngels», em recomanava Fontbernat, quan col•laborava amb ell a la ràdio andorrana, cada cop que jo retornava a la meva ciutat de Girona. I és que els dos estaven units per una antiga i entranyable amistat.
D’aquesta manera, ella ho rememorava, en un article que, en morir Josep Fontbernat -a finals del mes de març de l’any 1977 al seu exili del Principat d’Andorra-, li va dedicar, article que em va lliurar perquè li publiqués a les pàgines de «9País», el periòdic independent de l’Empordà, editat a Figueres, que, pocs dies després, vaig cofundar i dirigir: «Josep Fontbernat -explicava- havia passat llargues temporades amb els parents que tenia a Vilademires. A l’avi Trullol li havia sentit tocar el piano i la tenora que havia estat d’en Pep Ventura i que aleshores era de la seva propietat». I, tot seguit, Maria dels Angels afirmava: «Jo em vaig sentir lligada a Fontbernat per la poesia i la música. Els meus cognoms li eren familiars i estava entusiasmat d’haver conegut una Vayreda, a la qual li agradava escriure i que, a més, es deia Trullol».
Cal recordar que Josep Fontbernat era, a part d’un magnífic escriptor, un gran músic, que havia estat el deixeble predilecte del mestre Enric Morera, l’autor de la música de “La Santa Espina”.
De l’òbit de Maria dels Àngels Vayreda, a les acaballes d’aquell mes de maig del 1977, poques setmanes més tard de produir-se el de Josep Fontbernat, en vaig donar puntual informació a l’agència Efe, raó per la qual la luctuosa notícia va ser recollida per diferents mitjans de comunicació, entre ells diversos diaris de Mèxic. Cosa, aquesta última, del tot lògica, tenint en compte que jo hi feia constar que l’autora d’«Encara no sé com sóc» havia viscut exiliada en aquell país, on va escriure guions per a algunes pel•lícules d’en «Cantinflas».
Moltes van ser les mostres de condol i les opinions expressades arran de l’inesperat i lamentat traspàs de Maria dels Àngels. En destacaré dues de les que que van veure la llum pública a «9País»: la de la bibliotecària Maria Perxés i la de Maria dels Àngels Anglada.
La primera ressaltava que «era sobretot al camp, en plena naturalesa, al nostre Empordà que tant estimava, on Maria dels Àngels Vayreda se sentia feliç i s’oblidava per uns moments de tot allò que l’entristia», referint-se, naturalment, a la pèrdua de la seva filla Adela, mentre que l’Anglada (la futura excelsa figura de les nostres Lletres, avui ja traspassada) remarcava que el decès de la Vayreda li causava una pena enorme. «Últimament -afegia-, ens havíem tractat moltíssim, i l’estimava molt com a escriptora i com a persona humana. Havíem estat fent juntes una selecció de les elegies dedicades a l’Adela, prologades per Marià Manent».
No caldria dir que guardo nombrosos, excel•lents i inesborrables records de Maria dels Àngels, el centenari de la naixença de la qual ara commemorem. Tant ella com la seva germana Montserrat (la també insigne poetessa i escriptora) em van arribar a considerar -el mateix va passar amb en Fontbernat- membre de la seva il•lustríssima família. I així, aquesta última (que va prologar, per cert, tres llibres meus), ho feia constar en la dedicatòria que va posar en un exemplar de l’obra «Poemes de Montserrat Vayreda (Antologia 1945-2004)», que duu un estudi d’Anna Maria Velaz, un pròleg de Mariàngela Vilalloga i un epíleg de Narcís-Jordi Aragó, editada per la Diputació de Girona, dins la col•lecció «Josep Pla», la mateixa col•lecció que, immediatament després, es veuria enriquida amb un llibre sobre Josep Fontbernat, escrit pel cèlebre cartellista republicà, suara traspassat, Carles Fontserè, el crític musical Joan Gay i Puigvert i els periodistes Josep Víctor Gay, Pius Pujades, Dani Vivern i qui us parla, prologat per la pròpia Montserrat, pròleg fet -cosa gens habitual- en vers.
Tot això succeïa poc abans que Montserrat Vayreda rebés la visita de la Parca a Figueres -ara fa quatre anys-, ciutat que l’havia nomenada feia temps filla adoptiva, ja que ella, igual que la seva germana Maria dels Àngels, era natural de Lladó i ambdues havien passat bona part de la infantesa i de l’adolescència a la cèlebre i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada a l’ombra de la muntanya de la Mare de Déu del Mont.
Buscant pel meu arxiu, hi he trobat, ben oblidats, uns papers mecanografiats que em va lliurar Maria dels Àngels Vayreda, on em feia un resum de la seva biografia fins a l’any 1969. I en ells em deia, entre d’altres coses, que va néixer al poble de Lledó (amb «e» i no pas amb «a», com actualment els seus habitants volen), «el primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l’Empordà», puntualitzava, tot afegint que «potser és per aquest motiu que estimo tant el pla com la muntanya»; que va estudiar al col•legi de les monges Filipenses, a Barcelona, on van ser també educades la seva àvia i la seva mare; que el seu avi matern era crític musical del «Diari de Barcelona» i que el seu pare feia de l’art un sacerdoci.
Per altra banda, Maria dels Àngels, a més de fer-me sabedor de la seva activitat literària portada a terme a Mèxic, com la d’haver-hi escrit una obra de teatre, titulada «La puerta estaba abierta», i una llarga novel•la, titulada «El cielo sobre el tejado», suposadament estrenades allà (no m’ho aclaria), em confessava que el poeta català del seu temps que li havia arribat profundament al cor era Màrius Torres; que Caterina Albert i Paradís, la «Víctor Català» de l’Escala, li va dir «predestinada» i que Fages de Climent, per la seva part, en un pròleg meravellós que va fer per a una de les seves novel•les, el títol de la qual era «La fe perduda», la va comparar amb la gloriosa autora de «Solitud».
Aquesta novel•la de Maria dels Àngels Vayreda -«La fe perduda», repeteixo-, que, segons ella em contava, va arribar a la tercera votació en una edició del premi «Joanot Martorell» i que, un any més tard, va ser una de les seleccionades per al premi «Sant Jordi», podria tractar-se de la titulada «Encara no sé com sóc» (lleugerament modificat el seu text, seguint el consell que Maria dels Àngels va rebre de Rafael Tassis, a causa de la censura de l’època), obra que, posteriorment, seria guardonada amb el premi Fastenrath.
Però això és quelcom que s’ignora, ja que Tassis, que va prometre a Maria dels Àngels Vayreda que li publicaria «La fe perduda», va morir quasi immediatament després, sense poder complir la seva promesa, i Fages de Climent, un altre que també estaria en condicions d’aclarir la qüestió, fa més de quatre dècades que va deixar de pertànyer al món dels vius. Per aquest motiu (i tenint en compte que els familiars més directes que queden de la família de la Maria dels Àngels no saben res de l’assumpte), en haver jo descobert ara entre els papers del meu arxiu, aquesta vella història, caldrà investigar-la. I és que estic plenament convençut que no tot està dit sobre l’exímia escriptora i poetessa Maria dels Àngels Vayreda, comptant-hi també la sens dubte important activitat literària que va desenvolupar a Mèxic.
Senyores, senyors, amics tots, he dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada