dissabte, 29 de maig del 2010

La sardana «Juny» podia haver substituït «Els Segadors»

Juli Garreta

Per Emili Casademont i Comas (*)

Tan bon punt Francesc Macià proclamà, el 14 d’abril del 1931, la República Catalana (convertida pocs dies més tard, per exigències dels polítics de Madrid, en Generalitat de Catalunya), Ventura Gassol, el seu conseller de Cultura, encapçalant un grup de gent, presentà públicament, a Barcelona, un himne, que no era -i utilitzo les seves pròpies paraules- «tan bel·licós com “Els Segadors”», amb l’esperança que fos acceptat com a nou himne oficial de Catalunya. Es tractava d’El cant del poble, obra del poeta Josep Maria de Sagarra, musicada per Amadeu Vives. La seva estrena per l’Orfeó Català, però, no tingué la virtut de «conquerir» els assistents, ja que, per a ells, els històrics i vells Segadors eren insubstituïbles.

I pel mateix motiu, els esforços duts a terme per alguns patriotes, que volien que el nou himne oficial de Catalunya fos la sardana La Santa Espina, d’Àngel Guimerà I Enric Morera, amb el seu contundent «Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol», no reixiren. Com tampoc no reixiren els d’aquells altres que proposaren que El Segadors fossin reemplaçats per la també sardana Juny, tal com assenyalava, a finals de l’any passat, el setmanari ganxó Àncora, alhora que informava que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols havia pres l’acord d’elevar l’esmentada obra de Juli Garreta a la categoria d’himne oficial d’aquesta ciutat de la Costa Brava, que no en tenia, acord acollit amb gran satisfacció per part dels guixolencs, que sempre s’han distingit molt honorant el seu il·lustre músic i rellotger.

La sardana Juny, estrenada l’any 1921, és una de les millors composicions per a cobla de la història, per no dir la millor, i té lletra del poeta Ambrosi Carrion. És aquella que comença dient:

«Oh sol brunzent
oh mar blava remorejant
que dansa amb el vent;
harmonia del juny cremant
que la terra i el cel
fon en un anhel.
Com un bressol
la barca es gronxa
sospira el ventíjol.
Boca encesa
plena de sol.»

Cal indicar que Juli Garreta, com si presentís que el seu Juny seria proposat, en un futur no gaire llunyà, per ser l’himne oficial de Catalunya, desitjava que aquesta obra lluís uns versos d’allò més patriòtics. I això és el que encarregà que fes un distingit poeta de l’època, la identitat del qual s’ignora, força abans que Carrion donés a conèixer la lletra que escrigué per a la brillantíssima peça sardanista del músic de Sant Feliu. Lamentablement, però, d’aquella lletra que Juny havia de tenir (i que mai no ha tingut), només se n’ha trobat un fragment. La resta -tot ho fa ben pensar-, després de l’inesperat i plorat òbit de Garreta (a la prematura edat de 50 anys), es perdé. El citat fragment -petit, però, sens dubte, molt bonic i encertat- és aquest:

«Amunt segadors
que l’espiga és daurada,
tot n´és cobert d’or
allà enllà de la plana.
La falç empunyem
que la terra ja ens crida
seguem-ne lo blat
que és lo pa de la vida.»

El 1875, just el mateix any i el mateix mes -el de març- que morí Pep Ventura, el creador de la sardana llarga, nasqué Juli Garreta i Arboix. I si Josep Serra i Enric Morera foren, en certa manera, els hereus i continuadors del genial autor de Per tu ploro i de Toc d’oració, els romàntics que el gran clàssic engendrà, Garreta fou el revolucionari de la sardana, atès que, en donar-li un caràcter simfònic, en féu una música de caire universal. En definitiva, l’autodidacte Juli Garreta dotà la música de la dansa més bella d’una nova veu, d’un llenguatge nou.

Pau Casals (una de les personalitats que, el 1932, assistiren a l’acte d’inauguració del monument a Garreta a Sant Feliu de Guíxols, al costat de Francesc Macià, Ventura Gassol, etcètera) afirmà el següent: «En les sardanes i en les obres simfòniques de Garreta (en aquest cas, es referia, sobretot, a la Simfonia Pastoral i a la Suite Empordanesa, melodies dolces i apassionades), s’hi troba música de primer ordre. L’aparició d’aquesta flor salvatge, que no ha rebut consells de ningú, és realment un miracle». Abans, per cert, Igor Stravinsky, el cèlebre compositor rus, quan anà a Barcelona l’any 1924, ja havia restat meravellat de la sardana Juny, en escoltar-la, tot reclamant als músics: «Més Garreta, si us plau, més Garreta!». Per altra banda, cal destacar que les sardanes de Pep Ventura, Josep Serra, Enric Morera i Juli Garreta han superat amb èxit totes les tempestes hagudes i per haver, totes les èpoques de mal gust, i han quedat com a obres mestres, com a models d’autèntica inspiració i de tècnica musical.

En el meu record, sempre hi romandran ben vives les notes inicials i vibrants de Juny, que foren la sintonia, durant més de tres lustres, del diari Glossari andorrà, realitzat pel músic, polític i escriptor gironí Josep Fontbernat, exiliat al país de la Verge de Meritxell, notes que escamparen arreu del món les potents antenes de l’enguany desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (Ando-ràdio, al principi, i Sud-ràdio, en els seus últims temps), emissora de titularitat francesa, les antenes de la qual, instal·lades al Port d’Envalira, eren les més altes del globus terraqui. I també, al llarg d’una colla d’anys, les mateixes notes foren la sintonia del programa setmanal Aires del Canigó, igualment fet en català, que escrivia a Perpinyà, ciutat on vivia refugiada des del final de la Guerra Civil, Rita Casals, vídua del poeta mataroní Julià Gual, i que era emès per la radiodifusió del sud de França.

La sardana Juny, inspirada en el mar, el cel i el sol de la Costa Brava, l’any 1931 podia haver substituït Els Segadors com a himne oficial de Catalunya, conforme he explicat abans, encara que, potser, amb una lletra una mica modificada, és a dir, un xic acostada a la que desitjava Juli Garreta. Però les circumstàncies, igual que ocorregué amb El cant del poble i La Santa Espina, ho impediren. Això no obstant, cal ressaltar que, durant l’època de la Generalitat republicana -del 1931 al 1939-, Juny fou una de les cançons que més s’escoltaren pels carrers de casa nostra, ja que tothom sabia de memòria els seus magnífics versos. Uns versos originals d’Ambrosi Carrion, avui, lamentablement, quasi del tot oblidats...

(*) Emili Casademont i Comas, membre del Col·legi de Periodistes
de Catalunya, és articulista del «Diari de Girona»

(Text publicat al llibre-programa de l’Aplec
de l’Escala, juny 2010)

L’obra d’en Bou ressuscita

Es deia, en un vell libre editat l’any 1916, que «amb la mateixa facilitat amb què es taral·legen les sardanes d’en Vicenç Bou, acabaran desapareixent». I aquesta profecia, en la qual ningú no creia, arribà a acomplir-se. Perquè, des de fa ja jorça temps, les sardanes d’aquest músic torroellenc han desaparegut, pràcticament, de tots els aplecs i audicions, quan abans eren les que més s’hi interpretaven, les que es ballaven amb més entusiasme i les que, pel fet de tenir lletra, tothom cantava.

Les senzilles i molt enganxoses sardanes de Vicenç Bou, fruit d’un home posseït d’una inspiració elevadíssima, sempre han estat criticades per molta gent, al·legant la seva manca de tècnica musical, gent -diguem-ho clar- bastant envejosa i disposada a fer la guitza a l’obra d’en Bou. De tota manera, Vicenç Bou és, sense cap mena de dubte, el compositor que més fama ha assolit en el món sardanista. I gràcies a ell, la sardana entrà als escenaris, ja que grans figures com Raquel Meller i Mercè Serós inclogueren en els seus repertoris El saltiró de la cardina i Llevantina, compostes els anys 1912 i 1922, respectivament, amb la qual cosa les creacions d’en Vicenç adquiriren una popularitat realment immensa. I no sols a Catalunya, puix que aquesta popularitat traspassà les nostres fronteres. D’això, ens n’ofereix una prova el fet que les sardanes del mestre empordanès fossin conegudes a Amèrica (als Estats Units, per cert, foren inscrites al Registre oficial d’autors musicals), a part de diversos països d’Europa. En aquest sentit, convé destacar, per exemple, que, a París, hi contribuí moltíssim la Meller, una de les més extraordinàries i cotitzades cançonetistes que hi ha hagut, tot i que, després de la Guerra Civil espanyola, es veié obligada a treballar amb la companyia d’Els Vienesos, que l’acollí, al llavors anomenat Teatro Español, situat al Paral·lel barceloní, per tal de poder subsistir, si bé, segons sembla, no morí pas del tot arruïnada. I el mateix li ocorregué a l’escalenc Albert Martí, el Rei de la tenora, títol que li donà Pau Casals, raó per la qual al calongí Ricard Viladesau tan sols li pogué atorgar el de Príncep de la tenora. Tant a la Raquel Meller com a l’Albert Martí, per cert, jo, essent un marrec, els vaig veure actuar, amb més pena que glòria, al citat teatre. Ah!, i cal consignar que les crítiques mai no afectaren Vicenç Bou: «Estic content del meu treball, encara que sé que hi ha alguns autors que l’ataquen. Si ells s’alaben pel que fan, jo em sento satisfet de fer el que sé fer», paraules textuals, que li vaig sentir pronunciar una vegada.

Ara, amb motiu de commemorar-se el 125è aniversari de la naixença d’en Bou, les seves «mortes i enterrades» sardanes ressusciten. Així, ho he vist anunciat a molts aplecs, com el de la seva vila natal, a la qual dedicà la bellíssima peça Torroella, vila vella, i el de Calella de la Costa, població que està agraïdíssima al mestre per haver-ho fet amb la no menys bellíssima composició Record de Calella. I en tots aquests aplecs, les persones grans ballaran emocionades altre cop les sardanes de Vicenç Bou, alhora que tindran l’oportunitat de tornar-les a taral·lejar, i les persones joves, per la seva part, gaudiran del privilegi de descobrir-les.

Vicenç Bou em fa evocar un fet important de la meva carrera periodística. Poc després de produir-se el seu decès (l’any 1962, moment en què l’Ajuntament de Girona acordà nomenar Girona aimada, original d’aquest compositor, com la «sardana predilecta de la ciutat»), vaig dedicar a en Vicentet, que li deien, un article, a la revista gironina Usted, que fou el primer que, en català, he publicat al llarg de la meva vida. La cosa motivà que rebés moltes felicitacions, juntament amb una crítica. Una crítica, però, constructiva, digna de ser agraïda, que em féu l’enyorat col·lega Antoni Moner, de La Vanguardia, atès que, en lloc d’encertadament, vaig escriure «acertadament». Moner, que havia estat abans de la guerra secretari de redacció del Diari de Girona, sempre cercava la perfecció (mai no es cansava de polir els seus articles) i volia que jo arribés a ser un purista de la llengua catalana, la que al col·legi -per dissort- no m’ensenyaren, alhora que em donà ànims perquè continués publicant treballs a la premsa en l’idioma de Pompeu Fabra, si la censura franquista, és clar, no hi posava cap «entrebanc».

Vicenç Bou, l’autor de les formoses sardanes L’anell de prometatge, Cants de maig, Angelina, Pescadors, bons catalans i un llarguíssim etcètera, proseguí component fins als darrers dies de la seva existència, és a dir, fins que una greu malaltia li ho impedí. Així, les seves últimes sardanes foren arranjades i instrumentades per diversos músics, com Josep Gravalosa i Joaquim Serra, els quals li professaven una profunda admiració. I entre aquestes, figurà La cardina encara salta, que obtingué un èxit d’allò més remarcable. Una «cardina», que, com bé algú ha indicat, encara «saltaria» alguns anys, però no pas gaires. Entremig, per cert, el 1982, uns compassos de Girona aimada serviren per obrir, al Camp Nou barceloní, els Campionats del Món de Futbol.

Cal celebrar moltíssim que, en el decurs de l’actual temporada d’aplecs, ressusciti l’obra de l’inspiradíssim Vicenç Bou i Geli -o sigui, els seus excepcionals èxits, «morts i enterrats», repeteixo, des de fa anys i panys-, tot fent vots perquè la meravellosa música d’aquest insigne mestre empordanès aconsegueixi després «instal·lar-se» de nou en totes les ballades sardanistes, avui tan poc nodrides de peces autènticament populars.

Raquel Meller

Emili Casademont i Comas

divendres, 21 de maig del 2010

La Magda, una gran dona

Darrere un gran home, sempre hi ha una gran dona, diuen. I, d’això, en tenim un exemple clar, protagonitzat per Josep Maria Gironella i Magdalena Castañer. Aquesta, acabada de finar a Arenys de Munt -igual que ell, però set anys després-, ben a prop del litoral del Maresme, on els dos s’havien instal·lat feia temps.

A Gironella, fill il·lustre del poble altempordanès de Darnius, la ciutat de Girona li deu un favor realment immens, atès que, en fer-la servir d’escenari de la seva cèlebre novel·la Los cipreses creen en Dios, la donà a conèixer arreu del món. A aquesta obra, publicada el 1953, reeditada multitud de vegades, traduïda als principals idiomes dels cinc continents i guardonada amb els premis Nacional de Literatura i Tomas Moore de Chicago (Estats Units), la seguirien Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966), tres peces novel·lístiques sobre la Guerra Civil, la narració de les quals, feta amb força imparcialitat, s’aparta tant com pot del que, al llarg de l’etapa franquista, s’explicava oficialment. Per tot això, l’Ajuntament gironí procedí a dedicar un carrer a Josep Maria Gironella, després del seu decès. A més, no s’ha d’oblidar que, durant una època, Gironella fou veí de la ciutat dels quatre rius, on al carrer Nou, per exemple, havia regentat una botiga de llibre vell. El fet lamentable, però, és que no assistís cap representant del consistori municipal de Girona als seus funerals.

Personalment, vaig conèixer força bé Josep Maria Gironella. I recordo, sobretot, una entrevista que, l’any 1967, li vaig fer per a la revista mensual gironina Usted. Aquella entrevista, que fou la primera amb el novel·lista publicada en català (la mateixa, però en castellà, també la vaig fer per a l’agència Europa-Press), propicià que després ell i jo mantinguéssim un interessant intercanvi epistolar. Així, des d’Arenys de Munt, l’autor de Los cipreses creen en Dios, que sempre em tractà amb tota cordialitat d’amic, em féu arribar diverses cartes. En Josep Maria les escrivia en l’idioma de Cervantes; però, de tant en tant, hi posava pel mig algunes frases en català, com a la carta, datada el 15 de maig del 1995, en què m’agraïa que li hagués enviat la còpia d’un article divulgat per la radiodifusió andorrana, quan, una colla d’anys enrere, Gironella anuncià que volia desertar de Barcelona («la Ciutat Comtal me parece ahora un manicomio», adduïa), per tal de poder escriure en pau, i la gent del país de la Verge de Meritxell el convidà a «refugiar-se» allà, convençuda que hi trobaria allò que el famós novel·lista tant anhelava. Al final, però, Josep Maria Gironella desestimà aquella invitació en benefici d’Arenys de Munt. «!No me acordaba de ello! Ens ha fet, a la Magda i a mi, molta gràcia», em digué. Mai, per cert, en les seves cartes no deixava de parlar-me de la Magda.

I és que la Magda, exempleada a Girona de Telefònica, contribuí poderosament als èxits de Gironella. Sense ella, amb qui es casà el 1946, és molt probable que no hagués pogut arribat, literàriament parlant, enlloc. La parella féu el viatge de noces a Cadaqués, ja que els seus recursos no donaven per a més. I un matí, a la platja, després d’haver-li lliurat a la Magda un exemplar de la novel·la Nada, de Carmen Laforet, li prometé que ell li regalaria el premi Nadal. «Si t’ho proposes seriosament, ho aconseguiràs», li respongué. Ràpidament, els dos retornaren a Girona i Josep Maria començà a escriure la novel·la Un hombre, que fou guardonada, efectivament, amb el citat premi, cosa que constituí l’inici de la seva brillantíssima carrera com a escriptor en llengua castellana. Sempre amb la Magda al seu costat, que constantment l’animava i li donava suport, Josep Maria Gironella residí a diverses ciutats del globus terraqui, com Roma, Helsinki i París, i anà a Florència, amb el propòsit de saludar i dir-li a Papini, l’autor de La història de Crist, que havia après molt d’ell i que el considerava el seu mestre. A la capital de França, per cert, Gironella hi escrigué la primera part de la seva trilogia sobre la Guerra Civil espanyola (hi havia participat en el bàndol anomenat «nacional»), gràcies als esforços i sacrificis fets per la seva esposa, que guardava, de nit, els fills petits dels milionaris nord-americans que anaven als famosos cabarets parisencs, com el Lido, a divertir-se.

Josep Maria Gironella, a més de Los cipreses creen en Dios, Un millón de muertos -escrit el 1966, quan començava a superar una greu crisi de salut- i Ha estallado la paz, publicà un enorme quantitat de novel·les i llibres sobre els viatges que realitzà arreu del món, sense oblidar la seva tasca d’articulista a la premsa, en qualitat de col·laborador il·lustre dels diaris La Vanguardia, ABC, Diari de Girona, etc., així com molts de l’estranger per mitjà de l’agència Efe. I, a part dels guardons ja esmentats, cal dir que Gironella conquerí un parell de premis més: el Planeta per Condenados a vivir, el 1971, i l’Ateneo de Sevilla, per La duda inquietante, el 1988. El Apocalisis fou la seva última novel·la, escrita el 2001, als 83 anys, després d’haver patit una hemiplegia, tot deixant d’existir, als braços de la seva estimada Magda, mesos més tard.

El 1959, abans de fer amistat amb Josep Maria Gironella, i sense conèixer-lo encara força bé, ja vaig publicar un article, sota el títol «El Gironella que yo conozco», al Diario de África, de Tetuan, rotatiu on jo exercia llavors la professió periodística, ressaltant que «detrás del gran José María Gironella, hay una gran mujer». I aquesta gran dona era la Magda que ara, fregant la norantena, ha volat al Més Enllà, per tal de reunir-se, pels segles dels segles, amb el seu marit.

Emili Casademont i Comas

dilluns, 17 de maig del 2010

La Janna

Maria Àngels Anglada afirmava, en un article publicat al periòdic 9País fa una quarantena d’anys, el següent: «L’estil de Costa-Pau és net com les carenes de les Alberes en un dia clar i, al mateix temps, matisat com els verds del mes de març. Allò que fa més suggestius els seus relats, però, per damunt dels mateixos propòsits de l’autor, és la dialèctica mite-realitat que hi podem observar.» Aquell article de l’exímia poetessa i escriptora ha estat inclòs, a manera de pròleg, en la nova peça literària de Manuel Costa-Pau, Janna, editada per Llibres del Segle (Gaüses, Alt Empordà).

«Un dimecres em va venir a buscar Renot per endur-se’m uns dies a Ceret. M’acabava de quedar sense Natàlia. Uns dies, és el que ell deia. Però jo sabia de sobres que pensava en bona colla més. Haig de dir que Renort i jo sempre ens havíem entès, des de petits, per bé que després les circumstàncies no van permetre que ens veiéssim gaire. A ell l’entusiasmava venir a passar dies a casa meva, a Montpeller, i a mi baixar a Perpinyà, que era on vivien ell i els seus pares». D’aquesta manera, Manuel Costa-Pau (o Costa-Pau Manuel, pseudònim podríem dir que utilitza en aquesta novel·la) comença la narració de Janna. I, tot seguit, em dóna una gratíssima sorpresa, ja que em cita: «Més d’un cop t’he explicat, amic Casademont, que Renot va viure en especial tres setmanes venturoses, ell sempre ho deia, el primer estiu de venir a Portbou, quan la meva família, retornada de l’exili, normalitzà la vida en aquesta banda de la ratlla.» Bé, en realitat, no recordo si Costa-Pau m’ha explicat això alguna vegada. Però, en canvi, sí recordo que sempre m’ha qualificat d’amic, encara que mai mitjançant la lletra impresa, com ho fa ara en aquest nou llibre seu, on em conta una història molt suggestiva, història en què, quan se m’adreça -que és tot sovint al llarg del relat -substituint així la fórmula habitual del «benvolgut lector»-, no estalvia expressions la mar d’afectuoses: caríssim Casademont, estimat Casademont, etc. Tot plegat, com cal suposar, m’ha omplert de satisfacció, alhora que m’ha obligat a posar-me en contacte amb en Manuel, per tal d’expressar-li el meu agraïment més sincer.

L’amistat entre Manuel Costa-Pau i jo (o entre Costa-Pau Manuel i jo, com vulgueu) ve de lluny. De quan tots dos coincidírem, al principi de la dècada dels anys 70, a la redacció de la revista mensual figuerenca Canigó, dirigida per Xavier Dalfó, poc abans de convertir-se en setmanari, sota la direcció de la seva esposa, Isabel-Clara Simó, i d’emigrar algun temps després a Barcelona. Allà, per cert, també hi vaig coincidir amb Narcís Pijoan, Ferran Garrido Pallardó i l’Anglada, tots tres avui ja lamentablement traspassats, amb els quals, el 1977, vaig començar a formar el primer equip de redacció del bisetmanari 9País. Altrament, confesso que sóc un enamorat de Ceret, com ho fou també el prestigiós pintor figuerenc Joan Felip Vilà -il·lustrador de la portada d’un llibre que vaig publicar l’any 1968-, que hi tingué un estudi i que hi dorm el son etern, artista a qui, en diversos moments, cita Costa-Pau Manuel, com quan esmenta, per exemple, un article necrològic que Montserrat Vayreda li dedicà.

La rossellonesa Janna (Joana) és una eixerida jove arquitecta, que treballa al taller que Renort, cosí de Costa-Pau Manuel i també arquitecte, té a Ceret, vila on aquest últim se’n va a passar uns dies, abans de Nadal, a fi d’intentar superar el dolor que Natàlia, en «plantar-lo», li ha deixat. Allà, tan bon punt hi arriba, coneix, en una fleca, l’enigmàtica i formosa Temis (nom d’una deesa de la mitologia grega, la que asseguren que dóna bons consells), que l’ajuda a canviar en francs les pessetes que porta a la butxaca. Amb la Temis, Costa-Pau Manuel viu una bonica relació, i ella li recomana que no faci amb la Janna, les virtuts i els atractius de la qual comencen a «conquerir-lo», una excursió aèria per damunt les Alberes, ja que aquesta tindrà conseqüències fatals. Per fortuna, Costa-Pau Manuel, a causa d’un sopar de cargols fet la vigília que no li fa profit, s’ha de quedar al llit, circumstància que el salva del tràgic accident aeri, profetitzat per Temis, en què la Janna i el pilot, els dos ocupants de l’avioneta, perden la vida. Durant uns dies, Costa-Pau Manuel viu obsessionat per no haver-li dit a Janna el perill que corria, tot sentint-se culpable de la desgràcia.

Costa-Pau Manuel, cap al final del seu relat, comenta: «Renort trobà a faltar Janna com mai no m’hauria imaginat. En advertir-ho em va estremir com tot sovint ens adonem de la necessitat d’un ésser quan aquest se’ns en va. I aleshores vaig ésser jo qui, sense eixir de la recança de Natàlia, de l’encanteri de Temis i del naixent afecte per Janna, vaig haver d’acompanyar mon cosí en el sentiment desfermat dintre seu per la desaparició d’aquesta darrera.» I ja tancant la narració, Costa-Pau Manel exclama: «Ai, Casademont, haig de dir que, passat aquell any, per carta i en encontres posteriors, fins a força cap ençà, li rebrollava a Renot, ja guarit de la recança, en el moment més impensat, la nostàlgia de Janna. I en una ocasió no va estar-se de dir: -Veus? Si haguéssim fet cas d’aquella teva Temis, encara tindríem Janna aquí.» I és que Renort sabia -Costa-Pau Manuel li ho confià una vegada- que l’enigmàtica i formosa Temis havia predit la terrible tragèdia, però ell tampoc no en féu cas. Ah!, i convé afegir que, després del decès de Janna, la Temis desaparegué tan misteriosament com havia aparegut.

En resum, es tracta d’una meravellosa narració de Manuel Costa-Pau. I, en contra del que hom pugui pensar, no dic pas això pel fet de sortir-hi jo, que sóc la persona a qui la conta.

Manuel Costa-Pau

Emili Casademont i Comas
(Publicat a “Diari de Girona, 16-5-2010)

dissabte, 8 de maig del 2010

Evocació «carneriana»

Fou el 1978, quan les despulles de Josep Carner arribaren a Catalunya, després que el Príncep dels Poetes Catalans morís, el 4 de juny del 1970, a Brussel·les. Poc temps abans de rebre la visita de la Parca, Carner havia estat a casa nostra, tot fent, d’aquesta manera, a l’edat de 86 anys, un petit parèntesi a l’exili que patia. Home fidel als seus ideals (fou l’únic diplomàtic que es mantingué al costat de la República), Josep Carner renuncià a quedar-se a viure a la terra on veié la primera llum de la vida, en posar-hi de nou els peus al cap de més tres dècades d’absència, perquè, en aquell moment, Catalunya encara es trobava sota el domini del dictador Francisco Franco, enemic d’un règim de llibertats, domini que no s’acabaria fins al novembre del 1975, amb el decès del «generalísimo».

Émilie Noulet, la segona esposa de Josep Carner (la primera morí al Líban, on ell exercia la carrera diplomàtica), dies abans que el seu marit fes aquella breu «escapada», per via aèria, a Catalunya, diuen que li havia advertit el següent: «Aniràs a Barcelona, la teva Barcelona, jo t´hi acompanyaré. La trobaràs molt diferent, però tu la retrobaràs tal com va sortir del mar en una albada que els segles l’han feta immortal. Aniràs a Montserrat i els escolans cantaran per a tu el “Virolai”, l’himne que substitueix el que tu voldries escoltar. Veuràs Sant Jeroni, allà on Jaume I va pujar per veure millor Catalunya, segons va dir mossèn Cinto. Aniràs a la costa catalana a veure el mar de ben a prop: a Sitges, que tu has tan ben cantat, aquell Sitges de les calitges i dels clavells al niu. I a Lloret i a Tossa, camí de Sant Feliu de Guíxols, de Begur i de Cadaqués, des d’on s’albira ja Sant Pere de Roda. I tornarem a Brussel·les, aquest lloc que et va acollir i on t’han retut honors guanyats pel teu talent, perquè ets el Príncep dels Poetes Catalans». I, en efecte, Josep Carner, un matí del mes de maig d’aquell 1970 tornà a pujar a l’avió, a la Ciutat Comtal, per tal d’anar a morir, al cap de poc, a la seva pàtria d’adopció.

Amb l’Émilie Noulet, per cert, professora i crítica literària, deu anys més jove que el seu espòs, després jo hi vaig tenir certa relació, gràcies a l’insigne acadèmic Octavi Saltor, amic entranyable de la família Carner, en fer-li arribar, en esdevenir vídua, un exemplar del meu llibre L’Hora de Catalunya (Recull d’una emissió radiofònica), editat el mes de maig de l’any 1968, ja que el meu enyorat amic Saltor em digué: «Émilie viu ara de records. I n’hi ha alguns referits al seu difunt marit, en la vostra obra, que agrairà de debò».

A propòsit de la ràdio, cal ressaltar que Josep Carner fou un gran col·laborador d’aquest mitjà, durant els anys 1934-35. Així, realitzava a Ràdio Barcelona un programa titulat Confidències (no s’ha d’oblidar que el Príncep dels Poetes Catalans era un prestigiós periodista), al costat d’un altre, El fet del dia, escrit per Joan Alavedra, l’autor de la lletra del poema El pessebre, musicat per Pau Casals. Els textos dels dos programes, que assoliren un èxit realment extraordinari, foren publicats en una revista setmanal, editada per l’emissora barcelonina, la primera fundada a l’Estat espanyol.

L’exili de Carner fou ple d’activitats. Viatjà per terres d’Amèrica per dir als exiliats que el Príncep dels Poetes Catalans, igual que d’altres altes i il·lustres personalitats, estava al seu costat. Al final de la II Guerra Mundial, amb el triomf dels aliats, i amb el govern de la Generalitat de Catalunya refugiat a París, el president Josep Irla, guixolenc de naixença, el nomenà conseller. I fou en aquell temps, precisament, quan Josep Carner presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a la Sorbona, jocs que foren oberts pel president del Consell Municipal de la capital de França, Pierre de Gaulle. Més tard, quan Pompeu Fabra, l’any 1948, celebrà a Prada el seu 80è aniversari, Carner li lliurà la medalla commemorativa que gravà l’escultor Joan Rebull. En aquella modesta sala d’actes de la capital del Conflent rossellonès, hi havia l’alcalde de la població, el president de la Generalitat i tot d’homes il·lustres al voltant del Seny Ordenador de la Llengua Catalana. I fou allà on Pau Casals tocà el Cant dels ocells, que esdevingué la seva signatura en els cèlebres festivals que nasqueren a Prada dos anys després, atès que, en finalitzar els concerts que els integraven, interpretava sempre, amb el seu violoncel màgic, aquesta vella peça nadalenca, convertida per Pep Ventura en una meravellosa sardana.

I cal recordar, per altra banda, que, en certa ocasió, es parlà molt de Josep Carner, ja que hom volia que li fos concedit el Premi Nobel de Literatura. Tant André Champson, membre de l’Acadèmia Francesa, com tots els poetes i literats de més renom de França, donaren suport a la candidatura del Príncep dels Poetes Catalans. Però, malauradament, els seus esforços resultaren inútils. «No hi fa res» -digué, rememorant allò i amb motiu del traspàs de Carner, un destacat escriptor català, el nom del qual, lamentant-ho molt, no he pogut retenir a la memòria-. «Josep Carner viurà sempre en el nostre record i en la nostra gloriosa història de Catalunya». I això, pensava ell molt encertadament, «és l’essencial».

En apropar-se el 40è aniversari del decès de Carner, autor del llibret de la celebrada òpera El giravolt de maig (el mes de maig estigué molt lligat a la seva existència), he cregut que era un bon moment per evocar, encara que fos de forma breu, l’excepcional figura del Príncep dels Poetes Catalans.


Emili Casademont i Comas

dilluns, 3 de maig del 2010

Del català, en deien el llemosí

L’any 1716 entrà en vigor el Decret de Nova Planta, que imposava l’ús de la llengua castellana al Principat de Catalunya, obligació que, poc temps després, s’estendria a tots els territoris de parla catalana. Al principi, però, aquell sistema absolutista implantat pel rei Felip Vl no tingué l’èxit esperat en alguns llocs, on el català gaudia d’un fort -i, a més, únic- arrelament. Per aquest motiu, ben aviat s’hagué de fer una concessió a Mallorca, que permetia que la Reial Audiència continués utitlitzant el mallorquí, una de les variants de la llengua catalana, en les seves relacions amb l’illa, ja que cap dels seus habitants no entenia el «nou» idioma. Amb tot, el monarca recomanà que el castellà «sea introducido mañosamente en Mallorca». Més tard, Carles III, en un Reial Decret del 1768, manà que tot l’ensenyament a les escoles mallorquines «se imparta de forma inmediata en lengua castellana». Aquella ordre, però, malgrat que era d’allò més enèrgica, trigà una bona colla d’anys a complir-se, ja que, segons Antoni Maria Alcover, les primeres lletres, en els inicis del segle XIX, encara s’hi ensenyaven en l’idioma matern.

Quant a la resta de territoris catalans, començant pel del Principat, Antoni Rovira i Virgili afirma que el català hi fou substituït pel castellà, en l’ensenyament de caràcter oficial, a partir del 1825, si bé Joan Corominas retarda aquesta data a l’any 1858. I l’esmentat Decret de Carles III també afectà, com cal suposar, la predicació dels capellans a les esglésies; però només s’arribaren a fer sermons en castellà a determinades ciutats -a la de València, per exemple-, car en la immensa majoria de les poblacions es prosseguí usant el català a la trona. La resistència de la gent a acceptar allò que se li imposava era realment destacada i heroica.

A l’entremig de tot això, cal ressaltar que es produí un fet curiós. L’any 1810 (ara fa exactament un parell de segles), el català, durant l’ocupació francesa de Catalunya, fou elevat a la categoria d’idioma oficial, al costat del francès. Així, el Diari de Barcelona sortí algun temps, que durà relativament poc, a dues columnes: l’una en català i l’altra en francès. I fins i tot es començà la traducció catalana dels Codis napolèonics, que restà inacabada. Al cap de poc temps, però, continuaren les prohibicions relatives a la utilització de la llengua catalana. Malgrat tot (i en aquest tot, cal incloure-hi les èpoques de les dictadures militars, encapçalades pels generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco), el català continuà posseint «una sorprenent vitalitat entre el poble i ha sabut conservar, en gran part, la seva puresa primitiva», assegurava un cronista barceloní a la dècada dels anys 1960.

Pel que respecta als intel·lectuals, convé indicar que, cap a la meitat del segle XIX, molts literats escrivien en castellà. Però també molts, sempre que podien i els era possible, ho feien en llemosí, paraula provinent d’un dels dialectes occitants -el de la regió de Llemotges-, utilitzada per designar la llengua catalana. I és que creien que, donant aquest nom al català, comptarien amb una denominació unitària per a la llengua, sense referències geogràfiques que provoquesin susceptibilitats. No obstant això, posteriorment, en considerar que la citada denominació era inadequada, reivindicaren la recuperació del nom «català». I un dels que més lluitaren per aconseguir l’objectiu proposat fou Marià Aguiló i Fuster, aprofitant l’ocasió que li brindaven els Jocs Florals celebrats l’any 1862.

Convé consignar, fent un parèntesi, que l’origen de l’aplicació al català -i, bastant sovint, a l’occità- de la denominació llimosí es troba ja, vers l’any 1200, en el primer tractat de retòrica trobadoresca i primera obra gramatical d’una llengua romànica, titulat Razós de trobar, on el gironí Ramon Vidal de Besalú, el seu autor, dóna el nom de «lemosin» a tot l’occità. I molts consideren que també hi incloïa el català, cosa que pot semblar lògica, atès que Ramon Vidal parla, en la referit volum, «del nostre legatge».

La romanística, cap a finals del segle XIX, féu una clara distinció entre el que era occità i el que era català. I el terme llemosí, a causa de la seva inexactitud històrica i filològica, així com per motius ideològics, acabà per caure en desús. Gaspar de Jovellanos, des del seu exili a Ciutat de Mallorca (més coneguda ara com a Palma de Mallorca), i Josep Maria Quadrado, des de Menorca, d’on era fill, criticaren durament la utilització del nom llemosí, tot seguint-los els catalans Manuel Milà i Fontanals i Antoni de Bofarull, entre d’altres, mentre el valencià Vincent W. Querol titulà una obra seva Rimes catalanes, l’any 1877, imitant el que, amb anterioritat -el 1873-, havia fet el mallorquí Jeroni Rosselló, titulant un dels seus llibres d’aquesta forma: Poetes balears. Segle XIX. Poesies d’autors vivents escrites en català.

Fora de Catalunya, una figura de gran relleu, Marcelino Menéndez Pelayo, que s’havia format a la Universitat de Barcelona, s’adherí a aquest moviment, després d’haver estudiat a fons la qüestió. I fou «en català» que, l’any 1889, pronuncià el discurs dels Jocs Florals, davant la reina d’Espanya, en el qual només tingué frases d’elogi, de defensa i d’admiració per a la llengua catalana, tot renunciant així a la denominació de llengua llemosina, malgrat que abans se n’havia declarat partidari. A partir d’aquell instant, per cert, hom considera que, de fet, el nom llemosí quedà definitivament eliminat.
Emili Casademont i Comas (Publicat a "Diari de Girona", 2-5-2010)