dissabte, 8 de maig de 2010

Evocació «carneriana»

Fou el 1978, quan les despulles de Josep Carner arribaren a Catalunya, després que el Príncep dels Poetes Catalans morís, el 4 de juny del 1970, a Brussel·les. Poc temps abans de rebre la visita de la Parca, Carner havia estat a casa nostra, tot fent, d’aquesta manera, a l’edat de 86 anys, un petit parèntesi a l’exili que patia. Home fidel als seus ideals (fou l’únic diplomàtic que es mantingué al costat de la República), Josep Carner renuncià a quedar-se a viure a la terra on veié la primera llum de la vida, en posar-hi de nou els peus al cap de més tres dècades d’absència, perquè, en aquell moment, Catalunya encara es trobava sota el domini del dictador Francisco Franco, enemic d’un règim de llibertats, domini que no s’acabaria fins al novembre del 1975, amb el decès del «generalísimo».

Émilie Noulet, la segona esposa de Josep Carner (la primera morí al Líban, on ell exercia la carrera diplomàtica), dies abans que el seu marit fes aquella breu «escapada», per via aèria, a Catalunya, diuen que li havia advertit el següent: «Aniràs a Barcelona, la teva Barcelona, jo t´hi acompanyaré. La trobaràs molt diferent, però tu la retrobaràs tal com va sortir del mar en una albada que els segles l’han feta immortal. Aniràs a Montserrat i els escolans cantaran per a tu el “Virolai”, l’himne que substitueix el que tu voldries escoltar. Veuràs Sant Jeroni, allà on Jaume I va pujar per veure millor Catalunya, segons va dir mossèn Cinto. Aniràs a la costa catalana a veure el mar de ben a prop: a Sitges, que tu has tan ben cantat, aquell Sitges de les calitges i dels clavells al niu. I a Lloret i a Tossa, camí de Sant Feliu de Guíxols, de Begur i de Cadaqués, des d’on s’albira ja Sant Pere de Roda. I tornarem a Brussel·les, aquest lloc que et va acollir i on t’han retut honors guanyats pel teu talent, perquè ets el Príncep dels Poetes Catalans». I, en efecte, Josep Carner, un matí del mes de maig d’aquell 1970 tornà a pujar a l’avió, a la Ciutat Comtal, per tal d’anar a morir, al cap de poc, a la seva pàtria d’adopció.

Amb l’Émilie Noulet, per cert, professora i crítica literària, deu anys més jove que el seu espòs, després jo hi vaig tenir certa relació, gràcies a l’insigne acadèmic Octavi Saltor, amic entranyable de la família Carner, en fer-li arribar, en esdevenir vídua, un exemplar del meu llibre L’Hora de Catalunya (Recull d’una emissió radiofònica), editat el mes de maig de l’any 1968, ja que el meu enyorat amic Saltor em digué: «Émilie viu ara de records. I n’hi ha alguns referits al seu difunt marit, en la vostra obra, que agrairà de debò».

A propòsit de la ràdio, cal ressaltar que Josep Carner fou un gran col·laborador d’aquest mitjà, durant els anys 1934-35. Així, realitzava a Ràdio Barcelona un programa titulat Confidències (no s’ha d’oblidar que el Príncep dels Poetes Catalans era un prestigiós periodista), al costat d’un altre, El fet del dia, escrit per Joan Alavedra, l’autor de la lletra del poema El pessebre, musicat per Pau Casals. Els textos dels dos programes, que assoliren un èxit realment extraordinari, foren publicats en una revista setmanal, editada per l’emissora barcelonina, la primera fundada a l’Estat espanyol.

L’exili de Carner fou ple d’activitats. Viatjà per terres d’Amèrica per dir als exiliats que el Príncep dels Poetes Catalans, igual que d’altres altes i il·lustres personalitats, estava al seu costat. Al final de la II Guerra Mundial, amb el triomf dels aliats, i amb el govern de la Generalitat de Catalunya refugiat a París, el president Josep Irla, guixolenc de naixença, el nomenà conseller. I fou en aquell temps, precisament, quan Josep Carner presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a la Sorbona, jocs que foren oberts pel president del Consell Municipal de la capital de França, Pierre de Gaulle. Més tard, quan Pompeu Fabra, l’any 1948, celebrà a Prada el seu 80è aniversari, Carner li lliurà la medalla commemorativa que gravà l’escultor Joan Rebull. En aquella modesta sala d’actes de la capital del Conflent rossellonès, hi havia l’alcalde de la població, el president de la Generalitat i tot d’homes il·lustres al voltant del Seny Ordenador de la Llengua Catalana. I fou allà on Pau Casals tocà el Cant dels ocells, que esdevingué la seva signatura en els cèlebres festivals que nasqueren a Prada dos anys després, atès que, en finalitzar els concerts que els integraven, interpretava sempre, amb el seu violoncel màgic, aquesta vella peça nadalenca, convertida per Pep Ventura en una meravellosa sardana.

I cal recordar, per altra banda, que, en certa ocasió, es parlà molt de Josep Carner, ja que hom volia que li fos concedit el Premi Nobel de Literatura. Tant André Champson, membre de l’Acadèmia Francesa, com tots els poetes i literats de més renom de França, donaren suport a la candidatura del Príncep dels Poetes Catalans. Però, malauradament, els seus esforços resultaren inútils. «No hi fa res» -digué, rememorant allò i amb motiu del traspàs de Carner, un destacat escriptor català, el nom del qual, lamentant-ho molt, no he pogut retenir a la memòria-. «Josep Carner viurà sempre en el nostre record i en la nostra gloriosa història de Catalunya». I això, pensava ell molt encertadament, «és l’essencial».

En apropar-se el 40è aniversari del decès de Carner, autor del llibret de la celebrada òpera El giravolt de maig (el mes de maig estigué molt lligat a la seva existència), he cregut que era un bon moment per evocar, encara que fos de forma breu, l’excepcional figura del Príncep dels Poetes Catalans.


Emili Casademont i Comas