La Magda, una gran dona

Darrere un gran home, sempre hi ha una gran dona, diuen. I, d’això, en tenim un exemple clar, protagonitzat per Josep Maria Gironella i Magdalena Castañer. Aquesta, acabada de finar a Arenys de Munt -igual que ell, però set anys després-, ben a prop del litoral del Maresme, on els dos s’havien instal·lat feia temps.

A Gironella, fill il·lustre del poble altempordanès de Darnius, la ciutat de Girona li deu un favor realment immens, atès que, en fer-la servir d’escenari de la seva cèlebre novel·la Los cipreses creen en Dios, la donà a conèixer arreu del món. A aquesta obra, publicada el 1953, reeditada multitud de vegades, traduïda als principals idiomes dels cinc continents i guardonada amb els premis Nacional de Literatura i Tomas Moore de Chicago (Estats Units), la seguirien Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966), tres peces novel·lístiques sobre la Guerra Civil, la narració de les quals, feta amb força imparcialitat, s’aparta tant com pot del que, al llarg de l’etapa franquista, s’explicava oficialment. Per tot això, l’Ajuntament gironí procedí a dedicar un carrer a Josep Maria Gironella, després del seu decès. A més, no s’ha d’oblidar que, durant una època, Gironella fou veí de la ciutat dels quatre rius, on al carrer Nou, per exemple, havia regentat una botiga de llibre vell. El fet lamentable, però, és que no assistís cap representant del consistori municipal de Girona als seus funerals.

Personalment, vaig conèixer força bé Josep Maria Gironella. I recordo, sobretot, una entrevista que, l’any 1967, li vaig fer per a la revista mensual gironina Usted. Aquella entrevista, que fou la primera amb el novel·lista publicada en català (la mateixa, però en castellà, també la vaig fer per a l’agència Europa-Press), propicià que després ell i jo mantinguéssim un interessant intercanvi epistolar. Així, des d’Arenys de Munt, l’autor de Los cipreses creen en Dios, que sempre em tractà amb tota cordialitat d’amic, em féu arribar diverses cartes. En Josep Maria les escrivia en l’idioma de Cervantes; però, de tant en tant, hi posava pel mig algunes frases en català, com a la carta, datada el 15 de maig del 1995, en què m’agraïa que li hagués enviat la còpia d’un article divulgat per la radiodifusió andorrana, quan, una colla d’anys enrere, Gironella anuncià que volia desertar de Barcelona («la Ciutat Comtal me parece ahora un manicomio», adduïa), per tal de poder escriure en pau, i la gent del país de la Verge de Meritxell el convidà a «refugiar-se» allà, convençuda que hi trobaria allò que el famós novel·lista tant anhelava. Al final, però, Josep Maria Gironella desestimà aquella invitació en benefici d’Arenys de Munt. «!No me acordaba de ello! Ens ha fet, a la Magda i a mi, molta gràcia», em digué. Mai, per cert, en les seves cartes no deixava de parlar-me de la Magda.

I és que la Magda, exempleada a Girona de Telefònica, contribuí poderosament als èxits de Gironella. Sense ella, amb qui es casà el 1946, és molt probable que no hagués pogut arribat, literàriament parlant, enlloc. La parella féu el viatge de noces a Cadaqués, ja que els seus recursos no donaven per a més. I un matí, a la platja, després d’haver-li lliurat a la Magda un exemplar de la novel·la Nada, de Carmen Laforet, li prometé que ell li regalaria el premi Nadal. «Si t’ho proposes seriosament, ho aconseguiràs», li respongué. Ràpidament, els dos retornaren a Girona i Josep Maria començà a escriure la novel·la Un hombre, que fou guardonada, efectivament, amb el citat premi, cosa que constituí l’inici de la seva brillantíssima carrera com a escriptor en llengua castellana. Sempre amb la Magda al seu costat, que constantment l’animava i li donava suport, Josep Maria Gironella residí a diverses ciutats del globus terraqui, com Roma, Helsinki i París, i anà a Florència, amb el propòsit de saludar i dir-li a Papini, l’autor de La història de Crist, que havia après molt d’ell i que el considerava el seu mestre. A la capital de França, per cert, Gironella hi escrigué la primera part de la seva trilogia sobre la Guerra Civil espanyola (hi havia participat en el bàndol anomenat «nacional»), gràcies als esforços i sacrificis fets per la seva esposa, que guardava, de nit, els fills petits dels milionaris nord-americans que anaven als famosos cabarets parisencs, com el Lido, a divertir-se.

Josep Maria Gironella, a més de Los cipreses creen en Dios, Un millón de muertos -escrit el 1966, quan començava a superar una greu crisi de salut- i Ha estallado la paz, publicà un enorme quantitat de novel·les i llibres sobre els viatges que realitzà arreu del món, sense oblidar la seva tasca d’articulista a la premsa, en qualitat de col·laborador il·lustre dels diaris La Vanguardia, ABC, Diari de Girona, etc., així com molts de l’estranger per mitjà de l’agència Efe. I, a part dels guardons ja esmentats, cal dir que Gironella conquerí un parell de premis més: el Planeta per Condenados a vivir, el 1971, i l’Ateneo de Sevilla, per La duda inquietante, el 1988. El Apocalisis fou la seva última novel·la, escrita el 2001, als 83 anys, després d’haver patit una hemiplegia, tot deixant d’existir, als braços de la seva estimada Magda, mesos més tard.

El 1959, abans de fer amistat amb Josep Maria Gironella, i sense conèixer-lo encara força bé, ja vaig publicar un article, sota el títol «El Gironella que yo conozco», al Diario de África, de Tetuan, rotatiu on jo exercia llavors la professió periodística, ressaltant que «detrás del gran José María Gironella, hay una gran mujer». I aquesta gran dona era la Magda que ara, fregant la norantena, ha volat al Més Enllà, per tal de reunir-se, pels segles dels segles, amb el seu marit.

Emili Casademont i Comas