dissabte, 25 d’abril del 2009

La plaça Vila de Gràcia

La barcelonina plaça Rius i Taulet ja no s’anomena pas així, sinó plaça Vila de Gràcia, puix que això és el que demanaren els graciencs mesos enrere, després de fer una consulta popular sobre el tema, petició que l’Ajuntament, presidit per Jordi Hereu, acaba d’atendre. Un nom nou que trobo encertadíssim, atès que recorda que aquest barri era abans una vila. Una vila independent, amb personalitat molt pròpia (que, avui dia, encara conserva força), fins que fou annexionada a la Ciutat Comtal, fet sempre lamentat per la gent de Gràcia.

Conec molt bé l’ara antiga plaça Rius i Taulet, puix que, de jove, vaig viure algunes temporades a quatre passes d’aquest lloc, no gaire lluny del Torrent de l’Olla, carrer on, en una clínica que hi havia, vaig estar a punt, ja de gran, de «petar-la», durant una intervenció quirúrgica, practicada «a vida o mort». A part d’això, també conec molt bé les lluïdes i divertides festes de Gràcia, que se celebren el mes d’agost. O sigui, aquelles festes que, amb tota fidelitat, retratà la inoblidable sèrie de TV3 titulada «Les Teresines», interpretada per actors i actrius de La Cubana.

El nom de Francesc Rius i Taulet s’atorgà a la coneguda plaça, fa més d’un segle, en record i homenatge a aquest advocat i polític, que era monàrquic i liberal, ja que fou el principal impulsor de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Rius i Taulet, barceloní de naixença, prematurament traspassat als 57 anys (1833-1890) i alcalde de la capital catalana en tres ocasions diferents, fou també l’impulsor de totes les importants reformes urbanístiques realitzades a Barcelona, amb motiu de la referida «expo», inaugurades sempre sota la seva presidència. D’altra banda, cal destacar que a Rius i Taulet es deu la construcció del monument a Colom, el Mercat del Born, etc., sense oblidar la transformació del Parc de la Ciutadella en el parc més gran de la Ciutat Comtal.. A la seva entrada principal, per cert, hi ha un monument que data del 1901, amb la inscripció següent: «A Rius y Taulet, siendo alcalde de Barcelona alcanzó para la ciudad prosperidad y renombre. Realizó en España la primera Exposición Universal celebrada en 1888 y con una ilustrada iniciativa y actitud incansable protegió la industria y enalteció las ciencias y las artes».

Tornant a l’avui ja plaça Vila de Gràcia, convé assenyalar que sempre hi ha hagut el centre administratiu i polític de la vila i, posteriorment, del barri, o sigui, el seu ajuntament. Aquesta plaça té una història interessant. Sobretot, la relativa a la seva famosa torra del rellotge, que rep la denominació popular d’«El campanar de Gràcia», campanar que donà nom a un famós setmanari satíric republicà, La Campana de Gràcia, fundat el 1870, i que, el 1932, quan era propietat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), deixà d’aparèixer de forma definitiva, arran dels Fets d’octubre i de l’empresonament dels membres destacats d’aquest partit, creat pel president Francesc Macià. L’ultim director que tingué fou Prudenci Bertrana -pare d’Aurora Bertrana-, tan vinculat a Girona, on estudià el batxillerat, i autor de la cèlebre novel·la Josafat.

El títol de La Campana de Gràcia evocava una crida a la resistència, feta pels tocs de la campana, per tal que els joves graciencs es neguessin a ingressar obligatòriament a l’Exèrcit espanyol. Això ocorregué durant l’anomenada «Revolta de les Quintes». Els militars volgueren destruir la campana i s’atiparen de disparar-li canonades, però ella mai no parà de tocar. I, al cap d’un temps, la campana es convertí en el símbol del federalisme que defensaven els veïns de Gràcia.

Aquest setmanari -cal recordar-ho-, patí, al llarg de la seva dilatada història, algunes suspensions i, obligat per la monarquia, canvià diverses vegades de capçalera. Així, el seu editor, en la primera, digué: «Molt bé! Si no volen sentir campanades, doncs sentiran esquellots». I, tot seguit, la revista sortí amb el nom de L’Esquella de la Torratxa, tot passant, posteriorment, a titular-se La Tomasa, fins que, al final, pogué recuperar la seva capçalera autèntica. Sempre, però, la publicació, es digués com es digués, gaudí de gran èxit. Sobretot, quan féu una política d’esquerres entre la classe obrera. Hi col·laboraren escriptors i polítics de prestigi, com Màrius Aguilar, Valentí Almirall, Frederic Soler («Serafí Pitarra») o Ángel Pestaña, i els dibuixants Pere Ynglada («Yda»), Josep Costa («Picarol»), Ricard Opisso, etc. Al principi, la revista era bilingüe, però després ja utilitzà únicament el català. No es disposa de dades del seu tiratge, però s’afirma que, en els seus anys inicials, arribà als 25.00 exemplars, una quantitat molt elevada, atès que el cens d’habitants a Barcelona, ciutat on més es venia el setmanari, era reduïdíssim.

Avui, en dir adéu a la plaça Rius i Taulet, em plau donar la més cordial benvinguda a la plaça Vila de Gràcia. Jo, que sóc un enamorat de Gràcia, celebro que, amb aquest canvi de denominació, els graciencs hagin recuperat un xic aquella «usurpació» de què foren objecte, ara fa exactament 112 anys, per part d’una petita Barcelona que volia esdevenir una gran Barcelona. Una «usurpació» que, en aquella època, també afectà els municipis de Sants, Sant Martí de Provençals, Sarrià, etc, que eren, igual que Gràcia, independents.


Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)

divendres, 24 d’abril del 2009

La silenciada època daurada del Figueres


-o- El club empordanès, a finals dels anys 80 i començament dels 90,
va ser més notíciable que el Museu Dalí

-o- L’equip va disputar, dirigit per Jorge D’Alessandro, la promoció
d’ascens a Primera Divisió contra el Cadis

-o- L’entitat, que va haver de convertir-se obligatòriament en SAE,
era presidida per l’industrial Emili Bach

-o- Ara, el club, refundat, juga a Segona Regional, després d’una
tristíssima experiència com a Miapuesta

La Unió Esportiva Figueres (que compleix actualment 90 anys d’existència), la temporada 1986-87 començà a militar a Segona Divisió A, l’autèntica categoria d’argent del futbol estatal, després d’ascendir-hi gràcies a una extraordinària campanya a Segona B, duta a terme sota la batuta del tècnic basc José Manuel Esnal, Mané, i d’haver inaugurat, amb un amistós contra el Barcelona –a finals del mes d’agost del 1986-, l’Estadi de Vilatenim. Un magnífic estadi, un dels millors de Catalunya, amb capacitat per acollir cap a 10.000 espectadors, una bona part dels quals còmodament asseguts en una àmplia tribuna coberta, instal·lació esportiva que registrà, el dia de la seva estrena, un ple absolut.

Emili Bach, lliurant el títol de soci d'honor del club al president de la Generalitat, Jordi Pujol

Figueres, en deute
amb el Figueres

En inaugurar-se aquest estadi, vaig escriure un article en una revista editada pel club, on deia que Figueres devia molt al Figueres. I així era, en efecte, ja que, en ocasió d’aquella sensacional campanya desenvolupada per la “mainada” d’en Mané a Segona B, el nom de la ciutat havia sonat d’allò més arreu de l’Estat. Moltes notícies, cròniques i reportatges sobre l’equip figuerenc (treballs periodístics fets i distribuïts, en bona part, per les agències Efe, Logos i Mencheta) havien emplenat una gran quantitat de columnes dels diaris esportius i no esportius, tant catalans com espanyols. I, per la seva banda, les emissores de ràdio i televisió –igualment catalanes i espanyoles- també havien ofert moltes informacions relatives al conjunt representatiu de la capital de l’Alt Empordà. El nom del Figueres (i, en conseqüència, el de la ciutat de Figueres) es pogué trobar –i no exagero ni un pèl- fins a la sopa…

José Manuel Esnal, Mané

I no parlem del que passà després…! O sigui, del que passà quan l’equip figuerenc milità a Segona A i s’enfrontà a una sèrie de conjunts realment prestigiosos, com ara el València, entrenat per Alfredo Di Stéfano, el Celta, el Racing de Santander, el Deportivo de la Corunya, el las Palmas, el Mallorca, l’Espanyol, el Rayo Vallecano, etc. Val a dir que ambdós noms –el del Figueres i el de Figueres, repeteixo-, estretament lligats, àdhuc arribaren a “assaltar” les pàgines d’alguns rotatius estrangers, atès que, a les files del quadre altempordanès, hi figuraven jugadors de diversos països d’Europa, Amèrica i África, així com un tècnic argentí, Jorge D’Alessandro, que els directius i aficionats del River Plate volien que tornés al seu país, cosa que motivà que l’agència Efe rebés l’encàrrec del diari Crónica, de Buenos Aires (encàrrec que em traspassà a mi), d’entrevistar-lo. Però D’Alessandro, resident des de feia temps al nostre Estat, on havia defensat, amb èxit, la porteria del Salamanca a la Divisió d’Honor, manifestà, en aquella entrevista, el seu desig de no deixar el futbol espanyol («Jorge D’Alessandro no quiere regresar», titulava, amb pesar, el citat rotatiu de la capital de l’Argentina), on esperava triomfar com a entrenador. Un triomf que no arribà a aconseguir del tot, malgrat haver salvat l’Atlètic de Madrid, propietat de Jesús Gil y Gil, del descens a Segona Divisió, però sí que ho féu, durant alguns anys, com a comentarista radiofònic, al costat del popularíssim periodista José María García.

Jorge D'Alessandro

Tornant a l’any 1986, cal assenyalar que l’equip figuerenc debutà a Segona A, en alçar-se el teló de la temporada 86-87, al Santiago Bernabeu, on arrencà un positiu davant el Castella, el filial “merengue”, mercès a un gol d’Albert Valentín. Mané continuà dirigint tècnicament el conjunt blanc-i-blau, amb novetats destacades a la seva “plantilla”, com Ferrer (el porter), Mentxaca, Cañizares, Valdo, l’esmentat Valentín, etc., a més dels primers estrangers fitxats pel club (el brasiler Gallo, l’argentí Néstor Alfonso…), als quals seguiren després nombrosos jugadors arribats de més enllà de la península Ibèrica: els davanters mundialistes nord-americans Tab Ramos i Peter Vermes, el defensa internacional uruguaià Herrera, etc.

Un peu i mig
a Primera

En els inicis d’aquella primera temporada a Segona Divisió A, o sigui, durant els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre del 1986, tot anà força bé. Però, després, d’encetar-se el 1987, les coses es complicaren. I, com sempre sol passar en aquests casos, qui pagà la “festa” fou l’entrenador. Així, Mané fou cessat (de forma ben injusta, cal reconèixer-ho), quan feia poc que, curiosament, s’havia parlat de nomenar-lo fill adoptiu de la ciutat de Figueres, i substituït pel gallec Luis Cid, Carriega, a les acaballes ja de la seva vida esportiva professional, en el decurs de la qual havia dirigit com a tècnic una bona colla d’equips de “campanetes” (Saragossa, València, Betis, At. de Madrid, etc.), a part d’haver estat proclamat, un any, el millor entrenador del futbol espanyol. Amb ell a la banqueta, a qui jo coneixia personalment d’antic (de quan preparava el Terrassa a Tercera Divisió i els egarencs anaven a Vista Alegre per jugar contra el Girona) i l’havia fet “aparèixer” algunes vegades a les pàgines dels setmanaris Rumor…, de Lleida-Barcelona, i Gerona Deportiva, l’”onze” altempordanès pogué acabar la temporada 1986-87 amb la categoria salvada, després que el club es gastés una respectable suma de diners per aconseguir-ho, la qual, finalment, no serví de res, ja que, a causa d’una “raresa” de “doña Federación”, el descens no afectà ningú…

Un total de set temporades estigué el Figueres a Segona A, en la penúltima de les quals, i sota la direcció tècnica de Jorge D’Alessandro, posà un peu i mig a Primera Divisió, car el Cadis, que gaudia de més simpaties a les altes esferes del futbol estatal, impedí que hi posés l’altre mig. D’altres entrenadors també lluitaren per l’ascens, encara que no aconseguiren arribar tan lluny, com Joaquín Peiró, un dels primers futbolistes espanyols que jugaren a Itàlia i que, a la meitat d’una temporada, fou “pescat” per Jesús Gil y Gil per al “seu” Atlètic de Madrid, i Paquito.

El Miapuesta, una
experiència fatal
Indubtablement, el club altempordanès visqué, entre els anys 1986 i 1992, la millor època de tot el seu historial, la seva època daurada, que motivà que Figueres -el nom de la ciutat- fos més citat pels mitjans de comunicació que el Museu Dalí, que ja és dir. Fou una època en què el Figueres, presidit llavors per Emili Bach, era el Figueres -o la UE Figueres-, cosa que més tard, i ja a Segona B, se n’anà en orris, en adquirir la majoria de les accions del club una casa d’apostes esportives i li canviés el nom pel que ella tenia en castellà, és a dir, el de Miapuesta, amb el consegüent gran disgust per part dels autèntics aficionats.

En la pobra etapa a la B, per cert, fou quan el ja molt modest Figueres (encara no havia passat a ser propietat de la citada casa d’apostes, que acabaria abocant-lo a la desaparició), de la mà del tècnic Pere Gratacòs -després seleccionador català-, realitzà la proesa d’arribar a les semifinals de la Copa del Rei, ja que els modestos, en la competició del KO, solen donar aquestes sorpreses. Aquells partits de Copa arrossegaren molta gent a l’Estadi de Vilatenim, mentre que els de Lliga, com era habitual, continuaren comptant amb l’assistència de tres gats i mig, fet qualificat pel periodista barceloní Jordi Basté, a TV3, d’”increïble”…

Pere Gratacòs

Ara, un cop refundada l’entitat, l’equip figuerenc es veu forçat a jugar a Segona Regional, però amb l’esperança d’anar escalant categories i aconseguir situar-se, en el futur, a Tercera Divisió.

Una història
silenciada
Aquesta història de l’època daurada del Figueres, que va del 1986 al 1992, finalitzà amb Pitxi Alonso d’entrenador, que no pogué evitar que el quadre altempordanès baixés, al final de la temporada 92-93, a Segona B. A més, convé consignar que el FC Barcelona, el “gran Barça”, impedí que el seu filial, en l´últim tram del torneig lliguer, fes un favor als figuerencs, per tal d’afavorir, valgui la redundància, un equip del nord. Tot plegat, una història, aquesta de l’època daurada del club de la capital de l’Alt Empordà, que, curiosament, sempre es procura silenciar...

I la UE Figueres, poc després de caure al negre pou de la Segona Divisió B -abans ja s’havia convertit obligatòriament en SAE-, perdé l’Emili Bach, que plegà, sense haver intervingut en la “venda” del club, ja que això es produí força temps més tard. Un Emili Bach que, per altra banda, mai no se li ha agraït res, malgrat que, durant el seu mandat, tot semblava indicar –i, en algun moment, es donava per fet- que es posaria el seu nom a l’Estadi de Vilatenim. Una encara magnífica instal·lació municipal esportiva, que pagà en part l’entitat de la ciutat de Salvador Dalí (el cèlebre artista era, per cert, un “fan” del Figueres, fins a l’extrem d’interessar-se, trobant-se ja greument malalt i a punt de morir, per saber els seus resultats), que, en l’actualitat, acull partits de mainada, a part dels de Segona Regional que disputa l’equip blau-i-blanc...


Emili Casademont i Comas
(Antic cronista esportiu dels diaris Marca, El
Mundo Deportivo i Ya, i de les agències Efe,
Logos, Mencheta i Adi)

dissabte, 18 d’abril del 2009

La Corín i l’asturià o bable

Diuen que la novel·lista Corín Tellado, nascuda al petit poble del Franco i traspassada últimament a la ciutat de Gijón, on resida des de feia més de mig segle, municipis del Principat d’Astúries, solia expressar-se habitualment en asturià. Això explica que la Corín, ara fa un any, s’adherís a la campanya Doi la cara pola oficialidá (Dono la cara per l’oficialitat), a favor del reconeixement de l’asturià com a cooficial d’Astúries, perquè estimava la llengua de la seva terra i desitjava per a ella el millor. Un idioma -l’asturià o bable, com vulgueu dir-ne- que només gaudeix d’una mena de «protecció» per part del Govern del Principáu d’Asturies. Són, per cert, diverses les associacions asturianes que donen suport a l’oficialitat del bable, com la Xunta Pola Defensa de la Lingua Asturiana i el Conceyu pola Oficiliadá, a més d’alguns partits polítics. I tots, tant associacions com partits, sovint organitzen manifestacions en pro de l’asturià, les quals, en ocasions, tenen un caràcter molt multitudinari.

L’asturià o bable és una llengua romànica, amb distintes varietats dialectals, que té una gramàtica, un diccionari i unes normes ortogràfiques. Com també té una acadèmia, l’Academia de la Lingua Asturiana, que fou fundada el 1981. L’ensenyament d’aquesta llengua a les escoles de l’indicat país del nord de la península Ibèrica s’inicià quatre anys més tard i, de mica en mica, ha anat adquirint gran importància, ja que molts pares s’han interessat perquè els seus fills petits aprenguin a parlar-la i escriure-la correctament. I, per altra banda, cal consignar que bastans noms de pobles i ciutats d’Astúries ja apareixen, a les senyalitzacions de les carreteres, en bable. O bé, en castellà i bable. Aquest és el cas, per exemple, de Gijón, que és acompanyat pel Xixón. El Principat d’Astúries compta amb prop de 450.000 asturianoparlants.

Que se sàpiga, però, Corín Tellado mai no publicà res en bable. I és que començà a moure la ploma (la imaginació ja la tenia de petiteta) en la immediata postguerra, o sigui, en l’època més dura del franquisme. De fet, l’asturià o bable no fou reconegut –o més ben dit, mig reconegut- fins als inicis de la dècada dels anys 80 del segle passat, després de l’arribada de la democràcia (o d’això que hom anomena democràcia) al nostre Estat. Per tant, la Corín es veié forçada a escriure en castellà, idioma amb el qual assoliria grans èxits i es faria cèlebre, a part del territori espanyol, arreu dels països de l’Amèrica hispana i de molt més lluny encara, atès que moltíssimes de les seves peces literàrires –digue-m’ho així- es traduïren a nombrosos idiomes, com ara l’anglès. La UNESCO, per la seva banda, distingí Corín Tellado, atorgant-li el «títol» d’escriptora en llengua castellana més llegida de tots els temps, igual que el Libro Guinness de los Récords, després, com cal suposar, de Miguel de Cervantes, l’autor d’El Quijote, si bé cal remarcar que, segurament, les novel·les roses i les telenoveles de la Corín (4.000 títols i més de 400 milions d’exemplars venuts) superen els lectors de la citada obra cervantina, car la seva immensa majoria d’aquests ho han hagut de fer per obligació (i això vol dir sense ganes, ni fixar-s’hi gaire), en formar part dels estudis de batxillerat. A part, convé tenir també present que moltes obres de Corín Tellado han estat adaptades a la ràdio, en forma de serials («culebrons», que en diuen), a la televisió i al cinema.

Guillerno Cabrera Infante, el gran literat cubà, després nacionalitzat britànic, traspassat no fa gaire temps, manifestà, en una entrevista a TVE, que la lectura de les novel·letes de Corín Tellado (ell, aleshores, era corrector de proves de la impremta on s’editaven) fou determinant per a la seva posterior dedicació a l’escriptura. D’altra banda, convé remarcar que la censura del règim de Franco sempre procurà eliminar de les obres de la Corín tota al·lusió a la política. «Mi estilo –declarà la Tellado una vegada- se perfiló gracias a la censura de la España franquista, que trató mis novelas de forma brutal. Algunas me llegaban con tantas tachaduras que, pràcticamente, impedían ver lo que yo había escrito. Así aprendí a insinuar, a sugerir más que a mostrar». I cal reconèiixer que ho aprengué perfectament, la Corín…

Corín Tellado, tal com he dit abans, mai no arribà a publicar res en asturià o bable, malgrat desitjar-ho. I aquest desig seu és probable que ara, després de morir ella (a l’edat de 81 anys i com a conseqüència d’un infart cerebral), es pugui veure satisfet, amb la traducció al bable d’alguna de les obres importants de l’escriptora. Aquest seria, sens dubte, el millor homenatge que la seva terra natal li podria retre, ja que la Tellado fou, insisteixo, una ferma defensora de la llengua.asturiana.

Ah!, per cert. L’any 1962, segons la premsa de Madrid (crec recordar que fou el diari Pueblo), la Corín estigué uns dies estiuejant a la Costa Brava. Aquesta notícia, però, no pogué ser confirmada pels periodistes catalans, després de les investigacions que practicaren pels hotels de Palamós, Lloret, Platja d’Aro, etc. Tothom al·legava no saber res de Corín Tellado. O de María del Socorro Tellado López, com així es deia realment. I és que la ja popular novel·lista, que era una dona extraordinàriament senzilla i discreta, sempre sabia protegir molt bé la seva intimitat…

Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)

dissabte, 11 d’abril del 2009

La Barceloneta de la Sardenya

Arran de l’anunci fet per Josep Lluís Carod-Rovira que la Generalitat de Catalunya obrirà, abans de l’estiu, una «ambaixada» a l’Alguer, s’ha parlat molt d’aquesta ciutat de llengua i costums catalans, situada a l’illa italiana de Sardenya, anomenada pels seus habitants (uns 45.000) la Barceloneta, ja que fou repoblada per colons barcelonins el 1372, després d’una revolta popular contra Pere IV el Cerimoniós, que acabà amb l’expulsió dels sards del dit territori, que era el seu. Carod-Rovira (potser, no caldria recordar-ho) és aquell polític, vicepresident del govern català, càrrec de nova invenció, que provoca moltíssimes protestes a causa de la descomunal despesa pública que, en plena crisi econòmica, genera tot allò que li passa per la barretina i que després, sense encomanar-se a Déu ni al diable, porta a la pràctica. Però deixem aquesta qüestió, que tant indigna el poble, a part.

Fins fa poc, quasi tots els algueresos parlaven català. O una varietat dialectal del català, dita l’alguerès, amb influències del sard i l’italià. Avui dia, però, la cosa ha canviat força, ja que, segons les darreres dades facilitades per la Generalitat, el català és la primera llengua per al 24 per cent de la població, mentre que l’italià ho és per al 60 per cent. Són els dos idiomes més utilitzats a l’Alguer, on el sard té un ús minoritari. I cal destacar que els algueresos que saben català –els més grans de 30 anys-, el fan servir habitualment, tot i que no ho sembli, ja que, molta de la gent de Catalunya que va a l’Alguer de visita turística en avió, torna després a casa amb la sensació que no n’ha sentit pronunciar ni una sola paraula. Això és deu al fet, al·leguen els algueresos, que no ha estat als llocs de la ciutat on es parla català.

Confesso que, si sé moltes coses de l’Alguer, és perquè ho he llegit o m’ho han explicat, puix que jo no hi he anat mai. Una vegada, fa anys, vaig tenir l’oportunitat de viatjar-hi, quan encara, això de visitar aquesta perla del Mediterrani, no s’havia posat de moda. Però, per dissort, un contratenps d’última hora impedí que em traslladés, en vaixell, a l’Alguer. I així, els meus ulls desconeixen la gran bellesa que hom afirma que exhibeix el seu barri antic, que mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals dels territoris que formaren part de la Corona d’Aragó. I també desconeixen, és clar, les torres i muralles que s’hi han conservat; el seu port esportiu, situat als peus del centre històric; el seu aeroport internacional, etc.

Això no obstant, puc afirmar que tinc un excel·lent record de l’Alguer, que, tot seguit, explicaré. Era l’any 1966. Jo, aleshores, realitzava a Ràdio Popular de Figueres (emissora enguany desapareguda, que depenia del Bisbat de Girona i que, per tant, no l’afectava la censura franquista), un programa diari en català, el primer d’aquestes característiques que, després del 1939,.s’ha fet a casa nostra. En aquells moments, la Freqüència Modulada (FM) es trobava a les seves beceroles. Amb això, vull dir que era una «ona» encara no «explotada», raó per la qual qualsevol estació radiofònica del litoral català, amb les antenes «mirant» el mar, podia fer arribar la seva veu molt lluny, sense necessitat de repetidors, fenomen que més tard, a causa de la bàrbara invasió d’emissores i emissoretes patida per l’FM, se n’aniria a Can Pistraus. Així, doncs, no tenia res d’estrany que a Ràdio Figueres –que emetia també en Ona Mitjana- es rebessin controls de les Illes Balears; de gent que, per mitjà de l’FM, ens sintonitzava de forma perfecta des de allà. I un dia del mes de juliol del citat any 1966, amb gran sorpresa, ens arribà un control de la ciutat d’Alguer. Era d’un oient, anomenat Bassi o Passi (no s’entenia gaire bé la seva signatura, però sí el matasegells que, en italià, la postal duia), que escoltava cada dia el meu Figueres, tres de la tarda, després convertit en L’Hora de Catalunya. Naturalment, la meva alegria fou immensa. I més, tenint en compte que el seu alguerès era quasi idèntic al català.

Possiblement, no era pas l’única persona que, des de la ciutat d’Alguer, escoltava les meves «cròniques» catalanes. No ho he pogut saber mai. I fou llavors que vaig interessar-me vivament per la història algueresa, que, des del temps de la Renaixença catalana, havia tingut molts contactes amb els intel·lectuals de casa nostra (escriptors, poetes, etc.), contactes interromputs al llarg del franquisme, però que després reprendria l’actual Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de diverses entitats d’aquí i d’allà, com l’Òmnium Culltural, el Centre Maria Montessori o l’Obra Cultural de l’Alguer, que estan duent a terme una important tasca, en pro de l’ensenyament del català, a l’Alghero.

I cal ressaltar, d’altra banda, que, en aquests darrers anys, hi ha hagut, a l’Alguer, un ressorgiment de la música cantada en alguerès. I també que la nit de Nadal s’hi interpreta, igual que a Mallorca (i abans a la catedral de Girona), el Cant de la Sibil·la, obra catalana antiquíssima, que profetitza la fi del món. Una fi del món que, pel que respecta a l’alguerès, gràcies a Déu no s’endevina pas gens imminent. Perquè el català o l’alguerès, com vulgueu dir-ne, encara, malgrat tot, es manté força viu en aquesta meravellosa ciutat italiana de la Mediterrània, anomenada pels seus habitants, repeteixo, la Barceloneta. O més ben dit, la Barceloneta de la Sardenya…
Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)

TROBADA D’HISTÒRICS DE LA RÀDIO A GIRONA

Aprofitant el tancament del cicle El cinema i la ràdio, que Ràdio Girona i el Cinema Truffaut han organitzat durant els mesos de març i abril, dimarts es va fer una trobada de professionals (tècnics, locutors, periodistes, comercials, directius) que han treballat i treballen a la ràdio a les comarques de Girona, per veure plegats la pel·lícula Historias de la radio, de José Luis Sáenz de Heredia, i per, posteriorment, fer un col·loqui titulat Històries de la ràdio a Girona.

A l’acte hi van ser presents periodistes i professionals de Ràdio Girona-Cadena SER, Catalunya Ràdio, Onda Rambla Girona i Ràdio Nacional d’Espanya. Així com locutors històrics de Ràdio Girona, l’emissora degana que enguany celebra els seus 75 anys, com Jaume Teixidor, Narcís-Jordi Aragó, Joan Canals, Mercè Huerta, Emili Casademont, Pere Madrenys, entre d’altres. L’acte s’emmarca dins la programació del 75è aniversari de Ràdio Girona.
Un moment del col·loqui. El primer, assegut a la dreta, és
l’Emili Casademont, periodisra jubilat, igual que Teixidor,
Aragó i Madrenys.

(“Diari de Girona”,
dijous, 9 d’abril de 2009)

dissabte, 4 d’abril del 2009

Ricard Salvat, recordat

Gràcies a Isabel-Clara Simó, l'any 1978 vaig conèixer personalment Ricard Salvat. Ella l'havia conegut, si bé no personalment, una dècada abans. O sigui, quan en Salvat anà a Figueres a posar en escena l'avui mítica Ronda de mort a Sinera, un esplèndic muntatge del món del poeta Salvador Espriu, fill de Santa Coloma de Farners, i quan la Isabel acabava d'arribar a la capital de l'Alt Empordà, per tal d'exercir com a professora de Filosofia a l'Institut Ramon Muntaner, procedent de la seva ciutat natal d'Alcoi, després d'haver estudiat a la Universitat de València.

L'avui famosa i guardonada escriptora confessa, en el seu últim llibre, Els racons de la memòria (Edicions 62-Barcelona), que el personatge que més la impressionà, en posar els peus a la terra empordanesa, fou el dramaturg Salvat, que estava oferint arreu de Catalunya un fabulós espectacle basat en la citada obra de l'Espriu. «En aquells anys, Espriu era un referent bàsic. La seva altura intel·lectual i moral, i, sobretot, la seva extraordinària poesia, el situaven a l'alçada dels més grans intel·lectuals europeus. Cada vegada que penso en tres homes, que a més van ser amics, tan diferents i tan decisius, com Espriu, Pla i Fuster, em dic que la nostra cultura ha tingut la immensa xamba de tenir-los, i també l'immens fracàs de no fer-se escoltar. Perquè, malgrat tot el que es va bellugar, no vam aconseguir el Nobel per a l'Espriu. No sols hauria estat de justícia, sinó que ens hauria ajudat molt. El poder de l'Estat i la reticència d'alguns membres de l'Acadèmia Sueca ho van fer del tot impossible». Tot això, que figura escrit a les pàgines d'Els racons de la memòria, fou corroborat per la pròpia Isabel-Clara Simó, durant l'acte de presentació d'aquest seu nou llibre a Figueres. Un acte que, per exprés desig d'ella, anà a càrrec meu, ja que, segons afirma, igualment a Els racons de la memòria (afirmació que molt m'honora), a Canigó, «hi vaig trobar gent com l'Emili Casademont, el meu entranyable amic de l'ànima, de qui vaig aprendre tantes coses». La Isabel es refereix a quan, en iniciar-se en el món periodístic (després de casar-se amb Xavier Dalfó, editor i director de la llavors revista mensual Canigó, més tard convertida en setmanari, que ella dirigí, fins a desaparèixer a Barcelona el 1983), jo li vaig donar les primeres lliçons de periodisme.

Tornant a Ricard Salvat, no caldria dir que la seva mort, esdevinguda el dia anterior a l'esmentada presentació figuerenca, afectà moltíssim Isabel-Clara Simó, atès que «hi tenia una profunda i bellíssima amistat, que ni el temps ni les adversitats no van aconseguir mai esmorteir», assegurà. I també assegurà que «els encesos amors entre Salvat i Maria Aurèlia Capmany van tenir un mal final: ella mai no va pair que ell la deixés per la que sempre va ser la seva dona, el seu únic amor: la figuerenca Núria Golobardes. Mai no el va perdonar, i, amb la seva influència política i social, va arraconar el dramaturg», paraules que podem trobar a Els racons de la memòria.

Tal com he consignat abans, vaig conèixer Ricard Salvat a la ciutat de Figueres, gràcies a la Isabel. Fou amb motiu d'un homenatge pòstum retut al pintor local Bartomeu Massot, mort als 51 anys. Estiguérem una llarga estona parlant i, tan bon punt encetàrem la conversa, vaig adonar-me que em trobava davant d'un personatge molt intel·ligent i culte. Així nasqué la nostra amistat. Sempre he lamentat, però, que ens veiéssim poc. Una de les últimes vegades fou el 1989, quan es presentà, també a la capital altempordanesa, el llibre Massot, pintura endins (Edicions Canigó), magníficament escrit per Carme Sanglas, pintora i, aleshores, crítica d'art del periòdic Hora Nova, ple d'il·lustracions i traduït al català, castellà, francès, anglès i alemany.

En el pròleg d'aquesta obra de la Carme, apareguda quinze anys després del decès d'en «Meu» Massot, el seu autor, Ricard Salvat, es dolia que, fins aquell moment, no hi havia hagut «cap voluntat de recuperar l'admirable història de la resistència en el camp de la plàstica dels anys del franquisme, ni la lluita de certs grups heroics que tant varen fer per posar el país d'aleshores a l'hora europea», tot citant el cas de Remei Varo, l'excepcional pintora anglesenca exiliada a Mèxic i desconeguda a l'Estat espanyol, malgrat que li constava que un grup de gent havia lluitat de valent perquè això no succeís a casa nostra, grup que «va rebre, de totes bandes -denunciava-, un desinterès absolut». I quant a Bartomeu Massot, «tampoc no ha tingut el tracte que es mereix», denunciava també Salvat, abans de destacar que, «per sort, el temps i els gustos de l'època actual han anat jugant a favor de l'obra d'en Massot i de les seves potents reflexions pictòriques expressionistes», fet que ara, en els inicis del segle XXI, es fa ben evident. «Potser -afegia llavors Salvat-, Massot no va optar per ser un expressionista pur, com ens recorda la Sanglas, però sí que fou un impressionista total. I aquesta actitud de gran intuïdor resulta més valuosa perquè ni tan sols a nivell d'Estat espanyol el moviment expressionista va tenir representants de vàlua, com els que tingué Bèlgica, Holanda i França».

Ricard Salvat, l'escriptor, el professor universitari i l'insigne dramaturg que portà magistralment i exitosament al teatre l'obra Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, també era tot un erudit en matèria pictòrica...


Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)