dissabte, 18 d’abril de 2009

La Corín i l’asturià o bable

Diuen que la novel·lista Corín Tellado, nascuda al petit poble del Franco i traspassada últimament a la ciutat de Gijón, on resida des de feia més de mig segle, municipis del Principat d’Astúries, solia expressar-se habitualment en asturià. Això explica que la Corín, ara fa un any, s’adherís a la campanya Doi la cara pola oficialidá (Dono la cara per l’oficialitat), a favor del reconeixement de l’asturià com a cooficial d’Astúries, perquè estimava la llengua de la seva terra i desitjava per a ella el millor. Un idioma -l’asturià o bable, com vulgueu dir-ne- que només gaudeix d’una mena de «protecció» per part del Govern del Principáu d’Asturies. Són, per cert, diverses les associacions asturianes que donen suport a l’oficialitat del bable, com la Xunta Pola Defensa de la Lingua Asturiana i el Conceyu pola Oficiliadá, a més d’alguns partits polítics. I tots, tant associacions com partits, sovint organitzen manifestacions en pro de l’asturià, les quals, en ocasions, tenen un caràcter molt multitudinari.

L’asturià o bable és una llengua romànica, amb distintes varietats dialectals, que té una gramàtica, un diccionari i unes normes ortogràfiques. Com també té una acadèmia, l’Academia de la Lingua Asturiana, que fou fundada el 1981. L’ensenyament d’aquesta llengua a les escoles de l’indicat país del nord de la península Ibèrica s’inicià quatre anys més tard i, de mica en mica, ha anat adquirint gran importància, ja que molts pares s’han interessat perquè els seus fills petits aprenguin a parlar-la i escriure-la correctament. I, per altra banda, cal consignar que bastans noms de pobles i ciutats d’Astúries ja apareixen, a les senyalitzacions de les carreteres, en bable. O bé, en castellà i bable. Aquest és el cas, per exemple, de Gijón, que és acompanyat pel Xixón. El Principat d’Astúries compta amb prop de 450.000 asturianoparlants.

Que se sàpiga, però, Corín Tellado mai no publicà res en bable. I és que començà a moure la ploma (la imaginació ja la tenia de petiteta) en la immediata postguerra, o sigui, en l’època més dura del franquisme. De fet, l’asturià o bable no fou reconegut –o més ben dit, mig reconegut- fins als inicis de la dècada dels anys 80 del segle passat, després de l’arribada de la democràcia (o d’això que hom anomena democràcia) al nostre Estat. Per tant, la Corín es veié forçada a escriure en castellà, idioma amb el qual assoliria grans èxits i es faria cèlebre, a part del territori espanyol, arreu dels països de l’Amèrica hispana i de molt més lluny encara, atès que moltíssimes de les seves peces literàrires –digue-m’ho així- es traduïren a nombrosos idiomes, com ara l’anglès. La UNESCO, per la seva banda, distingí Corín Tellado, atorgant-li el «títol» d’escriptora en llengua castellana més llegida de tots els temps, igual que el Libro Guinness de los Récords, després, com cal suposar, de Miguel de Cervantes, l’autor d’El Quijote, si bé cal remarcar que, segurament, les novel·les roses i les telenoveles de la Corín (4.000 títols i més de 400 milions d’exemplars venuts) superen els lectors de la citada obra cervantina, car la seva immensa majoria d’aquests ho han hagut de fer per obligació (i això vol dir sense ganes, ni fixar-s’hi gaire), en formar part dels estudis de batxillerat. A part, convé tenir també present que moltes obres de Corín Tellado han estat adaptades a la ràdio, en forma de serials («culebrons», que en diuen), a la televisió i al cinema.

Guillerno Cabrera Infante, el gran literat cubà, després nacionalitzat britànic, traspassat no fa gaire temps, manifestà, en una entrevista a TVE, que la lectura de les novel·letes de Corín Tellado (ell, aleshores, era corrector de proves de la impremta on s’editaven) fou determinant per a la seva posterior dedicació a l’escriptura. D’altra banda, convé remarcar que la censura del règim de Franco sempre procurà eliminar de les obres de la Corín tota al·lusió a la política. «Mi estilo –declarà la Tellado una vegada- se perfiló gracias a la censura de la España franquista, que trató mis novelas de forma brutal. Algunas me llegaban con tantas tachaduras que, pràcticamente, impedían ver lo que yo había escrito. Así aprendí a insinuar, a sugerir más que a mostrar». I cal reconèiixer que ho aprengué perfectament, la Corín…

Corín Tellado, tal com he dit abans, mai no arribà a publicar res en asturià o bable, malgrat desitjar-ho. I aquest desig seu és probable que ara, després de morir ella (a l’edat de 81 anys i com a conseqüència d’un infart cerebral), es pugui veure satisfet, amb la traducció al bable d’alguna de les obres importants de l’escriptora. Aquest seria, sens dubte, el millor homenatge que la seva terra natal li podria retre, ja que la Tellado fou, insisteixo, una ferma defensora de la llengua.asturiana.

Ah!, per cert. L’any 1962, segons la premsa de Madrid (crec recordar que fou el diari Pueblo), la Corín estigué uns dies estiuejant a la Costa Brava. Aquesta notícia, però, no pogué ser confirmada pels periodistes catalans, després de les investigacions que practicaren pels hotels de Palamós, Lloret, Platja d’Aro, etc. Tothom al·legava no saber res de Corín Tellado. O de María del Socorro Tellado López, com així es deia realment. I és que la ja popular novel·lista, que era una dona extraordinàriament senzilla i discreta, sempre sabia protegir molt bé la seva intimitat…

Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)