Ricard Salvat, recordat

Gràcies a Isabel-Clara Simó, l'any 1978 vaig conèixer personalment Ricard Salvat. Ella l'havia conegut, si bé no personalment, una dècada abans. O sigui, quan en Salvat anà a Figueres a posar en escena l'avui mítica Ronda de mort a Sinera, un esplèndic muntatge del món del poeta Salvador Espriu, fill de Santa Coloma de Farners, i quan la Isabel acabava d'arribar a la capital de l'Alt Empordà, per tal d'exercir com a professora de Filosofia a l'Institut Ramon Muntaner, procedent de la seva ciutat natal d'Alcoi, després d'haver estudiat a la Universitat de València.

L'avui famosa i guardonada escriptora confessa, en el seu últim llibre, Els racons de la memòria (Edicions 62-Barcelona), que el personatge que més la impressionà, en posar els peus a la terra empordanesa, fou el dramaturg Salvat, que estava oferint arreu de Catalunya un fabulós espectacle basat en la citada obra de l'Espriu. «En aquells anys, Espriu era un referent bàsic. La seva altura intel·lectual i moral, i, sobretot, la seva extraordinària poesia, el situaven a l'alçada dels més grans intel·lectuals europeus. Cada vegada que penso en tres homes, que a més van ser amics, tan diferents i tan decisius, com Espriu, Pla i Fuster, em dic que la nostra cultura ha tingut la immensa xamba de tenir-los, i també l'immens fracàs de no fer-se escoltar. Perquè, malgrat tot el que es va bellugar, no vam aconseguir el Nobel per a l'Espriu. No sols hauria estat de justícia, sinó que ens hauria ajudat molt. El poder de l'Estat i la reticència d'alguns membres de l'Acadèmia Sueca ho van fer del tot impossible». Tot això, que figura escrit a les pàgines d'Els racons de la memòria, fou corroborat per la pròpia Isabel-Clara Simó, durant l'acte de presentació d'aquest seu nou llibre a Figueres. Un acte que, per exprés desig d'ella, anà a càrrec meu, ja que, segons afirma, igualment a Els racons de la memòria (afirmació que molt m'honora), a Canigó, «hi vaig trobar gent com l'Emili Casademont, el meu entranyable amic de l'ànima, de qui vaig aprendre tantes coses». La Isabel es refereix a quan, en iniciar-se en el món periodístic (després de casar-se amb Xavier Dalfó, editor i director de la llavors revista mensual Canigó, més tard convertida en setmanari, que ella dirigí, fins a desaparèixer a Barcelona el 1983), jo li vaig donar les primeres lliçons de periodisme.

Tornant a Ricard Salvat, no caldria dir que la seva mort, esdevinguda el dia anterior a l'esmentada presentació figuerenca, afectà moltíssim Isabel-Clara Simó, atès que «hi tenia una profunda i bellíssima amistat, que ni el temps ni les adversitats no van aconseguir mai esmorteir», assegurà. I també assegurà que «els encesos amors entre Salvat i Maria Aurèlia Capmany van tenir un mal final: ella mai no va pair que ell la deixés per la que sempre va ser la seva dona, el seu únic amor: la figuerenca Núria Golobardes. Mai no el va perdonar, i, amb la seva influència política i social, va arraconar el dramaturg», paraules que podem trobar a Els racons de la memòria.

Tal com he consignat abans, vaig conèixer Ricard Salvat a la ciutat de Figueres, gràcies a la Isabel. Fou amb motiu d'un homenatge pòstum retut al pintor local Bartomeu Massot, mort als 51 anys. Estiguérem una llarga estona parlant i, tan bon punt encetàrem la conversa, vaig adonar-me que em trobava davant d'un personatge molt intel·ligent i culte. Així nasqué la nostra amistat. Sempre he lamentat, però, que ens veiéssim poc. Una de les últimes vegades fou el 1989, quan es presentà, també a la capital altempordanesa, el llibre Massot, pintura endins (Edicions Canigó), magníficament escrit per Carme Sanglas, pintora i, aleshores, crítica d'art del periòdic Hora Nova, ple d'il·lustracions i traduït al català, castellà, francès, anglès i alemany.

En el pròleg d'aquesta obra de la Carme, apareguda quinze anys després del decès d'en «Meu» Massot, el seu autor, Ricard Salvat, es dolia que, fins aquell moment, no hi havia hagut «cap voluntat de recuperar l'admirable història de la resistència en el camp de la plàstica dels anys del franquisme, ni la lluita de certs grups heroics que tant varen fer per posar el país d'aleshores a l'hora europea», tot citant el cas de Remei Varo, l'excepcional pintora anglesenca exiliada a Mèxic i desconeguda a l'Estat espanyol, malgrat que li constava que un grup de gent havia lluitat de valent perquè això no succeís a casa nostra, grup que «va rebre, de totes bandes -denunciava-, un desinterès absolut». I quant a Bartomeu Massot, «tampoc no ha tingut el tracte que es mereix», denunciava també Salvat, abans de destacar que, «per sort, el temps i els gustos de l'època actual han anat jugant a favor de l'obra d'en Massot i de les seves potents reflexions pictòriques expressionistes», fet que ara, en els inicis del segle XXI, es fa ben evident. «Potser -afegia llavors Salvat-, Massot no va optar per ser un expressionista pur, com ens recorda la Sanglas, però sí que fou un impressionista total. I aquesta actitud de gran intuïdor resulta més valuosa perquè ni tan sols a nivell d'Estat espanyol el moviment expressionista va tenir representants de vàlua, com els que tingué Bèlgica, Holanda i França».

Ricard Salvat, l'escriptor, el professor universitari i l'insigne dramaturg que portà magistralment i exitosament al teatre l'obra Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, també era tot un erudit en matèria pictòrica...

Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)