dissabte, 28 de març de 2009

El meu Enric Frigola

A l'Enric Frigola, un dels històrics de la ràdio en català de postguerra, que acaba de ser acomiadat (n'han dit «prejubilat») de Catalunya Ràdio, tinc el privilegi de conèixer-lo molt bé. Sobretot, pel que fa als seus inicis en aquest mitjà de comunicació. Nascut a la localitat de Peratallada (Baix Empordà), un bon dia de l'any 1962 decidí cursar la carrera de Magisteri a Girona, les classes de la qual s'impartien en un antic edifici, el de la «Normal», situat a la Gran Via de Jaume I, ben a prop del de Correus i Telègrafs, així com de la plaça de Sant Agustí, anomenada llavors popularment la plaça dels «Cines», per raó del fet que hi havia l'Albèniz, el Coliseu -el «Coli», que li deien- i, en una cantonada, el Gran Via.

L'Enric, que aleshores devia tenir uns setze anys, a més d'«aterrar» a Girona, també, al cap de poc, ho féu a Ràdio Girona, que tenia els estudis al carrer de la Força, a l'antic call de la ciutat. La seva extraordinària afició al món de la ràdio, manifestada ja de ben petit (que, posteriorment, es convertiria en la seva dedicació professional absoluta, on tantíssims èxits assoliria), l'impulsà a anar a oferir la seva col·laboració a l'emissora. I fou acceptat, atès que s'endevinava d`una hora lluny que posseïa unes magnífiques aptituds radiofòniques. A mi me'l presentaren de seguida i, sense rumiar-m'ho gens ni mica, li vaig lliurar un dels guions que havia escrit per al programa Invierno en las Ondas, d'un parell d'hores de durada (programa que, cada tres mesos, modificava un xic el seu títol, d'acord amb el canvi de l'estació de l'any), a fi que en llegís una part davant el micrófon, cosa que féu de meravella al costat de Francina Boris, Anna Donato, Joan Ribas, Maria dels Àngels Roig, August Pañella, Josep Mediavilla, etcètera, sota el control tècnic d'Ignasi Irazu i Jaume Pol, gent formidable que intervenia en aquella emissió que, al llarg de molt de temps, vaig realitzar totes les nits dels dissabtes.

Fou d'aquesta manera que l'Enric, com sempre ha recordat, debutà a la ràdio i que després, als estius, col·laboria assíduament en un espai informatiu diari de la màxima actualitat dedicat al món de la Costa Brava, fet igualment per mi a Ràdio Girona, el primer d'aquest tipus, per cert, amb què ha comptat la radiodifusió de l'Estat espanyol, i àdhuc arribaríem a presentar plegats un programa, La alegre caravana del domingo, de caire molt periodístic. I de l'emissora gironina, on ell realitzà exitosos programes (juntament amb la Francina, per exemple, el titulat D'ací i d'allà d'un clar país, en català i en plena època franquista), Enric Frigola saltà a Radio España de Barcelona, mentre jo feia, a Ràdio Popular de Figueres, L'Hora de Catalunya, la primera emissió diària de la postguerra en la nostra llengua, encetada l'1 de novembre del 1965, amb el nom inicial de Figueres, tres de la tarda. Vaig visitar-lo, en aquells anys, diverses vegades a l'emissora barcelonina de les Rambles, en què hi havia també Montserrat Minobis, antiga companya meva a la ràdio figuerenca i que, més tard, seria degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i directora general de Catalunya Ràdio, on s'emportaria l'Enric. I vaig visitar, així mateix, els dos algunes vegades a Ràdio 4, tot trobant un dia en Frigola al locutori -era l'any 1978-, realitzant un programa matinal de gran audiència (naturalment, en català), amb Maria Matilde Almendros i Nèstor Luján, enguany ja traspassats.

«Enric Frigola -diu Francesc Cano, periodista i locutor de Catalunya Ràdio, a El Singular Digital- ha passat per infinitat d'emissores i ha presentat alguns dels programes de ràdio en català més referencials de tots els temps. (...). És un d'aquells personatges que aconsegueixen fer-te enyorar etapes. El seu mestratge pacient aconseguia generar, en tots els qui vam compartir professió amb ell, una il·lusió renovada a cada projecte que encapçalava. És un profund coneixedor de la cultura del país i ha sabut servir l'ofici de periodista des de la imparcialitat més absoluta». I algú ha denunciat, a les mateixes pàgines digitals, després de ressaltar que en Frigola és l'home més entès en cançó catalana, que l'han despatxat per la porta de darrere a Catalunya Ràdio, tot afegint que «els directius de la Ràdio Regional de Catalunya hauran de rendir comptes al poble català, quan es giri la truita».

Enric Frigola, actual membre de la junta de govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que també treballà a TVE de Sant Cugat, on ocupà alguns càrrecs importants, tot i el seu injust acomiadament (o prejubilació, com vulgueu dir-ne) de Catalunya Ràdio, a l'edat de 62 anys, pot sentir-se realment satisfet i orgullós de la feina que ha dut a terme pertot arreu, tal com se li ha reconegut nombroses vegades. Satisfacció i orgull que jo comparteixo, ja que, d'alguna manera, vaig ser el seu professor, quan s'inicià en el món de la ràdio al meu costat, en aquella inoblidable Ràdio Girona EAJ 38 dels llunyans anys 60 del segle passat.

Amb esforç, il·lusió i amor a la llengua del país, l'Enric ha arribat a ser un gran mestre del periodisme audiovisual en català, cosa que ara sembla que, lamentablement, no és gaire ben vista per alguns dels polítics que governen -o «desgovernen»- a Catalunya...

La històrica locutora Francina Boris (en cadira de rodes), que va inaugurar ara fa 75 anys Ràdio Girona, tot ingressant poc temps després a Ràdio Associació de Catalunya (Barcelona), fins que acabada la Guerra Civil hi va tornar, fotografiada a la seu de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb motiu de l'actual commemoració dels tres quarts de segle d'existència de l'emissora gironina. Al seu costat (el primer, a l'esquerre), Emili Casademont. La Francina i l'Enric Frigola, a finals dels anys 60 del segle passat, van començar a introduir el català a Ràdio Girona.


Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)