dissabte, 7 de març de 2009

El mig figuerenc Isaac Albéniz

Llegeixo que el Conservatori de Música de Girona, que depèn de la Diputació i que porta el nom d'Isaac Albéniz, ha programat una Setmana Cultural, la que ve, en homenatge a aquest gran músic modernista, amb concerts, conferències, etcètera, traspassat ara farà un segle, el proper mes de maig, després d'haver nascut al poble de Camprodon (el Ripollès), on té un petit museu (que guarda, entre diversos objectes i papers, el seu primer piano) i on se'l recorda cada any amb un prestigiós festival de música. I també llegeixo que Isaac Albéniz té dos néts prou coneguts: Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de Madrid, i Cecile, la que fou esposa de Nicolas Sarkozy, l'actual president de la República francesa, fins al 15 d'octubre del 2007. Però el que no llegeixo enlloc -i cal que se sàpiga- és que Albéniz era mig figuerenc (així, sens dubte, ha de ser considerat), atès que el seu pare, funcionari de l'Estat, era casat amb Dolors Pascual, originària de la capital de l'Alt Empordà. O sigui, amb una empordanesa, de la qual l'Isaac heretà (malgrat que, de vegades, no ho sembli, ja que molta de la seva producció musical respira força espanyolisme) la seva catalanitat.

Isaac Albéniz, que arribà al món el 29 de maig del 1860, fou un autèntic nen prodigi. Als 4 anys, demostrant ja les seves extraordinàries aptituds pianístiques, actuà al barceloní Teatre Romea. I els concerts que, posteriorment, oferí a Amèrica, a causa de les destinacions del seu progenitor, li donaren un bon prestigi, fins al punt que Alfons XII li atorgà una pensió reial per estudiar al Conservatori Royal de Brussel·les, on perfeccionà els seus coneixements de piano i solfeig. I cal ressaltar que el 1883 fou un any important per a Albéniz, puix que conegué, estant a Barcelona, un dels més il·lustres músics catalans del moment, Felip Pedrell, i s'uní en matrimoni amb Rosina Jordana, que era alumna seva, a la església de la Verge de la Mercè. Els seus èxits, a partir de llavors, foren realment importants pertot arreu. A Londres, per exemple, n'assolí un, elogiadíssim per part de la premsa, amb la seva suite Ibèria.

La desgràcia, però, s'«encapritxà» d'Isaac Albéniz ben aviat. I així, es veié condemnat a patir, al llarg d'una dotzena d'anys, el Mal de Brigth (nefritis crònica). Això no obstant, un crític del diari El Heraldo de Madrid, després de consignar que aquest català universal tenia, als 40 anys, els ronyons trencats, afirmava que «aún conserva su fuerza vital para seguir trabajando». I fou l'1 d'abril del 1909 que el fill de Camprodon abandonà París, on aleshores residia, per tal d'anar a viure, juntament amb la seva família, al balneari de Cambo-les-Bains (País Basc), lloc en què, a primers de maig, rebé la visita del seu íntim amic Enric Granados, l'eximi compositor lleidatà, que li notificà que els més prestigiosos músics europeus havien demanat que el Govern francès li concedís la Gran Creu de la Legió d'Honor. Ambdós s'abraçaren, plorant, fins que el metge, imposant la seva autoritat, els separà. Al cap d'un instant, Albéniz pregà a Granados que toqués alguna peça al piano, fet que es convertí en una gran sorpresa per al malalt, ja que, a mitja interpretació de La maja y el ruiseñor, Enric Granados sobtadament es posà a teclejar Mallorca, una composició concebuda per l'Isaac, durant un viatge que els dos havien efectuat plegats feia temps a les Illes Balears. Aquell fou un dels darrers dies en què l'autor de l'òpera Pepita Jiménez i de tantes i tantes famoses obres es mantingué lúcid, abans de morir, cap a les 3 de la tarda del 18 de maig del citat 1909, a punt de complir 49 anys.

Poques dates més tard, el 5 de juny, el fèretre que contenia la despulla del fabulós músic modernista, damunt el qual un alt representant del Govern francès havia col·locat la Gran Creu de la Legió d'Honor del seu país, arribava a l'estació barcelonina de França, despulla que era rebuda, enmig d'una impressionant manifestació de dol popular, per centenars de catalans, mentre la Banda Municipal de Barcelona interpretava marxes fúnebres i l'Orfeó Català entonava diverses melodies en honor de l'il·lustre finat (que, per cert, havia estat col·laborador d'Enric Morera), el qual rebria sepultura al cementeri de Montjuïc, després que tot de banderes catalanes, en passar el cotxe mortuori pels carrers de la ciutat, onegessin als edificis a mig pal.

L'òbit d'Isaac Albéniz, a qui Federico García Lorca dedicà, el 14 de desembre del 1935, un bell i emotiu epitafi, remogué el món musical de l'època i les mostres de lloança vers la seva persona es multiplicaren. Així, per exemple, Tomás Breton digué: «Ha mort un gran artista i, alhora, un home bo». Manuel de Falla, per la seva part, declarà: «Quina gran pèrdua hem patit amb la mort d'Albéniz i quin artista més gran que era!». I Déodat de Séverac, el músic llenguadocià, que finalitzà Navarra, la peça inacabada d'Albéniz, manifestà: «No podies apropar-te a ell sense adorar-lo, perquè era la generositat, la lleialtat i l'amistat viva. La seva música és seductora com una flor de tarongina».

Ningú no sap on hauria arribat -i això que ja ho féu prou lluny- el mig figuerenc Isaac Albéniz, l'excepcional figura musical del Modernisme, si la dalla de la Parca no li hagués tallat el fil de l'existència tan aviat...

Emili Casademont i Comas