diumenge, 25 d’abril del 2010

LA IMATGE DE LA MORENETA

L’any 880, segons la llegenda, uns nens que feien de pastors trobaren la primera imatge de la Mare Déu de Montserrat en una cova tota il·luminada. En saber-ho, el bisbe de Barcelona volgué traslladar-la a Manresa. Però allò resultà del tot impossible, car la peça pesava una barbaritat. Aleshores, el prelat, interpretant que la Verge no volia que aquella imatge seva es mogués d’allà, féu construir, al mateix lloc, una ermita -la de Santa Maria-, origen de l’actual monestir benedictí de la muntanya montserratina, cenobi que té una de les millors biblioteques del país, així com una important pinacoteca, amb obres del Greco, Dalí, Picasso, etcètera, i és la seu d’una famosa escolania, la més antiga d’Europa, que canta com els àngels el Virolai.

La imatge de la Mare de Déu, que avui dia es venera a Montserrat, pertany al segle XII i el seu color és negre, fet que li ha donat l’apel·latiu de La Moreneta. I fou el Papa Lleó XIII qui, l’11 de setembre del 1881, elevà aquesta Verge a la categoria de patrona oficial de Catalunya, alhora que li concedí el privilegi de tenir missa i oficis propis, a més d’establir la data de la seva festivitat, o sigui, la del 27 d’abril. Abans era una de les moltes marededéus trobades, la diada de les quals se celebra, com és sabut, el 8 de setembre.

El 1808, durant la denominada Guerra del Francès, la imatge de La Moreneta fou amagada pels monjos en un racó de la muntanya, a causa de la poca religiositat de les tropes de Napoleó, que feia témer la seva destrucció. Tres anys més tard, l’ermità Maur Picanyol s’encarregà d’ocultar-la de nou, pocs dies abans que els francesos calessin foc al monestir. I, posteriorment, la imatge encara hauria de ser amagada diversos cops més, ja que corria perill. Així, per exemple, el 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat confià la figura de La Moreneta a Pau Jorba, un pagès del Bruc, que la guardà. I cal assenyalar que guardà tan bé la imatge que, al cap de nou anys, el bisbe de Barcelona es veié obligat a contactar amb l’antic abat, exiliat a la ciutat de Palerm (Itàlia), per tal de poder-la localitzar. Per últim, i ja passant al segle XX, el 1909, durant els dies de la Setmana Tràgica, la imatge restà també amagada, igual que tot el temps que durà la Guerra Civil (1936-39), en què fou substituïda per una còpia.

Ja he dit que la imatge de la Mare de Déu que hi ha a la màgica i santa muntanya de Montserrat és de color negre, fet que, segons diuen, es deu al fum de les espelmes que, al llarg del temps, s’han col·locat als seus peus. Però alguns estudiosos sostenen que el negre és el seu color natural, fruit de la cristianització del culte a les antigues deesses de la Terra, com Isis, Cibeles, Artemisa, etc., unes verges negres encara existents a Europa.

I «circulen», per altra banda, un parell d’històries que relacionen Cristòfor Colom amb la Mare de Déu de Montserrat. Una d’elles indica que l’almirall, en el segon viatge que efectuà a Amèrica l’any 1493, descobrí una illa, situada en aigües del mar Carib, a la qual donà el nom de Montserrat -nom que continua conservant-, en col·laboració amb el frare Bernat Boil, ermità montserratí que l’acompanyava, frare que expandí el culte a La Moreneta als països americans, motiu pel qual avui dia és venerada, entre molts altres llocs, a la ciutat de Santos (Brasil), que la té com a patrona, i a Bogotà, la capital de Colòmbia, on hi ha el turó anomenat «de Montserrat», en què s’aixeca un santuari dedicat a aquesta Mare de Déu.

Tornant a l’illa Montserrat -o l’illa de Montserrat-, convé indicar que es tracta d’una illa muntanyosa, on estranyament mai no ha aconseguit arrelar la devoció a La Moreneta, territori molt afectat per violents huracans i catastròfiques erupcions del volcà Soufriere Hills, que hi «resideix», erupcions que provocaren, el 1995, que en fugissin moltíssimes persones. L’illa Montserrat és propietat del Regne Unit i, des de fa cinc anys, la seva capital, Plymouth, roman del tot deserta, després d’haver estat traslladada a un indret més segur, el poble de Brades.

I l’altra història que relaciona Cristòfor Colom amb la Mare de Déu de Montserrat conta que l’ennegriment de la seva figura rau en el fet que la Verge Maria era peruana i que, per això, la imatge que l’almirall dugué d’ella a Catalunya, vers el 1497, tenia la pell fosca. A Lima, capital del Perú, precisament, hi ha el barri de Montserrat, on la gent afirma que La Moreneta és molt miraclera, tot celebrant la seva festa, amb gran solemnitat, el mes de setembre.

Naturalment, costa un xic de creure que la Mare de Déu fos peruana i que Colom portés d’allà la seva imatge, atès que la talla que es venera al monestir de Montserrat és anterior als viatges que ell realitzà a Amèrica. És més creïble, sens dubte, la primera història, que ens diu que Cristòfor Colom, en col·laboració amb el frare Bernat Boil, posà el nom de Montserrat a una illa del Carib. No s’ha d’oblidar que, segons molts investigadors, Colom era català. A més, Salvador Dalí reflectí en un meravellós quadre, El somni de Cristòfor Colom, ple de senyeres, el nom del lloc on nasqué l’almirall, el de la ciutat de Girona. L’any 1974, per cert, ell mateix m’ho confirmà a Portlligat, en explicar-me el significat dels símbols que havia plasmat en la seva obra, actualment als Estats Units, poques dates abans d’inaugurar-se a Figueres, la capital de l’Alt Empordà, el cèlebre i visitadíssim Teatre-Museu Dalí.


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 25-4-2010)

dissabte, 17 d’abril del 2010

La història oculta de sant Jordi

Segons Faust Buzand, l’important cronista oriental, fou un bisbe qui introduí les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan. O sigui, el bisbe sant Jordi, anomenat tot primer Grígoris i després George, que morí l’any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre la mort de sant Jordi, avalada pels historiadors romans -antics i contemporanis-, durant força temps s’acceptà, sense discussió, tant a Orient com a Europa. Més tard, però, es forjaren molts relats llegendaris sobre la vida del citat prelat, convertit ja en soldat romà. Un d’aquests relats -el més famós- és el del drac i la princesa, que diuen que, inicialment, era bastant diferent de com avui el coneixem (representat cada 23 d’abril a la vila tarragonina de Montblanc), car sant Jordi no matà pas, en un «fet d’armes», un enorme drac, sinó una enorme serp, i no hi havia cap princesa per defensar ni tampoc cap rosa vermella.

Les llegendes sobre sant Jordi, que procedien d’Orient, adquiriren ben aviat molta popularitat. I això començà a preocupar seriosament l’Església romana, atès que, gràcies al bisbe Grígoris o George, els cristians conegueren la imatge d’un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. Per aquesta raó -afirmen els dits historiadors-, se celebrà el I Concili de Roma, on s’ordenà que es parlés poc de sant Jordi, alhora que s’escrigué una biografia seva, on s’incorporà el fals martiri que patí per ordre de Dioclecià. Fals martiri, perquè diversos biògrafs d’aquest emperador romà, com Eusebi i Lactanci, no dubten a assegurar-ho. A més, pogueren comprovar que l’«experimentat guerrer», que aleshores tindria uns 8 o 9 anys, no figura en els Annals de Roma entre la gent executada.

El Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense èxit, alguns documents que parlen de sant Jordi i del seu origen rus, conservats en aquells països que han aconseguit eludir la seva influència, documents que contenen llegendes i poemes religiosos referits a la personalitat d’aquest sant enguany tan popular a Catalunya, així com a molts d’altres països i ciutats del món que el tenen per patró, com Portugal, Anglaterra, Geòrgia, Lituània, Aragó, Moscou, etc., llocs en alguns dels quals el 23 d’abril és festiu, cosa que no succeeix a casa nostra, ni quasi no hi ha succeït mai. I dic això últim, perquè les Corts Catalanes, reunides al cor de la Seu de Barcelona l’any 1459, decretaren festiu el dia de Sant Jordi i manaren que, en tal data, ningú no es dediqués a cap «feina servil ni bastarda». La festivitat, però, no aconseguí arrelar, atès que la gent no féu cas d’aquella ordre, ni demostrà ser devota de sant Jordi, circumstància que explicaria el fet que, ara fa menys d’un segle, a Catalunya encara hom digués, per tal d’indicar que hi havia escassetat d’alguna cosa, que «N’hi ha menys que capelles de sant Jordi» (pràcticament, no n’hi havia cap) i que tan sols avui hi hagi una població que porti el nom del sant. O sigui, la gironina Sant Jordi Desvalls. El que sí que arrelà, temps més tard a Barcelona, fou una fira de roses, que començà a celebrar-se per Sant Jordi, qualificada de «fira dels enamorats», perquè hi anaven les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i, tal com explica Joan Amades al Costumari Català, «era costum que ells firessin llurs companyes amb roses», costum que, de mica en mica, s’anà s’estenent, tot arribant, actualment, a ser practicat arreu de la geografia catalana, on sant Jordi, enlloc de l’estrany sant Valentí, és el patró dels enamorats.

Sant Jordi Desvalls

Tornant a Faust Buzand, cal consignar que aquest cronista oriental assenyala, en les seves famoses cròniques, el lloc on morí sant Jordi, esmentat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, i aquest no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbent (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d’un cavall salvatge que corria embogit, fou arrrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l’enterrà i on s’edificà, posteriorment, un temple, les ruïnes del qual encara avui dia existeixen. La suposada tomba de sant Jordi, per cert, fou localitzada fa una quinzena d’anys per un grup d’investigadors i es troba situada en un llogarret antigament denominat Yalgan, nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa Jordi. Els habitants del Daghestan estan convençuts que l’home allà sepultat és sant Yurys (sant Jordi) i els musulmans del país, que són majoria, van allà, en peregrinació, a venerar-lo.

Sant Jordi, per raó del seu origen rus o oriental i de la seva pertinença a l’Eglésia ortodoxa, ha estat sempre malmirat per l’Església catòlica, que arribà a l’extrem, durant la dècada dels anys 60 del segle passat, d’eliminar-lo del seu santoral, malgrat que, a causa de la gran onada de protestes que l’acció aixecà, després tornà a posar-li, però d’una manera simbòlica. És més -detall molt significatiu-, no hi ha hagut mai cap Papa de Roma que hagi portat el nom de Jordi.

En vigílies del dia Sant Jordi (dia de la rosa, al qual s’afegí modernament el del llibre), m’ha semblat oportú explicar aquesta història, coneguda tan sols per alguns estudiosos del tema. Una història que les autoritats vaticanes sempre han ocultat. Per a elles, sant Jordi és un personatge fruit de la llegenda, ja que, com a home de carn i ossos, no els consta que hagi existit.


Emili Casademont i Comas

dissabte, 10 d’abril del 2010

El dissortat Raimon Casellas

Per a alguns, Raimon era el nom de pila d’un insigne intel·lectual, nascut a Barcelona el 1855 i traspassat a Sant Joan de les Abadesses el 1910, que es deia Casellas de primer cognom, mentre que, per a d’altres, era el de Ramon. I hi ha també qui afirma que el veritable nom de pila d’aquest personatge era el de Raymon (amb i grega), adduint que és així com apareix imprès en el llibres que publicà, però ignorant de ben segur que, en català antic, Raimon s’escrivia d’aquesta manera.

Raimon Casellas (jo sempre he escrit i escriure Raimon) cursà estudis d’Humanitats i Filosofia al Seminari Conciliar barceloní, entre el 1854 i el 1872, i més tard s’ocupà del negoci familiar, feina que abandonà tan bon punt pogué professionalitzar-se com a periodista, cosa que ocorregué el 1893. Inicialment, i sota la influència de Campoamor, escrigué poemes en castellà, tot col·laborant, a continuació, en moltes publicacions catalanes i estrangeres. Així, arribà a ser cap de redacció dels diaris La Vanguardia i La Veu de Catalunya. Precisament, ocupant aquest càrrec a La Veu, posà fi a la seva vida -suïcidant-se, en patir una fortíssima depressió- a la citada localitat gironina de la comarca del Ripollès, sense que se sàpiga per quina raó escollí aquest lloc per anar a morir. El que sí que se sap, per contra, és que, en el decès de Casellas, hi tingueren molt a veure els fets de la Setmana Tràgica i les greus tensions existents entre els intel·lectuals barcelonins. Principalment -cal remarcar-ho-, entre els de La Veu de Catalunya.

Conforme s’indicava l’altre dia en una carta del lector, publicada al Diari de Girona, Raimon Casellas rebé sepultura en un nínxol humil del cementiri de Sant Joan de les Abadesses. Tan humil, i alhora abandonat, que no hi havia ni una trista làpida amb el seu nom, motiu pel qual s’arribà a dubtar que acollís les restes d’una persona difunta. Però, el 3 de desembre del 1994, l’alcalde i el jutge de pau de la població, acompanyats d’un metge forense, decidiren obrir-lo. I així, a part de trobar-hi un tros d’espardenya, un barret antic i un braguer ortopèdic, observaren que el taüt duia les inicials R.C.D., corresponents, sens dubte, a Raimon Casellas i Dou. Aclarit això, tornaren a enterrar les despulles trobades, deixant la làpida com sempre, és a dir, sense fer-hi constar qui era el difunt. I per això, l’autora de la carta al lector, veïna de Bescanó, demanava, en el seu escrit, que es procedís a dignificar-la, amb motiu del centenari del traspàs de qui fou un gran periodista i escriptor barceloní, a més d’un destacat crític i historiador d’art, fet, aquest darrer, demostrat en diversos assaigs, alguns dels quals es recopilaren en l’obra pòstuma de Casellas, intitulada Etapes estètiques (1926), amb pròleg d’Eugeni d’Ors. Per altra banda, publicà tres importants peces literàries sota el corrent del Modernisme: Els sots ferèstecs (1901), Les multituts (1906) i Llibre d’històries (1909).

Els autors de l’obra Un segle de vida catalana, després de consignar que Ramon Casellas (segons ells, es deia Ramon i no pas Raimon) se suïcidà a San Joan de les Abadesses el Dia dels Difunts del 1910 -una data, per cert, tristament ben assenyalada-, remarquen que Casellas tingué una preocupació d’ordre formal per als seus escrits, cosa que, habitualment, mancava en els narradors catalans de la seva època. «Ja és simptomàtica l’actitud que envers Casellas va adoptar sempre Eugeni d’Ors. D’Ors, tan rigorós en judicar l’obra dels escriptors i dels artistes que s’adscriviren al Modernisme, respectà i elogià la de Ramon Casellas, en la qual, no sense justícia, veia anticipats i realitzats alguns principis del Noucentisme. Casellas treballà amb amor la seva prosa, la fa dúctil i penetrant, precisa, lingüísticament correcta. Són, aquests, els propòsits que inspiraven ja el grup de L’Avenç, al qual ell pertanyia, i que després, amb un altre sentit, potenciarien els noucentistes», expliquen.

Fa bastant de temps que jo vaig llegir Les multituts (després, amb el català de Pompeu Fabra, Les multituds, en diferents reedicions) i Els sots ferèstecs, quan de jove solia passar moltes hores a la Biblioteca Pública de Girona, la que hi ha a l’edifici de l’antic Hospici, i retinc encara força bé a la memòria l’argument de la segona obra esmentada. Es tracta de la novel·la d’un capellà, mossèn Llàtzer, que malda i s’esforça per reviscolar la vida religiosa de la gent que viu a les fondalades de Montmany, població del Vallès Oriental, enguany annexionada a Figaró. L’aventura del rector és una lluita dura, impossible, contra la maldat i l’atuïment dels bosquerols, és a dir, contra les forces demoníaques. Vaig passar unes estones entretingudes amb la lectura, que obligava a fer meditar molt, d’Els sots ferèstecs. I el mateix puc dir de Les multituds, llibre que recull una sèrie de contes, situats en el marc barceloní i basats en fets reals, per bé que manipulats convenientment pel seu autor, per tal de cercar-hi la intensificació dramàtica.

Molt afeccionat a escriure drames, Raimon Casellas, al final, protagonitzà, lamentablement, el seu. Un drama que podríem dir que encara avui perdura, ja que fa un segle que al cementiri de Sant Joan de les Abadesses reposen, del tot abandonades i oblidades, les seves despulles. En el futur, però, la situació podria canviar un xic, atès que, en ocasió de commemorar-se aquest 2010 el centenari del decès d’aquest il·lustre periodista i escriptor barceloní, potser l’Ajuntament santjoanenc farà que, en la seva làpida, hi figurin, almenys, el nom i els cognoms del dissortat autor d’Els sots ferèstecs i de Les multituds. Cal desitjar i esperar que així sigui.

Emili Casademont i Comas

dissabte, 3 d’abril del 2010

El «Canigó» d’en Pahissa

En encetar-se el mes d’abril de l’any 1910 -ara, per tant, fa exactament un segle-, la capital de l’Alt Empordà estava treballant, tota entusiasmada, en la preparació d’un extraordinari esdeveniment musical per al 3 de maig, diada de la Santa Creu. Es tractava de l’estrena del poema simfònic Canigó, basat en la immortal obra de mossèn Cinto Verdaguer, a l’enguany desapareguda plaça de braus de la ciutat. La iniciativa havia sortit d’un grup de figuerencs, integrat pel notari Candal, el sastre Sánchez i els germans Montsalvatge, entre d’altres, que encarregaren a Josep Carner, aleshores ja un brillant poeta, l’adaptació del poema èpic verdaguerià; a Jaume Pahissa, la persona més idònia per dur a terme grans projectes musicals, la partitura de l’obra, i a Adrià Gual, la direcció de la representació escènica.

Tot es preparà a consciència, tal com relata Josep Maria Bernils i Mach, veterà cronista oficial de Figueres i col·laborador del Diari de Girona, al seu llibre Figueras, cien años de ciudad, editat el 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que llavors organitzava la figuerenca Societat Coral Erato. De fet, l’amic Bernils -cal ressaltar-ho- és l’únic historiador que dóna detalls d’aquell esdeveniment, que havia de tancar amb sivella d’or les Fires i Festes de la Santa Creu del 1910. I dic havia de tancar, perquè hi hagué quelcom que ho impedí. En efecte, un violentíssim temporal de tramuntana, la nit abans de l’estrena del poema simfònic, destrossà els decorats i causà greus desperfectes a la plaça taurina. «Fue un desastre económico para los organizadores», indica el citat cronista. I és que, a més, ja es trobaven a la capital altempordanesa, a punt per actuar, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, juntament amb el seu cos de ball, diversos actors del Teatre Català, etc. Un jove figuerenc, per cert, Joan Sutrà, havia arribat a anar fins i tot, setmanes abans, a Sant Martí del Canigó, amb l’objectiu de recollir-hi uns apunts reals de l’escenari. A propòsit d’en Sutrà, que fou un prestigiós pintor-decorador, restaurador de moltes obres d’art i director de l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres, he de dir que, al llarg de la seva vida, es distingí per ser un gran amant del cèlebre i històric cenobi benedictí pirinenc. Sempre, des que el vaig conèixer i fer-hi amistat, l’any 1966, me’n parlà, amb autèntica emoció i estima, i fou nomenat vicepresident de l’Associació Amics de Sant Martí del Canigó, entitat hispanofrancesa, càrrec que exercí fins al seu òbit, esdevingut el 1981.

Els figuerencs, però, no es desanimaren davant aquella desgràcia. I així, fent un esforç considerable, tornaren a organitzar l’estrena mundial del poema simfònic Canigó per al 12 de juny següent. El temps, tot i mostrar-se insegur durant aquell gairebé mes i mig, al final es portà bé, sense tramuntana ni pluja, i fou possible de representar, amb un èxit realment apoteòsic, el poema, quan els barcelonins ja s’havien interessat i «mogut», per tal que la seva estrena tingués lloc a la Ciutat Comtal. I, en acabar-se el memorable dia, se celebrà, al Teatre Municipal, un selecte concert per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, finalitzat el qual s’oferí als assistents un «lunch» al Casino Figuerenc. Cal recordar que, per causes mai no aclarides, el citat Teatre Municipal de Figueres, que era una veritable joia artística i orgull dels figuerencs, patí un incendi que el destruí, moments després d’haver-s’hi allotjat uns soldats (moros, sempre s’ha dit), en entrar a la ciutat les tropes franquistes, i que Salvador Dalí hi creà, aprofitant les seves ruïnes, el seu avui famosíssim i visitadíssim museu.

Tot el mèrit de l’èxit de l’estrena del poema simfònic Canigó, tal com ressaltà la premsa de l’època, se l’endugué Jaume Pahissa i tothom parlà d’«el Canigó d’en Pahissa». El mestre Pahissa, a qui el meu pare havia conegut a Barcelona i recordava que es passejava per les Rambles, despertant l’admiració general per la seva elegància en el vestir, fou deixeble d’Enric Morera i ocupà càrrecs importants, com el de director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, a part de brillar amb llum pròpia com a crític a la premsa i compositor d’obres simfòniques i òperes de renom. Gala Placídia, basada en la tragèdia d’Àngel Guimerà, és una d’aquestes últimes.

Jaume Pahissa, emperò, que era un republicà de soca-rel, quan veié que la victòria de la Guerra Civil s’inclinava cap al costat de l’exèrcit rebel, encapçalat pel general Franco, emigrà a Buenos Aires, on morí el 27 d’octubre del 1969. I a la capital argentina prosseguí les seves activitats (a petició de la també allà exiliada Margarida Xirgu, glòria del teatre català, compongué, per exemple, la música de la Cantata en la tomba de García Lorca), unes activitats destacadíssimes condemnades al silenci més absolut a l’Estat espanyol. Pràcticament, i així ho digué i lamentà el músic i periodista gironí Xavier Montsalvatge (en un article publicat a La Vanguardia el 8 d’octubre del 1980, recordant que aquell dia es complia el centenari de la naixença de l’oblidat Pahissa), «el rastro de Jaume Pahissa se perdió en el año 1937». Sort, però, que l’article de Montsalvatge motivà que Ràdio-4, amb moltes emissores catalanes connectades, parlés d’ell, així com d’«el Canigó d’en Pahissa», en el seu servei informatiu de les 2 de la tarda del mateix 8 d’octubre del 1980, amb la qual cosa a casa nostra es rescatà un xic de l’oblit la importantíssima figura d’aquest músic barceloní. Jo, per cert, també li vaig dedicar, aquells dies -era de justícia fer-ho-, alguns articles radiofònics i periodístics, que els seus familiars m’agraïren.



Emili Casademont i Comas