dissabte, 17 d’abril de 2010

La història oculta de sant Jordi

Segons Faust Buzand, l’important cronista oriental, fou un bisbe qui introduí les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan. O sigui, el bisbe sant Jordi, anomenat tot primer Grígoris i després George, que morí l’any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre la mort de sant Jordi, avalada pels historiadors romans -antics i contemporanis-, durant força temps s’acceptà, sense discussió, tant a Orient com a Europa. Més tard, però, es forjaren molts relats llegendaris sobre la vida del citat prelat, convertit ja en soldat romà. Un d’aquests relats -el més famós- és el del drac i la princesa, que diuen que, inicialment, era bastant diferent de com avui el coneixem (representat cada 23 d’abril a la vila tarragonina de Montblanc), car sant Jordi no matà pas, en un «fet d’armes», un enorme drac, sinó una enorme serp, i no hi havia cap princesa per defensar ni tampoc cap rosa vermella.

Les llegendes sobre sant Jordi, que procedien d’Orient, adquiriren ben aviat molta popularitat. I això començà a preocupar seriosament l’Església romana, atès que, gràcies al bisbe Grígoris o George, els cristians conegueren la imatge d’un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. Per aquesta raó -afirmen els dits historiadors-, se celebrà el I Concili de Roma, on s’ordenà que es parlés poc de sant Jordi, alhora que s’escrigué una biografia seva, on s’incorporà el fals martiri que patí per ordre de Dioclecià. Fals martiri, perquè diversos biògrafs d’aquest emperador romà, com Eusebi i Lactanci, no dubten a assegurar-ho. A més, pogueren comprovar que l’«experimentat guerrer», que aleshores tindria uns 8 o 9 anys, no figura en els Annals de Roma entre la gent executada.

El Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense èxit, alguns documents que parlen de sant Jordi i del seu origen rus, conservats en aquells països que han aconseguit eludir la seva influència, documents que contenen llegendes i poemes religiosos referits a la personalitat d’aquest sant enguany tan popular a Catalunya, així com a molts d’altres països i ciutats del món que el tenen per patró, com Portugal, Anglaterra, Geòrgia, Lituània, Aragó, Moscou, etc., llocs en alguns dels quals el 23 d’abril és festiu, cosa que no succeeix a casa nostra, ni quasi no hi ha succeït mai. I dic això últim, perquè les Corts Catalanes, reunides al cor de la Seu de Barcelona l’any 1459, decretaren festiu el dia de Sant Jordi i manaren que, en tal data, ningú no es dediqués a cap «feina servil ni bastarda». La festivitat, però, no aconseguí arrelar, atès que la gent no féu cas d’aquella ordre, ni demostrà ser devota de sant Jordi, circumstància que explicaria el fet que, ara fa menys d’un segle, a Catalunya encara hom digués, per tal d’indicar que hi havia escassetat d’alguna cosa, que «N’hi ha menys que capelles de sant Jordi» (pràcticament, no n’hi havia cap) i que tan sols avui hi hagi una població que porti el nom del sant. O sigui, la gironina Sant Jordi Desvalls. El que sí que arrelà, temps més tard a Barcelona, fou una fira de roses, que començà a celebrar-se per Sant Jordi, qualificada de «fira dels enamorats», perquè hi anaven les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i, tal com explica Joan Amades al Costumari Català, «era costum que ells firessin llurs companyes amb roses», costum que, de mica en mica, s’anà s’estenent, tot arribant, actualment, a ser practicat arreu de la geografia catalana, on sant Jordi, enlloc de l’estrany sant Valentí, és el patró dels enamorats.

Sant Jordi Desvalls

Tornant a Faust Buzand, cal consignar que aquest cronista oriental assenyala, en les seves famoses cròniques, el lloc on morí sant Jordi, esmentat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, i aquest no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbent (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d’un cavall salvatge que corria embogit, fou arrrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l’enterrà i on s’edificà, posteriorment, un temple, les ruïnes del qual encara avui dia existeixen. La suposada tomba de sant Jordi, per cert, fou localitzada fa una quinzena d’anys per un grup d’investigadors i es troba situada en un llogarret antigament denominat Yalgan, nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa Jordi. Els habitants del Daghestan estan convençuts que l’home allà sepultat és sant Yurys (sant Jordi) i els musulmans del país, que són majoria, van allà, en peregrinació, a venerar-lo.

Sant Jordi, per raó del seu origen rus o oriental i de la seva pertinença a l’Eglésia ortodoxa, ha estat sempre malmirat per l’Església catòlica, que arribà a l’extrem, durant la dècada dels anys 60 del segle passat, d’eliminar-lo del seu santoral, malgrat que, a causa de la gran onada de protestes que l’acció aixecà, després tornà a posar-li, però d’una manera simbòlica. És més -detall molt significatiu-, no hi ha hagut mai cap Papa de Roma que hagi portat el nom de Jordi.

En vigílies del dia Sant Jordi (dia de la rosa, al qual s’afegí modernament el del llibre), m’ha semblat oportú explicar aquesta història, coneguda tan sols per alguns estudiosos del tema. Una història que les autoritats vaticanes sempre han ocultat. Per a elles, sant Jordi és un personatge fruit de la llegenda, ja que, com a home de carn i ossos, no els consta que hagi existit.


Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Salvador ha dit...

Felicitats pefr l'article i per Sant Jordi...
Molt bona diada