dissabte, 3 d’abril de 2010

El «Canigó» d’en Pahissa

En encetar-se el mes d’abril de l’any 1910 -ara, per tant, fa exactament un segle-, la capital de l’Alt Empordà estava treballant, tota entusiasmada, en la preparació d’un extraordinari esdeveniment musical per al 3 de maig, diada de la Santa Creu. Es tractava de l’estrena del poema simfònic Canigó, basat en la immortal obra de mossèn Cinto Verdaguer, a l’enguany desapareguda plaça de braus de la ciutat. La iniciativa havia sortit d’un grup de figuerencs, integrat pel notari Candal, el sastre Sánchez i els germans Montsalvatge, entre d’altres, que encarregaren a Josep Carner, aleshores ja un brillant poeta, l’adaptació del poema èpic verdaguerià; a Jaume Pahissa, la persona més idònia per dur a terme grans projectes musicals, la partitura de l’obra, i a Adrià Gual, la direcció de la representació escènica.

Tot es preparà a consciència, tal com relata Josep Maria Bernils i Mach, veterà cronista oficial de Figueres i col·laborador del Diari de Girona, al seu llibre Figueras, cien años de ciudad, editat el 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que llavors organitzava la figuerenca Societat Coral Erato. De fet, l’amic Bernils -cal ressaltar-ho- és l’únic historiador que dóna detalls d’aquell esdeveniment, que havia de tancar amb sivella d’or les Fires i Festes de la Santa Creu del 1910. I dic havia de tancar, perquè hi hagué quelcom que ho impedí. En efecte, un violentíssim temporal de tramuntana, la nit abans de l’estrena del poema simfònic, destrossà els decorats i causà greus desperfectes a la plaça taurina. «Fue un desastre económico para los organizadores», indica el citat cronista. I és que, a més, ja es trobaven a la capital altempordanesa, a punt per actuar, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, juntament amb el seu cos de ball, diversos actors del Teatre Català, etc. Un jove figuerenc, per cert, Joan Sutrà, havia arribat a anar fins i tot, setmanes abans, a Sant Martí del Canigó, amb l’objectiu de recollir-hi uns apunts reals de l’escenari. A propòsit d’en Sutrà, que fou un prestigiós pintor-decorador, restaurador de moltes obres d’art i director de l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres, he de dir que, al llarg de la seva vida, es distingí per ser un gran amant del cèlebre i històric cenobi benedictí pirinenc. Sempre, des que el vaig conèixer i fer-hi amistat, l’any 1966, me’n parlà, amb autèntica emoció i estima, i fou nomenat vicepresident de l’Associació Amics de Sant Martí del Canigó, entitat hispanofrancesa, càrrec que exercí fins al seu òbit, esdevingut el 1981.

Els figuerencs, però, no es desanimaren davant aquella desgràcia. I així, fent un esforç considerable, tornaren a organitzar l’estrena mundial del poema simfònic Canigó per al 12 de juny següent. El temps, tot i mostrar-se insegur durant aquell gairebé mes i mig, al final es portà bé, sense tramuntana ni pluja, i fou possible de representar, amb un èxit realment apoteòsic, el poema, quan els barcelonins ja s’havien interessat i «mogut», per tal que la seva estrena tingués lloc a la Ciutat Comtal. I, en acabar-se el memorable dia, se celebrà, al Teatre Municipal, un selecte concert per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, finalitzat el qual s’oferí als assistents un «lunch» al Casino Figuerenc. Cal recordar que, per causes mai no aclarides, el citat Teatre Municipal de Figueres, que era una veritable joia artística i orgull dels figuerencs, patí un incendi que el destruí, moments després d’haver-s’hi allotjat uns soldats (moros, sempre s’ha dit), en entrar a la ciutat les tropes franquistes, i que Salvador Dalí hi creà, aprofitant les seves ruïnes, el seu avui famosíssim i visitadíssim museu.

Tot el mèrit de l’èxit de l’estrena del poema simfònic Canigó, tal com ressaltà la premsa de l’època, se l’endugué Jaume Pahissa i tothom parlà d’«el Canigó d’en Pahissa». El mestre Pahissa, a qui el meu pare havia conegut a Barcelona i recordava que es passejava per les Rambles, despertant l’admiració general per la seva elegància en el vestir, fou deixeble d’Enric Morera i ocupà càrrecs importants, com el de director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, a part de brillar amb llum pròpia com a crític a la premsa i compositor d’obres simfòniques i òperes de renom. Gala Placídia, basada en la tragèdia d’Àngel Guimerà, és una d’aquestes últimes.

Jaume Pahissa, emperò, que era un republicà de soca-rel, quan veié que la victòria de la Guerra Civil s’inclinava cap al costat de l’exèrcit rebel, encapçalat pel general Franco, emigrà a Buenos Aires, on morí el 27 d’octubre del 1969. I a la capital argentina prosseguí les seves activitats (a petició de la també allà exiliada Margarida Xirgu, glòria del teatre català, compongué, per exemple, la música de la Cantata en la tomba de García Lorca), unes activitats destacadíssimes condemnades al silenci més absolut a l’Estat espanyol. Pràcticament, i així ho digué i lamentà el músic i periodista gironí Xavier Montsalvatge (en un article publicat a La Vanguardia el 8 d’octubre del 1980, recordant que aquell dia es complia el centenari de la naixença de l’oblidat Pahissa), «el rastro de Jaume Pahissa se perdió en el año 1937». Sort, però, que l’article de Montsalvatge motivà que Ràdio-4, amb moltes emissores catalanes connectades, parlés d’ell, així com d’«el Canigó d’en Pahissa», en el seu servei informatiu de les 2 de la tarda del mateix 8 d’octubre del 1980, amb la qual cosa a casa nostra es rescatà un xic de l’oblit la importantíssima figura d’aquest músic barceloní. Jo, per cert, també li vaig dedicar, aquells dies -era de justícia fer-ho-, alguns articles radiofònics i periodístics, que els seus familiars m’agraïren.



Emili Casademont i Comas

1 comentari:

laura.vilardell1 ha dit...

Bona tarda,
Estic realitzant la tesi doctoral sobre aquest tema i m'interessa moltíssim. He après molt d'aquest seu article i voldria saber si em podria donar la seva adreça de correu electrònic per si em podria ajudar sobre alguns aspectes de la representació. La meva adreça és: laura.vilardell1@gmail.com
Molt agraïda. Ben cordialment,
Laura Vilardell