Emili Casademont i Comas: LA PROCESSÓ VERGELITANA

Antigament, els habitants de Verges, població gironina de la comarca del Baix Empordà, es distingien per ser molt descreguts. Tant que, durant la Setmana Santa -sobretot, el dijous, en què Jesús era al monument (i quan aquests dies sants gaudien del màxim respecte, cosa que, en l’actualitat, ha passat ben bé a la història), es lliuraven a manifestacions de gran alegria i no feien més que ballar i divertir-se. Per això, Déu els envià, com a càstig, una plaga terrible que arrasà les seves collites, condemnant-los així a la fam, i una mortífera pesta, que no deixà gairebé cap vergelità viu. Aleshores, les poques persones que sobrevisqueren d’aquella fenomenal catàstrofe prometeren que, en senyal de desgreuge pel seu heretisme, farien cada any, la nit de Dijous Sant, una solemne processó, on inclourien una dansa, amb la Mort com a protagonista principal. D’aquesta manera, nasqué, segons la tradició recollida pel folklorista Joan Amades al Costumari Català, la Processó de Verges i la seva macabra Dansa de la Mort, espectacle que representaran els vergelitans dijous vinent, 1 d’abril -data en la qual enguany s’escau el Dijous Sant-, pels seus carrers, plens a vessar de forasters. Aquesta processó vergelitana -convé recordar-ho-, fou declarada festa d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya, el 1983, i, des de l’any passat, té com a director el cantautor Lluís Llach, fill de la vila, que hi ha introduït alguns canvis, sense que aquests destrueixin la seva essència.

Hom assegura, però, d’altra banda, que la Processó de Verges, dividida en dues parts (la de la processó, amb l’escenes pròpies de la passió i mort de Jesucrist, i la de la Dansa de la Mort, escenificada per uns personatges vestits de negre, en la roba dels quals hi ha dibuixada en blanc els ossos de l’esquelet), té les seves arrels en l’origen del teatre català, durant l’Edat Mitjana, i que el seu text es basa en el d’una obra en vers original de fra Antoni de Sant Jeroni, autor del segle XVII, en plena època moderna de la literatura catalana. Sigui com sigui, no hi ha dubte que es tracta d’una processó de l’any de la picor, com algú diria, i que la seva famosa Dansa de la Mort és l’única, d’aquesta mena de danses, que es conserva a Europa i, molt possiblement, a tot el món.

Joan Amades, que assistí a la Processó de Verges ja una mica avançat el segle passat, després d’explicar al Costumari Català que un dels personatges de la seva Dansa de la Mort duu una esfera de rellotge que contínuament assenyala amb el dit, que n’hi ha dos més que porten un platet amb cendra, que fan el mateix, i que, al so d’un tabal, un altre fa un ràpid salt i giravolt, comenta ei següent: «Avui (es refereix al principi dels anys 50), que la població està enllumenada amb electricitat, el conjunt produeix poc efecte, car es veu perfectament el contorn del cos dels ballaires, però anys enrera, en què la processó lliscava gairebé a les fosques absolutes, donava una gran sensació de realitat i feia molt efecte», alhora que afegeix que tots els figurants de la processó «rebien en pagament 35 cèntims, fos el que fos llur paper, llevat dels qui feien de Jesús, que cobraven 1 pesseta». Per altra banda, remarca Amades (també referit a la citada època), que «moltes de les paraules de la Processó de Verges, sobretot les que surten un xic del lèxic popular, el poble no les entén i les altera», tot esmentant, a tall d’exemple, el fet que, «en dirigir Pilats la veu al poble de Jerusalem, en lloc de dir “Jerusalemins ciutadans!”, diu “Jeroglífics ciutadans!”». D’aquí ve que, en temps llunyans, la gent de les localitats veïnes donés el nom de «ciutadans jeroglífics» als vergelitans. Sortosament, però, el llenguatge de la Processó de Verges fou revisat després per Maria Perpinyà (avançant-se així al que, en d’altres aspectes, ara hi realitza Lluís Llach, per tal de posar una mica al dia l’espectacle) i l’adaptà a un de més comprensible, sense que perdés gens de rigor ni originalitat.

Maria Perpinyà i Sais, nascuda a Verges el 1901 i traspassada a Banyoles el 1994, que l’any 1977 tingué la satisfacció de poder veure com es musicava la seva poesia Dansa de la Mort a Verges (l’acte de la seva estrena, per cert, fou retransmès per la segona cadena de TVE), es donà a conèixer en el món de la premsa a partir del 1925, amb diverses col·laboracions a D’Ací i D’Allà, La Nau, La Veu de Catalunya, etc., de Barcelona, a El Dia, de Terrassa, i a L’avi Munné, de Sant Feliu de Guíxols. Poc més tard, entrà de redactora al diari catòlic El Matí, que sortia a la Ciutat Comtal, dirigit per un senyoràs del periodisme, com han catalogat Josep Maria Capdevila els companys de professió que tingué en la seva època. La Guerra Civil, però, truncà la carrera periodística de la Perpinyà, que començava a ser brillantíssima. I sols publicà, posteriorment, uns magnífics poemaris, ja que era una exímia i guardonada poetessa, tot honorant-la la Diputació de Girona, a títol pòstum -a finals de l’any passat-, amb l’edició del volum titulat Antologia de Poemes-Maria Perpinyà, dins la col·lecció de llibres Josep Pla.

Gràcies a Maria Perpinyà, per tant, el llenguatge actual emprat a la Processó de Verges (en concret, a les escenes de la passió i mort de Jesucrist, car els personatges que representen la famosa Dansa de la Mort són «muts»), és ben entenidor i escrit en un català perfecte, raó per la qual ja ningú no pot afirmar que els vergelitans, en lloc de dir «Jerusalemins ciutadans!», diuen «Jeroglífics ciutadans!». Ni tampoc ningú, lògicament, ja no els pot qualificar, com havien fet els habitants dels pobles veïns en temps reculats, de «ciutadans jeroglífics».