dissabte, 6 de març de 2010

Chopin, Losada i «El vals del adiós»

Frederic Chopin

Mai no s’ha pogut determinar la data exacta del naixement de Fryderik Chopin, ja que, segons consta en la seva partida de baptisme, fou la del 22 de febrer del 1810, mentre que els seus familiars sempre afirmaven que era la de l’1 de març del mateix any. I, potser, la família Chopin tenia raó, atès que, en el referit segle XIX, no es mirava gaire prim a l’hora de redactar papers oficials (i a aquests, cal incloure-hi els de l’Església, que eren, en molts casos, els únics que es feien), raó per la qual, sotmesos a seriosos estudis i investigacions, s’hi han pogut detectar múltiples errors. De qualsevol manera, no hi ha dubte que l’extraordinari compositor musical i gran pianista polonès -tocant el piano, ja d’infant se’l considerava un autèntic «nen prodigi»- nasqué ara fa 200 anys.

Era jo força petit, poc després del final de la Guera Civil, quan vaig «descobrir» Chopin, a qui, d’ara endavant, anomenaré, en aquest article, Frederic i no pas, com fan els castellans, Federico. I el vaig «descobrir», gràcies a uns programes d’aquella Ràdio Barcelona controlada pel franquisme, on s’oferia, per capítols, una biografia seva un xic falsejada, però no exempta de cert interès, tenint en compte que parlava d’un territori dels Països Catalans, el de les Illes Balears, en què, durant un curt període de temps, residí Chopin, acompanyat de la cèlebre escriptora francesa George Sand, pseudònim d’Aurore Dudevant, quan ell tenia 26 anys i ella, un xic més granadeta i amb fills petits, 32.

George Sand

Frederic Chopin, que mai no estigué gaire fi (vull dir, és clar, que sempre patí alguna malaltia), anà a Mallorca, seguint els conselles de la ciència mèdica, per tal d’intentar millorar el seu delicat estat de salut, i s’instal·là el 1838, amb el piano que tenia a París, en una cel·la -habitació- de la Cartoixa de Valldemosa, convertida avui en museu, on es guarda el referit i venerat instrument. El clima de Ses Illes, però, a causa d’un hivern plujós i humit, agreujà els mals de Chopin, que eren molts, i l’home esdevingué, al final, tuberculós. Amb tot, encara visqué algun temps, ja que deixà d’existir a París, el 17 d’octubre del 1849, pocs mesos abans d’arribar a la quarantena, a l’edat de 39 anys. Anteriorment, cal consignar-ho, Frederic Chopin havia partit peres amb George Sand i els fills d’aquesta. I a tot això, cal afegir-hi el fet que, el 1835, el músic, ben convençut que estava a punt de morir, procedí a redactar el seu testament, que modificaria més tard.

Frederic Chopin fou tot un geni de la música. Famós arreu del món -d’una manera en particular, però, a la vella Europa-, oferí concerts realment excepcionals, gairebé sempre amb obres simfòniques de la seva creació, com les cèlebres «poloneses». I també compongué d’altres peces, com El vals de l’adéu, conegut sempre en castellà per El vals del adiós, en una època en què, gràcies sobretot al vienès Johann Straus, els valsos s’havien posat de moda al continent europeu. El vals del adiós, per cert, propicià que s’escrivissin algunes obres literàries inspirades en la biografia de Chopin, com la d’Antoni Losada, el guionista de Ràdio Barcelona, que esdevindria un personatge d’allò més popular, i l’inventor, a l’Estat espanyol, dels serials radiofònics, amb Cuentos de los bosques de Viena, sis anys abans, el 1941, que Guillermo Sautier-Casasecas posés en antena, a Madrid, la seva primera ràdionovel·la. Avui dia, però, tots dos, els «reis» d’aquest gènere radiofònic, que tantíssimes llàgrimes provocà als seus nombrosos seguidors (seguidores, millor diria), han caigut al fons del pou de l’oblit.

La Parca visità el meu amic Losada a Miami (el proper 24 de juny farà un parell de dècades), on es retirà, després d’haver escrit articles en una enorme quantitat de revistes americanes, així com d’haver triomfat a la TV de l’Havana i a d’altres televisions de l’Amèrica de parla castellana, en les quals, de tant en tant, «deixava anar» paraules i expressions clàssiques catalanes (paraules i expressions que considerava que podien ser «captades» perfectament per tothom), cosa que ja havia posat en pràctica a Ràdio Barcelona, malgrat que el règim franquista ho prohibia.

D’altra banda, Antoni Losada, autor de set obres de teatre, totes estrenades, i el mateix nombre de guions cinematogràfics, tots també estrenats, fou, al llarg dels anys 40 i 50, una figura destacadíssima de l’emissora degana de l’Estat espanyol, mercès a uns espais, com el titulat Recortes de Prensa, que cada diumenge a la tarda hom podia escoltar, abans del celebradíssim programa d’en Pau Pi, fet pel locutor, ventríloc i actor Enric Casademont i Aymerich, format a Ràdio Girona i parent meu -mort força jove, el mes d’octubre de l’any 1975-, i la locutora Pilar Montero. Aquell Pau Pi, realitzador de moltes campanyes benèfiques, després passaria, amb el nom de Paulinet, a Radio España de Barcelona, juntament amb la simpàtica «senyoreta Pilar», posseïdora d’una de les veus més maques que ha tingut la radiodifusió catalana.

Per acabar, ressaltaré que El vals del adiós d’en Losada fou exitosament estrenat el 23 d’octubre del 1949 al Teatre Calderón, de la Ciutat Comtal, amb l’Enric Casademont, tot just incorporat a la ràdio barcelonina, i la Graciela Crespo, que interpretaren els seus papers principals, mentre poc temps abans, convertida l’obra en serial radiofònic, havia triomfat rotundament al Cap i Casal, així com a la resta de Catalunya, ja que, aleshores, Ràdio Barcelona podia sintonitzar-se molt bé des de qualsevol indret de la nostra geografia -en hores diürnes, sobretot- per Ona Mitjana.

Portada de la versió escènica d' "El Vals del Adiós", editada amb motiu de la estrena al Teatre Calderón de Barcelona el 23 d'octubre del 1949, protagoniztada per Enric Casademont i Graciela Crespo.

Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Anònim ha dit...

Benvolgut,
Sóc un figuerenc que havia sentit, de petit, els teus comentaris a Ràdio Figueres.
Ara fa poc he conegut la teua filla, la Núria, a la xarxa. M'agradaria posar-me en contacte amb tu, però no he sabut veure la teua adreça electrònica. Et deixo la meua, vicmen@josoc.cat, i l'adreça del meu bloc, per si li vols fer un cop d'ull. He escrit un llibre i miro de fer-lo conèixer mitjançant aquest bloc: http://lasantaculpa.blogspot.com/
Cordialment.
Vicenç Mengual i Casellas.