diumenge, 14 de març de 2010

«Juny», himne oficial

Immediatament després d’haver estat proclamada (el 14 d’abril del 1931, a causa del triomf electoral de les esquerres assolit arreu de l’Estat espanyol), la República catalana, convertida pocs dies més tard, per pressions o exigències del govern de Madrid, en Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol, el seu conseller de Cultura, encapçalant un grup de persones, presentà públicament, a Barcelona, un himne, que no era -i utilitzo les seves pròpies paraules, «tan bel·licós com Els Segadors», amb l’esperança que fos acceptat com a himne oficial català. Es tractava d’El cant del poble, obra del poeta Josep Maria de Sagarra -llavors ja molt de moda-, musicada per Amadeu Vives. La seva estrena per l’Orfeó Català, però, no tingué la virtut de convèncer els assistents, ja que, per a ells, els històrics i vells Segadors eren intocables.

D’altra banda, cal dir que també fracassaren els intents fets per diversos patriotes, que desitjaven que l’himne oficial de Catalunya fos la sardana La Santa Espina, d’Ángel Guimerà i Enric Morera, amb el seu contundent «Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol». O bé -cosa que, avui dia, quasi ningú no sap o no recorda-, la també sardana Juny, original de Juli Garreta, l’il·lustre músic i rellotger de Sant Feliu de Guíxols, tal com assenyalava no fa gaire el setmanari Àncora, publicació que, al mateix temps, donava la notícia que l’Ajuntament guixolenc havia pres l’acord d’elevar la citada composició a la categoria d’himne oficial de la ciutat. Un himne que a aquesta li mancava, després de tenir bandera i escut. La decisió del consistori municipal de Sant Feliu -no caldria ressaltar-ho- fou acollida i celebrada amb veritable satisfacció per part dels ganxons i les ganxones.

La sardana Juny, estrenada l’any 1921, és una de les millors composicions per a cobla -per no dir la millor- de la història. I té lletra del poeta Ambrosi Carrion. És aquella que comença dient: «Oh sol brunzent/ oh mar blava remorejant/ que dansa amb el vent;/ harmonia del juny cremant/ que la terra i el cel/ fon en un anhel./ Com un bressol/ la barca es gronxa/ sospira el ventijol./ Boca encesa/ plena de sol.» Convé advertir que Juny, si Garreta no hagués mort tan jove, acabava de complir 50 anys, potser en tindria una altra, de lletra, tan formosa o més si cal que aquesta, ja que s’ha pogut localitzar la que el músic guixolenc havia encarregat que se li posés, abans de la de Carrion. Una lletra original d’un poeta, lamentablement desconegut, que s’enceta d’aquesta manera: «Amunt segadors/ que l’espiga és daurada,/ tot n’és cobert d’or/ allà enllà de la plana./ La falç empunyem/ que la terra ja ens crida/ seguem-ne lo blat/ que és lo pa de la vida.»

El 1875, just el mateix any i el mateix mes -el de març- que morí Pep Ventura, el creador de la sardana llarga, nasqué Juli Garreta i Arboix. I aquesta coincidència, com bé algú ha dit, era com una mena de profecia. Josep Serra i Enric Morera foren, en certa manera, els hereus i continuadors del genial autor de Per tu ploro i de Toc d’oració, els romàntics que el gran clàssic engendrà. I Garreta, per la seva part, fou, en tots els aspectes, el revolucionari de la sardana, atès que li donà un caràcter -podríem dir-ne simfònic-, que feia de la sardana una música de caire universal. En definitiva, l’autodidacte Juli Garreta dotà la música de la dansa més bella d’una nova veu, d’un llenguatge nou.

Pau Casals (una de les personalitats que, el 1932, assistiren a l’acte d’inauguració del monument a Garreta a Sant Feliu de Guíxols, al costat de Francesc Macià, president de la Generalitat, de Ventura Gassol, etc.) afirmà el següent: «En les sardanes i en les obres simfòniques de Garreta (en aquest cas, es referia, sobretot, a la Simfonia Pastoral i a la Suite Empordanesa, melodies dolces i apassionades), s’hi troba música de primer ordre. L’aparició d’aquesta flor salvatge, que no ha rebut consells de ningú, és realment un miracle». I el cèlebre compositor rus Igor Stravinsky, quan anà a Barcelona l’any 1924, restà meravellat de la sardana Juny, en escoltar-la, i reclamà als músics, en finalitzar un concert: «Més Garreta, si us plau, més Garreta!». Per altra banda, cal destacar que les sardanes de Pep Ventura, de Josep Serra, d’Enric Morera i de Juli Garreta han superat amb èxit totes les tempestes hagudes i per haver, totes les èpoques de mal gust, i han quedat com a obres mestres, com a models d’autèntica inspiració i de tècnica musical.

En el meu record, sempre hi romandran ben vives les notes vibrants de Juny, que foren la sintonia, durant més de tres lustres, del diari Glossari andorrà, realitzat pel músic, polític i escriptor gironí Josep Fontbernat (íntim col·laborador del guixolenc Josep Irla a l’exili, a qui hauria pogut arribar a substituir en el càrrec de president de la Generalitat, en lloc de Tarradellas), que escamparen arreu del món les potents antenes de l’enguany desapareguda Ràdio de les Valls, instal·lades al Port d’Envalira. I una sintonia que, al llarg d’una colla d’anys, també fou del programa setmanal Aires del Canigó, escrit per Rita Casals a Perpinyà i emès per la radiodifusió francesa.

Juny no pogué ser, el 1931, l’himne oficial de Catalunya. Però, amb tots els honors i mereixements, ho ha pogut ser ara de Sant Feliu de Guíxols, la senyorial vila que veié néixer Juli Garreta, l’autor d’aquesta fabulosa peça musical, inspirada en el mar, el cel i el sol d’una, en aquell temps ja un xic llunyà, meravellosa i incomparable Costa Brava.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 14-3-2010)