divendres, 19 de març de 2010

Les ràdios gironines de la REM

Àngel Rodríguez i Vilagran
Diumenge passat, un treball literari sobre la història de la ràdio a Blanes fou guardonat, en aquesta vila de la Costa Brava, amb un dels premis Recull 2010, el de periodisme. Tan bon punt m’arribà la notícia, vaig felicitar cordialment el seu autor, Àngel Rodríguez i Vilagran, excel·lent periodista gironí i amic, qui, el 1989, treballà a l’emissora blanenca Ràdio Marina. La història que explica l’Àngel, que encara no he pogut llegir (es publicarà en el número de la revista Recull del mes de juliol, dedicat a la Festa Major de Blanes), però que estic segur que deu ser interessantíssima, em farà evocar, sens dubte, la de les ràdios que, en temps força reculats, tingué la desapareguda cadena REM a les nostres comarques, una història, aquesta última, avui quasi oblidada, de la qual vaig ser, per cert, un xic protagonista.

Fou a mitjan anys 50 -quan començava jo a «fer» ràdio- que la «província» de Girona (i amb ella, en major o menor grau, totes les altres de l’Estat espanyol) resultà afectada per una «febre» radiofònica. En un moment donat, hi hagué emissores a Girona, Palamós, Blanes, Puigcerdà, Olot, Ripoll, etcètera, i àdhuc en funcionava una, a l’estiu, a Sant Hilari Sacalm per als turistes. Més ben dit, per a les persones, la majoria d’edat un xic avançada, que anaven a l’esmentada localitat a «prendre les aigües». I, segons crec recordar, el mateix arribà a succeir a Ribes de Freser. Totes aquelles emissores, que al prinicipi «actuaren» sota la batuta d’un patronat local, eren de la REM (Red de Emisoras del Movimiento), llevat de la de Girona, filial de Radio España de Barcelona. I, com que encara no s’havia «inventat» l’FM (freqüència modulada), utilitzaven l’ona mitjana, anomenada també ona normal, per bé que l’emissora de Palamós (La Voz de la Costa Brava) havia començat a emetre en ona curta, la qual cosa féu que rebés molts controls de terres llunyanes, sobretot d’Itàlia.

L’eufòria era impressionant. Amb més bona voluntat que no pas encert, aquelles emissores en feien moltes, de coses. La gent de cada poble se sentia plenament identificada amb la «seva» ràdio. Val a dir que hi col·laborava amb gran entusiasme. Ràdio Blanes n’era tot un bell exemple. Durant els seus primers temps, quan encara no se n’havia apoderat la REM, tenia els estudis a les golfes del Primer Casino de Blanes. I els clients d’aquella entitat (de fet, un bar-cafeteria) sempre estaven disposats a donar un cop de mà -un cop de veu, hauria de dir- als locutors. «M’agradaria dir alguna cosa per la ràdio. Que ho podria fer?», preguntava un d’aquells clients a l’encarregat -en realitat, l’amo- del negoci. «Ja ho crec que sí! Només faltaria.Tu mateix, Mira, puja a dalt i llegeix algunes dedicatòries dels discos sol·licitats, ara que els estan fent», li responia. I el client, més content que unes pasqües, pujava il·lusionat a les golfes de l’edifici, es «plantava» als estudis de l’Emisora Villa de Blanes (aquest era l’indicatiu que, al principi, utilitzava Ràdio Blanes, emissora que, amb molta potència, en hores diürnes arribava a Girona i a Barcelona) i, situat davant el micròfon, apa!, es posava a llegir dedicatòries, tot improvisant-ne alguna pel mig per a la seva família, amic, amiga o promesa, naturalment en un castellà mig catalanitzat. A voltes, fins i tot, el mateix encarregat o amo del negoci feia una escapada ràpida a les golfes, per tal d’anunciar coses tan pintoresques com aquesta: «Nois…! Ai!, ja m’he equivocat. Quiero decir, perdón, señores radioyentes: repasando las quinielas que he recogido de esta semana, he encontrado dos que no llevan firma, por lo que, en caso de salir premiadas, a lo mejor habrá lío para cobrarlas. Ruego, por tanto, a todos aquellos que han ‘tirado’ sus quinielas en el buzón del Primer Casino, que me vengan a ver urgentemente. Que yo no quiero tener responsabilidades ni ‘males de cabeza’. Ya lo saben. Gracias!».

Jaume Sureda i Prat

Després, quan totes aquelles emissores ja depenien de la REM, s’imposà la seriositat, per bé que l’eufòria continuà. Però aquesta durà poc. Perquè, tot just encetada la dècada dels seixanta, el Govern començà a tancar estacions. La raó oficial -i, a més, ben certa- era que produïen greus interferències a la radiodifusió europea. Però, al marge d’això, hi havia un problema que la REM contemplava tota esverada: les emissores que tenia arreu de l’Estat (qualificades de «pirates» per part dels alts organismes radiofònics internacionals) pecaven de ser deficitàries, tret d’unes poques. I una d’aquestes últimes era gironina. Es tractava de La Voz de la Costa Brava, que feia programes de gran qualitat, ja que comptava amb una plantilla de bons professionals, encapçalats pel meu recordat amic, el periodista Jaume Sureda i Prat, que arribaria a dirigir més tard el Diari de Girona. Això no obstant, fou també condemnada a emetre en la nova FM, quan era escasíssima la gent que disposava d’aparells receptors adients per poder-la captar, quatre «gats», i després que l’exministre Joaquín Ruiz Giménez, que estiuejava a Calonge, hagués fet múltiples gestions per evitar que l’emissora palamosina fos bandejada de l’ona mitjana, car prestava un servei molt eficaç, en diversos idiomes, al turisme del litoral gironí. La Voz de la Costa Brava, de la qual jo vaig ser col·laborador periodístic, igual que de «remista» Ràdio Blanes, no pogué resistir gaire temps aquella asfixiant situació, traduïda en una important pèrdua de publicitat i d’oients. I així es posà fi a la història de les ràdios de la REM a les comarques de Girona, atès que l’estació de Palamós era l’única que, aleshores -em sembla que era ahir i aviat farà mig segle!-, hi quedava.

Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Roser ha dit...

Bon reportatge Sr. Casademont sobre aquestes emissores que guardo en la memòria i que vaig escoltar en el seu temps. Sóc de Girona, i recordo sempre La veu de Girona amb el Sr Teixidor i la Sra. Mary Gisbert. M'ha agradat recordar aquells bons moments de la ràdio gràcies a vostè.
I felicitats a l'Àngel, que porta ja molt de temps en la ràdio i que es mereixia un reconeixement com aquest.