Visita clandestina a Gibraltar

Emili Casademont, l’any 1968,

fotografiat al Penyal

Gibraltar, conegut en temps antiquíssims com a Mons Calpe -i considerat una de les dues mítiques columnes d’Hèrcules-, rebé després el nom de Yabel Tariq («muntanya del Tariq»), en record del general Tariq ibn Ziyad, que hi dirigí, l’any 711, el desembarcament de les forces del Califat Omeya de Walid I. Cap a la meitat del segle XV, el territori quedà incorporat a la Corona de Castella. Però, el 1704, patí l’ocupació dels anglesos i holandesos, que donaven suport a Carles III d’Espanya. I, finalmente, el 1713, Gibraltar fou cedit «a perpetuïtat», en aplicar-se el Tractat d’Utrech, a la Corona britànica.

Aquesta és, a grans trets, la història d’aquest lloc -cèlebre pel seu penyal-, situat en un punt estratègic del sud de la Península Ibèrica i banyat pel Mediterrani, la soberania del qual sempre ha estat reivindicada per Espanya. I molt especialment, als anys 50 del segle passat, pel govern de Franco, amb el crit de ¡Gibraltar español!, reivindicación que ha arribat fins als nostres dies. Els anglesos, però, mai no s’han mostrat disposats a perdre aquesta colònia, raó per la qual han fet, i fan, tot el possible per conservar-la. Així, per exemple, ara tracten d’impedir, un cop més, que les barques de pesca espanyoles feinegin a les suposades aigües territorials de Gibraltar. 

Durant la meva estada a l’Àfrica del Nord, que coincidí amb els primers temps de la independència del Marroc -iniciada el 1956-, vaig tenir ocasió de visitar diverses vegades Gibraltar. Era molt fácil d’anar-hi. Des de Tànger, qualsevol podia fer-ho en avió, que, en un tres i no res, el transportava al territori gibraltareny. O bé, en el ferri, que, salpant de Tànger, el deixava al port franc de Gibraltar. En aquella època, per cert, hom solia trobar a la colònia britànica bastants comerciants hindús i jueus que, «fugint» del ja Regne del Marroc, s’hi havien anat a establir, alguns del quals eren de Tetuan, l’antiga capital del protectorat espanyol i seu dels rotatius Diario de África i África Deportiva, on jo exercia la professió periodística.

L’última vegada que vaig visitar Gibraltar fou l’any 1968. Hi vaig anar, aprofitant un viatge que vaig fer a Ceuta, per tal d’assistir al casament d’un jove excol·lega de la premsa tetuaní. I vaig voler que la meva esposa, que m’acompanyava, conegués, a més de les ciutats marroquines de Rabat i Casablanca, la colònia anglesa. Així, pujàrem en un avió, a Tànger, i, ràpidament, ens plantàrem a Gibraltar. En arribar-hi, però, i en lliurar a la policia els nostres passaports, aquesta ens digué que no els segellaria, perquè, si ho feia, podíem tenir problemes en tornar a Espanya, atès que les autoritats franquistes acabaven de tancar «la verja», cosa que significava que als espanyols els estava prohibit entrar o sortir de Gibraltar. Llavors, la policia, evidenciant una amabilitat exquisida, ens donà un «paper», en què constava que ens trobàvem a Gibraltar de «visita turística». D’aquesta manera, ens assabentàrem que hi estàvem fent una visita clandestina...

Bé. Ja érem a l’històric Mons Calpe, barrejats amb els seus quasi 30.000 habitants. La meva dona no podia ocultar la seva sorpresa -agradable sorpresa, sens dubte!-, en comprovar que Gibraltar reunia totes les característiques d’una típica i bonica ciutat anglesa, amb els carrers nets com una patena i enjardinats. I a mitja tarda, seguint el costum britànic, anàrem a prendre el te, tot fumant un autèntic i deliciós tabac anglès. Allà, per cert, hi entaulàrem conversa amb alguns «llanitos», els quals s’interessaren per saber de quin lloc d’Espanya procedíem. I, en respondre’ls que de Catalunya, hi hagué qui féu aquest comentari, demostrant conèixer bé la nostra trista història: «A ustedes, España siempre les ha ‘jorobado’. Incluso llegó a fusilarles al presidente que tenían», referint-se, és clar, a Lluís Companys. «Nosotros -afirmà, amb contundència- somos gibraltareños y no queremos formar parte de España».

La meva dona i jo romanguérem un parell de dies al territori i, com cal suposar, pujàrem a dalt de tot del penyal, «la Roca», des d’on poguérem contemplar una bella panoràmica marítima, així com la veïna ciutat andalusa d’Algesires, els famosos dofins de l’Estret de Gibraltar i els simpàtics monos gibraltarenys. Uns monos que, si un dia arribessin a desaparèixer, desapareixerà també, segons explica la llegenda, la colònia britànica, ja que aquesta quedaria de nou integrada a l’Estat espanyol. Per això, les autoritats de Gibraltar procuren mimar-los tantíssim…

La nostra tornada a l’Estat espanyol fou ben «pintoresca». Agafàrem un aparell d’una companyia aèria britànica que anava a Londres, fent escala a Madrid. I, en aterrar a l’aeroport de Barajas, lliuràrem els passaports a la policia. El que ens atengué, després de «repassar-nos» amb la mirada de dalt a baix, ens preguntà: «¿Qué? De Gibraltar, ¿no?». «Pues, no. No señor -li responguérem-. Fíjese, por favor, en nuestros pasaportes. Nada dicen que hemos estado allí. Venimos de Tánger». L’home, evidentment, no s’ho volgué creure, atès que el nostre vol procedia de la colònia anglesa. Però, al final, exhibint un estrany somriure, féu veure que s’ho creia...

Permís de residència expedit per les autoritats de Gibraltar, que dóna

fe d’aquesta visita clandestina feta a la colònia britànica

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)

El gran Morera

Enric Morera i Viura, nat a Barcelona el maig del 1865 i traspassat a la mateixa ciutat el març del 1942, se n’ànà de molt jove a l’Argentina, on hauria pogut fer una extraordinària carrera musical. Però no trigà a tornar a la pàtria, ja que Catalunya el necessitava. La nostra música (llegeixi’s sardanes, cançons, etc.) corria el greu perill de perdre’s o de caure en la vulgaritat, en el mal gust. I és que la vinguda de fora s’havia apoderat dels teatres i «embaucava» la gent. Aleshores, arribà Morera, talmente com una força de la naturalesa, i la música catalana envaí, en poc temps, tot el país. Cap racó no en quedà exclòs.

Enric Morera harmonitzà les primeres cançons populars, cada una de les quals és una veritable obra mestra. Tots els més eximis poetes de l’època, sense excepció, treballaren per a ell. Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias, Josep Carné, Apel·les Mestres, Joan Llongueras, Emili Guanyabens, Josep Maria de Sagarra (aquest més tard), etcètera, portaren els seus versos a «en Morera», com així tothom l’anomenava familiarmente, perquè els musiqués. Ah!, i també fo feren els destacats poetes rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó. I d’aquesta manera, com per art d’encantament, nasqueren L’alegria que passa, La nit de l’amor, La Baldirona…, fins que tot esclatà amb La Santa Espina, que havia de donar una raó de ser als catalans. Aquesta sardana, extreta de la rondalla del mateix títol, original de Guimerà (rondalla estrenada el 1907 al Teatre Principal de Barcelona i musicada, igualmente, per Morera), seria prohibida per les dictadures de Miguel Primo de Rivera i de Francisco Franco, ja que la consideraven «independentista».

Enric Morera compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, etc., a més de la que acabo d’esmentar. Fins i tot, el temptà la sarsuela, amb l’obra Canción del nàufrago. I també compongué -ara que ho recordo- una Missa de Rèquiem dedicada a la memòria del Gran Rei En Jaume, que sempre era cantada, durant els anys 20, a l’església barcelonina de Sant Felip Neri, en ocasió de celebrar-s’hi la missa pels difunts del Col·legi d’Advocats de la capital catalana.

D’altra banda, cal ressaltar que la sardana recobrà una dignitat que Pep Ventura, Josep Serra o Juli Garreta, per exemple, li havien donat, gràcies a les excepcionals peces de Morera: L’Empordà, Les fulles seques, La sardana de les monges, Davant la Verge… La llista és realment impressionant. Llàstima que ara, amb l’excusa que la joventut vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, tret de les composicions d’alguns músics que segueixen les petjades «moreranianes».

I no puc deixar de consignar, abans d’acabar aquest article, que Enric Morera fundà, quasi alhora que es creava l’Orfeó Català, el cor Catalunya Nova, format únicamente i exclusivamente per homes, que ell anà a cercar pels barris obrers barcelonins. Era un temps en què els Cors de Clavé es desviaven un xic massa de la doctrina claveriana i el mestre Morera volia portar-los al lloc que Josep Anselm Clavé havia somiat.

Del Catalunya Nova, nascut el 1900 i desaparegut ara fa just un segle, que popularitzà d’allò més L’Empordà i que fou dirigit, en la seva etapa final, pel músic i compositor banyolí Cassià Casademont i Busquets, actualmente només en resta una bandera gloriosa. Una bandera tan alta, com bé algú ha dit, que ningú no la gosa escometre, com aquella pàtria de Ventura Gassol, l’autor de Les tombes flamejants, que ningú no la gosà enterrar…

Enric Morerra i Viura nasqué un 22 de maig, igual que Richard Wagner, el músic alemany del Rin. Tots dos tenien el mateix ideal, que no era altre que crear una música nacional, ben representativa dels pobles als quals pertanyien, cosa que, sens dubte, arribaren a aconseguir…

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)

Rita Hayworth, la «Gilda»

El 14 de maig del 1987 (just ara s’acompleix un quart de segle), la famosa estrella cinematogràfica Rita Hayworth exhalà, a Nova York, el darrer sospir, a l’edat de 68 anys. Rita Hayworth era el nom artístic de Nargarita Cansino, filla de pare español i mare anglesa, si bé, a partir de la pel·lícula Gilda, que filmà el 1946, per a tothom fou la Gilda (la ge, com cal suposar, pronunciada en castellà), una dona d’una bellesa realment extraordinària, que es constituí en el símbol sexual d’aquella època, fins que n’aparegueren d’altres, com els de Marilyn Monroe i Brigitte Bardot, famoses estrelles també del Setè Art.

Campanya catòlica

en contra

En alguns països, la pel·lícula Gilda causà un gran escàndol i a Espanya fou qualificada de «greument perillosa» per l’Església catòlica. I tot perquè Rita Hayworth hi feia, en una escena musical, un petit «streep tease», consistent a treutre’s un guant. El règim franquista no prohibí l’exhibició pública d’aquesta destacada cinta nord-americana de cinema negre, però sí acceptà molt complagut que les autoritats eclesiàstiques de l’Estat hi engeguessin una sensacional campanya en contra, tot advertint que el fet d’anar a veure Gilda era pecat mortal. I allò motivà que moltíssimes persones, atretes per aquella «propaganda» tan ben orquestrada, omplissin les sales on es projectava el film, però que, en sortir-ne, expressessin la seva decepció, després d’haver comprovat que, tret del gairebé innocent «streep tease», no hi havia, de fet, res més d’anormal a la pel·lícula. Fins i tot, algunes d’aquelles persones, pertanyents al sexe masculí, es queixaven perquè la Gilda no havia mostrat ni un trist centímetre de les seves cuixes, que s’endevinaven fabuloses. D’altra banda, si bé Gilda posava en relleu que Rita Hayworth era una magnífica ballarina, cosa lògica tenint en compte els seus estudis de dansa ben aprofitats, en canvi no podia pas ser igual referent al cant, raó per la qual els productors de la pel·lícula optaren per canviar-li la veu de les melodies que hi interpretava, com la de la popular cançó Amado mío (he traduït el títol al castellà, perquè tothom entengui de quina es tracta), per la d’una acreditada cantatriu de parla anglesa.

Res de

l’altre món

No vaig poder assistir a l’estrena de Gilda a Girona. Però, posteriorment -després de la mort d’en Franco-, sí que he tingut ocasió de veure el film repetides vegades per TV i, fins i tot, algun cop dins un horari quasi infantil. L’última ha estat ara, fa ben pocs dies, ja que una cadena, per tal de commemorar el 25è aniversari del traspàs de Rita Hayworth, oferí la polèmica pel·lícula. I, malgrat que aquesta ja feia una estona que s’havia iniciat, no vaig dubtar a quedar-me davant el televisor per recordar-la. Així, vaig tornar a presenciar el cèlebre «streep tease» de Rita Hayworth i la no menys cèlebre bufetada que li «clavà» Glenn Ford, responent d’aquesta forma a les que ella li acabava de ventar. És clar que, per altra banda, vaig fixar-me molt en certs detalls de la cinta que, durant l’època franquista, podien molestar les nostres autoritats civils. O sigui, els de parlar de la derrota de l’Alemanya nazi, dels casinos de joc, etc. Tot plegat, i tornant a les escenes d’alt contingut eròtic, res de l’altre món. Escenes infinitament més dures i atrevides de sexe s’han pogut veure després -i encara se’n poden veure actualment- a les nostres sales de cinema.

A les acaballes de la decàda dels anys 50, per cert, i quan el Marroc ja era independent (a partir del 1956, es convertí en el Regne del Marroc), vaig enviar, des d’allà, un extens reportatge literari a la revista gironina Usted (llavors, jo exercia la professió periodística al Diario de África» i a l’África Deportiva), centrat primordialment en els films de la Bardot (Et Dieu…créa la femme  n’era un) que es  proyectaven a les pantalles marroquines, amb total i absoluta llibertat. Però la censura franquista que imperava a l’Estat espanyol -durà del 1939 al 1977- obligà a retocar algunes fotos que acompanyaven el meu reportatge literari, ja que, al seu entendre, ensenyaven determinades parts del cos de la BB, que atemptaven la moral, malgrat que jo havia tingut prou cura a l’hora de seleccionar-les. Així funcionaven aquí les coses, fet que explica el perquè fou molt modificada, l’any 1946, la publicitat gràfica favorable a l’estrena de Gilda.

Còpia fílmica

enterrada als Andes

Rita Hayworth, que havia estat casada cinc vegades (una d’elles amb el príncep Alí Khan), cap al 1970 començà a notar els símptomes de la malaltia de l’Alzheimer. I ja escassa activitat cinematogràfica pogué continuar realitzant la gran estrella, atès que, de mica en mica, anà perdent facultats i li costava memoritzar els textos. Pel febrer del 1987, la Gilda caigué en un estat de «semicoma», del qual ja no es recuperà, i el 19 de maig d’aquell mateix any rebé sepultura, després d’haver assolit, quatre dècades abans, una popularitat realment immensa, gràcies -o per culpa- de Gilda.

Una popularitat que féu que el nom de l’artista fos escrit en una bomba atòmica, fet que a ella li desagradà moltíssim, tenint en compte el seu tarannà pacifista, i que una còpia de la pel·lícula Gilda s’enterrés a la serralada dels Andes, on fou portada en una «histèrica expedició», a fi que, en cas d’un desastre nuclear, pogués ser conservada...

                                              

               

Emili Casademont i Comas

L’autor de «Les flors de maig»

     Part superior del monument barceloní dedicat a Clavé

Josep Anselm Clavé fou, sens dubte, un dels grans músics populars de la Renaixença. Creador de la Federació de Cors l’Euterpe, els quals assolirien la fama com a Cors d’en Clavé, arrencà els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i, amb músiques senzilles i cançons amoroses, els donà una ocasió de ser feliços. Clavé nasqué pobre i desventurat. Però, gairebé cec i condemnat a la caritat pública, lluità sempre coratjosament. I així, després de patir penes de presó i d’exili per les seves activitats de tipus polític, rebé tots els honors que un home pot desitjar, fins al punt de ser festejat per una reina d’Espanya, ell que fou, en tot moment, un republicà convençut i fidel als seus ideals. A tall d’anècdota, cal assenyalar que un governador regalà a J. A. Anselm Clavé, al final d’un concert memorable, un rellotge d’or, el qual s’aturà just al mateix instant que el cor de l’il·lustre músic deixava de bategar el 24 de febrer del 1874 a Barcelona, ciutat on havia vingut al món el 21 d’abril del 1824.

De formació completament autodidacta, Clavé, obligat a abandonar als 17 anys l’ofici de torner a causa de la seva malaltia ocular, començà a cantar, acompanyat-se d’una guitarra (havia aprés, així mateix, a tocar el violí i algun altre instrument musical,) pels cafès barcelonins. I fou després de passar un període de temps pres a la fortalesa militar de Ciutadella (Illes Balears), com a conseqüència d’haver participat en un moviment revolucionari, que emprengué la seva tasca a favor de la classe obrera, tot creant la primera coral, que tants imitadors i seguidors hauria de tenir arreu de casa nostra i de més lluny encara, sota el lema de «Progrés, Virtut i Amor», que s’adiu amb l’apostolat maçònic, per bé que no se sap del cert si ell, fundador d’un important moviment associatiu, era maçó, malgrat que hi ha constància que la seva filla Anna Maria, notable pianista, pertanyia a una lògia. Josep Anselm Clavé, en el terreny de la política, i sempre al servei del republicanisme d’esquerres, hi exercí càrrecs destacats, com el de president de la Diputació de Barcelona i el de governador de diferents ciutats, com la de Castelló de la Plana, a part de col·laborar en diverses publicacions de signe republicà.

Programa de l’antic homenatge dels Cors de Clavé a Salvador Dali

L’obra musical de Clavé, al contrari de la seva curta vida, és molt dilatada. Compongué, posant-hi també la lletra, car era un inspirat poeta, moltes cançons -per a coral, sobretot-, algunes de les quals encara avui dia interpreten les nombroses formacions corals de Catalunya, on té una infinitat de carrers i places de ciutats i pobles dedicats, així com monuments que, a la seva memòria, se li han aixecat. Unes cançons, plenes de genialitat, com La Maquinista, Les flors de maig, Els néts dels almogàvers» o Els Xiquets de Valls.

Referent a aquesta última, cal dir que part dels seus compassos fou utilitzada per Amadeu Vives, per tal de fer un himne (El cant del poble, amb lletra del poeta Josep Maria de Sagarra) que Ventura Gassol (quan l’autor de Les tombes flamejants tornà del seu primer exili, l’any 1930, un cop caiguda la dictadura del general Miguel Primo de Rivera) volia que substituís Els Segadors com a l’oficial de Catalunya, perquè al·legava que aquest era massa bel·licós. Però els catalans es negaren al canvi, tot i comptar amb el vistiplau de Francesc Macià, qui, al cap de pocs mesos, esdevindria president de la Generalitat. No obstant això, molta gent aprengué i entonà El cant del poble, a part de ser enregistrat en disc diverses vegades (cosa que, a partir de la mort d’en Franco, es repetí) i arribà a assolir força popularitat.

  

Parlem, però, de Les flors de maig. Aquesta composició coral de Clavé, que data del 1858, és, en opinió d’alguns prestigiosos musicòlegcs, la millor del seu repertori. I pot ser molt bé que sigui així, malgrat que en té d’altres que posseeixen igualment un altíssim grau de qualitat. Les flors de maig comença dient: «Prop del riu hi ha una verneda,/ i un saló enmig sa espesura/ amb catifes de verdures i/ amb sofàs de troncs de faig». I, a continuació (reproduiré només aquest fragment, per tal de no allargar-me massa), diu: «Lloc agrest a on van les nines/ i on besant sa cara hermosa/ les confon l’aura amorosa/ amb les flors del gentil maig./ I els ocells busquen son niu/ entremig del bosc joliu,/ entremig de la verneda,/ entremig del bosc joliu». Cal advertir que Les flors de maig té una altra lletra, totalment diferent de la de Josep Anselm Clavé, obra d’algun graciós, mancat de la més mínima gràcia. Una lletra de tan pèssim mal gust que, com és lògic, no goso transcriure’n ni una petita mostra. Només diré que figura, penjada a Internet, en una mena d’antologia de «cançons porques».

             «Temps de flors», en un vell carrer gironí

El maig és l’època de les flors. I per això -aprofitant que a Girona ara se celebra el tradicional «Temps de flors»-, he considerat oportú evocar l’autor de Les flors de maig. O sigui, d’aquesta formosa cançó de caire popular que, al cap de més d’un segle i mig de la seva estrena, es manté encara ben fresca i ufana, fet que hom pot comprovar, sense esforçar-s’hi gaire, quan la canten les nostres corals. Sobretot, quan, en el decurs del cinquè i primaveral mes de l’any, ho fan joiosament.

         Disc antic, amb «Les flors de maig», enregistrat per l’Orfeó Català

Emili Casademont i Comas

El «Sant de Vallvidrera»

    Jacint Verdaguer, en un retrat al carbó fet per Ramon Casas

Fou el dia 10 de juny del 1902, quan mossèn Cinto Verdaguer retornà la seva ànima a Déu, a Vallvidrera, i entrà en la immortalitat, després d’haver nascut, a Folgueroles -ben a prop de Vic-, el 17 de maig del 1845. Amb l’òbit de l’autor de L’Atlàntida i Canigó, víctima de la tuberculosi i del drama que patí, es perdia la trilogia dels creadors d’un dels moviments poètics més extraordinaris de la història de Catalunya. Els altres dos que restaven vius, Àngel Guimerà i Joan Maragall, els autors de La Santa Espina i el Cant Espiritual, respectivament, se n’anaren d’immediat a Vallvidrera i deixaren, als peus de Jacint Verdaguer, un ram de ginesta florida, collida als boscos vallvidrerencs, vora la Vil·la Joana, on el capellà acabava d’exhalar el darrer sospir, boscos que tantíssim l’havien arribat a inspirar.

  

A Barcelona, durant molt de temps, hi hagué allò que en deien «El cas de mossèn Cinto», cas, per cert, tal com em deia Isabel-Clara Simó, autora d’un llibre titulat El mossèn, basat en la vida de Verdaguer i ofert radiofònicament per capítols, que encara no s’ha tancat, car la meva estimada i admirada amiga rebé moltes pressions perquè no aprofundís gaire en el tema. Es veu que els descendents dels enemics del capellà tracten d’impedir que es parli dels motius que impulsaren els seus avantpassats, membres de la classe alta barcelonina, a procedir d’aquella estranya manera.

Isabel-Clara Simó i Emili Casademont

A Jacint Verdaguer, l’acusaren de totes les malifetes imaginables i inimaginables. I quan les acusacions es fonien com la neu de les muntanyes davant l’evidència i la veritat, els seus enemics trobaven nous sistemes per continuar difamant-lo, com el de dir que el sacerdot era un dement, al qual calia asilar. La gent senzilla es demanava el perquè d’aquelles calúmnies i qui les orquestrava I és que li constava que mossèn Cinto era inofensiu. A més, no ambicionava ser canonge, bisbe o cardenal, perquè sabia que tenia el seu lloc al cel, a la dreta de «Déu lo pare».

Verdaguer, quan, sense cap explicació, fou destituït com a almoiner del Marqués de Comillas, ja era el poeta místic de Catalunya per excel·lència. I immediatament després d’aquella destitució, se l’acusà de practicar l’exorcisme i de malbaratar els diners que li havien estat confiats. Així, l’exiliaren al Santuari de la Gleva i, posteriorment, intentaren internar-lo al manicomi de la capital d’Osona. Però ell fugí i es refugià a casa d’una família castellana humil, a la qual abans havia ajudat, establerta a la Ciutat Comtal. Llavors, tot anà molt de pressa. La policia hi intervingué, amb el propòsit de detenir el sacerdot, i li prohibiren dir missa. Mossèn Cinto escrigué articles, així com un famós llibre, el titulat En defensa pròpia, que revelaren al públic el drama que patia. A Barcelona i tot Catalunya, a més de les terres espanyoles i franceses, l’opinió es dividí en dos bàndols. Per a uns, era un boig o un estafador, mentre que, per a d’altres -els més nombrosos-, un sant i un màrtir, i els veritables catalans veien en ell el geni que un dia els representaria en el món de l’art, de la cultura i de la fe. Al final, gràcies als Agustins de l’Escorial, li tornaren la llicència per oficiar la missa, cosa que féu a l’església barcelonina de Betlem.

                  La Vil·la Joana, avui convertida en Museu Verdaguer

Jacint Verdaguer deixà d’existir a dos quarts de sis de la tarda d’aquell 10 de juny del 1902, repeteixo, a la vista de les muntanyes de Montserrat i del Montseny, que perdien el seu poeta, però que, per contra, guanyaven un sant. L’alcalde de Barcelona, acompanyat de gent armada, arribà just a temps a la Vil·la Joana per anul·lar un testament infamant que havien obligat que mossèn Cinto redactés, tot pregant-li que en redactés un de nou, el de debò, prec que, amb tots els coneixements, ell atengué.

La premsa madrilenya de l’època -la tinc, en bona part, davant meu, quan escric aquest article- no s’arribava a explicar el «cas Verdaguer». Més tard, s’ha dit que es tractà d’una venjança del Marqués de Comillas i els seus «aliats», perquè mossèn Cinto, com a bon cristià que era, li recriminà l’inhumà negoci que feia amb el tràfic d’esclaus, ja que els vaixells de la seva propietat realitzaven constants viatges a Amèrica. No es pot descartar, en absolut, aquesta possibilitat. El que sí que es pot ben assegurar, en canvi, és que tots els periòdics, tant d’aquí com de fora, quan Verdaguer morí, lamentaren la pèrdua d’una extraordinària figura literària i poètica, tot ressaltant després l’enterrament de les seves despulles, el més multitudinari registrat fins aleshores a Barcelona, presidit per les primeres autoritats de la ciutat i el ministre d’Instrucció Pública de l’Estat espanyol, en representació del rei Alfons XII, monarca que havia atorgat a mossèn Cinto, quan encara respirava, una important condecoració, la qual obligava a tractar-lo d’excel·lentíssim senyor.

Aquesta és, en síntesi, la història del drama d’un modest capellà, anomenat per alguns el «Sant de Vallvidrera», glòria de les lletres catalanes, nat un mes de maig i traspassat un mes de juny, donada com a certa pel poble normal de l’època. Igual que, actualment, per Isabel-Clara Simó i diversos estudiosos, com jo, de l’assumpte.

Mossèn Cinto, instants després de morir

Emili Casademont i Comas

El miracle anunciat pels maies

Hi ha una quarteta de les profecies de Michel de Nostradamus, el cèlebre i antic metge, astròleg i vident francès, originari de la Provença, que, segons la interpretació que alguns n’han fet, diu que arribarà un moment (Nostradamus no hi posa, com de costum, cap data), en què els éssers humans patiran una fam mai vista, seguida d’una guerra realment terrible, ja que s’ajuntaran la Xina, Rússia, l’Índia i els països àrabs, principalment, per tal d’imposar a Occident el seu total domini. Alguns estudiosos de l’obra de Michel de Nostradamus van força més enllà i, d’aquesta manera, arriben a assegurar que la ciutat de Nova York, pels efectes del citat i terrorífic conflicte bèl·lic, acabarà essent destruïda per complet.

No em negareu, benvolguts lectors, que la interpretació d’aquesta quarteta indueix a fer pensar seriosament en l’època actual, ja que la situació en la qual es troba «embolicada» la humanitat corre el risc de desembocar en un desastre de magnituds enormes. No oblidem que Nostradamus encertà plenament el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, amb la cruenta derrota de l’Alemanya nazi, fet que provocà que Hitler, abans del seu fracàs i coneixedor de la profecia del doctor Michel, ordenés cremar tots els seus llibres. Per això, el metge i astròleg francès, que preveia el que passaria en aquest i en d’altres casos similars, els redactà d’una forma una mica estranya, a fi que tan sols els poguessin entendre, esmerçant-hi considerables esforços, unes escasses persones, entre les quals, per casualitat, figurà un espaviladíssim fanàtic del nazisme, que s’afanyà a comunicar-ho al Fhürer. I per això, també, quan s’ha produït quelcom de transcendent, hom sol dir que «Nostradamus ja ho havia deixat escrit», després de repassar les prediccions fetes per aquest.

  

Per altra banda, cal consignar que, en les profecies de Michel de Nostradamus, hi ha una quarteta que esmenta bastant directament -al contrari de les restants- els culpables del seu anunciat desastre mundial, cosa que, sens dubte, lliga a la perfecció, pel que estem veient i vivim, amb la delicada situació econòmica i política present. És aquella que, d’acord amb la interpretació que alguns n’han fet, diu que «arribarà el dia en què ningú ja no creurà en els polítics ni en els economistes, ja que la gent, farta dels seus discursos autointeressats i mentides, els girarà l’esquena i es negarà a seguir-los». Una interpretació de la citada quarteta, quasi idèntica a la de l’original. Tan idèntica que sembla, pràcticament, calcada.

No fa gaire, durant els dies de Setmana Santa, poguérem veure com moltes cadenes de televisió (potser, per omplir les seves programacions, afectades per les  vacances del personal) s’ocuparen no de les profecies de Nostradamus, sinó de les dels maies, atès que una d’aquestes últimes té data fixada i, per cert, ben propera, puix que s’escau cap a finals de l’any 2012 en curs. Així, segons els maies, que eren uns grans savis, el món que coneixem -un món ple d’injustícia i governat per una colla de «pillets»- s’acabarà el 21 de desembre. Però no pas com a conseqüència de cap guerra terrorífica, sinó a causa d’un espectacular i pacífic canvi de mentalitat de la humanitat. Cal advertir que Nostradamus també assenyala que el món, després de la colossal desfeta, continuarà existint, sota una mentalitat ben distinta, fins al dia del Judici Final, dia que només el Totpoderós, com és lògic, sap quin serà.

 

Però tornem als maies. Els maies, un grup ètnic originari de la regió que actualment abraça el sud de Mèxic, Guatemala, Belitza, El Salvador i Hondures, molt abans que els espanyols arribessin a aquelles terres americanes havien ja aconseguit assolir un enorme desenvolupament social, polític i econòmic. L’època que podríem qualificar de «gran esplendor maia», segons els historiadors, cal situar-la entre els anys 200 i 900 després de Crist. Els maies, que eren molt avançats en tot, foren els primers a usar la paraula «segle» per indicar un període de temps de cent anys. Bons coneixedors de les matemàtiques i de les altres ciències, els seus estudis sobre l’Univers (i sobretot, sobre el Sol) es traduïren en la confecció d’un calendari perfecte. Tan perfecte que mai, com aquell qui diu, no ha conegut cap error. Així, mitjançant aquest calendari, els maies sempre han pogut saber, amb antelació i exactitud, què havia d’ocórrer al planeta Terra (inundacions, terratrémols, etc.), com també els importantíssims danys causats per la irresponsabilitat humana -i que encara continua causant, per desgràcia- en el mediambient, en la capa d’ozó, etcètera.

El nostre món d’odi i materialisme, segons els maies, finalitzarà el 21 de desembre d’aquest any. I, a continuació, la bona harmonia entre tota la gent, presidida pel seny, començarà a regnar damunt la faç terrenal. Aquest és el miracle, el gran miracle!, anunciat per ells. Un miracle que, sincerament, costa un xic de creure que pugui arribar a obrar-se, a convertir-se en una desitjada i bella realitat. Però cal, amb molt d’optimisme, no perdre l’esperança que la meravellosa profecia maia s’acompleixi.

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)

El cas sant Jordi

S’escau parlar avui del cas sant Jordi, ja que dilluns vinent serà la diada d’aquest popularíssim sant, patró de nombrosos països -entre els quals, Catalunya-, eliminat pel Vaticà, ara fa més o menys mig segle, tot al·legant que es tractava d’un personatge que mai no havia existiit, al·legació que topava frontalment amb l’afirmació feta per l’antic i prestigiós cronista oriental Faust Buzand. O sigui, que hi hagué un bisbe, sant Grígoris (sant Gregori), introductor de les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, que era, en realitat, sant George (sant Jordi), mort l’any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre sant Grígoris, corroborada pels historiadors romans contemporanis, s’acceptà, durant força temps, tant a Orient com a Europa, sense la més mínima discussió.

Altrament, segons diverses fonts històriques, els antics temples coneguts avui com a temples de Sant Jordi -el que féu construir Constantí el Gran, per exemple-, eren anomenats de Sant Grígoris, car els noms Grígoris i George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que fa a la pronunciació com a l’escriptura. Més endavant, però, asseguren, aquests mateixes fonts, que s’utilitzà el de George, de manera generalitzada, atès que la pronunciació s’associava més amb l’idioma grec que no pas amb el llatí, i l’adoració a sant George anà creixent arreu del món cristià, alhora que sorgiren moltes llegendes «santgeorgianes», la més famosa de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda que, al principi, era força diferent de com, actualment, la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc cada 23 d’abril), puix que sant George, sempre d’acord amb el que afirmen les citades fonts històriques, no matà pas cap drac, sinó una serp enorme, en un «fet d’armes», on no hi hagué cap princesa per defensar, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic.

Aquelles llegendes, procedents d’Orient, no trigaren a preocupar seriosament l’Església romana, ja que, gràcies a sant George, molta gent oriental conegué la imatge d’un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. I per això, indiquen alguns llibres d’història, se celebrà el I Concili de Roma, on s’ordenà que es parlés poc de sant George, al mateix temps que es prengué l’acord de fer-ne una biografia, en la qual s’incorporaria el fals martiri que patí George per ordre de Dioclecià, fals martiri confirmat per diversos biògrafs d’aquell emperador romà, com Eusebi i Lactanci, que assenyalen que «l’experimentat guerrer», a part de no figurar en els Annals de Roma entre la gent executada, tindria llavors uns 9 o 10 anys. D’altra banda, determinats investigadors moderns, asseguren que el Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense èxit, els documents que parlen de sant George i del seu origen rus, conservats en països que aconseguiren eludir la seva influència. A més, resulta molt sospitós, afegeixo jo, el fet que no hi hagi hagut cap Papa portador del nom George.

Fent un incís, cal dir que a Catalunya, contràriament al que ha succeït i succeix a d’altres països, per Sant Jordi mai no ha estat festa, ja que, si bé les Corts Catalanes, reunides al cor de la catedral de Barcelona l’any 1459, manaren que, el 23 d’abril, ningú no treballés, la gent en «passà» olímpicament. I fins més tard, molt més tard, no començà a celebrar-se, per la diada de Sant Jordi, una fira de roses, qualificada de «fira dels enamorats», perquè, tal com relata Joan Amades al Costumari Català, «hi anaven .les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses», costum que, a poc a poc, s’anà estenent, tot arribant a ser practicat avui arreu de casa nostra, on el «cavaller» sant Jordi ha esdevingut el patró dels enamorats.

Tornant a Faust Buzand, convé remarcar que aquest menciona, en les seves cèlebres cròniques, el lloc on morí sant George, citat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, lloc que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbert (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d’un cavall salvatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l’enterrà i on s’edificà i se li dedicà, posteriorment, un temple. La suposada sepultura de sant George (localitzada fa tres lustres per un grup d’investigadors, encapçalat pel catedràtic i director de la Fundació Benèfica Sant Jordi, M. Adjev, segons publicà la revista Más Allà de la Ciencia, en el seu moment), es troba situada en un llogarret antigament denominat Yalgan, nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa George, i els musulmans de Yalgan estan convençuts que allà hi ha les despulles (que encara s’estan cercant, suposo) d’un sant que consideren també seu. Un sant que, per pertànyer a l’Església ortodoxa, sempre fou menyspreat pel Vaticà, fins al punt de treure’l del calendari catòlic, malgrat les protestes que el fet aixecà, protestes que, al final, obligaren les autoritats eclesiàstiques romanes a tornar-li a posar de nou, però sense «pintar-hi» gaire res.

  

                             

Emili Casademont i Comas