dissabte, 27 de juny del 2009

Sant Pere i el tabac

La tradició catòlica explica que sant Pere acabà els seus dies a Roma (el 29 de juny del 67) i que, sota el mandat de Neró, morí martiritzat al Circ Vaticà, lloc en què Constantí, al principi del segle IV, féu construir la gran basílica vaticana. L’any 1939, Pius XII, papa de no molt grata memòria, ordenà que s’excavés el seu soterrani, ja que, potser, s’hi trobaria la tomba de sant Pere. El resultat, però, es traduí en un èxit a mitges, atès que n’aparegué una amb la inscripció «Petrus Eni» (Pere és aquí), però contenia una colla d’esquelets humans, de dificilíssima identificació, barrejats amb d’altres de rates. I el 1968, Pau VI anuncià que, segons els estudis realitzats, es podia afirmar, amb tota certesa, que s’havien localitzat les restes de l’apòstol.

Segons una llegenda, poc temps després de la mort de sant Pere, uns monjos agafaren les seves despulles i, per tal d’evitar que fossin profanades, les traslladaren, a bord d’un petit vaixell, fins a un indret de la costa mediterrània empordanesa, que es convertiria posteriorment en monestir benedictí, el de Sant Pere de Roda, on les amagaren. Als anys 60 del segle passat, Alexandre Deulofeu, autor de La Matemàtica de la Història, que exercia de farmacèutic a Figueres, donava això com a vàlid. Però, a hores d’ara, el tema encara continua sense aclarir-se...

De la vida de sant Pere, que sembla que nasqué a Betsaida, que era pescador i que (d’acord amb alguns evangelis apòcrifs i molts treballs d’investigació fets) no podia veure Maria Magdalena ni en pintura, tot oposant-se que fos la gran dirigent i continuadora de l’obra de Crist en aquest món, no se’n saben, en realitat, gaires coses. Igual que de la seva mort i, sobretot -repeteixo-, del que ocorregué després amb els seus ossos. No està comprovat, per exemple, que Jesucrist fos crucificat de cap per avall, tot i que un antic i prestigiós historiador, Flavio Josefo, assenyala que «la pràctica de crucificar enemics de Roma en posicions distintes era llavors molt habitual». Sigui com sigui, el cas és que, sobre sant Pere, hi ha, arreu del territori català, moltes històries i historietes curioses. Així, l’apòstol, segons es conta, visità diverses vegades Barcelona, on tenia un amic, al qual li parlà de les noves idees redemptores de l’home, que ell predicava. I aquell amic el convidà a explicar-les davant un grup de barcelonins, els quals s’afiliaren a la religió que aleshores neixia. D’aquesta manera, sorgiren els primers cristians catalans. Uns cristians que pogueren admirar una imatge de la Mare de Déu, obrada per sant Lluc i que duia sant Pere, que, a causa de la invasió dels moros, ocultaren a la muntanya de Montserrat, fins que, descoberta més tard, començà a ser venerada amb el nom de la Moreneta.

D’altra banda, també es diu que sant Pere i sant Pau vingueren a casa nostra a fer costat a la Mare de Déu, quan aquesta, en temps de la reconquesta de la capital del Baix Ebre pels catalans, anà a Tortosa a oferir la Santa Cinta a les dones tortosines, en premi d’haver lluitat molt ardidament contra els sarraïns. A propòsit de sant Pau, cal indicar que és creença estesa a Catalunya -abans moltíssim més que no pas ara- que aquest sant, quan en Pere fa festa com a porter del cel (tots els dijous de l’any i cada 29 de juny), el substitueix i que, per no ser tan expert en la feina, és més tolerant i deixa entrar al paradís amb més facilitat.

I per acabar, crec que serà interessant que em refereixi al fet que sant Pere, pel que es conta, és un gran fumador, sobretot de pipa (en honor seu, s’havia celebrat un gran concurs de fumadors de pipa al monestir de Sant Pere de Roda), i que no hi ha res que el tempti tant com el tabac. Per això, els nostres avantpassats -besavis o rebesavis-, en morir, volien que, dins el taüt, hi posessin una bossa o capseta de tabac, juntament amb alguns llibrets de paper de fumar (i. en ocasions, àdhuc amb una pipa nova de trinca), per tal de convidar el porter del cel, mentre aquest en despatxava l’entrada. D’aquesta forma, creien que podien captar-se la seva simpatia. Tot això que dic, per cert, encara no ha pas desaparegut del tot a les comarques gironines. Així, un estanquer m’explicava l’altre dia, en descobrir-li jo aquest antic costum, que ara comprenia per què, de vegades, algunes persones li han anat a comprar un paquet de tabac, tot comentant-li que era per a un pobre vellet acabat de finar i que, complint la seva última voluntat, l’havien de dipositar a l’interior de la caixa on rebria sepultura.

Ignoro com s’ho prendrà sant Pere, això del recent increment del preu del tabac, quan baixi a la Terra (a Catalunya, que asseguren que és el lloc on ho fa sempre per adquirir-ne) i es trobi, amb la desagradable sorpresa, que el tabac -que gaudeix de moltes virtuts, segons ell- costa un ull de la cara. Sobretot, cal remarcar-ho, costa un ull de la cara als pobres individus i indivídues, cada cop més nombrosos, que passen a engrossir la llista dels aturats, molts sense cobrar res o quasi res. Segur que l’apòstol tindrà un disgust, un disgust dels grossos, i que procedirà a castigar de forma severa els autors d’aquesta malifeta, barrant-los l’accés, quan estirin la pota, al cel.

Ah!, i que no se’ls passi per la barretina recórrer a sant Pau, que no és un fumador empedreït com sant Pere, perquè sant Pau, tot fent costat al porter celestial, de qui és ajudant, també -n’estic ben convençut- obrarà d’igual i justa manera...

Emili Casademont i Comas

divendres, 26 de juny del 2009

ABSOLUT GERONA


Mantente informado de lo que
sucede en Gerona
http://www.absolutgerona.com/

Blog, Emili Casademont
Publicado by Loreto Junio 22nd. 2009

Hoy les presento el blog de Emili Casademont, periodista y escritor, entre muchas otras cosas. Además colabora con algunos medios de información con artículos de opinión. Como ejemplo, Diari de Girona o Los Sitios, del que es el colaborador más antiguo.

En su blog encontraréis cultura e historia que emana por cualquier palabra que él escriba, en posts como El Catalán Hug de Pinós o La Muerte y el Funeral del poeta catalán Jacint Verdager.

Disfruten del espacio y de la información que en él encontrarán, seguro que les gustará.

A título personal, añadir que me parece un blog muy interesante, en su contenido y también en la forma en la que lo redacta. Lo recomiendo.

(22-6-09)

dissabte, 20 de juny del 2009

El català Hug de Pinós

El fundador i primer Gran Maestre de l’Orde del Temple fou Hug de Payns, nascut, el 1070, al castell de Payns, ben a prop de la ciutat de Troyes (França), i mort, el 1136, a Palestina. Això és el que afirmen els francesos, alhora que també asseguren que Hug de Payns fou un dels primers nou cavallers (tots ells, per descomptat, francesos) que tingueren els templers, tot afegint que dirigí l’orde durant un parell de dècades, és a dir, fins que morí, després d’haver-lo convertit (cal recordar que, en català, la paraula orde pertany al gènere masculí) en una influent institució militar i financera internacional.

No tothom, però, està d’acord que Hug de Payns fos francès, ja que hi ha, per exemple, una entitat templera baganesa, la Gadani Militia Templi, creada ara fa un any, que creu que Hug de Payns es deia, en realitat, Hug de Pinós i era fill de Bagà, la capital històrica de la comarca del Berguedà. I ha estat arran d’un article que vaig publicar al Diari de Girona (llegida pels seus membres per mitjà d’Internet), que els «templers» baganesos m’han demanat que ampliï, fins allà on em sigui possible, allò d’«el català Hug de Pinós» que jo deia en el citat article, cosa que, amb molt de gust, tot seguit vaig a fer, atès que el prinicipal motiu que els mou no és altre que el de recollir proves que avalin la teoria de l’Hug de Pinós.

En totes els relats catalans antics -i no tan antics- que he consultat, sempre, ben al contrari del que m’ha passat amb els de fora, hi he trobat que es parla del català Hug de Pinós i no pas del francès Hug de Payns. I, a més, hi ha un manuscrit anònim del segle XVIII, dedicat al comte de Guimerà, dipositat a la Biblioteca Nacional de Madrid (el titulat «Declaración de la inscripción griega de la cruz de la iglesia de San Esteban de Bagá, pueblo-cabeza de la Baronía de Pinós que, junto con la Armada, tomó Tierra Santa, año de 1110»), segons el qual, durant la Primera Croada, un contingent de cavallers catalans, entre ells Galceran i Hug de Pinós, naturals de Bagà, participà en la presa de Jerusalem del 1099. Del contingut de l’esmentat document es pot deduir que, temps més tard, aquells cavallers s’instal·laren damunt les ruïnes del Temple de Salomó, d’on prengueren el nom de templers, i formaren una confraria que tenia com a missió defensar els cristians que peregrinaven a Terra Santa, sempre exposats a ser assaltats i robats pels àrabs. I també es pot deduir del document en qüestió que Hug de Pinós adoptà el cognom Bagà, o sigui, el nom del seu lloc d’origen, raó per la qual, des de llavors, fou conegut com a Hug de Bagà, posteriorment transformat en Hug de Payns, que és com la història oficial ha reconegut el primer Gran Maestre del Temple. De la història oficial, però, no se’n pot fer gaire cas. Multitud de proves, gràcies als investigadors, ens ho demostren a bastament.

Per altra banda, cal consignar que la família Pinós de Bagà apareix sempre relacionada amb els templers. Així, segons he trobat escrit, contribuí a la construcció de l’església baganesa dedicada a Sant Esteve, aixecada per iniciativa de Galceran, on aquest diposità el «Lignum Crucis» que el papa Urbà II regalà als croats perquè presidís les seves batalles. Aquest «Lignum Crucis» tenia la forma d’una creu de quatre braços i fou la que la confraria catalana cosí damunt els seus mantells blancs, a tall de distintiu, el qual serví per identificar la vestimenta dels templers.

I hi ha, també, una relat recollit per l’il·lustre folklorista Joan Amades, que forma part del seu llibre Les cent millors llegendes populars -relat que porta per títol «Els nou barons de la Fama»-, molt interessant (les llegendes sovint s’han extret de fets ben reals), ja que dóna a entendre que el primer Gran Maestre de l’Orde del Temple fou el fundador de la baronia de Pinós: «Després de mort el gran capità (es refereix a Otger, el gran capità català de la Reconquesta, que morí lluitant contra els moros a Roses), els nou cavallers que van seguir-lo es van titular barons, i cada un s’ensenyorí de les terres que havia netejat de moros». La cosa, crec jo, sembla prou clara.

De qualsevol manera, em fa l’efecte que la discussió sobre si Hug de Pinós i Hug de Pyans eren la mateixa persona -cosa que considero molt probable- sempre es mantindrà. Sobretot, per part de França, que mai no permetrà que li «pispin» la figura més important de la història templera. Per contra, no hi ha cap dubte que Jacques de Molay, el darrer Gran Maestre del Temple, era francès. Existeix molta documentació que així ho prova. De Molay, detingut per ordre del rei gal Felip el Bell -o per la del Papa de Roma, que estava sotmès a ell-, després de confessar sota tortura tots els horrorosos pecats que mai els templers no havien comès, fou condemnat a morir a la foguera. Amb la seva desaparició, Felip el Bell evità haver de pagar una quantitat considerable de diners que devia a l’Orde del Temple i, a més, s’apropià de bona part de la seva immensa fortuna, que incloïa moltes propietats a l’Estat espanyol (entre elles, les gironines d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries). El Vaticà, últimament, ha hagut de reconèixer que els templers eren innocents i que el seu orde fou dissolt de forma totalment injusta. Però, per desgràcia, els gravíssims delictes contra el Temple fa temps que prescriviren…


Emili Casademont i Comas

dissabte, 13 de juny del 2009

L’Aran vol la independència

Curiosament, la Vall de la Vall és el nom de la Vall d’Aran, atès que la paraula aran prové de l’antic idioma basc, parlat als pobles pirinencs de Lleida, paraula que quedà incorporada a la llengua aranesa, varietat de l’occità, com a sinònim de vall.

Ja en temps de l’Imperi Romà -època en què l’emperador Cèsar lluitava per conquerir les terres de la França actual- existia la Vall d’Aran. O la Val d’Aran, que, en aranès, així es denomina. Ho proven diversos dels seus topònims (el de Viella o Vielha, la seva capital, per exemple) i moltes làpides funeràries. Amb la caiguda del citat imperi, la Vall d’Aran restà abandonada i no se’n tornà a dir ni piu fins al segle X, en el qual apareix formant part del Comtat de Cominges. El 1313, el comte de Cominges, en renunciar als seus drets sobirans sobre la vall, permeté que els aranesos decidissin, per votació popular, el lloc on volien pertànyer, tot decantant-se aquests, de forma majoritària, pel de la Corona d’Aragó, cosa que motivà que Jaume II, agraït, atorgués a la Vall d’Aran tot un conjunt de privilegis anomenat Era Querimònia, una veritable carta magna d’Aran, ratificada per tots els reis fins arribar a Ferran VII. I el 1411, el síndic d’Aran oferí la unió lliure i pactada del territori amb els comtats catalans, que fou acceptada per les Corts Catalanes.

Molt llarg seria d’explicar tot el que ocorregué després. Per això, tan sols assenyalaré, com a fets principals, que el Decret de Nova Planta del 1716 no afectà el règim políticoadministratiu de la Vall d’Aran, ben al contrari del que passà malauradament a Catalunya, i que el 1833, en plena Primera Guerra Carlista, s’anul·laren les institucions tradicionals araneses, moment en què s’inclogué la Vall d’Aran en la província de Lleida, acabada de crear.

Amb la proclamació de la Segona República espanyola, l’any 1931 (i ja situant-nos en una època més recent), la Vall d’Aran, per mitjà del Centre Aranès de Barcelona, demanà formalment, en una carta adreçada al president de la Generalitat de Catalunya, que l’Estatut, que s’estava redactant a Núria, contemplés la restauració del Consell General d’Aran i la d’alguns dels privilegis aranesos històrics. Aquelles peticions, però, no foren ateses. I posteriorment, la Guerra Civil i la dictadura franquista frenaren tota temptativa de restauració de l’autonomia aranesa, fins que el 1990, gràcies a una llei desenvolupada per la Generalitat actual, es restabliren el Consell General d’Aran i el síndic d’Aran com a principals institucions de l’organització administrativa pròpia de la vall, alhora que la llengua aranesa hi adquirí caràcter oficial. O sigui que pot ben afirmar-se que la Vall d’Aran és una comunitat autònoma inclosa dintre una altra comunitat autònoma -la catalana, naturalment-, que té el seu cap de govern (representat per la figura del síndic) i una colla de consellers. Aquesta peculiar comunitat autònoma aranesa depèn de la Generalitat, que li traspassa les competències que creu oportunes, juntament amb els diners perquè pugui finançar-les. Que és el mateix que succeix entre el Govern de Madrid i el Govern català.

Aquesta situació, però, mai no ha estat acceptada de bon grat pels aranesos. I així, els tres grups polítics del Conselh Generau d’Aran -els socialistes d’Unitat d’Aran (UA), Convergència Democràtica Aranesa (CDA) i el Partit Renovador d’Arties i Garós (PRAG) reclamen ara a la Generalitat de Catalunya que reconegui la vall com una realitat nacional amb entitat pròpia, que es creï una autoritat lingüística aranesa, que l’Aran formi una vegueria pròpia (rebutgen que els integrin en una altra, com la projectada de l’Alt Pirineu), que l’Aran pugui asssumir l’autogestió dels seus impostos, etc. És a dir, que, allò que no aconseguí Catalunya en l’última reforma de l’Estatut -ser reconeguda com a nació-, els aranesos, mitjançant la nova llei especial de les comarques, esperen assolir-ho. És clar que la cosa es presenta força complicada i difícil. Però hi ha gent optimista, a la Vall de la Vall, que ja s’atreveix a parlar del futur estat independent d’Aran, similar, en certa manera, al del Principat d’Andorra…

Cal ressaltar que la Vall d’Aran és l’única comarca de Catalunya que, en gran part, pertany a una conca atlàntica, ja que el riu Garona, que hi neix, desemboca a l’Oceà Atlàntic, després de recórrer tota la Gascunya. I també cal remarcar que la Vall d’Aran fou l’escenari del darrer intent de derrotar Franco per la força. Així, el 19 d’octubre del 1944, 3.000 homes (guerrillers), veterans de la Guerra Civil espanyola i combatents de la Resistència francesa, hi penetraren. Però el fet que el règim franquista estigués a l’aguait d’un possible atac, amb el general Moscardó al capdavant de molts soldats i guàrdies civils, féu fracassar l’operació guerrillera, mancada d’armament adient i de suport per part de l’exèrcit dels aliats.

I un darrer apunt. Segons dades oficials, el castellà és la llengua materna del 38 per cent de la població; l’aranés, la del 34 per cent, i el català ho és només del 19 per cent. De qualsevol forma, convé posar en relleu que, actualment, els 10.000 habitants de la Vall de la Vall, en la seva majoria, entenen i saben parlar l’aranès. I els que l’escriuen, mercès als esforços que porta a terme el Conselh Generau d’Aran, en matèria d’ensenyament, són cada cop més nombrosos...



Emili Casademont i Comas

dissabte, 6 de juny del 2009

La mort i l’enterrament de Verdaguer

El primer diari madrileny que informà sobre els últims i dramàtics moments de la vida de Jacint Verdaguer a Vallvidrera fou El Liberal. Així ho feia constar, cinc dies més tard de l’òbit de l’excels poeta català, esdevingut el 10 de juny del 1902, La Ilustración Española y Americana. Aquesta revista, una de les importants dels inicis del segle XX, editada també a Madrid, dedicava bona part d’aquell número a mossèn Cinto i, igual que tots els rotatius de la capital de l’Estat, qualificava d’incomprensible el martiri al qual havia estat sotmès, per part dels seus enemics, el pobre sacerdot.

La Ilustración Española y Americana explicava que la ciutat de Barcelona, amb el seu alcalde al capdavant, acabava de celebrar grans exèquies a Verdaguer, que era l’Excel·lentíssim Senyor Jacint Verdaguer i Santaló, des de molt poques hores abans del seu traspàs, com a Cavaller Gran Creu de l’Orde d’Alfons XII, nomenament transmès per telègraf pel rei Alfons XIII al perseguit poeta. «Este consuelo y la asistencia del alcalde de Barcelona para que Verdaguer pudiera otorgar su última voluntad, pusieron, seguramente, un poco de dulzura en sus postreros instantes, por tratarse, en el primer caso, del reconocimiento a su sabiduría y talento», deia. I després de lamentar que aquell tribut a mossèn Cinto estigués amarat de tristor per haver arribat tan tard, al cap d’una vida amarga i preocupada, en què l’escriptor se sentí quasi sempre mancat de la serenitat d’esperit necessària per lliurar-se al seu treball, afegia la citada revista que «Es muy posible que las persecuciones hayan hecho abortar dentro de su cerebro alguna otra obra importante», citant, entre aquestes, L’Atlàntida i Canigó.

Mossèn Cinto, en efecte, fou perseguit i, també, calumniat. Se li prohibí, fins i tot, celebrar el Sant Sacrifici de la Missa. I, per disposició del bisbe de Vic, hagué de passar dos anys tancat a la Gleva, car el prelat de Barcelona veia amb disgust diversos aspectes de l’actuació del capellà, que havia nascut, el 17 de maig del 1845, a Folgueroles. El més greu de tots, sota el punt de vista eclesiàstic, consistia en la pràctica d’exorcismes. I, per altra banda, es culpava Jacint Verdaguer d’haver «malgastat» moltíssims diners del marquès de Comillas, quan n’era l’almoiner, en ser desmesuradament generós practicant la caritat. Mossèn Cinto, en aquells moments difícils, fou acollit per una família amb la qual se n’anà a viure, malgrat l’ordre contrària dels seus superiors. I, aleshores, portà la batalla al carrer i demostrà com sabia exposar el seu cas a la commiseració del poble català. Això no obstant, no pogué evitar que fos titllat de boig i que se li atribuïssin nombroses malifetes. «La muerte ha eximido a Verdaguer de toda dependencia humana, y al recobrar su libertad queda restablecido en su natural categoría y empequeñecidos aquellos enemigos por los que él rezaba en su agonía, fuesen quienes fuesen, que no acertamos a explicarnos aún este misterio», recalcava La Ilustración Española y Americana, alhora que recordava que, per mitjà dels pares agustins de Madrid, a mossèn Cinto li havia estat aixecada la prohibició, feia ja algun temps, de dir missa.

L’il·lustre i inoblidable periodista i escriptor guixolenc Agustí Calvet, Gaziel, el director més brillant que ha tingut La Vanguardia, quan tenia 15 anys i ja residia a Barcelona, visqué aquella època de la mort i l’enterrament de Verdaguer. I així ho conta en el seu llibre de memòries titulat Tots els camins duen a Roma: «Ja feia dies que mossèn Cinto estava greu, i tot Catalunya ho sabia. L’havien portat, amb l’excusa que es refés, però en realitat perquè hi morís, a Vil·la Joana, el casal dels Miralles de Sarrià, situat a l’altre vessant de Vallvidrera, en un indret obac i solitari que llavors era cobert d’una espessa pineda. Ho sabien els catalans en massa, i anaven seguint amb una emoció extraordinària, com jo no en recordo cap altra de semblant, el curs de la malaltia, per les noves que en publicaven els diaris, i també per rumors més o menys fantàstics que corrien de boca en boca. La figura del poeta, tan combatuda pels uns i defensada pels altres, ja era una figura mitològica. El caire sacerdotal de Verdaguer i la lluita dramàtica que aquest havia sostingut contra els poderosos de la terra, amb els quals, després de servir-los, havia romput públicament, en campanyes que anaven més enllà de tot el que era acostumat a casa nostra, el convertien, ben segur sense voler-ho ell, en bandera de dretes i esquerres». Més endavant, Gaziel indica que, en saber-se que havien dut mossèn Cinto a morir en un lloc amagat, tot Catalunya s’omplí de rumors i es dividí en dos bàndols. «Els uns deien que els seus vells enemics volien arrencar-li, en la feblesa de la llarga agonia, no sé quines retractacions; i els altres cridaven que calia tocar a sometent, per privar que se li fes la menor violència. Finalment, vingué la mort del poeta (…) i Catalunya, en pes, li féu un extraordinari enterrament», acaba narrant.

Aquell enterrament aplegà 300.000 persones. Ha estat el més multitudinari que hi ha hagut a Catalunya. Més, fins i tot, que el del president Francesc Macià, que ja és dir. Malgrat tot, els antics enemics de mossèn Cinto mai no es donaren per vençuts. Com tampoc no se’n donen -en tinc proves- els seus actuals hereus…

Santuari de la Mare de Déu del Mont

Emili Casademont i Comas