L’Aran vol la independència

Curiosament, la Vall de la Vall és el nom de la Vall d’Aran, atès que la paraula aran prové de l’antic idioma basc, parlat als pobles pirinencs de Lleida, paraula que quedà incorporada a la llengua aranesa, varietat de l’occità, com a sinònim de vall.

Ja en temps de l’Imperi Romà -època en què l’emperador Cèsar lluitava per conquerir les terres de la França actual- existia la Vall d’Aran. O la Val d’Aran, que, en aranès, així es denomina. Ho proven diversos dels seus topònims (el de Viella o Vielha, la seva capital, per exemple) i moltes làpides funeràries. Amb la caiguda del citat imperi, la Vall d’Aran restà abandonada i no se’n tornà a dir ni piu fins al segle X, en el qual apareix formant part del Comtat de Cominges. El 1313, el comte de Cominges, en renunciar als seus drets sobirans sobre la vall, permeté que els aranesos decidissin, per votació popular, el lloc on volien pertànyer, tot decantant-se aquests, de forma majoritària, pel de la Corona d’Aragó, cosa que motivà que Jaume II, agraït, atorgués a la Vall d’Aran tot un conjunt de privilegis anomenat Era Querimònia, una veritable carta magna d’Aran, ratificada per tots els reis fins arribar a Ferran VII. I el 1411, el síndic d’Aran oferí la unió lliure i pactada del territori amb els comtats catalans, que fou acceptada per les Corts Catalanes.

Molt llarg seria d’explicar tot el que ocorregué després. Per això, tan sols assenyalaré, com a fets principals, que el Decret de Nova Planta del 1716 no afectà el règim políticoadministratiu de la Vall d’Aran, ben al contrari del que passà malauradament a Catalunya, i que el 1833, en plena Primera Guerra Carlista, s’anul·laren les institucions tradicionals araneses, moment en què s’inclogué la Vall d’Aran en la província de Lleida, acabada de crear.

Amb la proclamació de la Segona República espanyola, l’any 1931 (i ja situant-nos en una època més recent), la Vall d’Aran, per mitjà del Centre Aranès de Barcelona, demanà formalment, en una carta adreçada al president de la Generalitat de Catalunya, que l’Estatut, que s’estava redactant a Núria, contemplés la restauració del Consell General d’Aran i la d’alguns dels privilegis aranesos històrics. Aquelles peticions, però, no foren ateses. I posteriorment, la Guerra Civil i la dictadura franquista frenaren tota temptativa de restauració de l’autonomia aranesa, fins que el 1990, gràcies a una llei desenvolupada per la Generalitat actual, es restabliren el Consell General d’Aran i el síndic d’Aran com a principals institucions de l’organització administrativa pròpia de la vall, alhora que la llengua aranesa hi adquirí caràcter oficial. O sigui que pot ben afirmar-se que la Vall d’Aran és una comunitat autònoma inclosa dintre una altra comunitat autònoma -la catalana, naturalment-, que té el seu cap de govern (representat per la figura del síndic) i una colla de consellers. Aquesta peculiar comunitat autònoma aranesa depèn de la Generalitat, que li traspassa les competències que creu oportunes, juntament amb els diners perquè pugui finançar-les. Que és el mateix que succeix entre el Govern de Madrid i el Govern català.

Aquesta situació, però, mai no ha estat acceptada de bon grat pels aranesos. I així, els tres grups polítics del Conselh Generau d’Aran -els socialistes d’Unitat d’Aran (UA), Convergència Democràtica Aranesa (CDA) i el Partit Renovador d’Arties i Garós (PRAG) reclamen ara a la Generalitat de Catalunya que reconegui la vall com una realitat nacional amb entitat pròpia, que es creï una autoritat lingüística aranesa, que l’Aran formi una vegueria pròpia (rebutgen que els integrin en una altra, com la projectada de l’Alt Pirineu), que l’Aran pugui asssumir l’autogestió dels seus impostos, etc. És a dir, que, allò que no aconseguí Catalunya en l’última reforma de l’Estatut -ser reconeguda com a nació-, els aranesos, mitjançant la nova llei especial de les comarques, esperen assolir-ho. És clar que la cosa es presenta força complicada i difícil. Però hi ha gent optimista, a la Vall de la Vall, que ja s’atreveix a parlar del futur estat independent d’Aran, similar, en certa manera, al del Principat d’Andorra…

Cal ressaltar que la Vall d’Aran és l’única comarca de Catalunya que, en gran part, pertany a una conca atlàntica, ja que el riu Garona, que hi neix, desemboca a l’Oceà Atlàntic, després de recórrer tota la Gascunya. I també cal remarcar que la Vall d’Aran fou l’escenari del darrer intent de derrotar Franco per la força. Així, el 19 d’octubre del 1944, 3.000 homes (guerrillers), veterans de la Guerra Civil espanyola i combatents de la Resistència francesa, hi penetraren. Però el fet que el règim franquista estigués a l’aguait d’un possible atac, amb el general Moscardó al capdavant de molts soldats i guàrdies civils, féu fracassar l’operació guerrillera, mancada d’armament adient i de suport per part de l’exèrcit dels aliats.

I un darrer apunt. Segons dades oficials, el castellà és la llengua materna del 38 per cent de la població; l’aranés, la del 34 per cent, i el català ho és només del 19 per cent. De qualsevol forma, convé posar en relleu que, actualment, els 10.000 habitants de la Vall de la Vall, en la seva majoria, entenen i saben parlar l’aranès. I els que l’escriuen, mercès als esforços que porta a terme el Conselh Generau d’Aran, en matèria d’ensenyament, són cada cop més nombrosos...

Emili Casademont i Comas