dissabte, 6 de juny de 2009

La mort i l’enterrament de Verdaguer

El primer diari madrileny que informà sobre els últims i dramàtics moments de la vida de Jacint Verdaguer a Vallvidrera fou El Liberal. Així ho feia constar, cinc dies més tard de l’òbit de l’excels poeta català, esdevingut el 10 de juny del 1902, La Ilustración Española y Americana. Aquesta revista, una de les importants dels inicis del segle XX, editada també a Madrid, dedicava bona part d’aquell número a mossèn Cinto i, igual que tots els rotatius de la capital de l’Estat, qualificava d’incomprensible el martiri al qual havia estat sotmès, per part dels seus enemics, el pobre sacerdot.

La Ilustración Española y Americana explicava que la ciutat de Barcelona, amb el seu alcalde al capdavant, acabava de celebrar grans exèquies a Verdaguer, que era l’Excel·lentíssim Senyor Jacint Verdaguer i Santaló, des de molt poques hores abans del seu traspàs, com a Cavaller Gran Creu de l’Orde d’Alfons XII, nomenament transmès per telègraf pel rei Alfons XIII al perseguit poeta. «Este consuelo y la asistencia del alcalde de Barcelona para que Verdaguer pudiera otorgar su última voluntad, pusieron, seguramente, un poco de dulzura en sus postreros instantes, por tratarse, en el primer caso, del reconocimiento a su sabiduría y talento», deia. I després de lamentar que aquell tribut a mossèn Cinto estigués amarat de tristor per haver arribat tan tard, al cap d’una vida amarga i preocupada, en què l’escriptor se sentí quasi sempre mancat de la serenitat d’esperit necessària per lliurar-se al seu treball, afegia la citada revista que «Es muy posible que las persecuciones hayan hecho abortar dentro de su cerebro alguna otra obra importante», citant, entre aquestes, L’Atlàntida i Canigó.

Mossèn Cinto, en efecte, fou perseguit i, també, calumniat. Se li prohibí, fins i tot, celebrar el Sant Sacrifici de la Missa. I, per disposició del bisbe de Vic, hagué de passar dos anys tancat a la Gleva, car el prelat de Barcelona veia amb disgust diversos aspectes de l’actuació del capellà, que havia nascut, el 17 de maig del 1845, a Folgueroles. El més greu de tots, sota el punt de vista eclesiàstic, consistia en la pràctica d’exorcismes. I, per altra banda, es culpava Jacint Verdaguer d’haver «malgastat» moltíssims diners del marquès de Comillas, quan n’era l’almoiner, en ser desmesuradament generós practicant la caritat. Mossèn Cinto, en aquells moments difícils, fou acollit per una família amb la qual se n’anà a viure, malgrat l’ordre contrària dels seus superiors. I, aleshores, portà la batalla al carrer i demostrà com sabia exposar el seu cas a la commiseració del poble català. Això no obstant, no pogué evitar que fos titllat de boig i que se li atribuïssin nombroses malifetes. «La muerte ha eximido a Verdaguer de toda dependencia humana, y al recobrar su libertad queda restablecido en su natural categoría y empequeñecidos aquellos enemigos por los que él rezaba en su agonía, fuesen quienes fuesen, que no acertamos a explicarnos aún este misterio», recalcava La Ilustración Española y Americana, alhora que recordava que, per mitjà dels pares agustins de Madrid, a mossèn Cinto li havia estat aixecada la prohibició, feia ja algun temps, de dir missa.

L’il·lustre i inoblidable periodista i escriptor guixolenc Agustí Calvet, Gaziel, el director més brillant que ha tingut La Vanguardia, quan tenia 15 anys i ja residia a Barcelona, visqué aquella època de la mort i l’enterrament de Verdaguer. I així ho conta en el seu llibre de memòries titulat Tots els camins duen a Roma: «Ja feia dies que mossèn Cinto estava greu, i tot Catalunya ho sabia. L’havien portat, amb l’excusa que es refés, però en realitat perquè hi morís, a Vil·la Joana, el casal dels Miralles de Sarrià, situat a l’altre vessant de Vallvidrera, en un indret obac i solitari que llavors era cobert d’una espessa pineda. Ho sabien els catalans en massa, i anaven seguint amb una emoció extraordinària, com jo no en recordo cap altra de semblant, el curs de la malaltia, per les noves que en publicaven els diaris, i també per rumors més o menys fantàstics que corrien de boca en boca. La figura del poeta, tan combatuda pels uns i defensada pels altres, ja era una figura mitològica. El caire sacerdotal de Verdaguer i la lluita dramàtica que aquest havia sostingut contra els poderosos de la terra, amb els quals, després de servir-los, havia romput públicament, en campanyes que anaven més enllà de tot el que era acostumat a casa nostra, el convertien, ben segur sense voler-ho ell, en bandera de dretes i esquerres». Més endavant, Gaziel indica que, en saber-se que havien dut mossèn Cinto a morir en un lloc amagat, tot Catalunya s’omplí de rumors i es dividí en dos bàndols. «Els uns deien que els seus vells enemics volien arrencar-li, en la feblesa de la llarga agonia, no sé quines retractacions; i els altres cridaven que calia tocar a sometent, per privar que se li fes la menor violència. Finalment, vingué la mort del poeta (…) i Catalunya, en pes, li féu un extraordinari enterrament», acaba narrant.

Aquell enterrament aplegà 300.000 persones. Ha estat el més multitudinari que hi ha hagut a Catalunya. Més, fins i tot, que el del president Francesc Macià, que ja és dir. Malgrat tot, els antics enemics de mossèn Cinto mai no es donaren per vençuts. Com tampoc no se’n donen -en tinc proves- els seus actuals hereus…

Santuari de la Mare de Déu del Mont

Emili Casademont i Comas