Sant Corneli i els cornuts

Foren els estudiants barcelonins, ara fa una colla d'anys, els iniciadors del culte a sant Corneli, que tant d'èxit obtindria en el futur. I és que, a tall de conya, estimaren que no hi havia una paraula millor que cornut (provinent, asseguraven, de Corneli), per tal d'anomenar els marits enganyats per la muller. Així, una vegada, en arribar la data del 16 de setembre, diada de Sant Corneli, posaren una imatge d'aquest sant, tot «adornant» el seu front amb un parell de corns o banyes, a la capelleta del carrer dels Capellans, situada al costat mateix del carrer dels Estudiants. I primer feien creure (i després tothom ja s'ho ben creia, perquè la gent sol ser bastant «totxeta») que, a tots els casats a qui la dona els feia el «salt» que passaven per allà, sant Corneli els avisava.

Hom deia que aquella imatge de sant Corneli prevenia els homes que es trobaven en l'al·ludida situació, fent-los sentir una forta picor al front, i que allò era el preludi de la banya que els volia néixer al citat lloc. I hom deia, també, que la picor era tan intensa que, per més que es ressistissin, s'havien de fregar. D'altra banda, hi havia la creença que el casat que, durant set anys seguits desfilava per davant la imatge de sant Corneli sense que el sant li hagués anunciat l'adulteri de la seva dona, restava immunitzat del fet que aquesta li faltés.

Naturalment, no cal prendre's tot això seriosament. Però el cert és que, al llarg de molt de temps, molta gent es donava cita al barceloní carrer dels Capellans, cada 16 de setembre, desitjosa de veure els qui, en transitar pel carrer dels Estudiants, es fregarien el front. Ah!, i també és cert que eren molts els casats que es negaven a fer-ho (no a fregar-se el front, sinó a passar per davant la capelleta de sant Corneli), malgrat que, a alguns d'ells -els més sospitosos de patir aquesta desgràcia-, els oferien, si s'hi atrevien, un bon grapat de diners...

Actualment, aquests costums s'han perdut del tot. Però la fama de sant Corneli com a patró i advocat dels marits enganyats per la muller -fama que, amb gran rapidesa, s'escampà per totes les terres catalanes-, encara és manté força viva a bastants llocs, ja que, sense conèixer l'origen real d'aquesta història inventada pels estudiants barcelonins (que eren molt murris i bromistes), moltes persones relacionen sant Corneli amb el pecat d'adulteri femení. I, a més, hi ha allò tan popular, repetit constantment, de «ser cornut i pagar el beure»...

Cal dir que, abans que els estudiants de la Ciutat Comtal instituissin el culte a sant Corneli, aquest era patró dels tractants de bous i de bestiar de banya grossa, així com dels lleters. Segons la tradició, sant Corneli fou qui descobrí la manera de fer els formatges i la mantega (això que, equivocadament, molts anomenen «mantequilla», copiant-ho del castellà), com també el primer que utilitzà la llet de les vaques per a l'aliment dels humans, puix que, per fàstic, anteriorment no hi havia ningú que gosés beure'n un trist glop. Per altra banda, sant Corneli era, en aquella època, invocat contra el mal d'orella. I així, molts homes i moltes dones -d'edat un xic avançada- anaven a les esglésies on s'exhibia una imatge seva i s'untaven els dits amb l'oli que cremava a la llàntia, dits que, tot seguit, es posaven als seus òrgans auditius, amb la seguretat que, d'aquesta forma, recuperarien l'oïda, si l'havien perduda. Ja ho deien els goigs de sant Corneli: «De mal d'orella curau/ al qui està perjudicat;/ de vostra llàntia ajudat/ l'oli, salut li donau.» Un goigs, per cert, que, encara avui, canten a Collbató, al Baix Llobregat. De qualsevol manera, convé advertir que el veritable advocat del mal d'orella era sant Llambert. El cos d'aquest sant es venerava al poble de Lladó, a l'ombra de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, al cementiri del qual dorm el son etern, des de fa quasi un any, la meva estimada amiga, la inoblidable i exímia poetessa Montserrat Vayreda i Trullol, poble on la filla adoptiva de Figueres havia nascut. I de per tot l'Empordà i de la Garrotxa sempre acudia una gran gentada a Lladó, per tal de proveir-se d'oli de la llàntia de sant Llambert (el 19 de setembre, que és la seva diada), que servia, deien, per guarir el terrible mal d'orella.

Continuant amb sant Corneli, convé assenyalar que hi ha moltes localicats de Catalunya que tenen aquest sant per patró i que, el 16 de setembre, celebren la seva festa major. Localitats com Cardedeu, al Vallès Oriental, Collbató, etcètera, sense oblidar la petita població que porta el nom de sant Corneli, pertanyent al municipi bergadà de Cercs, en les quals s'havia dansat abans (i en algunes, encara ara es continua dansant) el Ball de Sant Corneli. I això no és pas tot. Perquè hi ha determinats pobles i ciutats que fan festes en honor a sant Corneli, després de la seva diada. Aquest és el cas de Girona, per exemple, pel que vaig llegir al Diari de Girona de dimecres passat, dia 26, cosa que m'ha inspirat el present article. Els veïns i comerciants del barri vell gironí, en efecte, són dels que celebren sant Corneli amb retard (i sense que tal celebració, suposo, tingui res a veure amb el sant Corneli, patró i advocat dels cornuts), a base d'un sopar popular, que enguany fou servit pel restaurant Cal Ros i presidit per l'alcaldessa Anna Pagans, sota les mítiques Voltes d'en Rosés, ben a la vora d'on hi havia hagut la carnisseria coneguda com a Ca la Justa, propietat dels meus avis paterns. O sigui, al carrer Besadó o al carrer del Vessador (tot indica que, originàriament, lluïa aquest darrer nom), carnisseria a la qual Santiago Rusiñol, quan es deixava caure a la ciutat dels quatre rius, anava sempre a fer-la petar una estona amb el meu avi Francesc, atès que eren bons amics.

I cal remarcar, per acabar, que allà on assolí una enorme importància la diada de sant Corneli fou a Palamós. En aquesta població de la Costa Brava, segons relata el folklorista Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, s'hi havia fet una festa de carrer molt concorreguda i animada. Els veïns penjaven, enmig de la via pública i a l'alçada d'un primer pis, un parell de ninots, que figuraven que eren un home i una dona (els palamosins també incloïen la dona a la festa, cosa realment insòlita), qualificats per la gent de Corneli i de Cornèlia. Els adornaven la testa amb dues grosses banyes de bou o de moltó, preferentment del primer animal, i donaven a aquests ninots, com cal imaginar, un sentit d'allò més maliciós...

En fi, benvolguts lectors. Tal com podeu veure, sant Corneli, que fou un Papa de Roma, del qual quasi no se sap res, tret que morí màrtir al cap de molt poc temps d'exercir el càrrec, és un sant que no l'encertà gaire amb el nom...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (30-9-07)

L'anglesenca Remedios Varo

En el seu llibre Donasses, aparegut recentment, Marta Pessarodona hi retrata les vides de vint-i-dues grans dones de la cultura catalana moderna, totes ja traspassades, com Aurora Bertrana, Caterina Albert, Margarida Xirgu, Irene Polo, Conxita Badia, Maria dels Àngels Anglada, etcètera. I hi ha, entre elles, Remedios Varo, que és, lamentablement, quasi una perfecta desconeguda a casa nostra, així com a la resta de l'Estat espanyol, pels motius que després explicaré.

Remedios Varo fou una artista-pintora surrealista que, d'acord amb el que consta en la seva Acta de Nacimiento, obrí els ulls a la vida, el dia 16 de novembre del 1908, en una casa del vell carrer de la Indústria -que avui porta el número 9 a la façana-, d'Anglès (localitat de la comarca gironina de la Selva), si bé, al cap de pocs mesos, la família canvià d'estatge i s'instal·là en un pis de l'edifici de can Verdaguer, a quatre passes de l'anterior. I això féu que, al llarg de nou anys, la Varo, que fou batejada amb el nom de Remei (la Mare de Déu del Remei és, precisament, la patrona de la vila anglesenca), malgrat que sempre utilitzà com a artista el de Remedios, mantingués una estreta i cordial relació amb el matrimoni format per Aleix Fontbernat i Lluïsa Verdaguer, igual que amb els seus fills. Per exemple, amb l'Esteve, que seria director del diari Lo Geronès, a la ciutat del Ter i de l'Onyar, articulista destacat del rotatiu barceloní La Publicitat i un bon dibuixant i aquarel·lista, mort de tifus en plena joventut, i amb en Josep, que esdevindria un il·lustre músic, escriptor i polític.

Cal dir que la família Fontbernat-Verdaguer s'establí a can Verdaguer d'Anglès, propietat de la mare, després d'haver abandonat, al poble veí d'Estanyol (municipi de Bescanó, al Gironès), el mas Fontbernat, i abans d'anar a viure a Barcelona. A can Verdaguer -una casa encara avui existent-, sovint, en aquella època, s'hi donaven cita prestigiosos intel·lectuals del país (convidats pel fill gran, l'Esteve), entre els quals figurava l'escriptor i pintor Prudenci Bertrana. I també cal dir que, si jo he pogut reconstruir una mica els primers anys de la vida de Remedios Varo, ho dec al laboriós treball de recerca de dades que vaig fer sobre la citada família de la classe pagesa mitjana-alta d'abans, que tenia una fidel minyona anomenada Candelària, per tal d'escriure després els articles periodístics i els llibres, dedicats a la singular història d'alguns dels seus membres, que he anat publicant periòdicament.

La naixença de Remedios Varo a Anglès fou un fet casual, atès que el seu pare, originari de Cabra (Còrdova), era enginyer hidràulic i, aleshores, treballava en les obres dels salts del riu Ter. La seva professió l'obligava a desplaçar-se d'un lloc a l'altre, circumstància que explica el perquè la família Varo-Uranga (ella, Ignacia Uranga, filla de l'Argentina) hagué d'efectuar constants canvis de residència. I també explica el fet que Remedios anés a estudiar a la madrilenya Academia de San Fernando, on tingué, l'any 1924, Salvador Dalí com a company de classe. D'aquí ve, segons comentà un dia El País, que la seva representació dels somnis, la seva imaginació i els simbolismes reflectits en els seus quadres recordin tantíssim el geni surrealista de Figueres, malgrat que «todo esto, en Remedios Varo, se transforma en una presentación personal y única, fantasiosa y llena de misterio y enigmas», assegurava l'indicat rotatiu.

Remedios Varo tornà a Catalunya el 1932 i romangué fins al 1937 a Barcelona, on ingressà en el Grup Logofobista, integrat per catorze artistes d'allò més innovadors, grup que celebrà una exposició, que assolí un bon èxit, a les Galeries Catalònia. Ella hi presentà tres teles, els títols de les quals eren Lliçó de costura, Accidentalitat de la dona-violència i La cama alliberadora de les amebes gegants. Uns títols escrits en català que la Varo mai no traduí al castellà. «Remedios Varo sempre es va referir a aquestes pintures en la nostra llengua, un idioma que parlava tan malament que li feia vergonya de servir-se'n», manifestà el periodista i escriptor Avel·lí Artís Gener, després de conèixer-la a Mèxic. Per això, hom conta que l'anglesenca Remei, quan trobava algun compatriota a Amèrica, el primer que feia era advertir-li que ella no parlava català, però sí que l'entenia. I així, expressant-se en la llengua de Cervantes, de tant en tant li «engaltava» algunes paraules o frases fetes molt pròpies de Catalunya...

Posteriorment, Remedios Varo, fugint de la Guerra Civil, es traslladà a França i, en esclatar la Segona Guerra Mundial, a Mèxic, país on la sorprengué la mort (el 1963, als 55 anys d'edat, víctima d'un atac de cor) i on se la considera una autèntica glòria nacional. I no és per a menys, atès que l'obra més important d'aquesta pintora, que fou amiga de Salvador Dalí, Federico García Lorca i Luis Buñuel, i que visqué el surrealisme en el grup liderat per Breton a París, a més d'haver estat elaborada en terres mexicanes, és d'una qualitat realment extraordinària, tal com no fa gaire remarcava Cristina Ballestín, de la Universitat de Saragossa (que, equivocadament, feia la Remedios filla de Madrid), tot afegint que «dicha obra está siendo estudiada y reivindicada en la actualidad». D'altra banda, convé destacar que Remedios Varo (la Remedios, al·ludida a moltíssims poemes dels exiliats espanyols a Mèxic) escrigué -la literatura era la seva segona gran passió- una interessant novel·la curta sobre el poder màgic de la dona, titulada Lady Milagra.

Foren molts els motius que, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat espanyol, impulsaren els franquistes a condemnar Remedios Varo a l'oblit: el de la seva militància a les files anarquistes; el d'haver estat, a més d'una dona artista, una dona bohèmia, amb una llibertat sexual molt avançada; el d'haver estat, també, una de les companyes sentimentals de Benjamín Peret, un dels més destacats transgressors de la religió catòlica, etcètera. I així, l'anglesenca artista-pintora surrealista, tan ignorada aquí, resulta que és, repeteixo, una glòria nacional a Mèxic, a part de gaudir de molta popularitat i prestigi a d'altres països americans: Argentina, Costa Rica, Nicaragua, etc., sense oblidar els Estats Units, on, si bé és veritat que els nord-americans la descobriren un xic tard, els crítics dels diaris més importants d'allà, com el Washington Post i el New York Times, l'han posada pel núvols...

Ah!, i alguns entesos en art, també de l'altre costat de l'Atlàntic, àdhuc arriben a dir que, en múltiples aspectes, Remedios Varo supera la genialitat d'en Dalí, cosa -per què no?- que molt bé podria ser certa...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (23-9-07)

El poeta de «Les tombes flamejants»

Serà dimecres que ve, dia 19 de setembre, que es complirà un nou aniversari -el 27è- de la mort de Ventura Gassol, esdevinguda en una clínica de Tarragona, a l'edat de quasi 87 anys. L'anomenat poeta de Les tombes flamejants, que fou un destacat polític, actualment és un personatge bastant oblidat, per dissort, tot i haver estat, tal com es remarcà en el moment del seu òbit, un dels homes més importants dins la història de Catalunya del segle passat. I cal ressaltar que la ràdio informà a l'instant del traspàs de Gassol, avantçant-se així als altres mitjans de comunicació, és a dir, la televisió i la premsa, en una època que internet encara no existia. Poca estona més tard, jo vaig ampliar aquella informació, alhora que vaig glossar la figura de l'il·lustre finat, en un espai diari que realitzava a Ràdio Olot, titulat Del Pirineu estant, emissora que ja emetia tota la seva programació en català. La primera, per cert, a fer-ho, abans que Catalunya Ràdio, després del 1939.

Ventura Gassol i Rovira, que havia nascut a la Selva del Camp, població de la comarca tarragonina del Baix Camp, era un català de soca-rel. Essent molt jove, prengué part, formant part de l'exèrcit de Francesc Macià (era un dels lloctinents de l'«Avi»), en la frustrada invasió, des de territori francès, de Catalunya, per Prats de Molló, per tal de restablir-hi, durant la dictadura del general Primo de Rivera, les nostres llibertats. En tornar del seu primer exili, a començament dels anys 30, després de la caiguda del citat dictador, fou conseller de Cultura i d'Ensenyament en el Govern de la Generalitat de Macià i, posteriorment, en el de Lluís Companys. I l'antic seminarista -Gassol estigué a punt de cantar missa-, des del seu càrrec, mai no es cansà de fer favors. Així, per exemple, quan esclatà la Guerra (in)Civil, el 1936, contribuí a salvar el patrimoni artístic de Catalunya; evità que fos incendiada la catedral de Barcelona, gràcies a una acció que portà a terme amb la col·laboració dels mossos d'esquadra; impedí l'assassinat de nombrosos religiosos, com el doctor Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i el doctor Cartañá i Inglés, bisbe de Girona. Amenaçat de mort per elements incontrolats de la FAI, Ventura Gassol hagué de fugir, cames ajudeu-me, i es refugià a l'estranger, on romangué quatre dècades. O sigui, fins que el general Franco passà a millor (o, potser, hauríem de dir pitjor?) vida...

Gassol tornà a posar els peus a la pàtria, una pàtria que ell estimà apassionadament, el 28 de juny del 1977. I visqué una temporada a l'Hostal del Senglar, de l'Espluga de Francolí. No obstant, trasbalsat per la mort del seu fill gran, l'Abel, esdevinguda a la ciutat de Mèxic el 4 d'abril del 78, i per la de la seva segona muller, Lucia, a Lausana (Suïssa), succeïda el 14 de juliol següent, s'instal·là definitivament al Mas de la Coma, de la seva població natal. Abans, però -cal recordar-ho-, havia passat unes setmanes descansant a la Costa Brava, a Palamós, fent breus visites a Sant Feliu de Guíxols i Girona. I, quan Josep Tarradellas tornà a Catalunya, tothom pogué veure'l, al costat del nou president de la Generalitat, al balcó de la històrica seu del Govern català, que s'aixeca a la barcelonina plaça de Sant Jaume, encara que ja molt envellit. L'enterrament de Ventura Gassol, gran intel·lectual, escriptor, poeta i polític, ara fa 27 anys, dut a terme al cementiri de la Selva del Camp, constituí una impressionant manifestació de dol popular. Més de 3.000 persones hi assistiren, encapçalades per Jordi Pujol i Heribert Barrera, presidents, llavors, de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, respectivament, que li volgueren donar el seu darrer adéu. I tothom recordava que Gassol, a part de la seva trajectòria política, en sortir del seminari i establir-se a Barcelona, treballà en la tasca pedagògica de la Protecció de la Infància, a Sant Martí de Provençals, on contactà amb Jaume Bofill i Mates i Josep Maria Folch i Torres; que l'any 1916 ingressà a la comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, com a col·laborador de Manuel Ainaud; que el 1917 publicà el seu primer recull de poemes, en un llibre titulat Àmfora, i que, a partir d'aquell moment, la producció poètica i literària de Gassol, que sempre tractava la gent de vós i de germà -o de germana-, es féu d'allò més intensa. Així donà a la impremta les obres La cançó del vell Cabrés, La Dolorosa, Mirra, etcètera, sense oblidar, naturalment, Les tombes flamejants, poema una part del qual constituí un símbol de la persecució contra el català desencadenada per Miguel Primo de Rivera.

Vaig tenir el goig de conèixer Ventura Gassol, en el seu segon exili, i conservo algunes de les seves cartes, com també un exemplar del llibre Mirra, que duu la dedicatòria següent: «A Francesc Macià, president de la Catalunya renascuda», publicat a la Ciutat Comtal al principi dels anys 30 i en una edició curtíssima i numerada, volum salvat miraculosament del foc que calaren les tropes franquistes, en ocupar el Palau de la Generalitat el 1939, i que devoraven tot allò que duia el segell del «peligrosísimo rojo-separatista» Gassol, qui prologà, per cert, Les bruixes de Llers, el cèlebre poema del figuerenc Carles Fages de Climent, il·lustrat per Salvador Dalí.

Leandre Amigó, l'insigne escriptor barceloní (traspassat fa un parell d'anys, als 95 d'edat), afirmà, quan es produí l'òbit de Ventura Gassol, que la seva poesia és, sobretot, patriòtica i romàntica, i destacà això: «Amb Josep Maria de Sagarra, Gassol no hi ha dubte que ha estat el poeta més llegit i recitat pel poble després, cronològicament, de mossèn Cinto Verdaguer», tot qualificant de «vius i candenciosos» els versos de Les tombes flamejants», que, en la tristíssima etapa de la dictadura «primoriverista», tots els catalans sabien i recitaven de memòria:

«Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar;/ damunt de cada tomba, un raig d'estrella;/ sota de cada estrella, un català.

Tan a la vora de la mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada,/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella el cant dels cants.

Foc nou, baixa del cel torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra./ Oh! Pàtria de les tombes flamejants!».

Per acabar, convé afegir que la segona estrofa de Les tombes flamejants (la que s'enceta amb «Tan a la vora de la mar dormia...») il·lustrà, sobretot al llarg dels anys 30, moltes esqueles mortuòries de gent de casa nostra, cosa que, últimament, alguns catalans i catalanes d'edat molt avançada, abans d'exhalar el darrer sospir, encara preguen que es posi als recordatoris dels seus funerals...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (16-9-07)

També Vilavenut té una Santa Espina

Diuen que, si se s'ajuntessin tots els trossets de la creu on morí Jesucrist que hi ha escampats arreu del món, amb ells s'arribaria a fer no una sola creu, sinó un miler. I el mateix passaria, també segons diuen, pel que fa a les espines de la corona que col·locaren al cap del Fill de Déu, abans de crucificar-lo. Per això, i perquè està comprovat que més o menys és així, queden plenament justificats alguns treballs periodístics publicats sobre el tema, com el que recordo haver llegit jo, ja fa algun temps, a la revista Más Allà de la Ciencia, titulat «El escándalo de las reliquias de Cristo».

I és de les espines de la corona de Crist, dites les Santes Espines, que vull parlar, aprofitant l'avinentesa que enguany es commemora el centenari de l'estrena de la rondalla La Santa Espina, escrita pel poeta Àngel Guimerà i musicada per Enric Morera (rondalla a la qual pertany la popularíssima, patriòtica i, en les tristes èpoques dels dictadors Primo de Rivera i Franco, prohibidíssima sardana del mateix nom), encara que sigui de forma resumida. La cosa s'ho val, ja que, de Santes Espines, n'hi ha a dojo, tot i que no ho sembli, al llarg i ample del territori de l'Estat espanyol, començant amb la que es venera a la Catedral de Sevilla, ciutat on àdhuc existeix l'Hermandad de la Santa Espina, que exhibeix la seva Santa Espina a les processons de Setmana Santa, continuant amb la que tenen a Extremadura, etcètera, etcètera. La més important de totes, però, és la que hi ha en un llogarret de la província de Valladolid, d'uns 200 habitants, situat ben a prop de Castromonte, municipi del qual forma part, o sigui, l'anomenat poblado de la Santa Espina. Allà és on s'aixeca el monestir de La Santa Espina, fundat el 1147, després que hi arribessin els monjos de l'orde del Císter, per exprés desig de Doña Sanxa de Castella, germana del rei Alfons VII, monestir en el qual es troba guardada, en una de les seves capelles -la Capilla de la Reliquia, com lògicament en diuen-, una de les espines de la corona que Jesucrist dugué a la testa, en la seva passió i mort, i que Doña Sanxa lliurà als citats monjos, quan aconseguí que el monarca francès Lluís el Jove, que era qui asseguren que tenia la meitat de la corona, li fes aquell valuosíssim regal. D'altra banda, convé destacar que aquest monestir (presentat, actualment, com a gran atractiu turístic a les guies de Valladolid) llueix, a l'escut que hi ha a la seva porta principal, una corona d'espines.

Passant a Catalunya, trobem que la demarcació de Girona també té una Santa Espina, fet força desconegut, per cert. Es tracta de la que es venera a l'antiga església de Sant Sadurní del nucli de Vilavenut, el qual, juntament amb els de Figueroles, Fanes i Melianta, integren el municipi de Fontcoberta, al Pla de l'Estany. S'explica que l'arribada d'aquesta relíquia a Vilavenut tingué efecte l'any 1532. I que això fou degut al fet -per alguns qualificat de «purament llegendari»- que un membre d'una família distingida d'allà anà voluntari a les Creuades, on esdevingué un autèntic heroi, heroïcitat que li fou premiada amb un record de Terra Santa, de la mateixa manera que es feia amb tots els valents defensors de la fe que hi lluitaren, i que aquell noble portà la Santa Espina a Vilavenut i en féu donació a la seva església, col·locada dins un petit reliquiari de plata, que també encara avui es conserva.

Hom conta que, durant la Guerra dels francesos, la relíquia fou amagada a l'estable dels bous de can Molinot, raó per la qual pogué ser salvada, igual que se salvà el rector de Vilavenut, que romangué amagat molt de temps. I també hom conta -i això ja és quelcom comprovat- que, al llarg de la Guerra Civil, l'església de Vilavenut fou víctima d'enormes destrosses, juntament amb la rectoria, i que el rector es veié obligat a amagar-se, puix que la seva vida corria un greu perill, i s'endugué la Santa Espina. «Però els revolucionaris -llegeixo a la pàgina web de l'Ajuntament de Fontcoberta- comminaren la majordoma perquè, en l'espai de dues hores, els lliurés la relíquia, i ella, espaordida, va anar a cercar-la a can Ginebreda i la donà al comitè. No obstant això, gràcies a l'alcalde de Fontcoberta, Joaquim Noguer, que en un descuit d'aquells va poder endur-se-la, la venerada relíquia fou salvada i tornada a la seva parròquia després de la guerra». I fou el 10 de novembre del 1950 que el bisbe de Girona, Josep Cartañá i Inglés (que, una dècada més tard i sota el seu «mandat», s'acabaria de construir la part de dalt, a tocar del campanar, de la Catedral gironina que havia restat «empantanagada»), realitzà una visita a l'església de Vilavenut i demanà al rector que portés la Santa Espina al seu palau, per tal de comprovar l'autenticitat de la «peça», tot declarant mig any després -el 2 de maig del 1951- la legimitat de la Santa Espina de Vilavenut, sense gaires miraments, per posar-la a la veneració dels fidels. Cosa que no ha d'estranyar gens ni mica, si tenim en compte que, aleshores, es trovaba en el seu apogeu l'anomenat nacionalcatolicisme a l'Estat espanyol. Era l'època de les grans processons i viacrucis pels carrers, així com de la passejada triomfal per les terres catalanes d'una Mare de Déu de Fàtima, acompanyada d'uns coloms (ben ensinistrats per a l'ocasió, segons es comentava), que molts confessaven que, pràcticament, no sabien qui era...

Deixant tot això de banda, però, cal assenyalar que cada any se celebra, el divendres de Cinquagesma, la Festa de la Santa Espina de Vilavenut i que, després de l'ofici, es fa la benedicció dels ulls amb la relíquia. I és que aquesta Santa Espina és especialment invocada per guarir les malalties dels ulls i, en conseqüència, també de la vista. Són moltes les persones que afirmen que n'han tret resultats positius, fets -per alguns qualificats de «miraculosos»- que ja vénen de lluny, atès que hom assegura que, en temps bastant reculats, havia existit un testimoni escrit que hi feia referència, testimoni perdut Déu sap quan i com...

Aquesta, en definitiva, és la història de la Santa Espina de Vilavenut. Una de les moltíssimes històries que «circulen» pel món catòlic sobre les espines de la corona de Crist. És impossible, però, que n'hi puguin haver tantíssimes d'autèntiques, d'aquestes espines (suposant que s'haguessin arribat a localitzar), ja que, amb elles, es podrien fer corones per parar allò que se'n diu un tren. Això no obstant, convé destacar que la fe que la gent de Fontcoberta té dipositada en la seva Santa Espina, protectora dels mals oculars, és bonica de debò. I, sobretot, és bonic de debò que, avui dia, aquesta fe encara es mantingui ben viva, malgrat els grans canvis que han sofert les creences i els costums...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (9-9-07)

Núria, el seu Estatut i les seves festes

Acabem d'estrenar el mes de setembre. I, de mica en mica, ens anirem acostant a la tardor, que no trigarà gaire -el proper dia 21- a fer la seva aparició. El setembre és un mes força tranquil i la mar bonic, amb temperatures més aviat suaus, que ens porta la diada de les Mare de Déu trobades, com la de Núria, la del Mont, la del Tura i la de Meritxell, aquesta última, com és sabut, patrona del Principat d'Andorra. També la festa major de molts pobles i poblets de casa nostra. El setembre, així mateix, ens porta la Diada Nacional de Catalunya, que molts catalans desitjaríem que fos per Sant Jordi, a l'abril, en plena primavera, amb la qual cosa festivaríem més joisament, si cal, el nostre llegendari patró i deixaríem de «celebrar» una tristíssima derrota...

Quan el càlcul calendàric del temps es feia a base de les feines del camp -convé recordar-ho-, l'any s'havia iniciat pel setembre. Això responia a una lògica agrària, ja que, cap a aquesta època, ja s'han fet les collites dels fruits principals i cal recomençar les tasques de la sembra. El nom del setembre en basc concorda, precisament, amb la idea del final i el principi d'any. D'altra banda, el famós i antic Tapís de la Creació, que hi ha a la Catedral de Girona, també s'«expressa» d'igual manera.

La diada de Sant Gil enceta el mes de setembre. És una història meravellosa, fortament arrelada a la terra catalana, la història d'aquest sant, fill d'Atenes. Sant Gil, segons conta la tradició, desitjós de fugir de la vanitat mundana i de fer vida de penitència, es retirà a una cova del Pirineu gironí a fer oració. Aquesta cova s'obria en una vall que, posteriorment, rebria el nom de la Vall de Núria. I de fusta de noguera, sant Gil féu una imatge de la Mare de Déu. Ja diu la corranda que «La Mare de Déu de Núria,/ feta de cor de noguer;/ les nouetes eren bones,/ la Mare de Déu també». Tot l'utillatge d'aquest sant consistia en la imatge i la creu, que ell mateix es construí, juntament amb una olla, per tal de coure's el seu trist menjar, i una campana, amb què convocava els pastors i la gent bosquerola que rondaven per allà, als quals presidia en les seves oracions. Però sant Gil, empès per una inspiració divina, abandonà el nostre Pirineu i se n'anà cap les ribes del Roine, on fundà un monestir. Això no obstant, abans de deixar la Vall de Núria, hi enterrà, a la cova que li servia d'alberg, la imatge de la Verge, la creu, la campana i l'olla, que restaren oblidades.

I després de molt de temps, segons continua contant la tradició, un dia Amadeu, un pastor oriental, tingué una revelació divina: que, en una cova del Pirineu, hi havia, enterrades, una imatge de Maria, una creu, una olla i una campana, les quals pertangueren a un sant, i que aquest desitjava que la imatge, obra seva, fos tornada a la veneració. Aleshores, Amadeu es posà a buscar. I no parà fins que arribà a la Vall de Núria, on trobà la cova i els objectes enterrats per sant Gil. A la imatge li erigí una capelleta que, en el decurs del temps, es convertiria en el gran santuari actual de la Mare de Déu de Núria, on es redactà l'Estatut de Catalunya del 1931, tasca que fou confiada als polítics Pere Corominas, Jaume Carner, Josep Dencàs, Martí Esteve, Rafael Campalans i Antoni Xirau, els quals, «sota la bandera barrada de Catalunya -escriuria més tard en les seves Memòries el periodista barceloní Lluís Aymamí-, es van aplegar tots, com un sol home, per la mateixa raó que representaven un sol poble». El 20 de juny s'acabà la seva feina, duta a terme a la cambra 220 de l'hotel de Núria. Vuit dies després, el poble de Catalunya elegí els diputats a les Corts Constituents que defensarien aquell Estatut al Parlament de la República. I el 2 d'agost se celebrà el referèndum, que significà un èxit sorollós, esclatant, ja que el votà -a favor, és clar- el 80 per cent del cens electoral català. Aquells dies, el poeta Josep Maria de Sagarra escrigué: «Que si algú encara té als ulls una bena,/ que qualsevol que es llevés fent el sord,/ durà una marca pintada a l'esquena/ amb quatre lletres que diguin que és bord». I el poble, tal com queda consignat, no es féu pas el sord. La votació de les dones fou la gran sorpresa de la jornada. Posteriorment, per dissort, l'Estatut de Núria seria retallat, després que Francesc Macià el dugués a Madrid, però, dintre de tot, alguna cosa -molt, en aquell difícil moment- s'havia aconseguit...

El dia de Sant Gil és festa grossa a la Vall de Núria, la Verge de la qual, fa ara justament 50 anys, fou declarada patrona del Bisbat d'Urgell (no oblidem que, eclesiàsticament, aquest territori gironí pertany al citat bisbat). Els pastors del nostre Pirineu, que el tenen com a patró, ofereixen els productes del bestiar (llana, formatge, etc.) a la Mare de Déu de Núria, tot recordant aquella antiga «missa del bestiar», que consistia a portar els ramats a la vall, per tal que el bestiar pogués veure el santuari. I molt més ho és, de festa grossa a Núria, el 8 de setembre, diada de les Mareu de Déu trobades. No fa pas gaire anys que, coincidint en diumenge tal data, hi vaig anar. Fou una diada esplèndida. I val a dir que, d'entrada -en agafar el cremallera a Ribes de Freser-, ja em vaig trobar amb una agradable sorpresa, ja que, juntament amb mi, pujaven a la Vall de Núria els components de la Colla Castellera de Figueres, els quals, durant tot el dia, no es cansaren d'aixecar-hi torres humanes, àdhuc a l'interior del temple, amb gran èxit. I a la tarda hi hagué l'anomenada «processó de les Núries», pels afores del santuari, en què participa sempre tot un bé de Déu de dones que llueixen el nom de Núria, passejant la imatge d'aquesta veneradíssima Verge que, voltada de soledats i immòbil en la foscúria, oeix l'eterna cantúria del vent i les tempestats, com digué Joan Maragall. En aquesta processó, per cert, hi prengué part, aquell any, la meva filla, la Nuri, que havia pujat a Núria a peu, des de Queralbs, «gesta» que jo no vaig poder fer, tot perdent-me així aquella ascensió, d'unes quatre hores de durada, que proporciona l'inefable plaer de veure i «palpar» en directe l'esplendorós paisatge nurienc, amb les seves fantàstiques cascades d'aigua...

És moltíssima la gent que, a l'estiu, va a Núria, malgrat les queixes que hom escolta relatives a l'elevada despesa que, per a les famílies modestes -que, a casa nostra, cada cop ho són més, de modestes-, suposa anar-hi per unes hores, tot començant pel preu del bitllet del cremallera, els treballadors del qual, per cert, durant aquestes festes de què acabo de parlar, s'han declarat en vaga, reclamant millores salarials. Crec que, en tot això, el Govern de la Generalitat hi hauria de dir i fer, sobretot, quelcom. Ara fa pocs dies, trobant-me allà, vaig sentir comentaris com aquest: «No m'estranyaria que, en el futur, allò que diuen els goigs d'aquesta Verge, o sigui, que a la Mare de Déu de Núria anem tots a visitar, fos substituït per a la Mare de Déu de Núria anem tots, si podem, a visitar». I, si les coses no canvien, és possible que, lamentablement, sigui així...

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (1-9-07)