diumenge, 30 de setembre de 2007

Sant Corneli i els cornuts


Foren els estudiants barcelonins, ara fa una colla d'anys, els iniciadors del culte a sant Corneli, que tant d'èxit obtindria en el futur. I és que, a tall de conya, estimaren que no hi havia una paraula millor que cornut (provinent, asseguraven, de Corneli), per tal d'anomenar els marits enganyats per la muller. Així, una vegada, en arribar la data del 16 de setembre, diada de Sant Corneli, posaren una imatge d'aquest sant, tot «adornant» el seu front amb un parell de corns o banyes, a la capelleta del carrer dels Capellans, situada al costat mateix del carrer dels Estudiants. I primer feien creure (i després tothom ja s'ho ben creia, perquè la gent sol ser bastant «totxeta») que, a tots els casats a qui la dona els feia el «salt» que passaven per allà, sant Corneli els avisava.

Hom deia que aquella imatge de sant Corneli prevenia els homes que es trobaven en l'al·ludida situació, fent-los sentir una forta picor al front, i que allò era el preludi de la banya que els volia néixer al citat lloc. I hom deia, també, que la picor era tan intensa que, per més que es ressistissin, s'havien de fregar. D'altra banda, hi havia la creença que el casat que, durant set anys seguits desfilava per davant la imatge de sant Corneli sense que el sant li hagués anunciat l'adulteri de la seva dona, restava immunitzat del fet que aquesta li faltés.

Naturalment, no cal prendre's tot això seriosament. Però el cert és que, al llarg de molt de temps, molta gent es donava cita al barceloní carrer dels Capellans, cada 16 de setembre, desitjosa de veure els qui, en transitar pel carrer dels Estudiants, es fregarien el front. Ah!, i també és cert que eren molts els casats que es negaven a fer-ho (no a fregar-se el front, sinó a passar per davant la capelleta de sant Corneli), malgrat que, a alguns d'ells -els més sospitosos de patir aquesta desgràcia-, els oferien, si s'hi atrevien, un bon grapat de diners...

Actualment, aquests costums s'han perdut del tot. Però la fama de sant Corneli com a patró i advocat dels marits enganyats per la muller -fama que, amb gran rapidesa, s'escampà per totes les terres catalanes-, encara és manté força viva a bastants llocs, ja que, sense conèixer l'origen real d'aquesta història inventada pels estudiants barcelonins (que eren molt murris i bromistes), moltes persones relacionen sant Corneli amb el pecat d'adulteri femení. I, a més, hi ha allò tan popular, repetit constantment, de «ser cornut i pagar el beure»...

Cal dir que, abans que els estudiants de la Ciutat Comtal instituissin el culte a sant Corneli, aquest era patró dels tractants de bous i de bestiar de banya grossa, així com dels lleters. Segons la tradició, sant Corneli fou qui descobrí la manera de fer els formatges i la mantega (això que, equivocadament, molts anomenen «mantequilla», copiant-ho del castellà), com també el primer que utilitzà la llet de les vaques per a l'aliment dels humans, puix que, per fàstic, anteriorment no hi havia ningú que gosés beure'n un trist glop. Per altra banda, sant Corneli era, en aquella època, invocat contra el mal d'orella. I així, molts homes i moltes dones -d'edat un xic avançada- anaven a les esglésies on s'exhibia una imatge seva i s'untaven els dits amb l'oli que cremava a la llàntia, dits que, tot seguit, es posaven als seus òrgans auditius, amb la seguretat que, d'aquesta forma, recuperarien l'oïda, si l'havien perduda. Ja ho deien els goigs de sant Corneli: «De mal d'orella curau/ al qui està perjudicat;/ de vostra llàntia ajudat/ l'oli, salut li donau.» Un goigs, per cert, que, encara avui, canten a Collbató, al Baix Llobregat. De qualsevol manera, convé advertir que el veritable advocat del mal d'orella era sant Llambert. El cos d'aquest sant es venerava al poble de Lladó, a l'ombra de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, al cementiri del qual dorm el son etern, des de fa quasi un any, la meva estimada amiga, la inoblidable i exímia poetessa Montserrat Vayreda i Trullol, poble on la filla adoptiva de Figueres havia nascut. I de per tot l'Empordà i de la Garrotxa sempre acudia una gran gentada a Lladó, per tal de proveir-se d'oli de la llàntia de sant Llambert (el 19 de setembre, que és la seva diada), que servia, deien, per guarir el terrible mal d'orella.

Continuant amb sant Corneli, convé assenyalar que hi ha moltes localicats de Catalunya que tenen aquest sant per patró i que, el 16 de setembre, celebren la seva festa major. Localitats com Cardedeu, al Vallès Oriental, Collbató, etcètera, sense oblidar la petita població que porta el nom de sant Corneli, pertanyent al municipi bergadà de Cercs, en les quals s'havia dansat abans (i en algunes, encara ara es continua dansant) el Ball de Sant Corneli. I això no és pas tot. Perquè hi ha determinats pobles i ciutats que fan festes en honor a sant Corneli, després de la seva diada. Aquest és el cas de Girona, per exemple, pel que vaig llegir al Diari de Girona de dimecres passat, dia 26, cosa que m'ha inspirat el present article. Els veïns i comerciants del barri vell gironí, en efecte, són dels que celebren sant Corneli amb retard (i sense que tal celebració, suposo, tingui res a veure amb el sant Corneli, patró i advocat dels cornuts), a base d'un sopar popular, que enguany fou servit pel restaurant Cal Ros i presidit per l'alcaldessa Anna Pagans, sota les mítiques Voltes d'en Rosés, ben a la vora d'on hi havia hagut la carnisseria coneguda com a Ca la Justa, propietat dels meus avis paterns. O sigui, al carrer Besadó o al carrer del Vessador (tot indica que, originàriament, lluïa aquest darrer nom), carnisseria a la qual Santiago Rusiñol, quan es deixava caure a la ciutat dels quatre rius, anava sempre a fer-la petar una estona amb el meu avi Francesc, atès que eren bons amics.

I cal remarcar, per acabar, que allà on assolí una enorme importància la diada de sant Corneli fou a Palamós. En aquesta població de la Costa Brava, segons relata el folklorista Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, s'hi havia fet una festa de carrer molt concorreguda i animada. Els veïns penjaven, enmig de la via pública i a l'alçada d'un primer pis, un parell de ninots, que figuraven que eren un home i una dona (els palamosins també incloïen la dona a la festa, cosa realment insòlita), qualificats per la gent de Corneli i de Cornèlia. Els adornaven la testa amb dues grosses banyes de bou o de moltó, preferentment del primer animal, i donaven a aquests ninots, com cal imaginar, un sentit d'allò més maliciós...

En fi, benvolguts lectors. Tal com podeu veure, sant Corneli, que fou un Papa de Roma, del qual quasi no se sap res, tret que morí màrtir al cap de molt poc temps d'exercir el càrrec, és un sant que no l'encertà gaire amb el nom...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-9-07)