diumenge, 23 de setembre de 2007

L'anglesenca Remedios Varo






En el seu llibre Donasses, aparegut recentment, Marta Pessarodona hi retrata les vides de vint-i-dues grans dones de la cultura catalana moderna, totes ja traspassades, com Aurora Bertrana, Caterina Albert, Margarida Xirgu, Irene Polo, Conxita Badia, Maria dels Àngels Anglada, etcètera. I hi ha, entre elles, Remedios Varo, que és, lamentablement, quasi una perfecta desconeguda a casa nostra, així com a la resta de l'Estat espanyol, pels motius que després explicaré.

Remedios Varo fou una artista-pintora surrealista que, d'acord amb el que consta en la seva Acta de Nacimiento, obrí els ulls a la vida, el dia 16 de novembre del 1908, en una casa del vell carrer de la Indústria -que avui porta el número 9 a la façana-, d'Anglès (localitat de la comarca gironina de la Selva), si bé, al cap de pocs mesos, la família canvià d'estatge i s'instal·là en un pis de l'edifici de can Verdaguer, a quatre passes de l'anterior. I això féu que, al llarg de nou anys, la Varo, que fou batejada amb el nom de Remei (la Mare de Déu del Remei és, precisament, la patrona de la vila anglesenca), malgrat que sempre utilitzà com a artista el de Remedios, mantingués una estreta i cordial relació amb el matrimoni format per Aleix Fontbernat i Lluïsa Verdaguer, igual que amb els seus fills. Per exemple, amb l'Esteve, que seria director del diari Lo Geronès, a la ciutat del Ter i de l'Onyar, articulista destacat del rotatiu barceloní La Publicitat i un bon dibuixant i aquarel·lista, mort de tifus en plena joventut, i amb en Josep, que esdevindria un il·lustre músic, escriptor i polític.

Cal dir que la família Fontbernat-Verdaguer s'establí a can Verdaguer d'Anglès, propietat de la mare, després d'haver abandonat, al poble veí d'Estanyol (municipi de Bescanó, al Gironès), el mas Fontbernat, i abans d'anar a viure a Barcelona. A can Verdaguer -una casa encara avui existent-, sovint, en aquella època, s'hi donaven cita prestigiosos intel·lectuals del país (convidats pel fill gran, l'Esteve), entre els quals figurava l'escriptor i pintor Prudenci Bertrana. I també cal dir que, si jo he pogut reconstruir una mica els primers anys de la vida de Remedios Varo, ho dec al laboriós treball de recerca de dades que vaig fer sobre la citada família de la classe pagesa mitjana-alta d'abans, que tenia una fidel minyona anomenada Candelària, per tal d'escriure després els articles periodístics i els llibres, dedicats a la singular història d'alguns dels seus membres, que he anat publicant periòdicament.

La naixença de Remedios Varo a Anglès fou un fet casual, atès que el seu pare, originari de Cabra (Còrdova), era enginyer hidràulic i, aleshores, treballava en les obres dels salts del riu Ter. La seva professió l'obligava a desplaçar-se d'un lloc a l'altre, circumstància que explica el perquè la família Varo-Uranga (ella, Ignacia Uranga, filla de l'Argentina) hagué d'efectuar constants canvis de residència. I també explica el fet que Remedios anés a estudiar a la madrilenya Academia de San Fernando, on tingué, l'any 1924, Salvador Dalí com a company de classe. D'aquí ve, segons comentà un dia El País, que la seva representació dels somnis, la seva imaginació i els simbolismes reflectits en els seus quadres recordin tantíssim el geni surrealista de Figueres, malgrat que «todo esto, en Remedios Varo, se transforma en una presentación personal y única, fantasiosa y llena de misterio y enigmas», assegurava l'indicat rotatiu.

Remedios Varo tornà a Catalunya el 1932 i romangué fins al 1937 a Barcelona, on ingressà en el Grup Logofobista, integrat per catorze artistes d'allò més innovadors, grup que celebrà una exposició, que assolí un bon èxit, a les Galeries Catalònia. Ella hi presentà tres teles, els títols de les quals eren Lliçó de costura, Accidentalitat de la dona-violència i La cama alliberadora de les amebes gegants. Uns títols escrits en català que la Varo mai no traduí al castellà. «Remedios Varo sempre es va referir a aquestes pintures en la nostra llengua, un idioma que parlava tan malament que li feia vergonya de servir-se'n», manifestà el periodista i escriptor Avel·lí Artís Gener, després de conèixer-la a Mèxic. Per això, hom conta que l'anglesenca Remei, quan trobava algun compatriota a Amèrica, el primer que feia era advertir-li que ella no parlava català, però sí que l'entenia. I així, expressant-se en la llengua de Cervantes, de tant en tant li «engaltava» algunes paraules o frases fetes molt pròpies de Catalunya...

Posteriorment, Remedios Varo, fugint de la Guerra Civil, es traslladà a França i, en esclatar la Segona Guerra Mundial, a Mèxic, país on la sorprengué la mort (el 1963, als 55 anys d'edat, víctima d'un atac de cor) i on se la considera una autèntica glòria nacional. I no és per a menys, atès que l'obra més important d'aquesta pintora, que fou amiga de Salvador Dalí, Federico García Lorca i Luis Buñuel, i que visqué el surrealisme en el grup liderat per Breton a París, a més d'haver estat elaborada en terres mexicanes, és d'una qualitat realment extraordinària, tal com no fa gaire remarcava Cristina Ballestín, de la Universitat de Saragossa (que, equivocadament, feia la Remedios filla de Madrid), tot afegint que «dicha obra está siendo estudiada y reivindicada en la actualidad». D'altra banda, convé destacar que Remedios Varo (la Remedios, al·ludida a moltíssims poemes dels exiliats espanyols a Mèxic) escrigué -la literatura era la seva segona gran passió- una interessant novel·la curta sobre el poder màgic de la dona, titulada Lady Milagra.

Foren molts els motius que, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat espanyol, impulsaren els franquistes a condemnar Remedios Varo a l'oblit: el de la seva militància a les files anarquistes; el d'haver estat, a més d'una dona artista, una dona bohèmia, amb una llibertat sexual molt avançada; el d'haver estat, també, una de les companyes sentimentals de Benjamín Peret, un dels més destacats transgressors de la religió catòlica, etcètera. I així, l'anglesenca artista-pintora surrealista, tan ignorada aquí, resulta que és, repeteixo, una glòria nacional a Mèxic, a part de gaudir de molta popularitat i prestigi a d'altres països americans: Argentina, Costa Rica, Nicaragua, etc., sense oblidar els Estats Units, on, si bé és veritat que els nord-americans la descobriren un xic tard, els crítics dels diaris més importants d'allà, com el Washington Post i el New York Times, l'han posada pel núvols...


Ah!, i alguns entesos en art, també de l'altre costat de l'Atlàntic, àdhuc arriben a dir que, en múltiples aspectes, Remedios Varo supera la genialitat d'en Dalí, cosa -per què no?- que molt bé podria ser certa...


Emili Casademont i Comas


Publicat a "Diari de Girona" (23-9-07)