diumenge, 2 de setembre de 2007

Núria, el seu Estatut i les seves festes


Acabem d'estrenar el mes de setembre. I, de mica en mica, ens anirem acostant a la tardor, que no trigarà gaire -el proper dia 21- a fer la seva aparició. El setembre és un mes força tranquil i la mar bonic, amb temperatures més aviat suaus, que ens porta la diada de les Mare de Déu trobades, com la de Núria, la del Mont, la del Tura i la de Meritxell, aquesta última, com és sabut, patrona del Principat d'Andorra. També la festa major de molts pobles i poblets de casa nostra. El setembre, així mateix, ens porta la Diada Nacional de Catalunya, que molts catalans desitjaríem que fos per Sant Jordi, a l'abril, en plena primavera, amb la qual cosa festivaríem més joisament, si cal, el nostre llegendari patró i deixaríem de «celebrar» una tristíssima derrota...

Quan el càlcul calendàric del temps es feia a base de les feines del camp -convé recordar-ho-, l'any s'havia iniciat pel setembre. Això responia a una lògica agrària, ja que, cap a aquesta època, ja s'han fet les collites dels fruits principals i cal recomençar les tasques de la sembra. El nom del setembre en basc concorda, precisament, amb la idea del final i el principi d'any. D'altra banda, el famós i antic Tapís de la Creació, que hi ha a la Catedral de Girona, també s'«expressa» d'igual manera.

La diada de Sant Gil enceta el mes de setembre. És una història meravellosa, fortament arrelada a la terra catalana, la història d'aquest sant, fill d'Atenes. Sant Gil, segons conta la tradició, desitjós de fugir de la vanitat mundana i de fer vida de penitència, es retirà a una cova del Pirineu gironí a fer oració. Aquesta cova s'obria en una vall que, posteriorment, rebria el nom de la Vall de Núria. I de fusta de noguera, sant Gil féu una imatge de la Mare de Déu. Ja diu la corranda que «La Mare de Déu de Núria,/ feta de cor de noguer;/ les nouetes eren bones,/ la Mare de Déu també». Tot l'utillatge d'aquest sant consistia en la imatge i la creu, que ell mateix es construí, juntament amb una olla, per tal de coure's el seu trist menjar, i una campana, amb què convocava els pastors i la gent bosquerola que rondaven per allà, als quals presidia en les seves oracions. Però sant Gil, empès per una inspiració divina, abandonà el nostre Pirineu i se n'anà cap les ribes del Roine, on fundà un monestir. Això no obstant, abans de deixar la Vall de Núria, hi enterrà, a la cova que li servia d'alberg, la imatge de la Verge, la creu, la campana i l'olla, que restaren oblidades.

I després de molt de temps, segons continua contant la tradició, un dia Amadeu, un pastor oriental, tingué una revelació divina: que, en una cova del Pirineu, hi havia, enterrades, una imatge de Maria, una creu, una olla i una campana, les quals pertangueren a un sant, i que aquest desitjava que la imatge, obra seva, fos tornada a la veneració. Aleshores, Amadeu es posà a buscar. I no parà fins que arribà a la Vall de Núria, on trobà la cova i els objectes enterrats per sant Gil. A la imatge li erigí una capelleta que, en el decurs del temps, es convertiria en el gran santuari actual de la Mare de Déu de Núria, on es redactà l'Estatut de Catalunya del 1931, tasca que fou confiada als polítics Pere Corominas, Jaume Carner, Josep Dencàs, Martí Esteve, Rafael Campalans i Antoni Xirau, els quals, «sota la bandera barrada de Catalunya -escriuria més tard en les seves Memòries el periodista barceloní Lluís Aymamí-, es van aplegar tots, com un sol home, per la mateixa raó que representaven un sol poble». El 20 de juny s'acabà la seva feina, duta a terme a la cambra 220 de l'hotel de Núria. Vuit dies després, el poble de Catalunya elegí els diputats a les Corts Constituents que defensarien aquell Estatut al Parlament de la República. I el 2 d'agost se celebrà el referèndum, que significà un èxit sorollós, esclatant, ja que el votà -a favor, és clar- el 80 per cent del cens electoral català. Aquells dies, el poeta Josep Maria de Sagarra escrigué: «Que si algú encara té als ulls una bena,/ que qualsevol que es llevés fent el sord,/ durà una marca pintada a l'esquena/ amb quatre lletres que diguin que és bord». I el poble, tal com queda consignat, no es féu pas el sord. La votació de les dones fou la gran sorpresa de la jornada. Posteriorment, per dissort, l'Estatut de Núria seria retallat, després que Francesc Macià el dugués a Madrid, però, dintre de tot, alguna cosa -molt, en aquell difícil moment- s'havia aconseguit...

El dia de Sant Gil és festa grossa a la Vall de Núria, la Verge de la qual, fa ara justament 50 anys, fou declarada patrona del Bisbat d'Urgell (no oblidem que, eclesiàsticament, aquest territori gironí pertany al citat bisbat). Els pastors del nostre Pirineu, que el tenen com a patró, ofereixen els productes del bestiar (llana, formatge, etc.) a la Mare de Déu de Núria, tot recordant aquella antiga «missa del bestiar», que consistia a portar els ramats a la vall, per tal que el bestiar pogués veure el santuari. I molt més ho és, de festa grossa a Núria, el 8 de setembre, diada de les Mareu de Déu trobades. No fa pas gaire anys que, coincidint en diumenge tal data, hi vaig anar. Fou una diada esplèndida. I val a dir que, d'entrada -en agafar el cremallera a Ribes de Freser-, ja em vaig trobar amb una agradable sorpresa, ja que, juntament amb mi, pujaven a la Vall de Núria els components de la Colla Castellera de Figueres, els quals, durant tot el dia, no es cansaren d'aixecar-hi torres humanes, àdhuc a l'interior del temple, amb gran èxit. I a la tarda hi hagué l'anomenada «processó de les Núries», pels afores del santuari, en què participa sempre tot un bé de Déu de dones que llueixen el nom de Núria, passejant la imatge d'aquesta veneradíssima Verge que, voltada de soledats i immòbil en la foscúria, oeix l'eterna cantúria del vent i les tempestats, com digué Joan Maragall. En aquesta processó, per cert, hi prengué part, aquell any, la meva filla, la Nuri, que havia pujat a Núria a peu, des de Queralbs, «gesta» que jo no vaig poder fer, tot perdent-me així aquella ascensió, d'unes quatre hores de durada, que proporciona l'inefable plaer de veure i «palpar» en directe l'esplendorós paisatge nurienc, amb les seves fantàstiques cascades d'aigua...

És moltíssima la gent que, a l'estiu, va a Núria, malgrat les queixes que hom escolta relatives a l'elevada despesa que, per a les famílies modestes -que, a casa nostra, cada cop ho són més, de modestes-, suposa anar-hi per unes hores, tot començant pel preu del bitllet del cremallera, els treballadors del qual, per cert, durant aquestes festes de què acabo de parlar, s'han declarat en vaga, reclamant millores salarials. Crec que, en tot això, el Govern de la Generalitat hi hauria de dir i fer, sobretot, quelcom. Ara fa pocs dies, trobant-me allà, vaig sentir comentaris com aquest: «No m'estranyaria que, en el futur, allò que diuen els goigs d'aquesta Verge, o sigui, que a la Mare de Déu de Núria anem tots a visitar, fos substituït per a la Mare de Déu de Núria anem tots, si podem, a visitar». I, si les coses no canvien, és possible que, lamentablement, sigui així...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (1-9-07)

1 comentari:

Júlia ha dit...

Felicitats pel blog, m'agrada molt.