diumenge, 26 d’agost de 2007

El meu recordat i simpàtic Tarlà


Demà-passat, dimarts 28 d'agost, és Sant Agustí. I aquesta diada em porta un record molt bonic de quan jo era infant. Perquè a Girona, la meva ciutat natal, on he viscut una bona colla d'anys, hi celebrava la seva festa el popular carrer de l'Argenteria. Una festa que, a part de ser molt animada -amb les seves grans audicions de sardanes i sessions de ball-, ens oferia, als petits, un atractiu d'allò més simpàtic. L'atractiu es deia Tarlà, o sigui, un ninot de palla, vestit segons la moda de les acaballes del segle XVIII, que era penjat, agafat de mans, en una barra entravessada de part a part del carrer, just a l'alçada del primer pis d'una casa. Aquell ninot donava voltes i més voltes de campana, mentre, al so d'un sorollós tabal, cridàvem: «Visca el Xato!», nom amb què també se'l coneixia. Tot això era la mar de divertit. I cal dir que moltíssima gent, ultra nosaltres -els infants-, acudia a veure el curiós personatge, que presidia la festa de l'Argenteria. Ara, i des de fa cap a una seixantena d'anys, aquella popular festa ha desaparegut. Això no obstant, el Tarlà encara sol ser penjat a la citada via pública, especialment per les Festes de Primavera que organitzen els veïns de l'Argenteria i la Rambla, així com per les Fires de Sant Narcís.

La tradició refereix que, durant una pesta molt terrible, de les moltes que al llarg de la història ha patit Girona, el vell carrer de l'Argenteria fou un dels més perjudicats i que, per tal d'aïllar-lo i deixar-lo en quarantena (segons costum de l'època), fou tancat per cada cap amb un encanyissat. Aleshores, un veí molt alegre, a fi d'elevar l'esperit del veïnat durant aquells dies tristos i d'angoixa, es lliurà a fer beneiteries que alegraren i feren riure la gent. I, en record del cas, els anys següents, per la festa del carrer, fou repetida la broma, substituint, però, l'actor de la gresca per un ninot. D'altra banda, cal dir que, en memòria de la tanca de canyes que tapava el carrer pels dos extrems, els pavordes repartien canyes verdes als veïns, perquè aquests poguessin enramar les façanes i les entrades de les seves cases, cosa que jo he viscut.

Però, abans que el ninot de palla reemplacés la persona que feia la gresca, la festa de l'Argenteria se celebrava d'una forma ben diferent, que la gent d'edat una mica avançada, en la meva infantesa, situava en un passat un xic llunyà. Així ho explica, a les pàgines del Costumari Català, Joan Amades: «Cada any era nomenat un clavari que guardava la imatge del sant patró (sant Agustí) a casa seva i curava de l'organització de la festa. La vigília es feia una mena de processó que anava de casa del clavari fins a l'església de Sant Feliu, on era dipositada la imatge, portada processionalment. El seguici estava format per gran nombre de veïns, presidits per una cobla. A la tarda, enmig del carrer, davant del veïnat i dalt d'un cadafal, era elegit un rei de la festa que rebia el nom curiós de Tarlà, o sia, el de boig. Es feia l'elecció per concurs. Era elegit el que demostrava ésser més beneit o saber-ne fer millor el paper. Tenia per missió fer tantes bajanades com podia i comunicar l'alegria al veïnat durant tota la festa.» I, després d'assenyalar l'il·lustre folklorista que el Tarlà-home era passejat per tot el carrer o barri dalt d'un carro i tractat com si fos una mena de rei o autoritat, afegeix: «El matí del dia del sant se celebrava una solemne festa religiosa, en sortint de la qual els pavordes i pavordeses del sant visitaven les cases dels veïns fent el llevant de taula, o sia, captant per cobrir les despeses de la festa. A la tarda es feia una fontada, que rebia el nom de "feixina", nom aplicat també a les fontades fetes per altres barris de la mateixa ciutat. De retorn del lloc on s'anava a berenar, es feia una ballada de sardanes. El Tarlà de carn i ossos assistia a totes les gresques i procurava, com hem dit adès, fer el màxim nombre possible d'excentricitats i estranyeses per fer riure el veïnat.» Ah!, i també indica que el personatge vestia d'una manera graciosa, o més ben dit, grotesca, amb barret bicorne, del qual penjaven borles i flocs, i amb robes llampants, de què es destacaven galons lluents, cintes i bandes, que tractaven d'imprimir-li caràcter de dignitat, segons la visió popular.

Tornant al Tarlà-ninot de palla, cal dir que aquest, quan jo era infant, solia ser presentat als més menuts com un personatge de la por. O com una espècie d'home del sac. I així, si no feien gaire bondat, els seus pares els amenaçaven de fer-los agafar pel «Tarlà de la Casa de la Vila», amenaça que, en èpoques anteriors, era molt corrent a tot l'Alt Empordà. I convé afegir que, sobre l'origen del Tarlà-home, sempre s'han contat moltes històries i historietes. Hi ha qui assegura, per exemple, que el Tarlà de carn i ossos era de Figueres i que uns figuerencs l'«exportaren» a Girona, ciutat on caigué en gràcia i se'l féu seu. Es tractaria, en aquest cas, d'un pobre individu força tocat per la tramuntana. Molt més que no pas, en el futur, ho seria el genial artista també figuerenc Salvador Dalí. Podria -per què no?- molt ben ser...

Jo, personalment, recordo, amb moltíssima simpatia, aquell Tarlà d'ara fa unes sis dècades, que era penjat, agafat de mans, en una barra de ferrro (o, potser, era de fusta) entre dos balcons del carrer de l'Argenteria, vora dels Quatre cantons. Un Tarlà, el meu Tarlà, a qui jo, acompanyat dels meus pares, anava a veure com, amb una maneta, algunes persones el feien giravoltar, tot cantant, entusiasmats, allò de «Visca el Xato...! Ram pataplam, pam pam!». I l'anava a veure de ben a prop, en un lloc privilegiat. O sigui, al balcó del primer pis on vivien els meus oncles (la tieta Justeta, germana del meu pare, i l'oncle Jaume, que ocuparia més endavant un alt càrrec dins el Cos de Correus), situat en aquell carrer, l'entrada del qual es troba pujant els esglaons que, des dels esmentats Quatre cantons, pugen fins al pont que creua el riu Onyar i va a parar a la plaça de la Independència -després dita de Sant Agustí-, popularment anomenada, llavors, la plaça dels Cinemes, atès que hi havia les principals sales de la ciutat destinades a la projecció de pel·lícules: l'Albèniz, el Coliseu i el Gran Via.

I, per acabar, bo serà remarcar que el Tarlà, que ha donat nom a algunes publicacions infantils gironines (en recordo una dels anys 50 i 60, de la qual tenia cura el meu inoblidable amic, el doctor Cochs, canonge de la Catedral), era un ninot condecorat. Portava una medalla al pit, que ignoro si encara la porta, ja que fa temps que no el veig. I és que, l'any 1902, el Tarlà anà, a petició dels barcelonins, al Cap i Casal per tal d'alegrar les Festes de la Mercè. I a la Ciutat Comtal (al vell, històric i estret carrer dit també de l'Argenteria; no podia pas ser un altre), hi restà penjat, igualment entre dos balcons, al llarg de totes les festes, favor que li fou agraït i pagat amb la imposició d'una medalla -molt bonica, per cert-, que lluïa (i és possible que encara avui la continuï lluint) amb autèntic orgull...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (26-8-07)