diumenge, 12 d’agost de 2007

Els geògrafs Pau i Marc-Aureli Vila


Sabadellenc i català il·lustre, Pau Vila i Dinarès, el creador de la geografia moderna a Catalunya, morí a Barcelona dimecres que ve farà 27 anys, o sigui, el dia de la Mare de Déu d'agost del 1980. L'insigne pedagog, escriptor i geògraf emprengué el camí de l'eternitat a dos quarts de dotze del matí. I ho féu des de l'Hospital de Sant Pau, centre assistencial on el seu fill (el també il·lustre geògraf Marc-Aureli Vila) l'havia portat feia una setmana en adonar-se que la llum de la vida del seu pare s'anava apagant lentament. Pau Vila, a qui jo havia tingut el goig de conèixer personalment ara fa 30 anys, no pogué arribar a centenari. La dalla de la Parca tallà el fil de la seva dilata existència uns mesos abans.

«Just complerts els nouranta-nou anys el passat 29 de juny -escrivia Josep Iglésies, en un bell i emotiu article publicat a l'Avui, intitulat «Pau Vila ens deixa»- no li ha estat dat de poder arribar a la centena, la qual tots els seus amics i deixebles anhelàvem i esperàvem. Tot eren projectes per a quan aquesta data arribés. Això li ha estat negat, però ha pogut sobreviure a la pròpia glòria. Ens deixa havent-se vist entranyablement estimat per tots els catalans en la seva persona i en la seva obra, havent rebut els significatius honors i les distincions que sobrerament es mereixia. És una satisfacció poder-ho constatar. Catalunya ha sabut ésser agraïda.»

En efecte, Pau Vila -vaig recordar jo en un article que li vaig dedicar a través de Ràdio Olot l'endemà mateix del seu decès i dins un programa diari que llavors feia a l'emissora de la capital de la Garrotxa, titulat «Del Pirineu estant»- rebé el màxim guardó cultural de casa nostra, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1976. A aquest important premi a tota una labor gairebé centenària, cal afegir-hi la més alta condecoració que atorga Colòmbia, la Creu de Bocayà, pels serveis que havia prestat a aquell país; el nomenament de doctor honoris causa per la Universitat Central de Veneçuela, on, a partir del 1946, desenvolupà una extraordinària tasca educativa, així com per la Universitat de Barcelona; la medalla d'or concedida per l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, etcètera. «La tasca pedagògica i científica de Pau Vila -vaig remarcar en el meu article radiofònic- és reconeguda arreu del món. Autor màxim en els treballs de divisió territorial que portà a terme la Generalitat republicana i autor d'estudis geogràfics bàsics per a Catalunya i d'obres geogràfiques de Colòmbia i Veneçuela, fundà a casa nostra la geografia moderna. Quan el 1931 es restaurà la Generalitat de Catalunya, el govern català, presidit per Francesc Macià, constituí una comissió perquè Pau Vila estudiés una nova divisió territorial basada en les comarques, atès que les quatre províncies en què Catalunya fou dividida pels governs centralistes durant el primer terç del segle XIX, havien estat eliminades. I els seus resultats foren la base de la divisió territorial per comarques, instaurada oficialment el 1936, que Franco ràpidament "esborrà del mapa", tot reimplantant les províncies, divisió territorial que, actualment, encara és vigent, per bé que, en alguns aspectes, potser caldria modificar-la un xic.»

Pau Vila, nat el 1881, de ben petit, als 12 anys, es posà a treballar d'aprenent de teixidor. I, tot i que només havia estudiat un curs de batxillerat, la seva vocació se centrava en la pedagogia, cosa que el dugué a exercir l'ensenyament en una època en què eren negligits els títols. Així, el 1901 abandonà l'ofici de teixidor i passà a fer de mestre a l'Ateneu de Badalona. Deu anys més tard, guanyà una pensió per anar a Ginebra, on féu un curs a l'Institut Rousseau. Traslladat a Amèrica del Sud, del 1915 al 1918 fou director d'un col·legi de Bogotà i la seva actuació al capdavant d'aquell centre causà una gratíssima impressió als cercles pedagògics colombians. De nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. I l'any 1922 féu un curs intensiu a l'Institut de Geografia Alpina de Grenoble, on completà la seva admirable formació autodidacta en el camp de la geografia.

Pau Vila i Dinarès, que en temps de la Generalitat republicana reprengué amb gran intensitat les seves tasques docents a casa nostra (interrompudes durant la dictadura de Primo de Rivera), hagué d'exiliar-se el 1939, després d'haver estat l'autor de la primera Geografia de Catalunya, escrita entre el 1928 i el 1935, que tenia com a únic antecedent l'antiga obra de Carreras Candi i que era bàsicament descriptiva. S'instal·là, altra vegada, a Colòmbia, on féu ben aviat grans estudis que li permeteren publicar, l'any 1945, la Nueva Geografía de Colombia, país en el qual formà un excepcional equip de geògrafs experts. Després del seu retorn de l'exili l'any 1964 (primer colombià i després veneçolà), Pau Vila alternà la seva vida entre Veneçuela -havia obtingut la nacionalitat veneçolana- i Catalunya. Aquest ritme de vida el mantingué fins al 1978, o sigui, fins a l'edat de 97 anys. Així passava els sis mesos de fred a Veneçuela (on era primavera i estiu), a la «Quinta Tramontana» (residència que batejà amb aquest nom, recordant la terra natal), i els sis de bon temps a Barcelona.

Finalment, i tal com ja he dit abans, l'il·lustre científic català morí al barceloní Hospital de Sant Pau, el dia de la Mare de Déu d'agost d'ara fa 27 anys, i les seves despulles reberen sepultura al cementiri de Montjuïc. Les darreres paraules que la infermera que l'atenia escoltà de la seva boca foren aquestes: «Llibertat, llibertat...». «Però, si ja en tenim, de llibertat», li replicava ella. No obstant això, Pau Vila continuà pronunciant aquelles mateixes paraules, fins que exhalà l'últim sospir. I és que, potser, volia donar a entendre que, en el fons, Catalunya només gaudia d'una mena de llibertat condicional en aquell delicat moment polític de la transició, moment que desembocaria, al cap de pocs mesos, en l'intent del cop d'estat d'en Tejero, per tal d'anul·lar-la i tornar, d'aquesta manera, a un altre règim dictatorial, com els que ell havia hagut de patir: els dels generals Primo de Rivera i Franco. Un fet, per cert, que viuria el seu fill Marc-Aureli, exiliat bona part de la seva existència també a Veneçuela, amb la particularitat, però, que en Marc-Aureli havia participat, des de territori català i militant en el partit d'en Macià (Estat Català), en el fracassat complot de Prats de Molló, que havia estat un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que el president Tarradellas l'havia nomenat, l'any 1959, delegat de la Generalitat a l'indicat país sud-americà, i que, posteriorment -ja de retorn a la pàtria-, seria diputat al Parlament de Catalunya (1984-88), tot deixant d'existir a Barcelona -a una edat igualment avançada-, després de desenvolupar una excel·lent tasca com a geògraf, seguint les passes del seu progenitor.

Tant en Pau Vila com el seu fill Marc-Aureli foren uns ferms defensors de la libertat. Això que, com més va, més veiem, dissortadament, com se'ns està retallant...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (12-8-07)