L'agost és el mes de l'any considerat com el de més calor, ja que en el seu curs s'escau el moment culminant de la canícula. Hi entràrem dimecres passat, diada d'un sant africà, anomenat Feliu, martiritzat a Catalunya i enterrat a Girona, damunt del sepulcre del qual, segons diuen, s'aixecà més tard un temple que li fou dedicat -l'actual excol·legiata de Sant Feliu-, temple que, per la seva grandiositat i magnificència, pot molt bé comparar-se a una catedral. És aquell que té el campanar punxegut i escapçat, que ha hagut de ser objecte d'importants obres de reparació últimament, atès que corria el perill que les seves velles pedres caiguessin. Es tracta d'un autèntic símbol de la ciutat del Ter i de l'Onyar, que Salvador Dalí, que n'estava enamorat, plasmà, a Portlligat (Cadaqués), en el quadre El somni de Cristòfor Colom, volent indicar, d'aquesta manera, que el descobridor oficial d'Amèrica era gironí de naixença. I cal afegir que aquest quadre (un oli espectacular, de grans dimensions, pintat entre els estius dels anys 1958 i 1959), avui s'exhibeix als Estats Units, concretament al museu que el genial artista empordanès té a St. Petersburg (Florida).
L'agost, mes clàssic de festes majors arreu de casa nostra (se'n celebren a dojo per l'Assumpció de Maria, el dia 15), és l'època de les tempestes i tamborinades. Ja diu el refrany que «Pel mes d'agost, els temporals a entrada de fosc», puix que, cap a les seves darreries, solen sovintejar les tempestes de llamps i trons, així com les pedregades. El poble explica l'origen dels llamps i els trons de diferents maneres. La més coneguda, però, diu que el diable, envejós de la creació de l'home, tan perfecta i reixida, volgué destruir-lo i que, per fer-ho, posà en joc totes les seves males arts. En veure que no se'n sortia, féu el tro per espantar-lo i esborronar-lo. Però Nostre Senyor, davant la malifeta del dimoni, creà el llamp, a fi de prevenir l'home del terrabastall que s'acostava i perquè no s'espantés.
I relacionat amb els llamps i els trons, les tempestes i les pedregades, hi ha una curiosa i abundant sèrie de faules i llegendes, que tenen com a protagonistes principals les bruixes, éssers molt afavorits abans per la creença popular, tal com reflecteixen els llibres publicats sobre bruixeria, entre ells, per exemple, els del meu amic Joan Guillamet. Així, podríem dir que, segons es conta, antigament les bruixes i bruixots del Cadí s'aplegaven al cim del Canigó, vora l'estany de Calandrà, i amb una vareta donaven tres cops damunt l'aigua plàcida del llac, del qual s'alçava, tot seguit, una fumera negra i espessa que els servia d'escala per enfilar-se al cel, on ben aviat es feia una nuvolada grossa que conduïen allà on volien. També convé dir que la gent vella d'Olot estava convençuda que les bruixes prenien forma de guilla i es lliuraven a un ball desenfrenat, a l'ardor del qual s'aixecava una polseguera que es convertia en una fumerola, la qual pujava cel amunt fins arribar a «fabricar» un núvol que descarregava grans pedregades. D'altra banda, hom explica que les bruixes de Sant Feliu de Pallerols, a la també comarca gironina de la Garrotxa, abans es despullaven completament i es posaven a dansar, ben a prop d'un riu, i que no trigava gaire a sortir com un núvol que en xuclava l'aigua, la qual, immediatament després, deixava anar transformada en pluja barrejada amb pedra.
Però deixem-nos de bruixes i bruixots (d'orgues, com alguns, sens dubte, dirien ben encertadament), i parlem d'una altra qüestió del mes d'agost. Diuen que l'agost és també el mes de l'aigua. I això es basa en una tradició clàssica, que assegura que, en aquesta època de l'any, es desencadenà el Diluvi Universal. A Grècia s'havien celebrat, precisament, unes festes solemnes dedicades a l'aigua, que rebien el nom d'«hidrofòries». La gent acudia amb gerros d'aigua al temple d'Iu, on existia un forat en què els sacerdots llançaven el líquid. Aquesta cerimònia tenia el caràcter d'un sacrifici i d'un record a les víctimes del citat Diluvi Universal, ja que, segons la tradició grega, per aquell forat s'escolaren les seves darreres aigües. Altrament, convé remarcar que, per tot el món antic, havia gaudit de molta fama un temple erigit a Hieràpolis, a Síria, on, al seu costat, s'obria, així mateix, un forat. Hi acudien fidels d'Àsia, d'Àfrica i de molts pobles mediterranis, gent que creia que per allà també s'escolaren les últimes aigües del gran cataclisme universal. D'igual manera que molta estava convençuda que hi havia hagut un forat a la Península ibèrica -concretament, al lloc on avui hi ha la ciutat gironina de Banyoles-, per on s'havien escolat, en part, les dites aigües, i afegia que, com que unes «petites engrunes» no ho pogueren fer, amb elles es formà un llac. Això, per cert, és el que, segons diuen alguns, motivà l'origen de l'estany banyolí. Un origen ben diferent del que narra la coneguda llegenda d'en Morgat...
El mes d'agost, per tant, és bàsicament el mes de l'aigua i de la calor. I hi ha hagut a les nostres terres un famós personatge, nascut a Figueres, enamorat de l'astre rei. Parlo de Salvador Dalí, al qual m'he referit al principi d'aquest article. El genial pintor empordanès sempre passava els estius a Portlligat. Quan arribava el bon temps, hi solia «aterrar». Recordo que una tarda d'agost, poques setmanes abans que s'inaugurés el Teatre-Museu Dalí de Figueres, vaig anar a veure'l, en companyia del meu enyorat amic Ramon Guardiola, l'home que, durant la seva època d'alcalde de la capital de l'Alt Empordà, tantíssim treballà perquè esdevingués una bella realitat l'esmentat museu. Guardiola, com a advocat, portava diversos assumptes d'en Dalí. I això féu que ambdós, davant meu (el pintor em pregà que em quedés, car no s'anava pas a tractar res de l'altre món), parlessin amb tota naturalitat. Salvador Dalí, la mar de feliç perquè el Sol ens «picava» de valent (a ell, sobretot, que sempre procurava «buscar-lo»), era una persona ben normal. S'expressava tan bé com ho féiem Ramon Guardiola i jo. Fins i tot, quan li vaig dir que, aprofitant l'avinentesa, m'agradaria fer-li unes preguntes per a un reportatge que volia escriure, em digué, com aquell que s'adreça a un membre de la família o a un amic íntim: «Em penso que, de mi, ja ho saps tot. De manera que tu mateix...». Una estona després, però, aparegué una minyona de la casa i anuncià que els enviats especials de la Televisió de Bèlgica ja havien arribat i que esperaven en Dalí al jardí. Aleshores, ell se'ns excusà, es posà unes flors al cap, arreplegà el seu clàssic bastó, adoptà una actitud d'allò més còmica i adreçà les seves passes cap al surrealista jardí del seu refugi de Portlligat. I així, el Dalí normal es transformà en el «Dalí-pallasso». Fou realment ràpid i impressionant el canvi. Com si l'artista, de cop i volta, acusés els efectes d'una fenomenal insolació. Cosa gens descartable, tenint en compte que Salvador Dalí era un gran amant de la calor -un pèl massa, potser-, una de les fonts, per cert, de la seva elevada inspiració...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (5-7-07)
L'agost, mes clàssic de festes majors arreu de casa nostra (se'n celebren a dojo per l'Assumpció de Maria, el dia 15), és l'època de les tempestes i tamborinades. Ja diu el refrany que «Pel mes d'agost, els temporals a entrada de fosc», puix que, cap a les seves darreries, solen sovintejar les tempestes de llamps i trons, així com les pedregades. El poble explica l'origen dels llamps i els trons de diferents maneres. La més coneguda, però, diu que el diable, envejós de la creació de l'home, tan perfecta i reixida, volgué destruir-lo i que, per fer-ho, posà en joc totes les seves males arts. En veure que no se'n sortia, féu el tro per espantar-lo i esborronar-lo. Però Nostre Senyor, davant la malifeta del dimoni, creà el llamp, a fi de prevenir l'home del terrabastall que s'acostava i perquè no s'espantés.
I relacionat amb els llamps i els trons, les tempestes i les pedregades, hi ha una curiosa i abundant sèrie de faules i llegendes, que tenen com a protagonistes principals les bruixes, éssers molt afavorits abans per la creença popular, tal com reflecteixen els llibres publicats sobre bruixeria, entre ells, per exemple, els del meu amic Joan Guillamet. Així, podríem dir que, segons es conta, antigament les bruixes i bruixots del Cadí s'aplegaven al cim del Canigó, vora l'estany de Calandrà, i amb una vareta donaven tres cops damunt l'aigua plàcida del llac, del qual s'alçava, tot seguit, una fumera negra i espessa que els servia d'escala per enfilar-se al cel, on ben aviat es feia una nuvolada grossa que conduïen allà on volien. També convé dir que la gent vella d'Olot estava convençuda que les bruixes prenien forma de guilla i es lliuraven a un ball desenfrenat, a l'ardor del qual s'aixecava una polseguera que es convertia en una fumerola, la qual pujava cel amunt fins arribar a «fabricar» un núvol que descarregava grans pedregades. D'altra banda, hom explica que les bruixes de Sant Feliu de Pallerols, a la també comarca gironina de la Garrotxa, abans es despullaven completament i es posaven a dansar, ben a prop d'un riu, i que no trigava gaire a sortir com un núvol que en xuclava l'aigua, la qual, immediatament després, deixava anar transformada en pluja barrejada amb pedra.
Però deixem-nos de bruixes i bruixots (d'orgues, com alguns, sens dubte, dirien ben encertadament), i parlem d'una altra qüestió del mes d'agost. Diuen que l'agost és també el mes de l'aigua. I això es basa en una tradició clàssica, que assegura que, en aquesta època de l'any, es desencadenà el Diluvi Universal. A Grècia s'havien celebrat, precisament, unes festes solemnes dedicades a l'aigua, que rebien el nom d'«hidrofòries». La gent acudia amb gerros d'aigua al temple d'Iu, on existia un forat en què els sacerdots llançaven el líquid. Aquesta cerimònia tenia el caràcter d'un sacrifici i d'un record a les víctimes del citat Diluvi Universal, ja que, segons la tradició grega, per aquell forat s'escolaren les seves darreres aigües. Altrament, convé remarcar que, per tot el món antic, havia gaudit de molta fama un temple erigit a Hieràpolis, a Síria, on, al seu costat, s'obria, així mateix, un forat. Hi acudien fidels d'Àsia, d'Àfrica i de molts pobles mediterranis, gent que creia que per allà també s'escolaren les últimes aigües del gran cataclisme universal. D'igual manera que molta estava convençuda que hi havia hagut un forat a la Península ibèrica -concretament, al lloc on avui hi ha la ciutat gironina de Banyoles-, per on s'havien escolat, en part, les dites aigües, i afegia que, com que unes «petites engrunes» no ho pogueren fer, amb elles es formà un llac. Això, per cert, és el que, segons diuen alguns, motivà l'origen de l'estany banyolí. Un origen ben diferent del que narra la coneguda llegenda d'en Morgat...
El mes d'agost, per tant, és bàsicament el mes de l'aigua i de la calor. I hi ha hagut a les nostres terres un famós personatge, nascut a Figueres, enamorat de l'astre rei. Parlo de Salvador Dalí, al qual m'he referit al principi d'aquest article. El genial pintor empordanès sempre passava els estius a Portlligat. Quan arribava el bon temps, hi solia «aterrar». Recordo que una tarda d'agost, poques setmanes abans que s'inaugurés el Teatre-Museu Dalí de Figueres, vaig anar a veure'l, en companyia del meu enyorat amic Ramon Guardiola, l'home que, durant la seva època d'alcalde de la capital de l'Alt Empordà, tantíssim treballà perquè esdevingués una bella realitat l'esmentat museu. Guardiola, com a advocat, portava diversos assumptes d'en Dalí. I això féu que ambdós, davant meu (el pintor em pregà que em quedés, car no s'anava pas a tractar res de l'altre món), parlessin amb tota naturalitat. Salvador Dalí, la mar de feliç perquè el Sol ens «picava» de valent (a ell, sobretot, que sempre procurava «buscar-lo»), era una persona ben normal. S'expressava tan bé com ho féiem Ramon Guardiola i jo. Fins i tot, quan li vaig dir que, aprofitant l'avinentesa, m'agradaria fer-li unes preguntes per a un reportatge que volia escriure, em digué, com aquell que s'adreça a un membre de la família o a un amic íntim: «Em penso que, de mi, ja ho saps tot. De manera que tu mateix...». Una estona després, però, aparegué una minyona de la casa i anuncià que els enviats especials de la Televisió de Bèlgica ja havien arribat i que esperaven en Dalí al jardí. Aleshores, ell se'ns excusà, es posà unes flors al cap, arreplegà el seu clàssic bastó, adoptà una actitud d'allò més còmica i adreçà les seves passes cap al surrealista jardí del seu refugi de Portlligat. I així, el Dalí normal es transformà en el «Dalí-pallasso». Fou realment ràpid i impressionant el canvi. Com si l'artista, de cop i volta, acusés els efectes d'una fenomenal insolació. Cosa gens descartable, tenint en compte que Salvador Dalí era un gran amant de la calor -un pèl massa, potser-, una de les fonts, per cert, de la seva elevada inspiració...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (5-7-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada