diumenge, 29 de juliol de 2007

Víctor Català i Josep Fontbernat


Quasi immediatament després de la mort del general Franco, Els Segadors sonaren, per primer cop, a les emissores de ràdio catalanes. I això es degué a un vell disc, que la casa Odeon rescatà dels seus arxius i que, tot seguit, procedí a regravar-lo i a posar-lo a la venda mitjançant milers de còpies que s'exhauriren ràpidament, fins al punt que, al cap de molt poques setmanes, no se'n trobava cap enlloc.

Aquell vell disc, que era de pedra i de 78 revolucions per minut, contenia l'harmonització que de l'himne nacional català féu Josep Fontbernat, a petició de Francesc Macià, enregistrada a Barcelona, el mes de maig del 1931, per la seva coral Els Cent Homes (dita popularment «d'en Fontbernat»), integrada per un centenar d'homes de condició ben humil -la majoria treballadors del moll-, amb la col·laboració com a solista del tenor Emili Vendrell, coral que el destacat músic, escriptor i polític gironí, nascut a Estanyol -municipi de Bescanó-, creà tan bon punt tornà del seu primer exili, on participà en els històrics fets de Prats de Molló, en temps de la dictadura de Primo de Rivera. El mestre Fontbernat, però, greument malalt a Andorra la Vella, no arribà ni a assabentar-se d'aquell darrer servei que havia prestat a la pàtria, tal com més tard informaria el Diari d'Andorra, i exhalà l'últim sospir el 1977, després d'haver realitzat a la ràdio andorrana, durant molts anys, el programa diari Glossari andorrà. I fou en aquell escoltadíssim programa radiofònic, precisament, que l'antic primer director general de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya, aleshores republicana, parlà pels descosits de la seva admirada i estimada Caterina Albert i Paradís, la Víctor Català de l'Escala, que havia conegut als anys 30. Bo serà, per tant, aprofitant el trentè aniversari del decès de Josep Fontbernat, així com el del trasllat de les seves despulles d'Andorra la Vella al cementiri d'Anglès, que avui «redescobreixi» com veia ell l'excelsa autora de Solitud, des de la llunyania del seu segon exili, per tal que en quedi constància escrita, ja que, dissortadament, les paraules llançades a través de les ones se les endú el vent ...

En commemorar-se el centenari de la naixença de Víctor Català, l'11 de setembre del 1969, Josep Fontbernat digué: «Recordant Caterina Albert, veig la seva finestra permanentment oberta davant del mar que l'havia vist néixer, que l'havia vist créixer, que l'havia vist jove poncella, rosa oberta...i, fins fa prop de quatre anys, a la vellesa, gran dama de les lletres catalanes, d'ull serè, de cabells blanquíssims i de pell nacrada, fina com el satí més fi. (...) De les Valls d'Andorra estant, li enviem el nostre modest homenatge en record de la glòria que ha donat a la llengua catalana, la llengua que ha estat guardada i honorada en aquestes valls pirinenques. És el Pirineu qui va posar tota la blancor damunt el cap de la gran Dama del Mediterrani...». Set anys abans, el 14 de febrer del 1962, el fill d'Estanyol ja havia explicat que Caterina Albert vivia a l'Escala, «un petit port de pescadors arrapat a la costa empordanesa i la primera anella del meravellós collar de coral i d'escuma, que és el golf de Roses», tot afegint que «si la gran novel·lista va triar aquest pseudònim tan romàntic i patriòtic de Víctor Català, potser va ser perquè havia vingut al món en una diada tan assenyalada com la de l'11 de setembre, d'una recordança dramàtica, però a la qual la història li dóna prestigi, encara que sigui per evocar la pèrdua de llibertats nacionals». I quan ella morí, el 1966, li dedicà un emotiu article necrològic, que cada any, amb quasi les mateixes paraules, repetí.

Per altra banda, Josep Fontbernat es referí, en moltíssimes ocasions, a les obres publicades per Caterina Albert (Drames rurals, Ombrívoles, Contrallums, Jubileu, Vida mòlta, etcètera), tot fent-ne encesos elogis; però, principalment, es referí i féu l'elogi més encès de la novel·la Solitud, apareguda el 1906: «No hi ha cap català del meu temps, i ja sabeu de quin temps sóc, que no l'hagi llegida i rellegida. Era allò que podríem dir-ne un llibre de capçalera. Quan estàveu malalt o cansat de les tasques de cada dia, obríeu el llibre a qualsevol pàgina i Solitud us portava lluny de totes les cabòries. Era com un bàlsam, un silenci que passava i s'aturava expressament perquè poguéssiu gaudir-ne. Un dels cronistes de l'època diu que algunes pàgines de Solitud posseeixen, sens dubte de cap mena, una grandesa brutal, viscuda i crua, digna del millor Zola», contava Fontbernat el 22 de juny del 1964 als seus oients escampats arreu del món, sobretot quan aquella estació radiofònica andorrana, de titularitat francesa, que ell havia posat en marxa per encàrrec de l'empresa Sofirad, emetia amb el nom d'Andorràdio (després ho faria amb els de Ràdio de les Valls i, finalment, de Sud Ràdio) i, gràcies a l'ona curta, arribava perfectament a Amèrica, on encara hi havia casals catalans força actius, com els de Buenos Aires, Mèxic, etcètera, casals en què, per cert, tenien com a himne la composició «fontbernatiana» Catalunya, pàtria nostra, amb lletra del poeta Ventura Gassol. I Josep Fontbernat també explicava als seus oients que Solitud era una de les novel·les més traduïdes de tots els temps (al castellà, al francès, a l'anglès, a l'alemany, a l'italià, al txec, etc. i, fins i tot, a l'esperanto) i que fou la novel·la de moda, el drama rural que tothom llegia, durant la Primera Guerra Mundial.

Una de les últimes vegades que l'il·lustre fill d'Estanyol-Bescanó parlà de Caterina Albert, poc abans que la Parca el visités al seu exili d'Andorra la Vella, serví per recordar que Víctor Català, en els darrers anys de la seva existència, havia transformat la seva casa de l'Escala en una mena de santuari, on anaven els qui volien retre homenatge a la primera novel·lista de Catalunya. «La primera -deia-, per haver estat ella la primera que va gosar expressar el seu pensament en una època en què les dones (sobretot les de casa nostra) no es movien de la cuina i només s'asseien a la taula quan l'àpat s'acabava, per tal de fer honor a l'hoste invitat. I la primera, perquè fou Víctor Català qui va donar les primeres obres mestres de la novel·lística catalana que honoren les nostres lletres».

La imaginació de Josep Fontbernat anava molt i molt lluny. I així, en aquell temps en què Víctor Català era ja una venerable velleta, se la imaginava a l'Escala plena i «embaumada», com deia ell, de tots els perfums, entre els quals incloïa aquella flaire que fan els peixos pescats de fresc. Uns peixos que, segons Fontbernat, Caterina Albert i Paradís, del seu balcó estant, obert de bat a bat, veia com es bellugaven agafats a les xarxes, amb els seus ventres platejats i les escates lluentes, xarxes que, posteriorment, les dones escalenques adobaven i enganxaven, mentre entonaven belles i romàntiques cançons marineres...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (29-7-07)