diumenge, 1 de juliol de 2007

El misteriós estany de Banyoles


Fa molts segles, segons explica la tradició, que la ciutat de Banyoles i l'església del poble veí de Porqueres -la de Santa Maria- es trobaven unides per una fèrtil planúria, força plena de camps de blat, que donaven bon fruit. I també explica la tradició que, en una calorosa tarda d'estiu del mes de juliol, un pagès anomenat Morgat, mentre hi llaurava amb els seus bous, sentí una veu que li deia: «Morgat, Morgat,/ agafa la llaura/ i vés sota teulat». L'home, però, no en féu cas. Al cap d'una estona, aquella veu li aconsellà: «Morgat, Morgat,/ agafa els bous/ i vés-te'n a casa». I tampoc l'home no en féu cas. Un instant després, un tercer avís d'aquella mateixa veu li advertí seriosament: «Morgat, Morgat,/ vés-te'n a casa/ o seràs negat». Aleshores, en Morgat començà a mostrar-se preocupat. La seva preocupació, però, durà ben poc. Perquè, al cap d'uns breus segons, escoltà un gran tro i, la mar d'espantat, veié que tot s'ensorrava al voltant seu, alhora que aquells camps eren anegats per les aigües que brollaven de l'interior de la Terra. «Àngels del cel, ajudeu-me!», exclamà en Morgat, mentre, agafant els bous sense pèrdua de temps, emprenia el camí de retorn cap a casa, o sigui, cap a can Morgat, masia encara avui dia existent. I els àngels del cel, als quals aquell pagès havia demanat ajuda, obraren el miracle de salvar-lo del desastre. Així és, més o menys, com es conta -sempre segons la tradició, insisteixo- el naixement de l'estany de Banyoles, el més gran llac natural de Catalunya, situat a les comarques de Girona, i un dels més grans de la península Ibèrica, que té una superfície de 197 hectàrees, el qual es nodreix de deus subterrànies que sorgeixen de les seves profunditats, fenomen gairebé únic al món. Per contra, hi ha qui sosté la teoria que l'estany banyolí es formà amb una petita part d'aigua del Diluvi Universal que no pogué absorbir després aquest forat, obert, igual que molts d'altres a diversos racons del món, per tal de deixar-ho tot tal com estava abans...

Una vegada, un poeta anònim escrigué aquests senzills versos: «Ai, la vila de Banyoles/ i el seu sant Martirià;/ amb un llac ple de misteris/ i amb un drac per espantar;/ i amb una font pudosa,/ put que put que pudirà.» En efecte, l'estany de Banyoles, tal com diu aquest poeta anònim (que hom suposa que fou un periodista de Figueres anomenat Joan Puig i Dalmau, ja traspassat, antic col·laborador del diari gironí Los Sitios i de Ràdio Girona, E.A.J. 38), és ple de misteris. Un dels principals, a part del de la naixença del llac, rau en el fet que mai no s'ha pogut conèixer la profunditat d'alguns dels seus punts. A començament dels anys 60 del segle passat, uns geòlegs italians afirmaren que l'estany banyolí mantenia contacte, per sota la Mediterrània, amb determinats llacs del seu país, ja que havien pogut comprovar que, mentre el nivell de les aigües dels d'Itàlia baixava, el nivell de les aigües del de Banyoles pujava, o viceversa. Per cert que, des de l'antigor, han circulat moltes històries estranyes sobre l'existència de xucladors en aquest cèlebre estany català, paradís dels esports nàutics, on s'efectuaren, l'any 1992, les proves de rem dels Jocs Olímpics de Barcelona. Uns xucladors que han «xuclat», diuen, algunes persones que mai no han aparegut, tret d'una que ho féu a les illes Balears (a les costes de Mallorca, en concret), cosa que, de ser certa, avalaria, en certa manera, la teoria dels esmentats geòlegs.

Per altra banda, i obviant els fantàstics relats sobre el drac, les goges, etcètera, que habiten a les profunditats de l'estany, així com els greus accidents que han patit algunes embarcacions d'esbarjo fent passejades turístiques damunt les seves aigües, amb la dolorosa pèrdua de vides humanes, cal assenyalar que hi ha qui afirma que, si algú va en barca al bell mig del gran bassal, podrà escoltar, en una nit d'estiu i de lluna plena, el melàncòlic so de les campanes de l'antiga església de Porqueres, que fou engolida per les aigües. Unes aigües, principalment les dels estanyets, formats al voltant de l'estany, que, a voltes, adquireixen una tonalitat rogenca i que, a més, apareixen damunt seu restes de cendra. Això, diuen, és causat per les erupcions dels principals volcans que hi ha arreu del món. O bé, pels catastròfics terratrèmols que, de tant en tant, s'hi produeixen. En aquest sentit, convé indicar que, en els inicis dels anys 70 -també del segle passat-, hom assegurà que les aigües de l'estanyol de la Cendra havien detectat el terratrèmol de Nicaragua, que destruí del tot la capital d'aquell país americà, Managua, fet que fou desmentit de forma categòrica i més o menys oficial, però amb uns arguments que no a tothom aconseguiren convèncer...

L'estany de Banyoles és ple de misteris, repeteixo. En algun moment, àdhuc s'ha arribat a dir que, en el seu fons, hi havia instal·lada una base d'ovnis, raó per la qual més d'una persona ha afirmat que s'ha «topat», de nit, amb uns éssers rarots, molt menuts i amb el cap gros, al pla de Martís, a quatre passes de Banyoles. Això deurà ser veritat o no. Però, juntament amb d'altres fenòmens estranys que suposadament s'han registrat al llac, cal tenir-ho en consideració, ja que l'italià Guglielmo Marconi, premi Nobel de Física i pare de la ràdio, quan efectuava les seves investigacions per la Mediterrània a bord del iot-laboratori Elettra, equipat amb els més moderns aparells de l'època, en un dels seus mapes figurava marcat amb una creu l'estany banyolí com a lloc d'exploració i estudi. S'ignora, però, si Marconi arribà a posar els peus a Banyoles, deixant l'Elettra ancorat a la Costa Brava. Ell mai no en parlà. En tot cas, la informació sobre aquest assumpte (si és que, realment, aquest assumpte tirà endavant) degué quedar guardada al citat iot-laboratori, embarcació amb què el genial enginyer electrònic i inventor italià, acompanyat dels fidels col·laboradors que tenia, s'assegura que fugí cap a Amèrica del Sud, per tal de prosseguir d'amagatotis els seus treballs i experiments, alguns dels quals foren qualificats d'endimoniats pel Papa de Roma, després d'haver mort, «oficialment», l'any 1937...

Per acabar, convé recordar que hi ha qui diu que l'estany de Banyoles està adormit i que el seu despertar serà terrible, ja que les seves aigües inundaran la ciutat que té per patró sant Martirià. És clar que els banyolins mai no n'han fet cas, d'això (actitud que trobo d'allò més assenyada), i estan molt d'orgullosos de posseir un formosíssim llac, que rep, durant la temporada d'estiu, visitants a dojo. Avui, precisament, primer diumenge de juliol, un dels bells paratges del misteriós estany n'acollirà una bona colla, amb motiu de la celebració del tradicional Aplec de la Sardana de Banyoles...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (1-7-07)