dimecres, 11 de juliol de 2007

La Volta a l'Empordà en el record


La Volta a l'Empordà, cursa iniciada pel figuerenc Club Ciclista Empordanès l'any 1961, visqué la seva època daurada durant la dècada dels 70. Eren uns temps, aquells, en què es concedia una enorme importància al ciclisme amateur, cosa que ja venia de lluny, i hi havia, a més, molts corredors d'aquesta categoria que destacaven poderosament, tant al nostre Estat com a l'estranger, els quals, en gran nombre, acudien a la cita de la tardoral cursa empordanesa, que era la millor prova per etapes del calendari ciclista espanyol per a aficionats, tot esforçant-se per fer-hi un bon paper que els facilités l'accés al profesionalisme. Així, la Volta a l'Empordà aconseguí aplegar, en el període 1970-80, la flor i nata dels corredors amateurs europeus (francesos, belgues, italians, soviètics, alemanys, holandesos, etc., sense oblidar els catalans i els de la resta de l'Estat), uns joves ciclistes que, després d'haver-hi participat en alguna edició, no trigaven gaire a pedalar i, en ocasions, àdhuc a protagonitzar gestes al Tour de França, al Giro d'Itàlia o a la Vuelta a Espanya.

De la Volta a l'Empordà, llavors, la premsa en parlava molt, atès que, d'acord amb l'extraordinari interès que despertava, les agències Efe i Mencheta cada dia facilitaven als diaris d'arreu de l'Estat espanyol -i també de l'estranger- la informació de l'etapa. L'Efe, fins i tot, la d'abans de la seva sortida, és a dir, l'anomenada «crònica prrèvia», com en els partits de futbol. Per la seva part, el rotatiu Marca, quan prenia part en la cursa aquell equip que patrocinava el mític Federico Martín Bahamontes, obligava el corresponsal que tenia a Girona a seguir-la, obligació a la qual sempre, durant totes les edicions de la Volta a l'Empordà dels anys 70, estaven subjectes els seus col·legues de l'As i El Mundo Deportivo (a Girona i a Figueres, repectivament), així com diversos redactors de Los Sitios (entre ells, Narcís Planas i Jordi Xargayó, que en el futur ocuparien alts càrrecs directius al Diari de Girona) i, a vegades, Joan Plans, un dels dos grans periodistes, especialitzats en ciclisme (l'altre era Ramon Torres, el popular «avi» Torres), amb què comptava l'ara anomenat simplement Mundo Deportivo, ja que ha perdut -no sé per què- el seu històric article El. I és més, l'agència Efe subministrava, també quotidianament, una àmplia crònica de la prova a la premsa belga, tot arribat, el 1977, a facilitar puntuals i detallades notícies de la «ronda» empordanesa als diaris de l'avui antiga URSS (de totes aquelles informacions de l'Efe, jo en puc donar fe, ja que, aleshores, treballava per a ella i era l'encarregat de fer-les), atès que hi participava la potentíssima selecció olímpica soviètica, selecció que, tal com es preveia, arrasà i, en conseqüència, s'embutxacà tots els premis, A més a més, convé ressaltar que, per raó de la immensa importància que tenia la Volta a l'Empordà entre els anys 1970 i 1980, algunes emissores de ràdio i TVE-Barcelona no dubtaven a oferir-ne moltes notícies i reportatges.

Per altra banda, cal remarcar que, en aquells temps, la prova no era pas exclusiva de l'Alt i el Baix Empordà. Amb això, vull dir que els corredors regaven amb la seva suor les carreteres de gairebé tota la «província» de Girona i, en algunes ocasions, àdhuc les del Rosselló o Catalunya Nord. I hi havia una tradicional etapa molt llarga, és a dir, la que s'iniciava a Figueres i s'acabava a Lloret de Mar, que encara es disputava al final dels anys 80, quan la Volta a l'Empordà feia mans i mànigues per mantenir una mica l'immens prestigi adquirit durant la seva època daurada. Així, el 20 de setembre del 1988, deia jo, en un article que vaig publidar al periòdic figuerenc Hora Nova, titulat «Germanor», el següent: «(...) Ja sabem que els lloretencs, pel que fa a potencial esportiu, no es poden pas comparar amb els figuerencs. Ja sabem que els de la babèl·lica localitat turística de la Costa Brava selvatana no tenen cap equip de futbol a Segona A, ni cap conjunt de bàsquet femení a la màxima categoria estatal, ni cap atleta de renom, ni... Però la bonica vila dels llorers és seu d'una extraordinària activitat esportiva i, sobretot, compta amb una enorme massa de practicants, els quals, encara que modestos, són vertaderament excel·lents, entusiastes, modèlics... Fa deu anys, pert cert -el mes de juny del 1978-, que, després d'haver jo «palpat» ben bé aquesta bella realitat, no vaig dubtar a realçar-la com cal -era de justícia fer-ho-, quan, a requeriment de les autoritats de Lloret de Mar (i per raó del meu càrrec de director del periòdic bisetmanal 9 País, editat a Figueres), vaig pronunciar el pregó de la Nit de l'Esport Lloretenc.»

I posava el punt i final a aquell article de l'Hora Nova, on parlava d'una Figueres que llavors -ben al contrari d'ara, malauradament- trepitjava molt fort en el terreny esportiu, d'aquesta manera: «L'etapa de la "ronda" empordanesa que s'acaba a Lloret de Mar és atractiva de veres. Els joves "gegants de la ruta" recorren quasi tot el litoral costabravenc, de nord a sud, passant per Sant Pere Pescador, Begur, Palamós, Platja d'Aro, Sant Feliu de Guíxols i l'encantadora Tossa de Mar, on recentment van erigir un monument al déu Posidó i la nimfa Toosa de la meva particular llegenda, inspirada en la mitologia grega, sobre l'origen de la vila. Un camí amarat d'encís, gairebé sempre vorejant les romàntiques aigües del Mare Nostrum, fins arribar al bell passeig lloretenc, lloc en què, molt afectuosament i joiosament, s'acull la Volta a l'Empordà, tot estrenyent-se, d'aquesta forma, els llaços de germanor existents entre dues localitats que professen un gran amor a l'esport».

Deu anys més tard, en vaig publicar un altre, d'article, també a les pàgines de l'Hora Nova (el 13 d'octubre del 1998, sota el títol «La fi de la Volta a l'Empordà?»), on assenyalava que, pràcticament, el cilisme amateur havia deixat d'interessar als grans diaris, motiu pel qual «les informacions de les últimes Voltes a l'Empordà tan sols han merescut l'atenció de la premsa de Girona i Figueres. I si alguna cosa n'ha sortit publicada a la de Barcelona (a l'Sport o a El Mundo Deportivo), ha estat perquè l'organització, amb l'ajut de les firmes comercials patrocinadores de la prova, ho pagava com si fos un simple anunci...».

Aquell any 1998, la Volta a l'Empordà, a causa de múltiples i insalvables dificultats, al final no pogué celebrar-se. I així, lamentablement, la prova ciclista amateur per etapes més important de l'Estat espanyol (el llibre-programa de la qual publicà, durant una colla d'edicions, un article meu a tall de presentació), acabà morint, essent esborrada del calendari de curses de la UCI (Unió Ciclista Internacional). Ah!, i, al mateix temps, també deixà d'existir la històrica entitat figuerenca -el Club Ciclista Empordanès, repeteixo-, que la creà i l'organitzà...

Emili Casademont i Comas