La Mare de Déu del Carme (la diada de la qual serà demà, dilluns 16 de juliol) se celebra, des de temps immemorials, arreu de Catalunya. I és que crec que no hi ha cap població, ja sigui gran o petita, que no tingui un carrer o una plaça -i, en ocasions, fins i tot una església- dedicada a aquesta Verge, que és especialment venerada pels mariners. I el mateix sol passar a les Illes Balears, al Rosselló i al Llenguadoc. A Tolosa de Llenguadoc, la bella ciutat del Garona (coneguda, també, com la formosa ciutat de les violetes), hi ha l'antic barri del Carme, carregat d'història.
No caldria dir que existeixen nombrosos goigs que exalcen la Mare de Déu del Carme, com els que, temps enrere, tothom cantava al petit poble gironí de Fornells de la Selva: «Pels favors, Reina sagrada,/ que hem rebut de vostres mans,/ sigueu ben aventurada,/ cantem els carmelitans». A Fornells de la Selva, precisament, abans hi havia hagut un negociant de bestiar, anomenat Franquesa, que era l'encarregat de subministrar, pels volts de la festivitat del Carme, les mules que utilitzava el senyor bisbe de Girona, en una època en què les personalitats -i, sobretot, els prelats- viatjaven en una carretel·la estirada per dues mules, animals que els seus amos canviaven molt sovint. Si, per exemple, abans les tenien grises, després les volien amb taques de color de xocolata, seguint la moda de cada moment. A Perpinyà, per cert, encara hom parla que el gran bisbe del Canigó, monsenyor de Carsalade, es passejava pels carrers de la ciutat dalt un magnífic cotxe descobert estirat per dues mules de color gris-perla, amb un reflex que anava del malva al rosat, la qual cosa donava a la figura de l'il·lustre prelat un elevadíssim to d'elegància i distinció.
A Barcelona, abans havia gaudit de molta popularitat la festa que, pel Carme, celebrava el barri del Raval. O sigui, el que ara és el carrer del Carme, que va de l'església de Betlem a la Rambla fins al Padró, al peu de la columna que sosté la imatge de santa Eulàlia, patrona de la Ciutat Comtal, castigada després per «roja-separatista» i obligada a compartir aquest patronatge amb la Mare de Déu de la Mercè. Era la primera gran fira barcelonina de l'estiu. Les noies hi anaven a comprar, a més de ventalls per combatre el calor, rams de flors o d'herbes boscanes, a fi d'oferir-los a la Mare de Déu del Carme, advocada per trobar casador, mentre fervorosament li pregaven: «Mare de Déu del Carme/ doneu-me un bon partit;/ sia pobre, sia ric,/ mentre vingui de seguit». Les fadrines barcelonines, com pot veure's, tenien pressa i no eren gaire exigents en la tria del promès...
D'altra banda, cal consignar que al Ball del Carme, organitzat al Raval, s'hi donaven cita els terribles components de dues bandes de «pinxos» rivals: els del propi barri del Raval i els de la Barceloneta. Encara, avui dia, podem veure'ls a les velles estampes i auques, amb patilles, faixa, a cos de camisa, el gec damunt l'espatlla, etcètera, tot ensenyant, amb aire de perdonavides, ganivets, punyals i algunes pistoles. Sembla, però, que tot això era motivat pel desig de presumir, ja que no se sentia a dir mai que, al Ball del Carme, algú hi prengués mal. Passava com en aquells balls dels barris baixos de París, que adquiriren molta fama gràcies a la literatura, en els quals es llogaven criminals ficticis per impressionar els badocs, quan no s'havien inventat encara els turistes. Era l'època, al Principat de Catalunya, dels «currutacos» i «letxuguinos», també dits «mosquits» i «gomosos». Sempre hi ha hagut aquests joves, partidaris d'anar vestits diferentment dels altres, que ara solen rebre el nom de «gamberros» (la paraula genuïnament catalana «trinxeraires» per designar-los s'ha ben perdut) i que, per dissort, exhibeixen un bri de criminalitat...
I tornant a aquella primera gran fira barcelonina de l'estiu, la Fira del Carme, cal remarcar que s'hi venien, al marge de flors i herbes boscanes, molts lledons i canuts fets de fusta de surera, que compraven els petits vailets i que en deien petadores, perquè posaven els lledons en un forat i, pitjant amb un pal no gaire gruixut, els feien sortir petant per l'altre. Es tractava d'una diversió inofensiva, però que, a vegades, molestava la gent que rebia el lledó al mig de la cara. Aquesta ínfima molèstia, que la persona agredida acusava amb malhumor, constituïa, precisament, la satisfacció de la mainada per haver aconseguit allò que s'havia proposat. Els lledons, quan assoleixen la plena maduresa, són bons per menjar. I, aleshores -inicis del segle passat-, se'n despatxaven a dojo per al consum familiar, malgrat la seva estranya dolçor. Una dolçor amargant, com l'ametlla que hi ha dins el pinyols de préssec. Però les àvies d'alguns pobles gironins, com Amer, Anglès, Bescanó, la Cellera, Santa Coloma de Farners, etcètera, recomanaven que les criatures no en mengessin, de lledons, ja que feien créixer els polls al seu cap, quan, en realitat, allò que feia créixer els polls al cap de les criatures era privar-los que es rentessin la «closca», perquè aquelles mateixes àvies asseguraven que l'aigua podria els cabells. És per això que els nens -i molts cops les nenes- anaven, fins que eren ja força grandets, pelats al zero. I parlant de lledoners i de lledons, no puc deixar de pensar en aquells versos que els dedicà el poeta Tomàs Garcés, els quals inspiraren a Eduard Toldrà una música deliciosa, amb el títol d'A l'ombra d'un lledoner. Per cert que als catalans sempre ens ha fet gràcia el nom que els francesos donen al lledoner (estimadíssim al Rosselló i a la Provença), car en diuen «micocoulier», que hi ha qui ho tradueix per «mico del cul»...
Les petadores del Carme, nascudes a Barcelona, passaren del Cap i Casal a diversos punts de la geografia catalana. O sigui, a diferents llocs de les terres de Tarragona, Lleida i Girona. Així, al llarg dels anys 1940, és a dir, en la immediata postguerra (època marcada per la mancança de moltes joguines), eren, a la ciutat del Ter i l'Onyar, la mar de populars. Tots els vailets en solien tenir una. O més d'una, amb els canuts i els seus corresponents petits pals, tot elaborat, per regla general, amb fusta del mateix arbre lledoner. Les petadores del Carme (anomenades també simplement petadores i que, a finals de juny, ja apareixien pels carrers i places gironins) em recorden un joc simpàtic i divertit, que jo havia practicat algunes vegades, desaparegut fa temps del tot. Simpàtic i divertit, és clar, per a tots aquells que, aleshores, tenien (o teníem, més ben dit, entre 10 i 14 anys), perquè per a les persones grans, a les quals se solien adreçar els «trets» d'aquella «arma», la cosa ja no era igual. Deien que, si el lledó disparat els tocava un ull, podien quedar bòrnies. Les petadores del Carme, però, mai no arribaren a produir aquesta desgràcia, que se sàpiga, ni cap altra...
Emili Casademont i Comas
No caldria dir que existeixen nombrosos goigs que exalcen la Mare de Déu del Carme, com els que, temps enrere, tothom cantava al petit poble gironí de Fornells de la Selva: «Pels favors, Reina sagrada,/ que hem rebut de vostres mans,/ sigueu ben aventurada,/ cantem els carmelitans». A Fornells de la Selva, precisament, abans hi havia hagut un negociant de bestiar, anomenat Franquesa, que era l'encarregat de subministrar, pels volts de la festivitat del Carme, les mules que utilitzava el senyor bisbe de Girona, en una època en què les personalitats -i, sobretot, els prelats- viatjaven en una carretel·la estirada per dues mules, animals que els seus amos canviaven molt sovint. Si, per exemple, abans les tenien grises, després les volien amb taques de color de xocolata, seguint la moda de cada moment. A Perpinyà, per cert, encara hom parla que el gran bisbe del Canigó, monsenyor de Carsalade, es passejava pels carrers de la ciutat dalt un magnífic cotxe descobert estirat per dues mules de color gris-perla, amb un reflex que anava del malva al rosat, la qual cosa donava a la figura de l'il·lustre prelat un elevadíssim to d'elegància i distinció.
A Barcelona, abans havia gaudit de molta popularitat la festa que, pel Carme, celebrava el barri del Raval. O sigui, el que ara és el carrer del Carme, que va de l'església de Betlem a la Rambla fins al Padró, al peu de la columna que sosté la imatge de santa Eulàlia, patrona de la Ciutat Comtal, castigada després per «roja-separatista» i obligada a compartir aquest patronatge amb la Mare de Déu de la Mercè. Era la primera gran fira barcelonina de l'estiu. Les noies hi anaven a comprar, a més de ventalls per combatre el calor, rams de flors o d'herbes boscanes, a fi d'oferir-los a la Mare de Déu del Carme, advocada per trobar casador, mentre fervorosament li pregaven: «Mare de Déu del Carme/ doneu-me un bon partit;/ sia pobre, sia ric,/ mentre vingui de seguit». Les fadrines barcelonines, com pot veure's, tenien pressa i no eren gaire exigents en la tria del promès...
D'altra banda, cal consignar que al Ball del Carme, organitzat al Raval, s'hi donaven cita els terribles components de dues bandes de «pinxos» rivals: els del propi barri del Raval i els de la Barceloneta. Encara, avui dia, podem veure'ls a les velles estampes i auques, amb patilles, faixa, a cos de camisa, el gec damunt l'espatlla, etcètera, tot ensenyant, amb aire de perdonavides, ganivets, punyals i algunes pistoles. Sembla, però, que tot això era motivat pel desig de presumir, ja que no se sentia a dir mai que, al Ball del Carme, algú hi prengués mal. Passava com en aquells balls dels barris baixos de París, que adquiriren molta fama gràcies a la literatura, en els quals es llogaven criminals ficticis per impressionar els badocs, quan no s'havien inventat encara els turistes. Era l'època, al Principat de Catalunya, dels «currutacos» i «letxuguinos», també dits «mosquits» i «gomosos». Sempre hi ha hagut aquests joves, partidaris d'anar vestits diferentment dels altres, que ara solen rebre el nom de «gamberros» (la paraula genuïnament catalana «trinxeraires» per designar-los s'ha ben perdut) i que, per dissort, exhibeixen un bri de criminalitat...
I tornant a aquella primera gran fira barcelonina de l'estiu, la Fira del Carme, cal remarcar que s'hi venien, al marge de flors i herbes boscanes, molts lledons i canuts fets de fusta de surera, que compraven els petits vailets i que en deien petadores, perquè posaven els lledons en un forat i, pitjant amb un pal no gaire gruixut, els feien sortir petant per l'altre. Es tractava d'una diversió inofensiva, però que, a vegades, molestava la gent que rebia el lledó al mig de la cara. Aquesta ínfima molèstia, que la persona agredida acusava amb malhumor, constituïa, precisament, la satisfacció de la mainada per haver aconseguit allò que s'havia proposat. Els lledons, quan assoleixen la plena maduresa, són bons per menjar. I, aleshores -inicis del segle passat-, se'n despatxaven a dojo per al consum familiar, malgrat la seva estranya dolçor. Una dolçor amargant, com l'ametlla que hi ha dins el pinyols de préssec. Però les àvies d'alguns pobles gironins, com Amer, Anglès, Bescanó, la Cellera, Santa Coloma de Farners, etcètera, recomanaven que les criatures no en mengessin, de lledons, ja que feien créixer els polls al seu cap, quan, en realitat, allò que feia créixer els polls al cap de les criatures era privar-los que es rentessin la «closca», perquè aquelles mateixes àvies asseguraven que l'aigua podria els cabells. És per això que els nens -i molts cops les nenes- anaven, fins que eren ja força grandets, pelats al zero. I parlant de lledoners i de lledons, no puc deixar de pensar en aquells versos que els dedicà el poeta Tomàs Garcés, els quals inspiraren a Eduard Toldrà una música deliciosa, amb el títol d'A l'ombra d'un lledoner. Per cert que als catalans sempre ens ha fet gràcia el nom que els francesos donen al lledoner (estimadíssim al Rosselló i a la Provença), car en diuen «micocoulier», que hi ha qui ho tradueix per «mico del cul»...
Les petadores del Carme, nascudes a Barcelona, passaren del Cap i Casal a diversos punts de la geografia catalana. O sigui, a diferents llocs de les terres de Tarragona, Lleida i Girona. Així, al llarg dels anys 1940, és a dir, en la immediata postguerra (època marcada per la mancança de moltes joguines), eren, a la ciutat del Ter i l'Onyar, la mar de populars. Tots els vailets en solien tenir una. O més d'una, amb els canuts i els seus corresponents petits pals, tot elaborat, per regla general, amb fusta del mateix arbre lledoner. Les petadores del Carme (anomenades també simplement petadores i que, a finals de juny, ja apareixien pels carrers i places gironins) em recorden un joc simpàtic i divertit, que jo havia practicat algunes vegades, desaparegut fa temps del tot. Simpàtic i divertit, és clar, per a tots aquells que, aleshores, tenien (o teníem, més ben dit, entre 10 i 14 anys), perquè per a les persones grans, a les quals se solien adreçar els «trets» d'aquella «arma», la cosa ja no era igual. Deien que, si el lledó disparat els tocava un ull, podien quedar bòrnies. Les petadores del Carme, però, mai no arribaren a produir aquesta desgràcia, que se sàpiga, ni cap altra...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (15-7-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada