Hi ha una llegenda molt curiosa sobre Maria Magdalena (o santa Maria Magdalena, la festivitat de la qual és, precisament, avui, diumenge 22 de juliol), que els francesos, en la seva immensa majoria, creuen que, més que un fet llegendari, és un fet del tot real. Segons aquesta llegenda, Maria Magdalena, després de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, es refugià a Egipte, fugint del perill que comportava la seva estada a Palestina, on era molt mal «guipada» per les autoritats a causa d'haver estat una seguidora destacada (alguns, que van més lluny, asseguren que era fins i tot l'esposa) de l'home que, bàsicament per motius de tipus polític, fou crucificat pels romans. I des d'Egipte, Maria Magdalena s'embarcà en un vaixell mancat de veles, rems i timó, que, navegant per la Mediterrània, els corrents l'empenyeren cap a les costes de la Baixa Provença, fent escala a diferents llocs, entre els quals figurà l'Estartit, a l'actual Costa Brava gironina, on hi havia hagut un gran temple dedicat a la deessa fenícia Astarté. Concretament, segons sant Gregori de Tours, bisbe i reputat historiador del segle VI, l'empenyeren cap a la localitat d'Aix-en-Provence, situada a quatre passes de Marsella. En aquell viatge, la Magdalena estigué acompanyada per Sara, la seva filla o serventa, Llàtzer i Josep Aritmatea, així com per les altres dues Maries -Maria Salomé i Maria Jacobea-, que, juntament amb ella, donarien nom al poble de les Santes Maries del Mar, on cada any, els dies 24 i 25 de maig, es congreguen milers de gitanos, procedents d'arreu d'Europa, per venerar santa Sara (Sara «la negra», li diuen), a la qual professen una devoció realment extraordinària.
Aquesta llegenda adquirí una gran força a partir del segle XI, bastant de temps després que el papa Gregori I «sentenciés» que Maria Magdalena era una prostituta i una pecadora penedida, segurament malinterpretant l'Evangeli de Sant Lluc, situació que es mantingué fins l'any 1969, moment en què fou anul·lada pel Vaticà, sota el mandat de Pau VI, per no estar comprovada. I aquest relat llegendari explica que Maria Magdalena, ajudada per Llàtzer, evangelitzà tota la Provença, començant per Marsella, i que visqué els seus darrers anys en una cova d'allà, on morí fent penitència pels seus pecats. A l'església provençal de Sant Màxim, que féu aixecar el rei de Sicília Carles II, encara avui dia hom pot contemplar-hi allò que molts asseguren que és el crani de Maria de Magdala (Magdala, perquè Maria Magdalena sembla que era originària de la població de Magdala, a Terra Santa), mentre que d'altres ho posen en quarantena. Amb tot, cal remarcar que hi ha un fet clar. I aquest és que la figura de la Magdalena gaudeix d'una gran presència no sols al sud de França, sinó arreu del territori del país veí, on existeixen nombrosos temples que li són dedicats, com el de Santa Maria Magdalena a Rennes-le-Château, per exemple. El pas del temps, per cert, ha deteriorat molt el frontispici d'aquesta església, però encara s'hi poden veure dos medallons que fan al·lusió a la citada llegenda. Així, en un hi ha Josep d'Aritmatea sobre una barca portant el grial, copa on recollí algunes gotes de sang de Jesucrist quan expirava a la creu, i en l'altre medalló, més ben conservat, hi ha representada l'arribada, dalt igualment d'una embarcació, de Maria Magdalena a Provença, territori on ja hi havia algunes colònies jueves. Tot això, però, no lliga en absolut amb el que diu la tradició oriental, ja que aquesta afirma que Maria de Magdala, també després de la passió, mort i resurrecció de Jesuscrist, fugí cap a Éfes, el port principal romà de l'Àsia Menor, acompanyada de la Verge Maria i sant Joan, ciutat on morí, i que, posteriorment, les seves relíquies foren portades a Constantinoble.
Santa Magdalena, segons la tradició que podríem dir-ne universal, féu penitència sota d'una balma de la Baixa Provença, ben a prop de Marsella. Però la tradició catalana, recollida pel folklorista Joan Amades al Costumari català, conta que la féu a les muntanyes de Corbera del Baix Llobregat, en un paratge conegut per Santa Magdalena, vora l'ermita de Sant Ponç, raó per la qual «la gran santa penitent va passar a Catalunya els darrers catorze anys de la seva vida, i va morir-hi», afegeix l'esmentada tradició. Ja ho diu, per cert, La cançó de santa Magdalena, que se solia cantar per la Quaresma en diversos indrets catalans, abans que Pau VI desmentís que la Magdalena havia estat prostituta i penitent. I així, ella preguntava a uns frarets que trobava anant pel carrer: «(...) -No em sabríeu dir, frarets,/ qui era el que predicava?/ -Sí, n'era el Déu Jesucrist,/ el Salvador de les ànimes./ -No em sabríeu dir, frarets,/ on el trobaria ara?/ -A casa en Simó llebrós,/ a la taula, que sopa ara.-/ Magdalena se n'hi va:/ sota la taula es posava;/ amb llàgrimes dels seus ulls/ els peus de Jesús rentava,/ i amb la seva cabellera/ els peus de Cristo eixugava./ Alça't, alça't, Magdalena,/ que ja estàs perdonada./ -Si és que perdonada en só,/ penitència em siga dada./ -Te n'hauràs d'anar set anys al desert d'una muntanya,/ menjant herbes i fonolls/ prop d'una roca arrambada.-/ Magdalena se n'hi va/ i una setena hi passava;/ passats que eren els set anys/ cap a casa se'n tornava...». Aquells set anys, però, al final es convertirien en catorze, atès que Maria Magdalena fou de nou castigada, amb set anys més, per queixar-se que les seves mans eren plenes de llagues. I la cançó acaba dient que, després d'aquells catorze anys, «Magdalena ja finava;/ els àngels li feiem llum,/ la Verge l'amortallava.»
Maria Magdalena, veneradíssima a casa nostra en d'altres temps, ja que era la patrona dels apotecaris, dels herbolaris i dels barbers, a més d'invocar-la les dones, perquè vetllés per les seves cabelleres, atès que ella n'havia lluït una que era excepcionalment llarga i formosa, Maria Magdalena, repeteixo, sempre ha estat una dona envoltada de misteri. Una dona que ha inspirat molts llibres i pel·lícules, provocadors d'apassionades discussions. Recentment, per cert, Antena-3 TV oferí al públic de l'Estat espanyol un documental titulat La tomba de Jesús, obra de James Cameron, en el qual s'informa de la possible localització de la tomba on roman sepultada tota la família de Jesús. I amb tota aquesta família, hi ha Maria de Magdala i un tal Judes, que podria ser fill seu i de Jesucrist, perquè, des de l'antiguitat, molts teòlegs i investigadors sostenen que la parella s'uní en matrimoni a les noces de Canà. En realitat, però, no se sap absolutament res de cert sobre la bella Magdalena, tot i que molts creuen que fou una figura importantíssima, tant en la vida de Jesús com en l'època inicial del cristianisme, fins al punt que, per haver estat la deixebla preferida del Mestre, impedí, en benefici propi, que sant Pere fos el primer papa de Roma, fet que, segons al·leguen, s'ha volgut -i encara es vol- ocultar...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (22-7-07)
Aquesta llegenda adquirí una gran força a partir del segle XI, bastant de temps després que el papa Gregori I «sentenciés» que Maria Magdalena era una prostituta i una pecadora penedida, segurament malinterpretant l'Evangeli de Sant Lluc, situació que es mantingué fins l'any 1969, moment en què fou anul·lada pel Vaticà, sota el mandat de Pau VI, per no estar comprovada. I aquest relat llegendari explica que Maria Magdalena, ajudada per Llàtzer, evangelitzà tota la Provença, començant per Marsella, i que visqué els seus darrers anys en una cova d'allà, on morí fent penitència pels seus pecats. A l'església provençal de Sant Màxim, que féu aixecar el rei de Sicília Carles II, encara avui dia hom pot contemplar-hi allò que molts asseguren que és el crani de Maria de Magdala (Magdala, perquè Maria Magdalena sembla que era originària de la població de Magdala, a Terra Santa), mentre que d'altres ho posen en quarantena. Amb tot, cal remarcar que hi ha un fet clar. I aquest és que la figura de la Magdalena gaudeix d'una gran presència no sols al sud de França, sinó arreu del territori del país veí, on existeixen nombrosos temples que li són dedicats, com el de Santa Maria Magdalena a Rennes-le-Château, per exemple. El pas del temps, per cert, ha deteriorat molt el frontispici d'aquesta església, però encara s'hi poden veure dos medallons que fan al·lusió a la citada llegenda. Així, en un hi ha Josep d'Aritmatea sobre una barca portant el grial, copa on recollí algunes gotes de sang de Jesucrist quan expirava a la creu, i en l'altre medalló, més ben conservat, hi ha representada l'arribada, dalt igualment d'una embarcació, de Maria Magdalena a Provença, territori on ja hi havia algunes colònies jueves. Tot això, però, no lliga en absolut amb el que diu la tradició oriental, ja que aquesta afirma que Maria de Magdala, també després de la passió, mort i resurrecció de Jesuscrist, fugí cap a Éfes, el port principal romà de l'Àsia Menor, acompanyada de la Verge Maria i sant Joan, ciutat on morí, i que, posteriorment, les seves relíquies foren portades a Constantinoble.
Santa Magdalena, segons la tradició que podríem dir-ne universal, féu penitència sota d'una balma de la Baixa Provença, ben a prop de Marsella. Però la tradició catalana, recollida pel folklorista Joan Amades al Costumari català, conta que la féu a les muntanyes de Corbera del Baix Llobregat, en un paratge conegut per Santa Magdalena, vora l'ermita de Sant Ponç, raó per la qual «la gran santa penitent va passar a Catalunya els darrers catorze anys de la seva vida, i va morir-hi», afegeix l'esmentada tradició. Ja ho diu, per cert, La cançó de santa Magdalena, que se solia cantar per la Quaresma en diversos indrets catalans, abans que Pau VI desmentís que la Magdalena havia estat prostituta i penitent. I així, ella preguntava a uns frarets que trobava anant pel carrer: «(...) -No em sabríeu dir, frarets,/ qui era el que predicava?/ -Sí, n'era el Déu Jesucrist,/ el Salvador de les ànimes./ -No em sabríeu dir, frarets,/ on el trobaria ara?/ -A casa en Simó llebrós,/ a la taula, que sopa ara.-/ Magdalena se n'hi va:/ sota la taula es posava;/ amb llàgrimes dels seus ulls/ els peus de Jesús rentava,/ i amb la seva cabellera/ els peus de Cristo eixugava./ Alça't, alça't, Magdalena,/ que ja estàs perdonada./ -Si és que perdonada en só,/ penitència em siga dada./ -Te n'hauràs d'anar set anys al desert d'una muntanya,/ menjant herbes i fonolls/ prop d'una roca arrambada.-/ Magdalena se n'hi va/ i una setena hi passava;/ passats que eren els set anys/ cap a casa se'n tornava...». Aquells set anys, però, al final es convertirien en catorze, atès que Maria Magdalena fou de nou castigada, amb set anys més, per queixar-se que les seves mans eren plenes de llagues. I la cançó acaba dient que, després d'aquells catorze anys, «Magdalena ja finava;/ els àngels li feiem llum,/ la Verge l'amortallava.»
Maria Magdalena, veneradíssima a casa nostra en d'altres temps, ja que era la patrona dels apotecaris, dels herbolaris i dels barbers, a més d'invocar-la les dones, perquè vetllés per les seves cabelleres, atès que ella n'havia lluït una que era excepcionalment llarga i formosa, Maria Magdalena, repeteixo, sempre ha estat una dona envoltada de misteri. Una dona que ha inspirat molts llibres i pel·lícules, provocadors d'apassionades discussions. Recentment, per cert, Antena-3 TV oferí al públic de l'Estat espanyol un documental titulat La tomba de Jesús, obra de James Cameron, en el qual s'informa de la possible localització de la tomba on roman sepultada tota la família de Jesús. I amb tota aquesta família, hi ha Maria de Magdala i un tal Judes, que podria ser fill seu i de Jesucrist, perquè, des de l'antiguitat, molts teòlegs i investigadors sostenen que la parella s'uní en matrimoni a les noces de Canà. En realitat, però, no se sap absolutament res de cert sobre la bella Magdalena, tot i que molts creuen que fou una figura importantíssima, tant en la vida de Jesús com en l'època inicial del cristianisme, fins al punt que, per haver estat la deixebla preferida del Mestre, impedí, en benefici propi, que sant Pere fos el primer papa de Roma, fet que, segons al·leguen, s'ha volgut -i encara es vol- ocultar...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (22-7-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada