diumenge, 27 de gener del 2008

Festes carnestolenques

El carnaval dels pobles cristians té el seu origen en les saturnals romanes. Aquelles festes commemoraven el regnat de Saturn, en què no hi havia discòrdia, distincions socials, prohibicions, etc. Un regnat, en definitiva, d'allò més feliç. Per això, durant els set dies que duraven les citades saturnals, els esclaus es convertien en amos: es feien servir per ells, es posaven les seves robes i joies... I, a més, els robaven tranquil·lament tot el que volien, ja que, en aquell curt període de temps, els tribunals no actuaven. Com tampoc no «actuaven» els senadors i els guerrers, car les reunions del Senat quedaven suspeses i les guerres es deturaven. Les saturnals romanes, que es caracterizaven per l'enorme gatzara que omplia els carrers de l'avui capital d'Itàlia, acabaven amb la destrucció d'un ninot grotesc, que era la representació de Saturn, el regnat del qual, segons els romans, fou una enyorada edat d'or, en la qual les bèsties parlaven i mantenien converses entenidores amb les persones...

Cal ressaltar, passant a casa nostra, que no s'ha trobat cap document antic català, relatiu a les festes que se celebren en els dies immediats a la Quarema, on aparegui la paraula «carnaval». En canvi, sí que ho fa la paraula «carnestoltes». I és per aquest motiu que molts rebutgen la primera, tot al·legant que és d'origen modern i forà, fet que no es pot negar que és ben cert.

L'encarregat d'encetar oficialment el Carnaval o el Carnestoltes és el dijous gras, que aquest any serà dijous que ve, dia 31 de gener, molt aviat. A les escoles és costum (abans, però, força més que ara) que la mainada, a la tarda, faci un bon berenar, en el qual es menja truita o botifarra d'ou, berenar que sol tenir lloc a l'aire lliure, és a dir, al camp -al costat d'alguna font d'aigua dolça o picant, sovint-, si el temps ho permet. I seguint la tradició, entre el dijous gras i el dilluns de Carnaval, se celebren quasi tots els actes carnestolencs de gran relleu, com el de la desfilada de la rua. És clar que, en algunes poblacions, això no passa. Són aquelles que, «sacrilègicament», solen allargar el Carnaval fins gairebé al mateix Divendres Sant. Ah!, he escrit carnestolencs -i no pas carnestoltencs-, ja que l'insigne escriptor gironí Joaquim Ruyra, a La parada, així ho fa: «(...) i, per damunt del barri carnestolenc, la Girona solemnial...». A més, també el folklorista Joan Amades sol usar, a les seves obres, carnestolenc, carnestolenca, etc., cosa que trobo bonica i encertada.

L'esbojarrament que caracteriza les festes de Carnestoltes (esbojarrament que abans era d'allò més «sonat», tant que el d'avui, al seu costat, és un autèntic zero a l'esquerra) ha conegut, en determinades èpoques, les més rigoroses censures de l'Església i les prohibicions dels governants. Així, per exemple, l'any 1658, el rei Felip IV adreçà una carta al seu lloctinent duc de Montalvo, capità general de València, manant-li que suprimís els balls de Carnaval, amb les seves corresponents disfresses (que s'encetaven, per regla general, al vespre del dijous gras), a causa dels greus desordres que originaven. I més endavant, el bisbe de Tortosa denuncià a la Cort els excessos a què donava lloc la tolerància de l'ús de les disfresses en la celebració dels balls de nit carnestolencs a les terres catalanes (a la ciutat de Barcelona, principalment), tot demanant-ne la prohibició. Avui, amb l'evolució dels costums, les festes de Carnaval tenen un caire molt diferent del d'abans. I així, pertot arreu s'han convertit en uns simples espectacles humorístics i grotescos.

A finals del segle XIX, el programa dels dimarts de Carnaval a la Ciutat Comtal (carnaval que, aleshores, vivia la seva època daurada) estava integrat per una colla d'actes la mar de «pintorescos». Al matí, en Carnestoltes -representat per un ninot o, a voltes, per algú que sabia fer molt bé el ximplet- es posava malalt, després d'haver estat tocat per un mal aire un xic fresquet, quan sortia de veure un espectacle de senyoretes «despitregades» i «desbragades», que li havien escalfat massa les orelles. Els metges el visitaven, el ben «lavativaven» i li receptaven els remeis més extravagants. Al migdia, el pacient empitjorava i, per tal que testés, hom cridava el notari. Més tard, el testament d'en Carnestoltes es feia públic davant una gran gentada, que el celebrava joiosament, atès que sempre deixava alguna cosa per a tothom: joves, vells, marits, mullers, fills i filles, sogres, gendres, nores, minyones... I, alhora, algun llegat col·lectiu, com aquest: «I també deixa per a tothom/ molta ronya que gratar./ Que si no pica avui,/ pot ser que piqui demà». A mitja tarda, en Carnestoltes, enmig d'uns fenomenals recargolaments, moria. El seu cos era exposat en públic i s'organitzava l'enterrament. Aquest acte, realitzat ja a hora fosca, constituïa una manifestació semblant a la de l'arribada del «rei de la tabola», que un any, procedent d'una estranya terra dita d'Escudella, s'aturà, després de creuar la frontera en tren per Portbou, a la capital de l'Alt Empordà, on romangué algunes hores nocturnes i presidí un ball d'allò més bèstia, tal com conto en el meu llibre, editat l'any 1997 i enguany exhaurit, titulat Carnaval, carnavalades i carnavalaires, escrit en el més pur llenguatge carnestolenc de l'època, i subtitulat «La històrica parada i fonda feta a Figueres pel rei Carnestoltes, l'any 1878, camí de Barcelona, explicada per primera vegada», llibre uns capítols del qual poden visualitzar-se a la meva pàgina d'Internet. Un enorme seguici de gent disfressada acompanyava el cotxe del difunt, que solia ser tirat per una colla d'ases escanyolits. També hi anaven, a l'enterrament, moltes dones caricaturitzades de ploraneres a mig vestir, car se suposava que la notícia de la mort d'en Carnestoltes els havia arribat trobant-se ja al llit. I, entre brams, crits i gemecs, li cantaven absoltes, tot traguejant vi del bo i del dolent: «Ja és mort en Carnestoltes,/ ja és mort l'amic millor./ Camtem-li unes absoltes,/ cantem-li una cançó». Hom procurava que l'acte de l'enterrament d'en Carnestoltes finalitzés abans de la mitjanit, ja que després començava el dimecres de Cendra, el primer dia de la Quaresma, llavors molt respectat.

Molts barcelonins, però, consideraven que el dimecres de Cendra era el darrer dia de Carnaval. I per això, a la tarda, anaven a acomiadar les festes carnestolenques al camp. Allà berenaven, tot atipant-se com a rènecs de carn de porc, i bevien vi a desdir. I, després de divertir-se com uns beneits, enterraven una sardina, que tenia un sentit eròtic, en lloc d'en Carnestoltes. Aquest costum, anomenat l'«enterrament de la sardina», s'escampà per totes les terres del Principat. I amb tanta força que, en alguns llocs, encara avui dia hi ha individus i indivídues que el solen practicar. Ah!, i, en ocasions, amb un sentit eròtic moltíssim més pujat de to que el d'abans...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (27-1-08)

diumenge, 20 de gener del 2008

El «coito» de Paco Candel


Arran de la mort de Francesc Candel, el meu inoblidable amic Paco Candel (mort que no m'agafà pas de sorpresa, ja que sabia que patia un mal que no tenia cura), s'han publicat molts articles a la premsa sobre la seva figura. «Poques persones han estat tan sincerament plorades com Candel, que va ser popularíssim no sols com a escriptor, sinó com a polític -no oblidem que va ser senador amb un nombre de vots espaterrant-, i sobretot per la seva honestedad personal», ha dit, per exemple, Isabel-Clara Simó, en un article que acaba de publicar a l'Avui, la qual, després d'exalçar les virtuts de l'autor d'Els altres catalans (que és un estudi periodístic i sociològic sobre els immigrants que influïren en les decisions finals de l'Asemblea de Catalunya del 1971), ha proposat que seria de justícia -i està segura que tothom ho aplaudiria- que es donés el nom de Francesc Candel al passeig de la barcelonina Zona Franca. Cosa que trobo encertadíssima, ja que, tal com ha ressaltat la Simó, gràcies a Paco Candel, molts d'aquells immigrants, com ell mateix (que ens arribaren a mitjan segle passat) s'integraren a Catalunya i, per altra banda, actualment hi ha un bon nombre d'independentistes que són fills i néts seus. Francesc Candel i Tortajada, recordem-ho, nasqué a Casas Altas, municipi de parla castellana del País Valencià, i visqué, de petit, en una de les barraques que hi havia a la muntanya de Montjuïc.

Allò que no ha dit la Simó, però -i crec que ningú-, és que Candel fou un destacat col·laborador de la revista Canigó. Sobretot, durant la seva llarga etapa de periodicitat mensual a Figueres, etapa que va del 1954 (any en què fou fundada per Xavier Dalfó, que també la dirigí, i que, al cap d'uns anys, esdevindria el marit de la prestigiosa escriptora i periodista valenciana), al 1971, moment en el qual la publicació passà a editar-se setmanalment i, en bona part, en català. Dos anys més tard, Canigó «emigrà» a Barcelona, amb la Isabel-Clara com a directora, on esperava convertir-se en el gran setmanari dels Països Catalans, i a la Ciutat Comtal un mal dia desaparegué. Ho féu, concretament, el 26 de març del 1983 (ara, per tant, farà tres quarts de segle), després d'haver tret al carrer el número 300. Així, Canigó, quan es parlava de la seva transformació en diari de tarda, s'acomiadava del món de la premsa, ofegat per una sèrie de circumstàncies, la principal de les quals era, sens dubte, que feia nosa a la dreta catalana. O sigui, que, allò que no aconseguí el franquisme en molts anys, ho aconseguí, en poc temps, el govern de la Generalitat, que tantíssim Canigó havia contribuït a restablir. «(...) Se'ns negà, obstinadament, la publicitat oficial, fins i tot no se'ns convocava a les rodes de premsa, les persones del partit del govern no contestaven les nostres enquestes ni acceptaven entrevistes espontànies... (...) A més, quan el govern va ser interpel·lat al Parlament per la desaparició d'un setmanari de 30 anys d'antiguitat, malgrat la política pública de protegir la premsa en català, el responsable de Cultura, senyor Max Cahner, digué que Canigó desapareixia per una enrabiada dels dirigents! Encara avui, quan ja han passat tants anys, espanten els procediments, irrita l'excusa i escandalitza la prepotència...», denunciaven Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó, en un llibre editat conjuntament pel Col·legi de Periodistes i la Diputació de Barcelona, dedicat a les aleshores ja inexistents revistes Tele/estel, Arreu, Oriflama, l'antiga Presència i Canigó.

Paco Candel -i torno a ell- fou, repeteixo, un destacat col·laborador de Canigó, com així ho testimonien les pàgines d'aquell Canigó mensual fet a la capital de l'Alt Empordà, en les quals trobem les signatures d'alguns dels més il·lustres escriptors i periodistes catalans del moment, com Manuel Brunet, Maria dels Àngels Anglada, Carles Fages de Climent, Víctor Català, Josep Pla, Àngel Marsà, Rafael Santos Torroella, Octavi Saltor, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, etcètera. I fou, també, Paco Candel qui, l'any 1970, inaugurà la llarga i horripilant llista d'expedients -com també la d'un segrest, recordo- que patí la revista. Aquell primer expedient es produí l'abril del 1970, al número 194, per un article seu, titulat «Teórica», escrit en castellà, en què s'utilitzava la paraula coito -un sinònim d'allò més inofensiu-, que resultà lesiva als ulls del censor, el qual s'agafà al fet d'ultrapassar la definició amb què fou inscrita la publicació l'any 1954. La notificació del delegat provincial, segons el matrimoni Dalfó-Simó, deia així: «Que en el número 194 de la revista Canigó cabe apreciar un cambio sustancial con respecto al fin y objeto de su inscripción en el Registro. (...) Que en el caso que se contempla, no solamente por lo consignado en los considerandos anteriores, sino de una simple lectura del trabajo titulado "Teórica" se deduce que la revista ha llevado a cabo un acto que significa y representa un cambio en el objeto que fue motivo de la inscripción y cuya mutación no se ha hecho dentro del plazo de un mes...». Després de tanta floritura, que arribà a omplir mitja dotzena de lletra atapeïda, es multà Canigó amb 2.000 pessetes. I en Dalfó i la Isabel comentaven en el llibre esmentat que «Candel podia estar content d'haver escrit un article que forçava l'Administració a posar-se les ulleres més fines...».

Posteriorment, vingué l'any 1972, que fou fatídic per a la revista, tot i que es procurava no cometre cap «pecat mortal» en els seus textos, exercint la humiliant autocensura. Així, només en el número 243, del 17 de maig, la censura hi trobà cinc articles delictius, «que, por su contenido y temática no se ajustan al objeto libremente elegido (això de "libremente elegido", ho deien els censors) inscrito en el Registro de Empresas Periodísticas, consistente en resaltar el interés cultural, artístico y turístico de Figueras». Fou aquella una època dolorosa per a la gent de Canigó (setmanari, encara editat a la capital de la comarca de l'Alt Empordà, que ja era d'informació general, i gent entre la qual jo figurava com a redactor), atès que, en realitat, allò que molestava el règim franquista era la llengua catalana, en què ja sortien publicats molts escrits, i el contingut de determinats temes que s'hi tractaven...

Mirant tot això avui, després de molt de temps d'haver succeït, fa certa gràcia. Sobretot, en fa aquell coito de Paco Candel. Encara, pocs anys abans que aquest extraordinari escriptor, polític i home de bé rebés la visita de la Parca, ell i jo, en un sopar on coincidírem, celebrat al poble altempordanès de la Vajol (un sopar organitzat pel recordat marxant d'art figuerenc Ismael Planells, al qual també assistiren Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó) ho comentàvem rient, però fent vots perquè un fet antidemocràtic tan escandalosament ridícul com aquell no torni a passar mai més...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (20-1-08)

diumenge, 13 de gener del 2008

Jaume I, entre la història i la llegenda


Només cal fer una simple ullada a Les cent millors llegendes populars, obra de Joan Amades, per adonar-nos que el rei Jaume I és un personatge envoltat de moltíssima llegenda, començant per la seva naixença, esdevinguda a la ciutat de Montpeller el 12 de febrer d'ara farà 800 anys (després d'haver estat engendrat nou mesos abans pels seus pares, Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, de forma curiosíssima), i acabant per la seva mort, ocorreguda a València el 27 de juliol del 1276, camí del monestir de Poblet, on és enterrat. En aquest interessant llibre de l'il·lustre folklorista, editat per la Biblioteca Selecta (Barcelona, 1953), hi ha un munt de llegendes, totes amb fonament històric, sobre el gran monarca, com «El naixement del rei Jaume», «El bateig del rei Jaume», «La vinguda del rei Jaume a Catalunya», «L'adolescència del rei», «El cavaller sant Jordi i l'ajut a la conquesta de València» i un llarg etcètera, narracions que finalitzen amb «La mort del rei Jaume».

Pel que fa a la concepció i el naixement del rei Jaume I, la llegenda explica que els seus pares, que vivien a Montpeller, estaven separats, ja que Pere el Catòlic sentia simpatia per totes les dones menys per la seva. «Per aquesta manera tan especial de viure -relata Joan Amades-, el rei Pere no tenia fills i el poble es dolia d'aquest fet, atès que temia que, a la seva mort, es quedaria el regne sense successió i que el cas donaria lloc a un gran conflicte». Així les coses, alguns ciutadans l'anaren a veure i, amb cert misteri, li contaren que una gran dama, casada, tindria un goig immens de poder passar una estona amb ell, però amb la condició que l'«entrevista» havia de tenir lloc a les fosques, car l'al·ludida dama (que, en realitat, era la pròpia dona del monarca, que es prestà al joc) volia que s'ignorés la seva identitat, i Pere el Catòlic, molt amic d'aventures amoroses, acceptà la proposta. I, quan apenes el fet s'acabà de consumar, aparegué a la cambra del «pecat» un grup de gent, amb torxes enceses, el més vell del qual digué al rei: «Senyor, perdoneu si us hem vingut a interrompre en un moment tan íntim. Nosaltres som el vostre poble, que es dol que vós i la vostra esposa no tingueu un fill que pugui heretar el vostre regne després de la vostra mort. (...) Sapigueu que si teniu un fill serà vostre i que nosaltres, persones de tots els estaments, hem vingut ací per donar fe que el fill que pugui néixer de la vostra esposa és fill vostre i hereu de la corona de Catalunya. Si us hem ofès, perdoneu-nos, que ho hem fet pel bé del vostre regne», diu Amades, tot afegint que el rei Pere ho donà tot per ben fet i perdonà els seus súbdits, els quals, «animats de bon intent», li havien preparat aquella aventura. I així nasqué, ple de misteriosos signes i enmig d'una intensa claror -diuen-, el rei Jaume I, que seria anomenat, en el futur, el Conqueridor.

Fins fa pocs anys, per cert, de la ciutat de Montpeller sortia encara, la nit que feia temps de la facècia, una cavalcada que figurava la comitiva que anà a sorprendre el rei Pere el Catòlic. Aquesta història consta en el Llibre dels feits, escrit o dictat en català, segons diuen, pel seu mateix fill.

I de la «fabricació» i de la naixença del monarca Jaume I, passem a la llegenda de la seva mort, deixant de banda totes les altres -que també són molt «sucoses»-, explicada igualment per Joan Amades, que la recollí: «Quan va morir el rei En Jaume, el diable es volia emportar la seva ànima, puix que deia que en vida havia pecat molt. Tot seguit va baixar del cel l'arcàngel sant Miquel, proveït de les seves balances, amb què pesa les ànimes, i seguit d'un gran estol d'àngels. L'arcàngel va sostenir, ell en persona, les balances. Els diables no paraven de posar, damunt d'un dels plats, pecats i més pecats, que, segons deien, havia comès el gran rei. Els àngels van portar només una pedra i una fusta de cada una de les moltes esglésies que el rei havia fet aixecar en les moltes ciutats, viles i pobles reconquerits als moros, i el plat dels àngels va pesar mil vegades més que el dels diables, els quals se'n van haver de tornar a l'infern amb la cua entre cames, mentre que l'ànima del gran rei, acompanyada per milers i milers d'àngels, que havien vetllat per ell, pujava triomfant al cel, semblantment a com s'havia passejat el seu exèrcit triomfant per la Terra».

Sobre això, cal remarcar que consta que Jaume I el Conqueridor fou un gran imitador del seu pare, Pere el Catòlic, pel que respecta a les dones. Totes li agradaven, llevat de les moltes que arribà a tenir legalment, raó per la qual gaudí del favor de nombroses amants. No és d'estranyar, doncs, que el poble «engiponés» una llegenda, on es «pinta» el rei Jaume com un autèntic calavera...

Joan Amades, però, per diverses raons (entre les quals, cal citar el fet que el seu llibre fos editat en una època fortament marcada per la censura), no recull a Les cent millors llegendes populars aquella famosa llegenda que relaciona Jaume I el Conqueridor amb el rei moro de Mallorca, que lluitava aferrissadament perquè l'exèrcit del fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, conquerís l'illa, llegenda que donà a conèixer l'eximi poeta i dramaturg Frederic Soler, conegut també com a Serafí Pitarra. Es tracta d'«un drama històric», segons el seu autor, desenvolupat al palau reial de Barcelona, que comença així: «Com us deia, Fontanelles,/ lo rei està molt fotut;/ lo qui guia ens ha sigut/ és ja manso sense esquelles./ Ja no podrà dur més/ lo casco ni la cuirassa;/ la sort, amb això que ens passa,/ ens ha fotut un bon revés.» Pel seu caràcter d'un excessiu mal gust, mai aquesta obra (que narra com el rei Jaume sodomitzà el rei moro, un cop l'hagué derrotat, i que allò tingué conseqüències funestes per a la seva salut i la de les dones amb les quals després féu l'amor), no es pogué representar en cap teatre (ni en temps de la permissiva Segona República), fins l'any 1978, amb la recuperació de la democràcia, gràcies a un grup d'actors i actrius afeccionats de Palafrugell. I, poc temps més tard, un quadre d'actors i actrius professionals l'escenificà a Barcelona, amb més pena que glòria, atès que, al costat d'allò ja força pujat de to -d'un to verdós i àdhuc pornogràfic- que començava a veure's en espectacles teatrals, periòdics, etc., la peça bruta Don Jaume el Conqueridor no escandalitzava a ningú. És més, tothom la trobava ridícula. I a partir de llavors, la censuradíssima obra pitarriana, que molta gent havia recitat de memòria, posant-hi sempre més pa que formatge, ja no s'ha representat mai més en públic.

En resum, és indubtable que, tal com molts estudiosos han assenyalat, la vida del gran rei Jaume I, el 800 aniversari de la naixença del qual ara, d'aquí a un mes, commemorarem, cal situar-la entre la història i la llegenda...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (13-1-08)

diumenge, 6 de gener del 2008

Els evangelis apòcrifs


Etimològicament, la paraula «apòcrif», que procedeix del grec, significa «cosa amagada o oculta». Entre els cristians primitius, amb aquest nom es designaven uns escrits presentats com a sagrats, fets, en la seva majoria, entre els segles II i IV. Aquests evangelis apòcrifs mai no han estat condemnats per l'Església catòlica, malgrat que n'hi ha algun que exhibeix un accentuadíssim caràcter herètic, i diversos grans sants, com sant Agustí, han dit que s'hi pot trobar quelcom de veritat. D'altres, en canvi, han opinat que no tenen res d'aprofitable. De qualsevol manera, cal destacar que els evangelis apòcrifs han inspirat moltes manifestacions de l'art cristià, tot i haver merescut el menyspreu per part de nombrosos teòlegs, sense tenir aquests en consideració que, gràcies als al·ludits llibres, podem saber com creien en Jesús els cristians d'unes èpoques força llunyanes.

Des del primer moment, els evangèlics apòcrifs (el Protoevangeli de Santiago, l'Evangeli del Pseudo Mateu, el de la Nativitat de Maria, el de la Infantesa de Jesús i un llarguíssim etcètera) tingueren més difusió a Orient que no pas a Occident, tot perdent, després del Concili de Trento (acabat l'any 1563), la seva vigència i vigor. Això no obstant, convé remarcar que l'Església, tant l'oriental com l'occidental, ha acollit, en la seva litúrgia, diferents festivitats, com les de Joaquim i Anna, pares de la Verge, i la de la Presentació de la Verge Nena, que provenen d'ells, a part que innombrables obres d'art de la iconografia catòlica, inclosos alguns frescos i quadres de Santa Maria la Major de Roma, reflecteixen escenes extretes dels textos apòcrifs. Per aquesta via, per cert, ha arribat a nosaltres la naixença de Jesús en una cova, juntament amb el bou i la mula, cosa que Benet XVI, gran estudiós de la figura de Jesucrist, ara, davant la sorpresa general, no admet, basant-se en una reinterpretació que ha fet d'un passatge de l'Evangeli de Sant Lluc -evangeli canònic-, segons la qual Jesús no nasqué pas en cap cova (i menys en una de Betlem), sinó al taller de fusteria que sant Josep tenia a Natzaret. Per això, en el pessebre que s'inaugurà la vigília del proppassat 25 de desembre al Vaticà -i per decisió del Papa alemany-, hi mancaven els pastors i el bou i la mula. I també ha arribat a nosaltres per la via dels evangèlics apòcrifs d'altres històries (aquestes no qüestionades, almenys de moment), com la dels lladres Dimas, el bo, i Gestes, el dolent, per exemple, així com el nom del soldat romà -Longinos-, que travessà amb una llança el costat de Jesucrist a la creu, etcètera, etcètera.

D'altra banda, no deixa de ser curiós el fet que, en els evangelis canònics (els de Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan, els únics reconeguts per l'Església), no hi hagi res en absolut dels antecedents familiars de Maria i de Josep. En canvi, sí que això es troba a la literatura apòcrifa i, a més, de forma molt àmplia i detallada. Així, segons aquesta, els pares de la Verge Maria, Joaquim i Anna, gaudien d'una bona posició social, però eren vells i tothom se'ls mirava de mal ull perquè no tenien descendència, malgrat haver-ho demanat amb insistència a Déu, fins que, un bon dia, un àngel del Senyor es presentà a Anna i li digué: «Anna, Anna, el Senyor ha escoltat el teu prec; concebràs, donaràs a llum i arreu del món es parlarà de la teva filla». Això és el que es diu, concretament, al Protoevangeli de Santiago, que data del segle II, protoevangeli que afegeix que els pares de Maria, per tal d'agrair el favor rebut de Déu, portaren la nena al temple de Jerusalem perquè visqués com les «verges del temple». I allà fou, segons el mateix text apòcrif, on transcorregué la infantesa de Maria, des dels tres anys fins als dotze. Un cop complerta aquesta edat, els sacerdots acordaren que era el moment de buscar-li un home per tal que la guardés, atès que ella mateixa, obrant amb total llibertat, havia decidit ser verge i consagrar la seva vida al Senyor. Així les coses, conta el Pseudo Mateu que els sacerdots convocaren els joves i vidus de Judea al temple, proveïts individualment d'una vara, i que, entre els que es presentaren a la cita, no hi faltà l'ancià Josep, que «deixà la seva destral», assenyala el Protoevangeli de Santiago (volent dir amb això que era fuster d'ofici, encara que no gaire destre, pel que explica l'Evangeli àrab de la Infantesa), com així ha passat a la tradició, i no pas com un simple artesà, que és el que consignen els evangèlics canònics. I continuant amb la narració dels evangelis apòcrifs, aquests narren que, un cop es trobaren tots aquells homes reunits, el summe sacerdot els demanà que li lliuressin les vares que duien, retirant-se amb elles a l'interior del temple, i que, quan en sortí i les tornà als seus propietaris, de la vara del vell Josep sortí un colom, cosa que serví per indicar, segons el Protoevangeli de Santiago, qui havia de ser l'espòs de la Verge. Cal advertir, però, que d'altres textos apòcrifs parlen que aquest prodigi no residí pas en el fet que sortís un colom de l'extrem d'aquella vara, sinó en el fet que aquella vara florís, incorporant-se la figura de sant Josep, d'aquesta última manera, a la iconografia cristiana.

Per altra banda, convé remarcar que alguns evangelis apòcrifs assenyalen que, durant el part, Maria fou assistida per un parell de llevadores i que una d'elles posà en dubte la seva virginitat, dubte que es dissipà en examinar-la, car la seva mà dreta quedà completament paralitzada i seca. Salomé, que aquest era el nom de la llevadora incrèdula, demanà, aleshores, que Déu la perdonés per haver pecat. I, tot seguit, baixà del cel un àngel, que li digué: «Salomé, Salomé, el Senyor t'ha escoltat. Acosta la teva mà al Nen, agafa'l, i hi haurà per a tu alegria i goig». I així ho féu ella, sempre d'acord amb el que narren diferents textos apòcrifs, els quals relaten que aquest fou el primer miracle obrat per Jesús.

Ah!, m'oblidava dels famosos i, alhora, misteriosos Tres Reis Mags. Els monarques orientals, Melcior, Gaspar i Baltasar, foren acceptats molt tardanament per l'Església catòlica, procedents també dels evangèlics apòcrifs. Aquesta és una història tota estranyota, ja que, si els Tres Reis són tan rics i poderosos com diuen, costa de comprendre que, per a uns nens, siguin la mar d'esplèndids, mentre que, per a d'altres, tan rancis. Crec que el meu recordat amic i eximi poeta Carles Fages de Climent estigué desencertat en dir, en el seu magnífic Poema dels Tres Reis, allò d'«aquesta nit han passat i els somnis dels infants han granat». Fages, lògicament, havia d'haver dit, per ser fidel a la realitat, que «els somnis d'alguns infants han granat», tal com, per dissort, corroboren, amb llàgrimes als ulls -el matí del dia 6 de gener-, molts pobres infants. O molts infants pobres...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (6-1-08)