diumenge, 13 de gener de 2008

Jaume I, entre la història i la llegenda


Només cal fer una simple ullada a Les cent millors llegendes populars, obra de Joan Amades, per adonar-nos que el rei Jaume I és un personatge envoltat de moltíssima llegenda, començant per la seva naixença, esdevinguda a la ciutat de Montpeller el 12 de febrer d'ara farà 800 anys (després d'haver estat engendrat nou mesos abans pels seus pares, Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, de forma curiosíssima), i acabant per la seva mort, ocorreguda a València el 27 de juliol del 1276, camí del monestir de Poblet, on és enterrat. En aquest interessant llibre de l'il·lustre folklorista, editat per la Biblioteca Selecta (Barcelona, 1953), hi ha un munt de llegendes, totes amb fonament històric, sobre el gran monarca, com «El naixement del rei Jaume», «El bateig del rei Jaume», «La vinguda del rei Jaume a Catalunya», «L'adolescència del rei», «El cavaller sant Jordi i l'ajut a la conquesta de València» i un llarg etcètera, narracions que finalitzen amb «La mort del rei Jaume».

Pel que fa a la concepció i el naixement del rei Jaume I, la llegenda explica que els seus pares, que vivien a Montpeller, estaven separats, ja que Pere el Catòlic sentia simpatia per totes les dones menys per la seva. «Per aquesta manera tan especial de viure -relata Joan Amades-, el rei Pere no tenia fills i el poble es dolia d'aquest fet, atès que temia que, a la seva mort, es quedaria el regne sense successió i que el cas donaria lloc a un gran conflicte». Així les coses, alguns ciutadans l'anaren a veure i, amb cert misteri, li contaren que una gran dama, casada, tindria un goig immens de poder passar una estona amb ell, però amb la condició que l'«entrevista» havia de tenir lloc a les fosques, car l'al·ludida dama (que, en realitat, era la pròpia dona del monarca, que es prestà al joc) volia que s'ignorés la seva identitat, i Pere el Catòlic, molt amic d'aventures amoroses, acceptà la proposta. I, quan apenes el fet s'acabà de consumar, aparegué a la cambra del «pecat» un grup de gent, amb torxes enceses, el més vell del qual digué al rei: «Senyor, perdoneu si us hem vingut a interrompre en un moment tan íntim. Nosaltres som el vostre poble, que es dol que vós i la vostra esposa no tingueu un fill que pugui heretar el vostre regne després de la vostra mort. (...) Sapigueu que si teniu un fill serà vostre i que nosaltres, persones de tots els estaments, hem vingut ací per donar fe que el fill que pugui néixer de la vostra esposa és fill vostre i hereu de la corona de Catalunya. Si us hem ofès, perdoneu-nos, que ho hem fet pel bé del vostre regne», diu Amades, tot afegint que el rei Pere ho donà tot per ben fet i perdonà els seus súbdits, els quals, «animats de bon intent», li havien preparat aquella aventura. I així nasqué, ple de misteriosos signes i enmig d'una intensa claror -diuen-, el rei Jaume I, que seria anomenat, en el futur, el Conqueridor.

Fins fa pocs anys, per cert, de la ciutat de Montpeller sortia encara, la nit que feia temps de la facècia, una cavalcada que figurava la comitiva que anà a sorprendre el rei Pere el Catòlic. Aquesta història consta en el Llibre dels feits, escrit o dictat en català, segons diuen, pel seu mateix fill.

I de la «fabricació» i de la naixença del monarca Jaume I, passem a la llegenda de la seva mort, deixant de banda totes les altres -que també són molt «sucoses»-, explicada igualment per Joan Amades, que la recollí: «Quan va morir el rei En Jaume, el diable es volia emportar la seva ànima, puix que deia que en vida havia pecat molt. Tot seguit va baixar del cel l'arcàngel sant Miquel, proveït de les seves balances, amb què pesa les ànimes, i seguit d'un gran estol d'àngels. L'arcàngel va sostenir, ell en persona, les balances. Els diables no paraven de posar, damunt d'un dels plats, pecats i més pecats, que, segons deien, havia comès el gran rei. Els àngels van portar només una pedra i una fusta de cada una de les moltes esglésies que el rei havia fet aixecar en les moltes ciutats, viles i pobles reconquerits als moros, i el plat dels àngels va pesar mil vegades més que el dels diables, els quals se'n van haver de tornar a l'infern amb la cua entre cames, mentre que l'ànima del gran rei, acompanyada per milers i milers d'àngels, que havien vetllat per ell, pujava triomfant al cel, semblantment a com s'havia passejat el seu exèrcit triomfant per la Terra».

Sobre això, cal remarcar que consta que Jaume I el Conqueridor fou un gran imitador del seu pare, Pere el Catòlic, pel que respecta a les dones. Totes li agradaven, llevat de les moltes que arribà a tenir legalment, raó per la qual gaudí del favor de nombroses amants. No és d'estranyar, doncs, que el poble «engiponés» una llegenda, on es «pinta» el rei Jaume com un autèntic calavera...

Joan Amades, però, per diverses raons (entre les quals, cal citar el fet que el seu llibre fos editat en una època fortament marcada per la censura), no recull a Les cent millors llegendes populars aquella famosa llegenda que relaciona Jaume I el Conqueridor amb el rei moro de Mallorca, que lluitava aferrissadament perquè l'exèrcit del fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, conquerís l'illa, llegenda que donà a conèixer l'eximi poeta i dramaturg Frederic Soler, conegut també com a Serafí Pitarra. Es tracta d'«un drama històric», segons el seu autor, desenvolupat al palau reial de Barcelona, que comença així: «Com us deia, Fontanelles,/ lo rei està molt fotut;/ lo qui guia ens ha sigut/ és ja manso sense esquelles./ Ja no podrà dur més/ lo casco ni la cuirassa;/ la sort, amb això que ens passa,/ ens ha fotut un bon revés.» Pel seu caràcter d'un excessiu mal gust, mai aquesta obra (que narra com el rei Jaume sodomitzà el rei moro, un cop l'hagué derrotat, i que allò tingué conseqüències funestes per a la seva salut i la de les dones amb les quals després féu l'amor), no es pogué representar en cap teatre (ni en temps de la permissiva Segona República), fins l'any 1978, amb la recuperació de la democràcia, gràcies a un grup d'actors i actrius afeccionats de Palafrugell. I, poc temps més tard, un quadre d'actors i actrius professionals l'escenificà a Barcelona, amb més pena que glòria, atès que, al costat d'allò ja força pujat de to -d'un to verdós i àdhuc pornogràfic- que començava a veure's en espectacles teatrals, periòdics, etc., la peça bruta Don Jaume el Conqueridor no escandalitzava a ningú. És més, tothom la trobava ridícula. I a partir de llavors, la censuradíssima obra pitarriana, que molta gent havia recitat de memòria, posant-hi sempre més pa que formatge, ja no s'ha representat mai més en públic.

En resum, és indubtable que, tal com molts estudiosos han assenyalat, la vida del gran rei Jaume I, el 800 aniversari de la naixença del qual ara, d'aquí a un mes, commemorarem, cal situar-la entre la història i la llegenda...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (13-1-08)