diumenge, 6 de gener del 2008

Els evangelis apòcrifs


Etimològicament, la paraula «apòcrif», que procedeix del grec, significa «cosa amagada o oculta». Entre els cristians primitius, amb aquest nom es designaven uns escrits presentats com a sagrats, fets, en la seva majoria, entre els segles II i IV. Aquests evangelis apòcrifs mai no han estat condemnats per l'Església catòlica, malgrat que n'hi ha algun que exhibeix un accentuadíssim caràcter herètic, i diversos grans sants, com sant Agustí, han dit que s'hi pot trobar quelcom de veritat. D'altres, en canvi, han opinat que no tenen res d'aprofitable. De qualsevol manera, cal destacar que els evangelis apòcrifs han inspirat moltes manifestacions de l'art cristià, tot i haver merescut el menyspreu per part de nombrosos teòlegs, sense tenir aquests en consideració que, gràcies als al·ludits llibres, podem saber com creien en Jesús els cristians d'unes èpoques força llunyanes.

Des del primer moment, els evangèlics apòcrifs (el Protoevangeli de Santiago, l'Evangeli del Pseudo Mateu, el de la Nativitat de Maria, el de la Infantesa de Jesús i un llarguíssim etcètera) tingueren més difusió a Orient que no pas a Occident, tot perdent, després del Concili de Trento (acabat l'any 1563), la seva vigència i vigor. Això no obstant, convé remarcar que l'Església, tant l'oriental com l'occidental, ha acollit, en la seva litúrgia, diferents festivitats, com les de Joaquim i Anna, pares de la Verge, i la de la Presentació de la Verge Nena, que provenen d'ells, a part que innombrables obres d'art de la iconografia catòlica, inclosos alguns frescos i quadres de Santa Maria la Major de Roma, reflecteixen escenes extretes dels textos apòcrifs. Per aquesta via, per cert, ha arribat a nosaltres la naixença de Jesús en una cova, juntament amb el bou i la mula, cosa que Benet XVI, gran estudiós de la figura de Jesucrist, ara, davant la sorpresa general, no admet, basant-se en una reinterpretació que ha fet d'un passatge de l'Evangeli de Sant Lluc -evangeli canònic-, segons la qual Jesús no nasqué pas en cap cova (i menys en una de Betlem), sinó al taller de fusteria que sant Josep tenia a Natzaret. Per això, en el pessebre que s'inaugurà la vigília del proppassat 25 de desembre al Vaticà -i per decisió del Papa alemany-, hi mancaven els pastors i el bou i la mula. I també ha arribat a nosaltres per la via dels evangèlics apòcrifs d'altres històries (aquestes no qüestionades, almenys de moment), com la dels lladres Dimas, el bo, i Gestes, el dolent, per exemple, així com el nom del soldat romà -Longinos-, que travessà amb una llança el costat de Jesucrist a la creu, etcètera, etcètera.

D'altra banda, no deixa de ser curiós el fet que, en els evangelis canònics (els de Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan, els únics reconeguts per l'Església), no hi hagi res en absolut dels antecedents familiars de Maria i de Josep. En canvi, sí que això es troba a la literatura apòcrifa i, a més, de forma molt àmplia i detallada. Així, segons aquesta, els pares de la Verge Maria, Joaquim i Anna, gaudien d'una bona posició social, però eren vells i tothom se'ls mirava de mal ull perquè no tenien descendència, malgrat haver-ho demanat amb insistència a Déu, fins que, un bon dia, un àngel del Senyor es presentà a Anna i li digué: «Anna, Anna, el Senyor ha escoltat el teu prec; concebràs, donaràs a llum i arreu del món es parlarà de la teva filla». Això és el que es diu, concretament, al Protoevangeli de Santiago, que data del segle II, protoevangeli que afegeix que els pares de Maria, per tal d'agrair el favor rebut de Déu, portaren la nena al temple de Jerusalem perquè visqués com les «verges del temple». I allà fou, segons el mateix text apòcrif, on transcorregué la infantesa de Maria, des dels tres anys fins als dotze. Un cop complerta aquesta edat, els sacerdots acordaren que era el moment de buscar-li un home per tal que la guardés, atès que ella mateixa, obrant amb total llibertat, havia decidit ser verge i consagrar la seva vida al Senyor. Així les coses, conta el Pseudo Mateu que els sacerdots convocaren els joves i vidus de Judea al temple, proveïts individualment d'una vara, i que, entre els que es presentaren a la cita, no hi faltà l'ancià Josep, que «deixà la seva destral», assenyala el Protoevangeli de Santiago (volent dir amb això que era fuster d'ofici, encara que no gaire destre, pel que explica l'Evangeli àrab de la Infantesa), com així ha passat a la tradició, i no pas com un simple artesà, que és el que consignen els evangèlics canònics. I continuant amb la narració dels evangelis apòcrifs, aquests narren que, un cop es trobaren tots aquells homes reunits, el summe sacerdot els demanà que li lliuressin les vares que duien, retirant-se amb elles a l'interior del temple, i que, quan en sortí i les tornà als seus propietaris, de la vara del vell Josep sortí un colom, cosa que serví per indicar, segons el Protoevangeli de Santiago, qui havia de ser l'espòs de la Verge. Cal advertir, però, que d'altres textos apòcrifs parlen que aquest prodigi no residí pas en el fet que sortís un colom de l'extrem d'aquella vara, sinó en el fet que aquella vara florís, incorporant-se la figura de sant Josep, d'aquesta última manera, a la iconografia cristiana.

Per altra banda, convé remarcar que alguns evangelis apòcrifs assenyalen que, durant el part, Maria fou assistida per un parell de llevadores i que una d'elles posà en dubte la seva virginitat, dubte que es dissipà en examinar-la, car la seva mà dreta quedà completament paralitzada i seca. Salomé, que aquest era el nom de la llevadora incrèdula, demanà, aleshores, que Déu la perdonés per haver pecat. I, tot seguit, baixà del cel un àngel, que li digué: «Salomé, Salomé, el Senyor t'ha escoltat. Acosta la teva mà al Nen, agafa'l, i hi haurà per a tu alegria i goig». I així ho féu ella, sempre d'acord amb el que narren diferents textos apòcrifs, els quals relaten que aquest fou el primer miracle obrat per Jesús.

Ah!, m'oblidava dels famosos i, alhora, misteriosos Tres Reis Mags. Els monarques orientals, Melcior, Gaspar i Baltasar, foren acceptats molt tardanament per l'Església catòlica, procedents també dels evangèlics apòcrifs. Aquesta és una història tota estranyota, ja que, si els Tres Reis són tan rics i poderosos com diuen, costa de comprendre que, per a uns nens, siguin la mar d'esplèndids, mentre que, per a d'altres, tan rancis. Crec que el meu recordat amic i eximi poeta Carles Fages de Climent estigué desencertat en dir, en el seu magnífic Poema dels Tres Reis, allò d'«aquesta nit han passat i els somnis dels infants han granat». Fages, lògicament, havia d'haver dit, per ser fidel a la realitat, que «els somnis d'alguns infants han granat», tal com, per dissort, corroboren, amb llàgrimes als ulls -el matí del dia 6 de gener-, molts pobres infants. O molts infants pobres...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (6-1-08)