diumenge, 30 de desembre de 2007

El pessebre, en camí d'un gran canvi


De pessebres nadalencs, se'n solen fer de dos tipus: un de pretensions artístiques i arqueològiques, amb paisatges, construccions i gent de la Judea de fa dos mil·lennis, i un altre, força més senzill, que representa un Nadal ambientat a Catalunya, on es fa viure el Diví Infant en el nostre temps, d'acord amb el criteri, comú entre el poble, que Jesús neix cada any i pertot arreu.

En aquests últims pessebres, que són els més nombrosos, hi ha algunes escenes indispensables. La principal és la coveta, dins la qual es troba l'Infant en un bressolet; a la seva vora, la Mare de Déu, gairebé sempre asseguda; i a l'altre costat, sant Josep, amb la vara florida i dret, sense oblidar el bou i la mula, ajaguts, un a cada banda del bressolet, en actitud de voler escalfar el Diví Nadó. I fora de la cova, i fent camí cap a aquesta, hi ha tot un estol de pastors que van a adorar el Nen Jesús, carregats amb ofrenes, igual que els Tres Reis d'Orient, aquests ricament vestis, com els reis del joc de naips, dels quals segurament han estat copiats. Tots s'adrecen, guiats per l'estel, vers l'establia. I en un racó, hi trobem l'àngel, penjat dalt d'un arbre, que anuncia la fausta nova del naixement de Jesús, com també, en un altre racó, el caganer, car l'home que caga no pot estar absent del clàssic pessebre català.

I, a part de les citades escenes indispensables, formen el conjunt d'aquests pessebres molts altres elements i personatges. És a dir, el pont, que travessa un riu fet amb vidre, amb paper argentat o, fins i tot, amb aigua; al peu del riu, un pescador que pesca un peixet i, al seu costat, una dona que renta la roba... Més enllà, hi ha un molí de tipus llatí; ací i allà, casones ben semblants a les nostres masies de tradició romana, davant les quals s'aixequen pallers, etc. I tot aquest panorama està poblat per una munió de gent que feineja ardidament: l'home que llaura, el que porta un feix de llenya al coll, la doneta que tira gra a les gallines, la vella que fila asseguda al peu de la masia, el caçador amb una escopeta ben lluent, l'ase carregat a desdir de llenya, un pagès que cava la terra; la dona que ve de la font amb els càntirs plens d'aigua, el que dalla i el que sega (tot i que, per Nadal, el blat a penes si es nat...!), etcètera.

Recordo que jo, quan era petit, una de les coses que més m'enocionaven del Nadal era, precisament, el pessebre. Pocs dies abans d'arribar la data del 25 de desembre, quan ja havien començat les vacances escolars, agafava el cistell i anava als boscos de Palau-sacosta (avui la majoria lamentablement desapareguts a causa de l'annexió d'aquest municipi, als anys 60 del segle passat, a la ciutat de Girona) a cercar molsa, esparreguera, branquetes de pi, de bruc... i també uns bons rams de gallerans florits (aleshores, pel que fa a respectar determinades plantes boscanes, no hi havia les prohibicions d'ara), que feien autèntic goig. I no era pas jo l'únic vailet que ho feia, ja que també obraven de la mateixa manera molts dels meus companys d'escola, acompanyats tots quasi sempre pels nostres pares, els quals gaudien, com nosaltres, de la joia de fer el pessebre. I quin enrenou hi havia a l'hora de construir-lo...! Quin remenament de taules, de cadires, de suro...! L'estable, tot primer, el posàvem a la dreta, al fons; però a la dreta després veiem que no hi quedava prou bé i el canviàvem de lloc. De la cuina, la mare ens portava una mica de farina, per tal de simular la neu de les muntanyes; el pare feia d'electricista i col·locava una petita bombeta dintre l'establia... Quina alegria i quina emoció, valgan's Déu...! I quan faltava poc perquè el «cu-cut» de casa toqués les dotze campanades del dia 25 de desembre (calia fer-ho en aquell moment i no pas al punt de la mitjanit, a fi de no arribar tard a la Missa del Gall), tots anàvem a situar-nos a l'entorn del nostre pessebre i entonàvem unes belles cançonetes nadalenques catalanes, entre les quals mai no mancava la popular Cançó del rabadà, que comença dient: «A Betlem me'n vull anar...».

Fins aquí, tot correcte. Però resulta que El Periódico de Catalunya oferia una informació, el proppassat dia 22 d'aquest mes de desembre, segons la qual Benet XVI volia que el pessebre de Nadal, que s'instal·la cada any a l'entrada de la basílica de Sant Pere, al Vaticà, s'ambientés a Natzaret i no pas a Betlem. Fonts vaticanes, consultades per l'esmentat diari barceloní, indicaven que això no era pas cap caprici del Papa alemany, sinó una interpretació que ell, un gran estudiós de la figura de Jesús, feia d'un dels quatre evangelis canònics. Concretament, el de sant Mateu, que diu (ho copio textualment de l'edició catalana del rotatiu): «Quan Josep es va despertar, va fer el que l'àngel del Senyor li havia ordenat i es va emportar Maria amb ell. I sense que la conegués, ella va donar a llum un fill, al qual va posar per nom Jesús». De manera que, com que Josep vivia a Natzaret, «es pot col·legir que l'infantament es va produir en aquesta població», remarcava El Periódico de Catalunya, alhora que es demanava: «Significa això que Natzaret reemplaçarà Betlem i li prendrà el lloc en l'imaginari catòlic?».

Doncs, jo diria que sí, si he de ser sincer, i que quedaran esborrats del pessebre nadalenc els pastors i el bou i la mula (de fet, segons vaig llegir abans-d'ahir a l'edició digital del diari gratuït 20 minutos, ja han desaparegut del pessebre que s'exhibeix enguany al Vaticà, inaugurat la vigília de Nadal), atès que la naixença de Jesús, d'acord amb l'explicació que en dóna l'Evangeli de Sant Mateu (i del que, per la seva part, opina sobre el tema el Sant Pare), es produí a la fusteria -i no pas en un establia de Betlem- que sant Josep tenia a Natzaret. D'altra banda, hi ha moltíssims evangelis apòcrifs -evangelis no reconeguts per l'Església catòlica- que ofereixen diverses versions relatives a aquesta qüestió, així com a la vida de Jesucrist, alguns detalls de les quals ja han estat acceptats pel Vaticà, sense que això vulgui dir que aquesta «aixeta» estigui tancada del tot. A més, s'han fet troballes arqueològiques, que són objecte de profunds estudis, i la dels manuscrits a la Mar Morta, als anys 40 del segle passat, que poden contribuir a acabar de capgirar encara més la truita...

En un futur no gaire llunyà, doncs, tot fa ben preveure que el clàssic pessebre nadalenc, tant el de grans pretensions com l'altre, aquell que els meus companys d'escola i jo fèiem de petits -i que avui encara es construeix arreu de casa nostra-, arribarà a entonar l'adéu, per tal de deixar pas, de forma totalment oberta, a un altre classe de pessebre ben diferent. O sigui, a un pessebre ambientat a Natzaret, on la popular Cançó del rabadà, en què els pastors parlen d'anar a Betlem a adorar el Nen Jesús, no tindrà el més mínim sentit...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-12-07)

1 comentari:

Júlia ha dit...

Doncs, malament, perquè en el pessebre no hi hem d'anar a cercar cap mena de versemblança. Sovint es representava, com comentes, el lloc on es feia, en el present, i d'aquí venen figures anacròniques com la del mossèn muntat en un ruc, cosa que moltes persones rebutjaven. I també l'entranyable 'Manelic' amb barretina.

Felicitats pel blog!