El porc de Nadal i el porc fet alcalde

En un ja un xic vell calendari dels anys 30 del segle passat, recordo haver-hi vist un acudit que il·lustrava un dels dies del mes de desembre. Un soldat es presentava a un dels seus superiors de l'exèrcit, tot demanant-li permís per anar a una festa familiar...

- Bé -li contestava el superior-. Ho trobo molt bé. Miraré què hi puc fer...

I, tot seguit, li preguntava: Què? Algun casament...? Algun bateig...?

-No, veurà- deia el soldat-. És que maten el porc...

Aquest acudit, benvolguts lectors, reflectia ben bé la realitat de l'època. Una realitat, repeteixo, dels anys 30 del segle passat. I també fou una realitat d'una dècada més tard. Perquè, un cop -era el 1943 o el 1944-, recordo també que, havent anat jo de petit a una casa de pagès que mataven el porc, s'hi presentà un dels seus fills (un fill dels amos de la casa, és clar) que feia el soldat. I s'hi presentà de sobte, inesperadament. El noi s'havia escapat de la caserna, per tal de poder participar en la festa familiar de la matança del porc. Els seus pares estaven desesperats, ja que temien que els militars -sempre tan rectes- el castiguessin de valent. Per sort, però, a en Pepitu de can Llorenç, del poble de Palau-sacosta, des de fa anys annexionat a la ciutat de Girona, no li succeí res. Perquè, a l'hora de passar llista, després d'haver fet un llarg viatge en tren, al vespre ja tornava a ser, altra volta, a la seva caserna o quarter, més content que unes pasqües. O sigui, ben tip de carn de porc i amb una bona provisió de botifarres, llardons, etc., que, en aquell temps d'escassetat de menjar, li faria treure el ventre de pena durant uns dies, juntament amb alguns dels seus companys de «mili» més entranyables...

La matança del porc, com molt bé deia aquell soldat de l'acudit, constituïa abans (ara ja no tant, per bé que encara es conserva una mica aquesta tradició) una gran festa de família. Jo, malgrat que la carn mai no m'ha acabat de fer allò que se'n diu el pes, quan era infant hi havia gaudit molt. A casa meva teníem bons amics -els de can Llorenç, sobretot- que vivien a pagès i sempre ens convidaven a la matança del porc, a canvi que el meu pare, carnisser de nissaga i d'ofici, els donés un cop de mà en la feina.

Segons el calendari de pedra esculpit a la portalada de l'històric monestir de Ripoll, el desembre constitueix el gran mes de la matança del porc, ja que hi és representat amb una escena d'aquest tipus. Així, al costat d'una dona amb un ganivet, hi ha un home amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Una cosa terrorífica, al meu entendre, això de matar el porc a destralades. Però cal suposar que així degué fer-se al segle XII, que fou quan s'esculpí el citat, curiós i força desconegut calendari.

I la matança del porc encara té molts punts de contacte amb el Nadal. Són dues festes que apleguen les famílies. I, a part d'això, he d'esmentar que, fins no fa pas gaire anys, l'àpat tradicional nadalenc havia estat, a casa nostra, un porcell, com encara ho és a Mallorca i a molts pobles europeus. El gall de Nadal és relativament modern. Així, un segle enrere, el costum de matar un porc per celebrar la diada nadalenca degué estar molt estès, car en el rodolí dedicat a sant Tomàs, en l'Auca de les Funcions de Barcelona, hi ha representat un home que compra un porc, i amb l'epígraf que diu: «Sant Tomàs, porcs». I, com ja sabeu, el dia de San Tomàs s'escau (o s'esqueia fins fa poc) el 21 de desembre, data en què a la Ciutat Comtal s'havia celebrat abans una importantíssima fira de porcs, que era molt més extraordinària que les que, en alguns llocs, ara fan de galls. A més, el refranyer ens diu que «Si vols passar un bon Nadal,/ tingues un bon porc en sal», «Bon dia i bon any que Déu nos dô,/ per Nadal bona porcella,/ i per Pasqua un bon moltó», etcètera.

I hi ha diverses creences relacionades amb la mort del porc i els dies de la setmana. Creences, per cert, encara ben vives en moltes comarques gironines, com la de la Garrotxa, la de l'Alt Empordà, la del Baix Empordà i la de la Cerdanya. Així, hom creu que matar el porc en dilluns provoca la mort de l'amo de la casa. Del dimarts, ningú no en parla. Però del dimecres, per contra, hi ha dues creences ben oposades. Segons uns, la carn del porc mort aquest dia no es conserva bé. D'altres, en canvi, creuen que creix, augmenta i rendeix de forma considerable, raó per la qual el dimecres sempre ha estat el dia que es maten més porcs. Pel que fa al divendres, cal dir que és un dia funest, tot i que a Eivissa, per exemple, sostenen la creença que les matances porcines fetes en divendres són les més bones. I quant al dijous, al dissabte i al diumenge, tothom hi diu la seva, per bé que són moltíssimes les persones -la majoria- que s'inclinen a creure que el cap de setmana -i d'una manera en particular, el diumenge- és ideal per matar el porc.

I per acabar, cal que em refereixi a allò que s'explica que ocorregué al llogarret de Xia -també dit Chia-, a l'Alta Ribagorça, un any per Sant Antoni abat, conegut també com Sant Antoni del porquet. En tal dia s'havia d'escollir el seu alcalde. I com que tot eren picabaralles i discussions entre els veïns del poble, ja que no es posaven d'acord a qui fer-ne, al final decidiren tirar una poma costa avall del carrer més dret i costerut de la localitat i atorgar la vara de l'alcaldia a aquell que aconseguís agafar-la. Així fou fet. I tot just havien deixat anar la poma des del cim del carrer, sortí inesperadament, per sorpresa, un porc d'una cort, l'empaità amb el morro i se la cruspí. Els xianencs, de moment, no sabien com reaccionar. Però, fidels a la paraula que havien donat, elevaren el porc a l'alcaldia. I diuen que, durant el seu mandat, fou quan el poble anà més bé. Ah!, i de resultes d'allò, els habitants de Xia són qualificats, en el bon sentit de la paraula, de porcs...

Ja ho veieu, benvolguts lectors. Un porc, segons es conta, fou alcalde d'un poble. I el que és més important encara: aquell porc, que presidia les sessions i els plens de l'Ajuntament, sempre imposà respecte i féu que els xianencs prenguessin decisions encertades, sàvies i justes, ja que no volien ser qualificats, en el mal sentit de la paraula, de porcs. «Va ser tot un senyor alcalde. Un alcalde com aquell, avui dia faria falta a moltes poblacions...», asseguren alguns veïns de Xia, que no dubten a afirmar que aquesta estranya història arribà realment a succeir. I és possible, per què no?, que tinguin raó...

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (9-12-07)