La santa innocència de dos germanets

(Un conte de Nadal ben real, que té com a escenari
la ciutat natal de Salvador Dalí)

Havien fet el pessebre, havien aconseguit que el tió els cagués alguna cosa (encara que, això sí, apallissant-lo de valent a cops de bastó), havien anat a la Missa del Gall, havien cantat nadales ("villancicus", que en deien), havien menjat torrons el dia de Nadal, havien celebrat els Sants Innocents fent petites innocentades... I, després de tot això, aquells dos germanets esperaven, neguitosos, l'arribada del 31 de desembre, per tal d'anar a veure l'Home dels Nassos...

I, per fi, es presentà el "gran dia". Aquells dos germanets, de bon matí, anaren a la Rambla de Figueres, ciutat d'on eren fills i vivien, perquè algú els havia assegurat que, a primera hora, hi passaria l'Home dels Nassos, tot advertint-los, però, que si volien "guipar-lo", calia que portessin la camisa ben mullada (1). Això no obstant, l'Home dels Nassos els deixà amb un bon pam de nas. Potser, pensaren, perquè no duien prou xopa la camisa...

-Escolti, senyora -li demanaren a una dona que venia de comprar el pa-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Sí; ara mateix acaba de tombar per aquella cantonada...

I aquells dos germanets, cames ajudeu-me!, correren vers el lloc que els indicava la dona (que, per cert, es mostrava molt riallera), des del qual s'accedeix al Teatre-Museu Dalí. Però arribaren a l'internacionalment famós i visitadíssim "cau" de l'artista empordanès, que trobaren tancat i barrat, i tampoc no veieren l'Home dels Nassos...

-Escolti, senyor -li preguntaren, sempre fent gala d'una fina educació, a un home amb el qual es toparen en un racó de la plaça Gala-Salvador Dalí-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Ja ho crec que sí...! No fa ni un parell de segons. Precisament, sortia d'aquest museu, el "Dalí", després d'haver portat, com cada any, un ciri a la tomba del pintor, que és enterrat sota la seva cúpula. I se n'ha anat, baixant per aquestes escales que tenim darrere nostre, cap al carrer de la Jonquera. Potser, si us afanyeu, encara el trobareu esmorzant en algun bar, cruspint-se una gran cassolada de botifarres picants amb mongetes, botifarres d'aquelles que posen les orelles dretes, esmorzar que "mulla" amb conyac de garrafot, carregat de pebre molt fort, i que sol rematar amb uns quants "carajillots" de Troia, ben ensucrats amb sal norra, d'aquella que s'assegura que és la bona, que fan sonar esquellots de joia...

I aquells dos germanets, aconsellats per l'home de la plaça Gala-Salvador Dalí, que exhibia un curiosíssim somriure i que demostrava ser molt afeccionat a fer versos (versos força mal engiponats, però versos, al cap i a la fi), s'adreçaren, sense pèrdua de temps, cap al popular carrer de la Jonquera, on, abans de la seva reforma, es concentraven les "cases de barrets". Però tampoc allà no hi descobriren la presència de l'Home dels Nassos...

Voltant, voltant, anaren a parar, finalment, al carrer Ample, davant l'històric edifici del Casino Menestral Figuerenc...

-Escolti, senyor -li digueren a un jove que trobaveren-. No ha pas vist l'Home dels Nassos?

-Sí; ara fa un instant. I m'ha semblat que es dirigia vers la plaça de la Palmera. Per cert, us haig de dir que m'ha fet venir esgarrifances. Tenia tants nassos com dies té l'any...!

Però, arribats ràpidament a la plaça de la Palmera, ben a prop de l'edifici en un pis del qual havia viscut, de jove, en Dalí, pis on el genial pintor ja feia, aleshores, moltes excentricitats -que eren censurades pels veïns, al·legant que atemptaven contra la moral més tradicional-, aquells dos germanets foren víctimes d'una nova i tremenda decepció...

Les hores anaren transcorreguent. Quasi era migdia. I com que algú havia dit que, a les dotze, l'Home dels Nassos solia anar cada any a fer el "toc" a can Tarota Vermella -tasca, situada vora la plaça del Gra, popularment anomenada així pel color que lluïa el nas del seu amo, adorador fervent del déu Bacus-, aquells dos germanets cap allà adreçaren les seves passes. Però es veu que feren "salat" per molt poc, o sigui, que hi arribaren un pèl tard (així, almenys, els ho diguerenc), ja que, una vegada més, es quedaren amb la canya sense peix...

Havent dinat (això és un dir, car el neguit els privà d'empassar-se res del que hi havia als seus plats), aquells dos germanets correren cap a l'Ajuntament, car la ràdio anunciava que, a primera hora de la tarda, l'Home dels Nassos seria a la Casa de la Vila. Però, arribats allà, el porter, que reia com un beneitó (explicava que acabava d'engegar a dida un individu una mica rarot, que volia fer-li creure, parlant en català, però amb un marcat accent de Navata (2), que era l'alcalde de Figueres), els comunicà que l'Home dels Nassos havia tocat el dos feia escassament dues dècimes i mitja de segons. O, potser, dues dècimes de segons, sense la mitja. No ho recordava ben bé...

Desesperats, però sense donar-se encara per vençuts, aquells dos germanets continuaren el seu recorregut per tots els carrers i places de la capital de l'Alt Empordà, ciutat natal d'il·lustres xiflats, com ara el citat Salvador Dalí, per tal d'aconseguir veure l'Home dels Nassos, personatge que, curiosament, tothom assegurava haver vist passar feia un instant, però que ells no podien mai enxampar. I ja a hora fosca, amb les cames fent-los figa de tant anar amunt i avall, optaren per llançar la tovallola...

De qualsevol manera, una cosa tenien clara: l'Home dels Nassos segur que havia passat. Tothom ho certificava. I les persones d'edat ja un xic avançada, a més, estaven la mar de contentes, perquè el fet, segons afirmaven, tot al·ludint una creença dels seus rebesavis, significava que, com a mínim, el món encara duraria un any més...

El neguit d'aquells dos germanets per veure l'Home dels Nassos s'havia esvaït. Però, per a ells, ara en naixia un altre, de neguit, després de tenir l'absoluta certesa (tot el que els deien els grans anava a missa) que la fi del planeta Terra no era imminent...

I el nou neguit, molt més accentuat que no pas el que acabaven de viure, era per saber si els Reis Mags d'Orient, al cap de cinc dies, passarien. Que arribarien a Figueres, no en tenien cap dubte, ja que els constava que se'ls preparava una colossal rebuda, anunciada per tota la ciutat a bombo i platerets, però que passarien per totes les cases i deixarien a la seva tot aquell bé de Déu de coses que els havien demanat per carta, ja no ho veien tan clar...

I és que els pares d'aquells dos germanets, així com els de molt altres infants com ells, pares que s'endevinava d'una hora lluny que pertanyien al dissortat "gremi" de la gent necessitada, deien que corria el rumor que els tres monarques orientals, entre el maleït euro, que havia encarit bàrbarament el preu de tot, i els exageradíssims i injustificats impostos que es veien obligats a pagar, estaven bastant escurats de butxaca, igual que moltíssimes persones que vivien -o malvivien- d'uns salaris modestos o bé d'unes pensions més que modestes, raó per la qual Melcior, Gaspar i Baltasar, lamentant-ho moltíssím, potser, es veurien forçats, aquell any, a ser d'allò més "rancis"...

I el rumor, finalment i fatalment, esdevingué notícia certa. Perquè aquells dos germanets, nascuts en el si d'una família de classe treballadora i humil (però, això sí, honrada fins al moll de l'os), el matí del dia 6 de gener tenien els ulls plens de llàgrimes...

Malgrat tot, aquells dos germanets no s'acabaven de creure que els Reis d'Orient, que tenen fama de ser immensament rics i poderosos, estiguessin, aquell any, bastant escurats de butxaca...

I així, dins la seva santa innocència -però pensant d'una manera ben lògica i natural-, arribaren a la conclusió que la culpa de l'ocorregut (i l'ocorregut era que les seves grans peticions s'havien traduït en la rebuda de quatre punyetetes ridícules i insignificants, com ara un parell de "piruletes", dos globets per inflar, una capseta de llapis de color, un quadernet per pintar, un llibret de contes de l'any de la picor, etc.) la tenia el servei de Correus, que no havia lliurat la seva carta als monarques orientals a l'hora, tot recordant que, molt abans de la vigília del penúltim Nadal, enviaren un bonic "cristhma" als seus avis, residents a la veïna població de Vilafant (la casa dels quals es troba separada de la d'ells, a Figueres, per encara no cinc minuts a peu), i no "aterrà" a la seva bústia fins al cap d'un mes i mig, quan s'anaven a celebrar les esbojarrades festes de Carnestoltes...

(1) Abans, hom deia a la mainada de Girona que, si volien veure l'Home dels Nassos, calia que mullessin ben bé la camisa que duien al riu Onyar i l'exhibissin, tot seguit, al Pont de Pedra.

(2) Navata és el petit poble altempordanès on aquell alcalde figuerenc residia i pagava els impostos municipals, infinitament inferiors als de la ciutat que governava.


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Àncora", setmanari de la Costa Brava (Sant Feliu de Guíxols)

Número extra de Nadal del 2006