diumenge, 23 de desembre de 2007

La nit més estelada de l'any

Diu la parèmia o proverbi (que és una màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular) el següent: «La nit de Nadal,/ la festa dels estels/ i la festa major del cel». I també diu la parèmia o proverbi això altre: «La nit de Nadal,/ la més estelada de l'any». I és que hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. Aquesta creença feia que abans la gent de muntanya, en anar cap a l'església per assistir a la Missa del Gall, contemplés tota embadalida l'estelada i expliqués a la mainada, posant-hi més pa que formatge, com diríem usant la clàssica expressió popular, els noms i les tradicions de cada estel. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

La celebració del Nadal no començà fins al segle XV, atès que els primers cristians se sentien redimits per la Passió i la Resurrecció de Jesucrist i dedicaven tota la seva atenció i tot el seu culte a aquest misteri. Pel que respecta a Catalunya, les celebracions del Nadal s'iniciaren al segle XIII, és a dir, força abans que a la resta del món cristià. I era llavors que, la vigília del 25 de desembre, es feia la matança del porc, ja que, antigament (i no tan antigament, com ja vaig explicar en un article anterior), havia estat costum menjar carn d'aquest animal en l'àpat nadalenc. El 1350, el rei Pere I, El Cerimoniós, per tal de donar més relleu i importància a la festa de Nadal, disposà que als seus dominis l'any comencés el dia 25 de desembre. D'altra banda, cal ressaltar que, en temps medievals, la gent organitzava per Nadal grans festes als palaus i castells, on es cantaven cançons de to trobadoresc, sempre davant retaules i imatges relacionades amb el Naixement, i es feien, també, grans àpats, els quals, dins un ambient de moltíssima alegria, acabaven amb dansa.

I tornant a la nit de Nadal, cal que em refereixi al tió. Demà serà la diada de fer-lo cagar (alguns «finolis», per cert, en lloc de cagar, en solen dir rajar). Una cerimònia, aquesta, molt arrelada arreu de Catalunya (malgrat la intromissió, d'uns anys ençà, d'un estrany Papa Noel estranger) i que a mi em porta bells records de la infantesa. Normalment, a casa solíem fer cagar el tió abans de la inauguració del pessebre i abans, així mateix, d'anar a la Missa del Gall. El tió cagava amb comptagotes, o sigui, de mica en mica, en diverses vegades (mai de cop), i, entre cagarada i cagarada, als petits ens feien resar alguns parenostres, tancats en una habitació, per tal de no causar cap molèstia al «personatge» (representat per un tronc, ben tapat amb un sac o una manta, a fi que no «pesqués» un refredat o, en el pitjor dels casos, una pulmonia), mentre anava de ventre i descarregava regals i més regals, producte del menjar i del beure que, des d'uns dies abans, li havíem donat. I per «animar-lo» a fer-ho, el bastonejàvem de valent, alhora que cantàvem allò de «Tió, tió, caga torró/ d'ametlla i de pinyó/ pel Naixement de Nostre Senyor». O bé, entonàvem aquella altra cançoneta: «Caga tió/; si no, et dono/ un cop de bastó», que no era -ni és- ben bé pròpia de Girona, ciutat on vaig nèixer i residir una colla d'anys. I la caguera del tió s'acabava quan aquest, el pobre, que ja no podia més amb la seva ànima, ens obsequiava amb un feix de llenya...

Antigament, els habitants de la Costa Brava deien que, durant la nit de Nadal, la mar era plana com la mà. I contaven que les sirenes d'aquest sector de la Mediterrània sortien dels seus cataus, cantant belles melodies, i podien arribar a encisar els homes. Així, un any, els veïns de Roses, Palau-saverdera i Castelló d'Empúries, que anaven a la Missa del Gall al monestir de Sant Pere de Roda en comitiva resant el rosari, foren «assaltats» per elles i, enmig d'esbojarrades rialles, s'endugueren dos fadrins de Palau, seduïts per aquells éssers preciosos, meitat dones i meitat peixos, mentre la resta dels veïns dels tres pobles altempordanesos esmentats corria, cames ajudeu-me!, a refugiar-se al temple de Sant Pere, refugi que l'endemà abandonaren, a trenc d'alba, i trobaren els cossos dels dos desapareguts convertits en dues immenses roques al cim del cap Norfeu. Es pot creure o no es pot creure aquesta història. Però la veritat és que, en l'actualitat, encara es veuen allà, vora el mar, un parell de roques que tenen figura humana, roques conegudes popularment com les dels «fadrins encantants»...

I s'explica, per altra banda, que, al fons de la vall de la pirinenca i històrica muntanya del Canigó, hi ha una campana immensa que és del diable, perquè ell és l'amo i senyor de tot el metall i de totes les altres riqueses que hi ha sota terra. Alguns anys, segons diuen, al bell punt de la mitjanit del 25 de desembre, hom sent que toca a festa, fet que asseguren que és de molt mal averany i pronòstic de calamitats públiques -pestes, fams i guerres-, atès que, quan el dimoni està content i de festa, és mal signe per als homes. Aquesta campana sembla que és germana de la Campana dels difunts, que resta amagada sota les Valls andorranes. Gent vella que vaig conèixer als anys cinquanta del segle passat al Principat d'Andorra, i que ara ja no forma part del món dels vius, estava ben convençuda de l'existència de la dita campana a les profunditats del seu territori, d'acord amb una llegenda recollida per mossèn Cinto Verdaguer (que jo no he trobat referenciada enlloc), i així ho contava, tot afirmant, amb contundència, que la Campana dels difunts, que la nit de Nadal també alguns anys diuen que deixa sentir el seu so, tocarà el dia del judici universal, per tal de cridar els morts per ser jutjats...

Són nombroses les històries que s'expliquen relatives a la nit més estelada de l'any. Una nit que, en temps passats, moltes persones qualificaven de màgica i moltíssimes més, pel que se sap, de meravellosa, car asseguraven que es produïen fets miraculosos que beneficiaven extraordinàriament la humanitat. No hem d'oblidar -i els cristians no ho obliden- que la nit de Nadal, segons els evangelis, nasqué Jesús, fill de la Verge Maria, un transcendental esdeveniment que també celebren, per cert, molts musulmans -els xiïtes, sobretot-, ja que és quan, fa anys, vingué al món el seu profeta Jesús, l'antecessor de Mahoma, l'últim i el més gran de tots els quatre profetes de la religió islàmica (religió que no reconeix Jesucrist com a Déu o fill de Déu) i el veneren. Com també veneren, i de forma especialíssima, Maria, la seva mare, la virginitat de la qual defensen a capa i espasa...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (23-12-07)