Les eleccions municipals celebrades a l'Estat espanyol l'abril del 1931, en donar el triomf a les candidatures d'esquerres, provocaren l'esfondrament del règim monàrquic i la proclamació de la Segona República. A Barcelona, aquest canvi fou efectuat per Francesc Macià i Llusà, que anuncià la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.
Tres dies després, però, pressionat per Madrid, l'Avi Macià (tothom, amb respecte, li deia l'Avi) hagué d'accedir a un règim provisional en el marc del nom històric de la Generalitat de Catalunya. Durant aquest període, l'objectiu fonamental fou la redacció d'un projecte d'Estatut d'autonomia, fet al santuari gironí i pirinenc de la Verge de Núria, que refrendà majoritàriament el poble, i el debat a les Corts de Madrid, que resultà llarg i penós, acabà amb la seva aprovació, el 9 de setembre del 1932, després d'haver sofert moltíssimes retallades...
Amb tot, cal ressaltar que l'Estatut significà la recuperació més important de poder polític per part dels catalans des del 1714. I, en inaugurar-se les sessions del Parlament de Catalunya, Francesc Macià pronuncià, entre d'altres, aquestes paraules: «Tots els catalans -els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residència- participaran en els avantatges de l'organització autonòmica. Considerem també catalans tots aquells que, residint a la nostra terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals».
La consolidació de la Generalitat. però, no fou gens fàcil. Grans problemes, com la reforma agrària i la separació de l'Església i l'Estat, feren difícil el camí de la República i pertorbaren també l'aplicació de l'Estatut. I el 25 de desembre del 1933 morí Francesc Macià, el primer president de la Catalunya renascuda. Després, lamentablement, vindria la Guerra Civil i, durant un període que tingué una durada de quasi quatre dèdades, les seves tràgiques conseqüències per a les llibertats del poble català...
«Francesc Macià -explica a les seves «Memòries» Claudi Ametlla, l'antic governador civil de Barcelona i de Girona, a més de director de la històrica agència de notícies Fabra- moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaritat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procès que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».
L'enterrament de l'Avi Macià és un dels actes més impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona. Les seves despulles foren acompanyades per milers i milers de persones. O sigui, per catalans de totes les comarques del Principat que, massivament, es traslladaren a la Ciutat Comtal, a fi de donar l'últim adéu al gran president, que rebé sepultura al cementiri de Montjuïc.
«(...) Les ales del meu pensament, en una fantàstica volada, em porten, aquest Nadal, al Cementiri Nou de Barcelona (Monjuïc). I allà, davant una freda tomba de marbre, tota rodejada i coberta de les boniques i aromàtiques flors, m'agenollo amb gran respecte i veneració. Aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i reso una fervorosa pregària. Francesc Macià, des de l'Eternitat, de ben segur que em contempla satisfet...». Això era el que jo deia ara fa trenta anys, en un article publicat a l'avui desaparegut bisetmanari 9 País, el Periòdic Independent de l'Empordà, editat després de l'òbit del dictador Francisco Franco a la ciutat de Figueres i dirigit per mi, article on, a més, ressaltava el següent: «En una data tan assenyalada com la de Nadal, trist aniversari de la vostra mort, Avi Macià, us vinc a retre el meu petit homenatge de bon català. D'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, del vostre encès amor a la pàtria...».
En efecte, no vaig arribar a conèixer Francesc Macià. L'Avi abandonava aquesta Vall de Llàgrimes, després d'haver-hi fet una estada modèlica com a home de bé i com a extraordinari català, el 25 de desembre del 1933, amb la qual cosa l'alegria del Nadal d'aquell any es convertí en la més accentuada tristor, i jo obria els ulls a la vida poc temps més tard, en l'època del seu successor Lluís Companys, el president màrtir (que, en casar-me, m'hi emparentaria), i mig any abans d'esclatar la cruenta Guerra Civil. Però el cognom Macià, tot un símbol de les nostres llibertats nacionals, em quedà gratament gravat, de petit, a la memòria.
Durant els primers i difícils anys de la postguerra, és a dir, quan començava a tenir allò que se'n diu «ús de raó», se'm féu gairebé impossible, però, de saber tot el que constituïa la vida i miracles del meu ídol. Posteriorment, la situació anà canviant. Sobretot ho féu quan, als 15 o 16 anys, em caigué a les mans un exemplar del diari parisenc France Soir, que publicava un reportatge retrospectiu de Francesc Macià, relatiu als fets de Prats de Molló. En aquell treball periodístic (cal dir que, aleshores, jo era ja tot un enamorat de la llengua de Molière) es parlava del judici a què l'alt tribunal de París havia sotmès a l'extinent coronel Macià, per la seva «malifeta», judici on el Quixot català -així l'anomenaven- marcà una petjada realment extraordinària i superba, esdevinguda inesborrable.
Més endavant, i com a fruit de les meves converses amb gent que havia tractat personalment Francesc Macià (i que, fins i tot, sota les seves ordres havia participat en la temptativa de la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, en temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), vaig arribar a conèixer-lo ben a fons, amb l'inestimable ajut -cal ressaltar-ho- que em proporcionà gentilment la senyoreta Maria, la meva recordada amiga Maria, la seva filla, que dorm el son etern, des de no fa pas gaires anys, al costat del seu pare.
Ben pocs homes com el meu estimat avi Francesc, el primer president de la Generalitat de Catalunya de l'era moderna, han escrit una autèntica pàgina d'or en el llibre de la història del nostre sempre tan injustament maltractat i odiat país, per part d'alguns que són ben coneguts de tothom, tant pel que fa als d'abans com als d'ara...
Emili Casademont i Comas
Tres dies després, però, pressionat per Madrid, l'Avi Macià (tothom, amb respecte, li deia l'Avi) hagué d'accedir a un règim provisional en el marc del nom històric de la Generalitat de Catalunya. Durant aquest període, l'objectiu fonamental fou la redacció d'un projecte d'Estatut d'autonomia, fet al santuari gironí i pirinenc de la Verge de Núria, que refrendà majoritàriament el poble, i el debat a les Corts de Madrid, que resultà llarg i penós, acabà amb la seva aprovació, el 9 de setembre del 1932, després d'haver sofert moltíssimes retallades...
Amb tot, cal ressaltar que l'Estatut significà la recuperació més important de poder polític per part dels catalans des del 1714. I, en inaugurar-se les sessions del Parlament de Catalunya, Francesc Macià pronuncià, entre d'altres, aquestes paraules: «Tots els catalans -els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residència- participaran en els avantatges de l'organització autonòmica. Considerem també catalans tots aquells que, residint a la nostra terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals».
La consolidació de la Generalitat. però, no fou gens fàcil. Grans problemes, com la reforma agrària i la separació de l'Església i l'Estat, feren difícil el camí de la República i pertorbaren també l'aplicació de l'Estatut. I el 25 de desembre del 1933 morí Francesc Macià, el primer president de la Catalunya renascuda. Després, lamentablement, vindria la Guerra Civil i, durant un període que tingué una durada de quasi quatre dèdades, les seves tràgiques conseqüències per a les llibertats del poble català...
«Francesc Macià -explica a les seves «Memòries» Claudi Ametlla, l'antic governador civil de Barcelona i de Girona, a més de director de la històrica agència de notícies Fabra- moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaritat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procès que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».
L'enterrament de l'Avi Macià és un dels actes més impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona. Les seves despulles foren acompanyades per milers i milers de persones. O sigui, per catalans de totes les comarques del Principat que, massivament, es traslladaren a la Ciutat Comtal, a fi de donar l'últim adéu al gran president, que rebé sepultura al cementiri de Montjuïc.
«(...) Les ales del meu pensament, en una fantàstica volada, em porten, aquest Nadal, al Cementiri Nou de Barcelona (Monjuïc). I allà, davant una freda tomba de marbre, tota rodejada i coberta de les boniques i aromàtiques flors, m'agenollo amb gran respecte i veneració. Aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i reso una fervorosa pregària. Francesc Macià, des de l'Eternitat, de ben segur que em contempla satisfet...». Això era el que jo deia ara fa trenta anys, en un article publicat a l'avui desaparegut bisetmanari 9 País, el Periòdic Independent de l'Empordà, editat després de l'òbit del dictador Francisco Franco a la ciutat de Figueres i dirigit per mi, article on, a més, ressaltava el següent: «En una data tan assenyalada com la de Nadal, trist aniversari de la vostra mort, Avi Macià, us vinc a retre el meu petit homenatge de bon català. D'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, del vostre encès amor a la pàtria...».
En efecte, no vaig arribar a conèixer Francesc Macià. L'Avi abandonava aquesta Vall de Llàgrimes, després d'haver-hi fet una estada modèlica com a home de bé i com a extraordinari català, el 25 de desembre del 1933, amb la qual cosa l'alegria del Nadal d'aquell any es convertí en la més accentuada tristor, i jo obria els ulls a la vida poc temps més tard, en l'època del seu successor Lluís Companys, el president màrtir (que, en casar-me, m'hi emparentaria), i mig any abans d'esclatar la cruenta Guerra Civil. Però el cognom Macià, tot un símbol de les nostres llibertats nacionals, em quedà gratament gravat, de petit, a la memòria.
Durant els primers i difícils anys de la postguerra, és a dir, quan començava a tenir allò que se'n diu «ús de raó», se'm féu gairebé impossible, però, de saber tot el que constituïa la vida i miracles del meu ídol. Posteriorment, la situació anà canviant. Sobretot ho féu quan, als 15 o 16 anys, em caigué a les mans un exemplar del diari parisenc France Soir, que publicava un reportatge retrospectiu de Francesc Macià, relatiu als fets de Prats de Molló. En aquell treball periodístic (cal dir que, aleshores, jo era ja tot un enamorat de la llengua de Molière) es parlava del judici a què l'alt tribunal de París havia sotmès a l'extinent coronel Macià, per la seva «malifeta», judici on el Quixot català -així l'anomenaven- marcà una petjada realment extraordinària i superba, esdevinguda inesborrable.
Més endavant, i com a fruit de les meves converses amb gent que havia tractat personalment Francesc Macià (i que, fins i tot, sota les seves ordres havia participat en la temptativa de la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, en temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), vaig arribar a conèixer-lo ben a fons, amb l'inestimable ajut -cal ressaltar-ho- que em proporcionà gentilment la senyoreta Maria, la meva recordada amiga Maria, la seva filla, que dorm el son etern, des de no fa pas gaires anys, al costat del seu pare.
Ben pocs homes com el meu estimat avi Francesc, el primer president de la Generalitat de Catalunya de l'era moderna, han escrit una autèntica pàgina d'or en el llibre de la història del nostre sempre tan injustament maltractat i odiat país, per part d'alguns que són ben coneguts de tothom, tant pel que fa als d'abans com als d'ara...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (16-12-07)
1 comentari:
Hola,
me passat per el seu blog
per mostrarli la meva nova web
http://www.clubsavis.t83.net
una web d'acudits,
que li falta per millorar
amb Mitg mes 945 visitans
error ortografics se milloraran
apartir dels 3000 visitans ja
que sera una web de més importancia
magradaria si podrian fer
1 minidocument a la mateixa web
al cual digues en un reconet
1 link a la web majudarin molt
gracies ,
demur17@hot.. per alguna questió
Publica un comentari a l'entrada