divendres, 24 de febrer del 2012

El «març, marçot» i les caramelles




El 1951, el folklorista barceloní Aureli Capmany deia, en la seva obra Costums i tradicions catalanes, que, «de tots els dotze mesos de l’any, el març és considerat el més maligne, motiu pel qual se’l qualifica de malintencionat». I el pare de la Maria Aurèlia, una de les més polifacètiques escriptores de casa nostra (novel·lista, autora teatral i assagista), fa temps, igual que ell, traspassada, tenia tota la raó. Una raó que sempre s’ha mantingut intacta, com sovint ha quedat ben demostrat.

L’aversió dels catalans al mes de març, nom derivat del que el poble de Roma donava a Mart, déu de la guerra, és antiga. Com antiga és també la popular dita: «Març, marçot,/ mata la vella/ a la vora del foc,/ i la jove si pot», ja que, en tot moment, la gent ha atribuït al tercer mes de l’any (el primer, per cert, del vell calendari romà) una pila de males intencions. Aureli Capmany explica, recollint la creença popular, basada en una curiosa llegenda, que molta part de culpa que això succeeixi la té la vella de la dita acabada de citar: «Una vegada -diu-, una vella propietària d’un ramat d’ovelles, en trobar-se un any a finals d’un febrer benigne i gens rigorós (ben al contrari del que ara acomiadarem), va creure’s haver escapat de la fredorada de l’hivern i va dir per a donar-se el gust de fer mofa del febrer, tan feble: “Adéu febrer!/ que amb ta gelada/ no m’has mort cap ovella/ ni fet cap pelada “. Però el febrer es va enfadar, va anar a trobar el març i li va dir: “Març, fes-me un favor”. “Dos, si cal”, contestà el veí. “Deixa’m tres dies, que amb tres que en tinc fan sis, i castigaré la vella”. I per això, de resultes d’aquest fet, es diu que el febrer dictà la següent sentència: “Tres que me’n queden,/ tres que me’n deixaràs./ Sense pell i pelada,/ a la vella veuràs”. Tot seguit es posà a fer un temps tan afrós, que la gelada va matar l’herba dels camps, i totes les ovelles de la vella van morir de fred».

Cal assenyalar que alguns vells pagesos de les comarques gironines, en arribar els tres primers dies de març, parlen, amb cert temor, dels «dies manllevats», ja que pensen que poden ser molt perillosos i terribles. És clar que també, en d’altres indrets dels Països Catalans, hom situa els «dies manllevats» a l’abril, adduint que, més tard, la vella féu igualment mofa del «març, marçot», amb les seves vaques com a protagonistes, i que es repetí el càstig abans descrit.

Imatge antiga d’una cantada de caramelles, amb una noia a la finestra, dipositant el seu òbol al  cistell que li fa arribar un cavallista

Altrament, convé recordar que hi ha anys (tot depèn de les llunes) que, durant la segona quinzena del mes de març, s’escau, després de la Quaresma i la Setmana Santa (tradicionalment, afectada aquesta pel «març, marçot»), la Pasqua florida, fet que passarà, per cert, el 2013. I abans, quan el Dissabte Sant era el Dissabte de Glòria, era costum molt arrelat, per part de moltes colles d’homes de casa nostra, sortir al vespre a cantar caramelles, costum que, tot i haver quedat força reduït, encara algunes solen practicar, sobretot al matí del diumenge pasqual. Per cert que les caramelles, segons creia mossèn Cinto Verdaguer, nasqueren «al bell indret de la Garrotxa empordanesa, on es venera la imatge de la Mare de Déu del Mont». I l’autor de l’immortal poema Canigó, que l’any 1882 sojornà a l’ermita del Mont, afegia el següent: «Imagineu-vos uns pastors que guarden el ramat del senyor del Castell de Beuda el matí del Dissabte Sant i els fereix de cop el toc de l’Al·leluia del veí monestir de Sous, anunciant la resurrecció de Jesús. Al moment, els pastors es posen a cantar, com les campanes i els ocells, moguts per aquella sobrosa alegria, i els passa pel cap d’anar a vessar-la, cap al vespre, a la porta de les cabanes i cases veïnes. Però quina cançó cantarem? Alcen els ulls enlaire com cercant inspiració i veuen al cim del turó el Santuari de la Mare de Déu del Mont. Els seus goigs senzillíssims i bonics vénen als llavis de tots i el toc del caramell o flabiol i el cant dels ocells originen la festa».

No hi ha dubte que aquesta versió de Jacint Verdaguer sobre la naixença de les caramelles és la més encertada de totes les existents. I, a partir del 1590, les caramelles dels pastors de la muntanya del Mont passaren als pagesos de Lladó, Tortellà, Besalú, Banyoles, etcètera, tot escampant-se ben aviat pertot arreu, a fi de celebrar, a més, l’entrada de la primavera. Altrament, cal indicar que els Goigs de la Mare de Déu del Mont, el primer himne -segons sembla- que entonaren els caramellaires, foren posteriorment acompanyats per molts d’altres. Així, a l’antic poble de Palau-sacosta, avui agregat a la ciutat de Girona, jo vaig poder sentir com una colla, a la dècada dels anys 40 del segle passat, cantava  els Goigs de la Mare de Déu de Núria, amb els quals convidava els pagesos de les masies allà existent a visitar la Regina del Pirineu al llegendari i històric santuari (no oblidem que, el 1931, s’hi redactà el primer Estatut de Catalunya) que té dedicat un xic més amunt de la localitat gironina de Queralbs, al Ripollès, on es pot arribar a cavall de les cames, a peu, per camins de muntanya, o bé, per fer-ho fàcil i còmode, utilitzant el cremallera que surt de Ribes de Freser.

Santuari de la Mare de Déu del Mont


Emili Casademont i Comas

dissabte, 18 de febrer del 2012

El filòsof de la Torre de les Hores

Francesc Pujols i Morgades

Cada 13 de febrer, Josep Fontbernat, traspassat a Andorra la Vella i sepultat posteriorment al nínxol familiar d’Anglès, dedicava a Francesc Pujols el seu diari Glossari andorrà, emès per la potent estació francesa Sud-Ràdio (Ràdio de les Valls d’Andorra), amb motiu de commemorar-se l’aniversari del decès del filòsof barceloní. Un decès esdevingut l’any 1962 -ara fa just mig segle- a la Torre de les Hores de Martorell, on Pujols s’havia instal·lat de nou, en retornar de l’exili el 1942, retorn que li valgué ser «depurat» pel règim franquista i passar un mes tancat a la Model.

Guardo, entre els meus papers, un d’aquells glossaris, concretament el de l’any 1967, en què el meu inoblidable amic, el mestre Fontbernat, després d’assenyalar que Francesc Pujols era un dels homes més extraordinaris i més originals de Catalunya, afirmava: «Saberut, profund, humorista, irònic, bondadós i agut, tot d’una peça, Pujols era una enciclopèdia vivent. Ho sabia tot, però, sobretott, ho endevinava i ho comprenia tot». I l’insigne músic, escriptor i polític gironí, fill d’Estanyol, que passà bona part dels seus 80 anys de vida exiliat, a continuació deia: «Personalment, he tingut la sort d’haver conegut i freqüentat familiarment el gran filòsof de la Torre de les Hores. L’he conegut en els seus moments de triomf, quan donava conferències a l’Ateneu Barcelonès, envoltat dels seus amics que li feien una mena de Cort d’Amor, que era la de l’amistat i de l’admiració. L’he conegut en els moments difícils, quan era a Prada, la capital del Conflent rossellonès, sota la protecció de Pau Casals. Més tard, cada tarda ens trobàvem a la Taverna d’Aragó, a la mateixa casa on havia nascut el gran rei En Jaume I, el Conqueridor, a la ciutat de Montpeller. Era una casa rònega i mal conservada, però s’hi guardaven records emocionants, com un vitrall que hi havia a l’escala, amb les quatre barres catalanes».

El llibre de l’Isidre Clopas

També Fontbernat destacava tot allò que havia sentit brollar de la feconda i fabulosa imaginació de Francesc Pujols, un home, assegurava, que era una màquina de pensar. «Fou poeta, crític literari i d’art, filòsof, autor dramàtic, inventor de religions i, sobretot, un garlaire que no perdia ni acabava mai el fil de la conversa», explicava, tot recordant que en Clopas, de Martorell, havia publicat un llibre de 220 pàgines, dedicat exclusivament a les anècdotes que recollí de la boca d’en Pujols, i ressaltava que les de tipus polític sempre eren ferotges. I, ja cap al final, Josep Fontbernat contava als seus oients: «L’última vegada que he vist Francesc Pujols fou a la famosa Taverna d’Aragó. L’anava a escoltar com si hagués estat l’oracle. En aquell temps, França era ocupada per l’enemic, els nazis, i passava moments dramàtics. La gent no era optimista: no ho podia ésser. El carro anava pel pedregar, com es diu vulgarment; però, per a ell, el final de la lluita no tenia problema i no hi havia lloc a dubtar. Francesc Pujols posseïa la veritat. Tenia fil directe amb els astres. La seva gran fantasia i fins les facècies amb les quals adornava les seves converses esdevenien serioses, i donava solució als problemes, com si s’hagués tractat de quelcom científicament exposat».

Monument dalinià dedicat a Pujols

D’altra banda, cal remarcar que Francesc Pujols i Salvador Dalí foren els primers a creure en l’obra del genial arquitecte Antoni Gaudí, el creador del cèlebre temple barceloní -avui, basílica- de la Sagrada Família, creença a la qual s’afegiren després diversos intel·lectuals catalans, com Josep Pla. L’escriptor de Llofriu i Pujols, per cert, coincidiren, a la dècada dels anys 50, al setmanari Destino, ja que hi escrivien importants i llegidíssims articles. Els d’en Pujols, com de costum, amb moltes comes i ben pocs punts. Altrament, convé ressaltar que, des del principi, el pensament del filòsof de la Torre de les Hores interessà i captivà Dalí, fins al punt d’erigir-li un monument, com a homenatge i record, davant la porta d’entrada del seu fantàstic i visitadíssim museu de Figueres, inaugurat el 1974, monument al peu del qual hi ha una placa, amb aquesta encertada frase pujolsiana: «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors». L’amistat entre aquests dos personatges es refermà l’any 1956, quan el pintor anà a veure el filòsof a la Torre de les Hores de Martorell.

Francesc Pujols i Salvador Dalí

Molt podria jo parlar de Francesc Pujols, així com de tot allò que Fontbernat m’explicava (mentre, els vespres d’estiu, preníem la fresca i ens passejàvem per l’Avinguda Meritxell d’Andorra la Vella) sobre el seu admirat amic; però, per tal de no allargar-me massa, ho deixaré ara aparcat. I així, per acabar, només recordaré una profecia ben coneguda de Pujols: «Arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, allà on vagin, s’ho trobaran tot pagat». Un dia que, pel que pot comprovar-se, encara ha d’arribar. Cal tenir en compte -detall important- que el gran filòsof de la Torre de les Hores es referia a «un dia», sense concretar, però, quin seria…

La Torre de les Hores de Martorell
        
Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 11 de febrer del 2012

La bona i la borbona


Santa Eulàlia

Es deia Eulàlia, però els seus pares solien anomenar-la afectuosament i graciosament Laia, que és com es diuen o es fan dir moltes dones de Catalunya, petites i grans, i que el 12 febrer -enguany, demà, diumenge- celebren la seva onomàstica, o sigui, per santa Eulàlia.

Segons la tradició catalana, Eulàlia nasqué a Sarrià, als afores de Barcelona i en una casa senyorial, vora la qual hi havia un gran bosc de xiprers. I un dia que ella s’hi passejava (aleshores es distingia per ser infinitament caritativa i, per altra banda, ja començava a obrar miracles) se li aparegué un àngel, qui, a més de pronosticar-li que seria santa i patrona de Barcelona, convertí, com a record de la seva aparició, els xiprers en palmeres, les primeres que hi ha hagut a casa nostra. Amb el temps, però, el xiprerat es perdé, i en aquell paratge (dit «el desert de Sarrià», al qual Josep Maria Tarridas dedicaria una bella sardana), hi creixeriien uns altres arbres la mar d’ufanosos. Fent un parèntesi, cal remarcar que Sarrià, quan encara era municipi independent, fou el lloc on arribà al món l’inoblidable i detacadíssim poeta i escriptor Josep Vicenç Foix (a casa de la famosa pastisseria de la seva família), amic de Salvador Dalí i enamorat del Port de la Selva, bonica població de la Costa Brava altempordanesa, en què passà llargues temporades.

Quan l’emperador Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians, l’Eulàlia es presentà al cònsol barceloní Decià i li digué que ella era cristiana, tot increpant-lo durament per la seva fúria contra els seguidors de Crist. Llavors, Decià la féu tancar al seu palau, situat al final del carrer de la Boqueria, i, en veure que la Laia no volia abdicar de la seva fe, la condemnà a patir tretze martiris com tretze eren els seus anys. Un d’aquells martiris -sens dubte, el més conegut- consistí a posar l’Eulàlia tota nua dintre d’una bóta, on hi havia una enorme quantitat de bocins de vidre trencat, pedres cantelludes i claus de punxes eriçades, i tirar-la (la bóta, naturalment) per tretze vegades (el supersticiós número tretze gairebé sempre acompanyà la Laia) costa avall d’una baixada, la qual prendria, per aquesta raó, la denominació de Baixada de Santa Eulàlia, en què, al seu cim, existeix una capelleta amb una petita imatge de la Laia, així com una petita bóta al seu costat. Finalment, l’Eulàlia fou clavada en una creu en forma d’X i, en el moment d’aclucar els ulls, li sortí de la boca un colom de color blanc  com la neu, que era la seva animeta, colom que volà cap al cel, fet que fa que el dia 12 de febrer mai no nevi a Barcelona.

.
Tot això, amb algunes variants i els petits detalls que jo hi he afegit, és el que diu la tradició catalana sobre santa Eulàlia, que esdevindria la patrona de Barcelona, complint-se així tot allò que li havia pronosticat l’àngel, fins que la destituïren en benefici de la Mare de la Mercè. Hi ha una llegenda, per cert, que explica com anà la cosa. Aquesta llegenda conta que, quan els sants es repartiren les ciutats a protegir, a santa Eulàlia li pertocà Barcelona. La Laia, però, no assistí a l’acte que, en el seu honor, organitzaren els barcelonins i, en conseqüència, aquests procediren a destituir-la, nomenant per al càrrec la Mare de Déu de la Mercè. Allò li sabé molt de greu a la Laia, ja que que, segons ella, no havia estat avisada del dia d’aquella celebració, i plorà, amb gran desconsol, al llarg d’una colla de mesos, jurant que faria tot el possible perquè la gent del Cap i Casal se’n penedís. Per aquesta raó, el 24 de setembre, festa de Nostra Senyora de la Mercè, sempre sol ploure a la capital de Catalunya.

Deixant de banda aquesta curiosa llegenda, el cert és que el canvi de la Laia per la Mercè es produí arran de la Guerra de Successió. En aquell conflicte armat, les tropes que defensaren Barcelona, encapçalades per Rafael Casanova, lluitaren sota la invocació de santa Eulàlia i portaren la seva bandera. Com a càstig, poc temps després de la derrota que els barcelonins patiren a mans dels borbons, el rei Felip V ordenà que la patrona de la ciutat passés a ser la Mare de Déu de la Mercè. I d’aquí que els de «can Fanga», com els anomenem els gironins, diguessin que «L’Eulàlia és la bona i no la borbona» (la meva mare, per cert, filla de Barcelona, a vegades pronunciava aquesta frase), atès que els fou imposada en contra de la seva voluntat. D’aquesta manera, la pobra Laia quedà relegada a un segon pla, el de copatrona, si bé, posteriorment, s’acordà dedicar-li la festa major d’hivern, que enguany s’inicià divendres, amb diferents actes de caire cultural i lúdic, i que, com cal suposar, demà, diumenge, s’acabarà.
    
En èpoques passades, alguns feren mans i mànigues perquè es restituís a santa Eulàlia el càrrec que havia ocupat durant un bon grapat de segles, però mai les seves gestions i els seus esforços no tingueren èxit. I és que, el 1714, la Laia, en posar-se al costat i donar ànims als heroics defensors de Barcelona contra els atacs de les tropes borbòniques, es veu que cometé un gran i imperdonable «pecat»…



Emili Casademont i Comas

dissabte, 4 de febrer del 2012

Les dones i la seva patrona



La diada de Santa Àgata, anomenada també Àgueda o Agda, s’escau el 5 de febrer. Un mes aquest que, tot i que les hores de sol s’hagin allargat una mica i els ametllers i les mimoses ofereixin una esplèndida florida, sol ser, com diríem vulgarment, força «punyetero», amb onades de fred, acompanyades de nevades, molt perjudicials, sobretot, per a les persones grans o delicades de salut. Ja diu el refrany que «El febrer en mata més que un carnisser». Cal, doncs, estar alerta…

Segons el martirologi, a santa Àgata li arrencaren els pits amb unes tenalles. I és per això que, arreu del món cristià, hom té aquesta santa, nascuda a Itàlia l’any 302 (s’ignora, però, si fou a Roma o a Palerm), per advocada de les dones i molt especialment de les que crien. D’aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l’escassetat de llet, per afavorir la lactació dels infants i per tot allò relacionat amb la nutrició de la làctia de la mainada. A Barcelona, i en ple barri gòtic, hi ha la capella de Santa Àgata, on antigament existia una confraria, integrada de manera exclusiva per homes pertanyents a la noblesa catalana, els quals cada 5 de febrer celebraven una festa d’allò més solemne, durant la qual es repartien uns panellets en forma de pit femení, panellets que les dones dels confrares se’ls menjaven sucats amb llet, convençudes que això els faria augmentar l’efluvi lacti a l’hora de criar, tot guardant-les, al mateix temps, de  mal de pits. O de l’avui anomenat càncer de pit.

D’altra banda, convé indicar que, des d’èpoques bastant reculades, santa Àgata és tinguda per patrona de les dones en general. I així, encara actualment la festiven en molts indrets dels Països Catalans, si bé la seva diada ha perdut gran part del seu antic «encant». I és que les fèmines d’abans, el 5 de febrer s’«autoerigien» en les autèntiques mestresses dels pobles, desbancant-ne totalment els homes, als quals solien àdhuc imitar en el vestir, i els obligaven a cuinar, rentar plats, etcètera, a part d’«apoderar-se» de la vara dels alcaldes. Això, pel que he trobat escrit, passava molt a les terres de Lleida, així com a les comarques del sud del Principat (del Baix Ebre, particularment) i, en certa mesura -o de forma atenuada-, a la del Gironès. I també he trobat escrit que, en algunes poblacions, el 5 de febrer era l’únic dia que les dones anaven al cafè i convidaven a beure els homes, obligats a acceptar sense excuses la invitació, i que moltes, per efecte de la gran quantitat de «mam» que engolien, acabaven ben «trompes» i representaven allà mateix, al cafè, escenes extravagants, com la simulació d’un part. Aquelles festes de les fèmines eren com un anticip de les festes de Carnestoltes, o de Carnaval, que sempre s’escauen pel febrer.


I parlant de les dones i la seva patrona, crec interessant consignar que, antigament, la gent de mar, entre la qual figurava la del litoral gironí, creia que el 5 de febrer era arriscat atracar un vaixell en una costa desconeguda, atès que hom corria el perill d’anar a raure a «l’illa de les dones». Aquesta creença venia del fet que, segons contava una tradició (la recull, per cert, Joan Amades al Costumari Català), una vegada que tot el món estava en guerra, les dones, per tal d’evitar tantes llàgrimes i tant de dolor, es penjaren del coll dels seus marits i pares per demanar-los seny i clemència. «Irritats aquests per la impertinència de les dones -diu el gran folklorista-, les van arreplegar totes i les van conduir a una illa perduda enmig de la mar, puix que, quan se la cercava per a redimir-les, no hi havia manera de trobar-la, i en canvi, a voltes, hom hi topava sense saber com». Aquesta misteriosa illa, segons afirmaven els mariners de la Costa Brava, era a la Mediterrània, en un lloc que no podien precisar amb exactitud, però que acostumaven a situar-lo ben a prop de les Balears. I aquesta  tradició explicava, finalment, que les dones, així que algun individu queia a la seva illa, se’l menjaven a moixaines, no deixant-lo ni de nit ni de dia, fins que, al cap d’una setmana, «fet pols», estirava la pota...
        
Per últim, diré que, abans, les bugaderes i rentadores de riu, feina que exercien com a ofici les dones més lletges i les fadrines entrades en anys o quasi velles, celebraven d’una manera peculiaríssima la diada de Santa Àgata. I així, el 5 de febrer rentaven més agenollades que mai, amb la roba del tot aixecada, ensenyant allò que tenien. Per als homes resultava perillós passar per la vora dels rentadors, car els empaitaven i se’ls feien seus. Si el que arreplegaven els era simpàtic, el forçaven a passar una estona amb elles, i, si el trobaven antipàtic, li arribaven a treure les calces, després de desposeir-lo de les altres peces de roba que cobrien el seu cos, i el deixaven ben despullat, de «pèl a pèl», que algú diria.

Tot això, que constituïa una gran ximpleria, subsistí, tant a la ciutat de Girona com a diverses localitats del seu entorn, fins a temps relativament recents. I hi ha qui opina que estava inspirat en les antigues i «sonadíssimes» festes de les dones del poble de Roma, cosa, penso jo, gens ni mica descartable.

                          
Emili Casademont i Comas
("Diari de Girona")