divendres, 24 de febrer de 2012

El «març, marçot» i les caramelles




El 1951, el folklorista barceloní Aureli Capmany deia, en la seva obra Costums i tradicions catalanes, que, «de tots els dotze mesos de l’any, el març és considerat el més maligne, motiu pel qual se’l qualifica de malintencionat». I el pare de la Maria Aurèlia, una de les més polifacètiques escriptores de casa nostra (novel·lista, autora teatral i assagista), fa temps, igual que ell, traspassada, tenia tota la raó. Una raó que sempre s’ha mantingut intacta, com sovint ha quedat ben demostrat.

L’aversió dels catalans al mes de març, nom derivat del que el poble de Roma donava a Mart, déu de la guerra, és antiga. Com antiga és també la popular dita: «Març, marçot,/ mata la vella/ a la vora del foc,/ i la jove si pot», ja que, en tot moment, la gent ha atribuït al tercer mes de l’any (el primer, per cert, del vell calendari romà) una pila de males intencions. Aureli Capmany explica, recollint la creença popular, basada en una curiosa llegenda, que molta part de culpa que això succeeixi la té la vella de la dita acabada de citar: «Una vegada -diu-, una vella propietària d’un ramat d’ovelles, en trobar-se un any a finals d’un febrer benigne i gens rigorós (ben al contrari del que ara acomiadarem), va creure’s haver escapat de la fredorada de l’hivern i va dir per a donar-se el gust de fer mofa del febrer, tan feble: “Adéu febrer!/ que amb ta gelada/ no m’has mort cap ovella/ ni fet cap pelada “. Però el febrer es va enfadar, va anar a trobar el març i li va dir: “Març, fes-me un favor”. “Dos, si cal”, contestà el veí. “Deixa’m tres dies, que amb tres que en tinc fan sis, i castigaré la vella”. I per això, de resultes d’aquest fet, es diu que el febrer dictà la següent sentència: “Tres que me’n queden,/ tres que me’n deixaràs./ Sense pell i pelada,/ a la vella veuràs”. Tot seguit es posà a fer un temps tan afrós, que la gelada va matar l’herba dels camps, i totes les ovelles de la vella van morir de fred».

Cal assenyalar que alguns vells pagesos de les comarques gironines, en arribar els tres primers dies de març, parlen, amb cert temor, dels «dies manllevats», ja que pensen que poden ser molt perillosos i terribles. És clar que també, en d’altres indrets dels Països Catalans, hom situa els «dies manllevats» a l’abril, adduint que, més tard, la vella féu igualment mofa del «març, marçot», amb les seves vaques com a protagonistes, i que es repetí el càstig abans descrit.

Imatge antiga d’una cantada de caramelles, amb una noia a la finestra, dipositant el seu òbol al  cistell que li fa arribar un cavallista

Altrament, convé recordar que hi ha anys (tot depèn de les llunes) que, durant la segona quinzena del mes de març, s’escau, després de la Quaresma i la Setmana Santa (tradicionalment, afectada aquesta pel «març, marçot»), la Pasqua florida, fet que passarà, per cert, el 2013. I abans, quan el Dissabte Sant era el Dissabte de Glòria, era costum molt arrelat, per part de moltes colles d’homes de casa nostra, sortir al vespre a cantar caramelles, costum que, tot i haver quedat força reduït, encara algunes solen practicar, sobretot al matí del diumenge pasqual. Per cert que les caramelles, segons creia mossèn Cinto Verdaguer, nasqueren «al bell indret de la Garrotxa empordanesa, on es venera la imatge de la Mare de Déu del Mont». I l’autor de l’immortal poema Canigó, que l’any 1882 sojornà a l’ermita del Mont, afegia el següent: «Imagineu-vos uns pastors que guarden el ramat del senyor del Castell de Beuda el matí del Dissabte Sant i els fereix de cop el toc de l’Al·leluia del veí monestir de Sous, anunciant la resurrecció de Jesús. Al moment, els pastors es posen a cantar, com les campanes i els ocells, moguts per aquella sobrosa alegria, i els passa pel cap d’anar a vessar-la, cap al vespre, a la porta de les cabanes i cases veïnes. Però quina cançó cantarem? Alcen els ulls enlaire com cercant inspiració i veuen al cim del turó el Santuari de la Mare de Déu del Mont. Els seus goigs senzillíssims i bonics vénen als llavis de tots i el toc del caramell o flabiol i el cant dels ocells originen la festa».

No hi ha dubte que aquesta versió de Jacint Verdaguer sobre la naixença de les caramelles és la més encertada de totes les existents. I, a partir del 1590, les caramelles dels pastors de la muntanya del Mont passaren als pagesos de Lladó, Tortellà, Besalú, Banyoles, etcètera, tot escampant-se ben aviat pertot arreu, a fi de celebrar, a més, l’entrada de la primavera. Altrament, cal indicar que els Goigs de la Mare de Déu del Mont, el primer himne -segons sembla- que entonaren els caramellaires, foren posteriorment acompanyats per molts d’altres. Així, a l’antic poble de Palau-sacosta, avui agregat a la ciutat de Girona, jo vaig poder sentir com una colla, a la dècada dels anys 40 del segle passat, cantava  els Goigs de la Mare de Déu de Núria, amb els quals convidava els pagesos de les masies allà existent a visitar la Regina del Pirineu al llegendari i històric santuari (no oblidem que, el 1931, s’hi redactà el primer Estatut de Catalunya) que té dedicat un xic més amunt de la localitat gironina de Queralbs, al Ripollès, on es pot arribar a cavall de les cames, a peu, per camins de muntanya, o bé, per fer-ho fàcil i còmode, utilitzant el cremallera que surt de Ribes de Freser.

Santuari de la Mare de Déu del Mont


Emili Casademont i Comas