dissabte, 11 de febrer de 2012

La bona i la borbona


Santa Eulàlia

Es deia Eulàlia, però els seus pares solien anomenar-la afectuosament i graciosament Laia, que és com es diuen o es fan dir moltes dones de Catalunya, petites i grans, i que el 12 febrer -enguany, demà, diumenge- celebren la seva onomàstica, o sigui, per santa Eulàlia.

Segons la tradició catalana, Eulàlia nasqué a Sarrià, als afores de Barcelona i en una casa senyorial, vora la qual hi havia un gran bosc de xiprers. I un dia que ella s’hi passejava (aleshores es distingia per ser infinitament caritativa i, per altra banda, ja començava a obrar miracles) se li aparegué un àngel, qui, a més de pronosticar-li que seria santa i patrona de Barcelona, convertí, com a record de la seva aparició, els xiprers en palmeres, les primeres que hi ha hagut a casa nostra. Amb el temps, però, el xiprerat es perdé, i en aquell paratge (dit «el desert de Sarrià», al qual Josep Maria Tarridas dedicaria una bella sardana), hi creixeriien uns altres arbres la mar d’ufanosos. Fent un parèntesi, cal remarcar que Sarrià, quan encara era municipi independent, fou el lloc on arribà al món l’inoblidable i detacadíssim poeta i escriptor Josep Vicenç Foix (a casa de la famosa pastisseria de la seva família), amic de Salvador Dalí i enamorat del Port de la Selva, bonica població de la Costa Brava altempordanesa, en què passà llargues temporades.

Quan l’emperador Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians, l’Eulàlia es presentà al cònsol barceloní Decià i li digué que ella era cristiana, tot increpant-lo durament per la seva fúria contra els seguidors de Crist. Llavors, Decià la féu tancar al seu palau, situat al final del carrer de la Boqueria, i, en veure que la Laia no volia abdicar de la seva fe, la condemnà a patir tretze martiris com tretze eren els seus anys. Un d’aquells martiris -sens dubte, el més conegut- consistí a posar l’Eulàlia tota nua dintre d’una bóta, on hi havia una enorme quantitat de bocins de vidre trencat, pedres cantelludes i claus de punxes eriçades, i tirar-la (la bóta, naturalment) per tretze vegades (el supersticiós número tretze gairebé sempre acompanyà la Laia) costa avall d’una baixada, la qual prendria, per aquesta raó, la denominació de Baixada de Santa Eulàlia, en què, al seu cim, existeix una capelleta amb una petita imatge de la Laia, així com una petita bóta al seu costat. Finalment, l’Eulàlia fou clavada en una creu en forma d’X i, en el moment d’aclucar els ulls, li sortí de la boca un colom de color blanc  com la neu, que era la seva animeta, colom que volà cap al cel, fet que fa que el dia 12 de febrer mai no nevi a Barcelona.

.
Tot això, amb algunes variants i els petits detalls que jo hi he afegit, és el que diu la tradició catalana sobre santa Eulàlia, que esdevindria la patrona de Barcelona, complint-se així tot allò que li havia pronosticat l’àngel, fins que la destituïren en benefici de la Mare de la Mercè. Hi ha una llegenda, per cert, que explica com anà la cosa. Aquesta llegenda conta que, quan els sants es repartiren les ciutats a protegir, a santa Eulàlia li pertocà Barcelona. La Laia, però, no assistí a l’acte que, en el seu honor, organitzaren els barcelonins i, en conseqüència, aquests procediren a destituir-la, nomenant per al càrrec la Mare de Déu de la Mercè. Allò li sabé molt de greu a la Laia, ja que que, segons ella, no havia estat avisada del dia d’aquella celebració, i plorà, amb gran desconsol, al llarg d’una colla de mesos, jurant que faria tot el possible perquè la gent del Cap i Casal se’n penedís. Per aquesta raó, el 24 de setembre, festa de Nostra Senyora de la Mercè, sempre sol ploure a la capital de Catalunya.

Deixant de banda aquesta curiosa llegenda, el cert és que el canvi de la Laia per la Mercè es produí arran de la Guerra de Successió. En aquell conflicte armat, les tropes que defensaren Barcelona, encapçalades per Rafael Casanova, lluitaren sota la invocació de santa Eulàlia i portaren la seva bandera. Com a càstig, poc temps després de la derrota que els barcelonins patiren a mans dels borbons, el rei Felip V ordenà que la patrona de la ciutat passés a ser la Mare de Déu de la Mercè. I d’aquí que els de «can Fanga», com els anomenem els gironins, diguessin que «L’Eulàlia és la bona i no la borbona» (la meva mare, per cert, filla de Barcelona, a vegades pronunciava aquesta frase), atès que els fou imposada en contra de la seva voluntat. D’aquesta manera, la pobra Laia quedà relegada a un segon pla, el de copatrona, si bé, posteriorment, s’acordà dedicar-li la festa major d’hivern, que enguany s’inicià divendres, amb diferents actes de caire cultural i lúdic, i que, com cal suposar, demà, diumenge, s’acabarà.
    
En èpoques passades, alguns feren mans i mànigues perquè es restituís a santa Eulàlia el càrrec que havia ocupat durant un bon grapat de segles, però mai les seves gestions i els seus esforços no tingueren èxit. I és que, el 1714, la Laia, en posar-se al costat i donar ànims als heroics defensors de Barcelona contra els atacs de les tropes borbòniques, es veu que cometé un gran i imperdonable «pecat»…



Emili Casademont i Comas