Arran de la mort de Francesc Candel, el meu inoblidable amic Paco Candel (mort que no m'agafà pas de sorpresa, ja que sabia que patia un mal que no tenia cura), s'han publicat molts articles a la premsa sobre la seva figura. «Poques persones han estat tan sincerament plorades com Candel, que va ser popularíssim no sols com a escriptor, sinó com a polític -no oblidem que va ser senador amb un nombre de vots espaterrant-, i sobretot per la seva honestedad personal», ha dit, per exemple, Isabel-Clara Simó, en un article que acaba de publicar a l'Avui, la qual, després d'exalçar les virtuts de l'autor d'Els altres catalans (que és un estudi periodístic i sociològic sobre els immigrants que influïren en les decisions finals de l'Asemblea de Catalunya del 1971), ha proposat que seria de justícia -i està segura que tothom ho aplaudiria- que es donés el nom de Francesc Candel al passeig de la barcelonina Zona Franca. Cosa que trobo encertadíssima, ja que, tal com ha ressaltat la Simó, gràcies a Paco Candel, molts d'aquells immigrants, com ell mateix (que ens arribaren a mitjan segle passat) s'integraren a Catalunya i, per altra banda, actualment hi ha un bon nombre d'independentistes que són fills i néts seus. Francesc Candel i Tortajada, recordem-ho, nasqué a Casas Altas, municipi de parla castellana del País Valencià, i visqué, de petit, en una de les barraques que hi havia a la muntanya de Montjuïc.
Allò que no ha dit la Simó, però -i crec que ningú-, és que Candel fou un destacat col·laborador de la revista Canigó. Sobretot, durant la seva llarga etapa de periodicitat mensual a Figueres, etapa que va del 1954 (any en què fou fundada per Xavier Dalfó, que també la dirigí, i que, al cap d'uns anys, esdevindria el marit de la prestigiosa escriptora i periodista valenciana), al 1971, moment en el qual la publicació passà a editar-se setmanalment i, en bona part, en català. Dos anys més tard, Canigó «emigrà» a Barcelona, amb la Isabel-Clara com a directora, on esperava convertir-se en el gran setmanari dels Països Catalans, i a la Ciutat Comtal un mal dia desaparegué. Ho féu, concretament, el 26 de març del 1983 (ara, per tant, farà tres quarts de segle), després d'haver tret al carrer el número 300. Així, Canigó, quan es parlava de la seva transformació en diari de tarda, s'acomiadava del món de la premsa, ofegat per una sèrie de circumstàncies, la principal de les quals era, sens dubte, que feia nosa a la dreta catalana. O sigui, que, allò que no aconseguí el franquisme en molts anys, ho aconseguí, en poc temps, el govern de la Generalitat, que tantíssim Canigó havia contribuït a restablir. «(...) Se'ns negà, obstinadament, la publicitat oficial, fins i tot no se'ns convocava a les rodes de premsa, les persones del partit del govern no contestaven les nostres enquestes ni acceptaven entrevistes espontànies... (...) A més, quan el govern va ser interpel·lat al Parlament per la desaparició d'un setmanari de 30 anys d'antiguitat, malgrat la política pública de protegir la premsa en català, el responsable de Cultura, senyor Max Cahner, digué que Canigó desapareixia per una enrabiada dels dirigents! Encara avui, quan ja han passat tants anys, espanten els procediments, irrita l'excusa i escandalitza la prepotència...», denunciaven Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó, en un llibre editat conjuntament pel Col·legi de Periodistes i la Diputació de Barcelona, dedicat a les aleshores ja inexistents revistes Tele/estel, Arreu, Oriflama, l'antiga Presència i Canigó.
Paco Candel -i torno a ell- fou, repeteixo, un destacat col·laborador de Canigó, com així ho testimonien les pàgines d'aquell Canigó mensual fet a la capital de l'Alt Empordà, en les quals trobem les signatures d'alguns dels més il·lustres escriptors i periodistes catalans del moment, com Manuel Brunet, Maria dels Àngels Anglada, Carles Fages de Climent, Víctor Català, Josep Pla, Àngel Marsà, Rafael Santos Torroella, Octavi Saltor, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, etcètera. I fou, també, Paco Candel qui, l'any 1970, inaugurà la llarga i horripilant llista d'expedients -com també la d'un segrest, recordo- que patí la revista. Aquell primer expedient es produí l'abril del 1970, al número 194, per un article seu, titulat «Teórica», escrit en castellà, en què s'utilitzava la paraula coito -un sinònim d'allò més inofensiu-, que resultà lesiva als ulls del censor, el qual s'agafà al fet d'ultrapassar la definició amb què fou inscrita la publicació l'any 1954. La notificació del delegat provincial, segons el matrimoni Dalfó-Simó, deia així: «Que en el número 194 de la revista Canigó cabe apreciar un cambio sustancial con respecto al fin y objeto de su inscripción en el Registro. (...) Que en el caso que se contempla, no solamente por lo consignado en los considerandos anteriores, sino de una simple lectura del trabajo titulado "Teórica" se deduce que la revista ha llevado a cabo un acto que significa y representa un cambio en el objeto que fue motivo de la inscripción y cuya mutación no se ha hecho dentro del plazo de un mes...». Després de tanta floritura, que arribà a omplir mitja dotzena de lletra atapeïda, es multà Canigó amb 2.000 pessetes. I en Dalfó i la Isabel comentaven en el llibre esmentat que «Candel podia estar content d'haver escrit un article que forçava l'Administració a posar-se les ulleres més fines...».
Posteriorment, vingué l'any 1972, que fou fatídic per a la revista, tot i que es procurava no cometre cap «pecat mortal» en els seus textos, exercint la humiliant autocensura. Així, només en el número 243, del 17 de maig, la censura hi trobà cinc articles delictius, «que, por su contenido y temática no se ajustan al objeto libremente elegido (això de "libremente elegido", ho deien els censors) inscrito en el Registro de Empresas Periodísticas, consistente en resaltar el interés cultural, artístico y turístico de Figueras». Fou aquella una època dolorosa per a la gent de Canigó (setmanari, encara editat a la capital de la comarca de l'Alt Empordà, que ja era d'informació general, i gent entre la qual jo figurava com a redactor), atès que, en realitat, allò que molestava el règim franquista era la llengua catalana, en què ja sortien publicats molts escrits, i el contingut de determinats temes que s'hi tractaven...
Mirant tot això avui, després de molt de temps d'haver succeït, fa certa gràcia. Sobretot, en fa aquell coito de Paco Candel. Encara, pocs anys abans que aquest extraordinari escriptor, polític i home de bé rebés la visita de la Parca, ell i jo, en un sopar on coincidírem, celebrat al poble altempordanès de la Vajol (un sopar organitzat pel recordat marxant d'art figuerenc Ismael Planells, al qual també assistiren Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó) ho comentàvem rient, però fent vots perquè un fet antidemocràtic tan escandalosament ridícul com aquell no torni a passar mai més...
Emili Casademont i Comas
Allò que no ha dit la Simó, però -i crec que ningú-, és que Candel fou un destacat col·laborador de la revista Canigó. Sobretot, durant la seva llarga etapa de periodicitat mensual a Figueres, etapa que va del 1954 (any en què fou fundada per Xavier Dalfó, que també la dirigí, i que, al cap d'uns anys, esdevindria el marit de la prestigiosa escriptora i periodista valenciana), al 1971, moment en el qual la publicació passà a editar-se setmanalment i, en bona part, en català. Dos anys més tard, Canigó «emigrà» a Barcelona, amb la Isabel-Clara com a directora, on esperava convertir-se en el gran setmanari dels Països Catalans, i a la Ciutat Comtal un mal dia desaparegué. Ho féu, concretament, el 26 de març del 1983 (ara, per tant, farà tres quarts de segle), després d'haver tret al carrer el número 300. Així, Canigó, quan es parlava de la seva transformació en diari de tarda, s'acomiadava del món de la premsa, ofegat per una sèrie de circumstàncies, la principal de les quals era, sens dubte, que feia nosa a la dreta catalana. O sigui, que, allò que no aconseguí el franquisme en molts anys, ho aconseguí, en poc temps, el govern de la Generalitat, que tantíssim Canigó havia contribuït a restablir. «(...) Se'ns negà, obstinadament, la publicitat oficial, fins i tot no se'ns convocava a les rodes de premsa, les persones del partit del govern no contestaven les nostres enquestes ni acceptaven entrevistes espontànies... (...) A més, quan el govern va ser interpel·lat al Parlament per la desaparició d'un setmanari de 30 anys d'antiguitat, malgrat la política pública de protegir la premsa en català, el responsable de Cultura, senyor Max Cahner, digué que Canigó desapareixia per una enrabiada dels dirigents! Encara avui, quan ja han passat tants anys, espanten els procediments, irrita l'excusa i escandalitza la prepotència...», denunciaven Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó, en un llibre editat conjuntament pel Col·legi de Periodistes i la Diputació de Barcelona, dedicat a les aleshores ja inexistents revistes Tele/estel, Arreu, Oriflama, l'antiga Presència i Canigó.
Paco Candel -i torno a ell- fou, repeteixo, un destacat col·laborador de Canigó, com així ho testimonien les pàgines d'aquell Canigó mensual fet a la capital de l'Alt Empordà, en les quals trobem les signatures d'alguns dels més il·lustres escriptors i periodistes catalans del moment, com Manuel Brunet, Maria dels Àngels Anglada, Carles Fages de Climent, Víctor Català, Josep Pla, Àngel Marsà, Rafael Santos Torroella, Octavi Saltor, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, etcètera. I fou, també, Paco Candel qui, l'any 1970, inaugurà la llarga i horripilant llista d'expedients -com també la d'un segrest, recordo- que patí la revista. Aquell primer expedient es produí l'abril del 1970, al número 194, per un article seu, titulat «Teórica», escrit en castellà, en què s'utilitzava la paraula coito -un sinònim d'allò més inofensiu-, que resultà lesiva als ulls del censor, el qual s'agafà al fet d'ultrapassar la definició amb què fou inscrita la publicació l'any 1954. La notificació del delegat provincial, segons el matrimoni Dalfó-Simó, deia així: «Que en el número 194 de la revista Canigó cabe apreciar un cambio sustancial con respecto al fin y objeto de su inscripción en el Registro. (...) Que en el caso que se contempla, no solamente por lo consignado en los considerandos anteriores, sino de una simple lectura del trabajo titulado "Teórica" se deduce que la revista ha llevado a cabo un acto que significa y representa un cambio en el objeto que fue motivo de la inscripción y cuya mutación no se ha hecho dentro del plazo de un mes...». Després de tanta floritura, que arribà a omplir mitja dotzena de lletra atapeïda, es multà Canigó amb 2.000 pessetes. I en Dalfó i la Isabel comentaven en el llibre esmentat que «Candel podia estar content d'haver escrit un article que forçava l'Administració a posar-se les ulleres més fines...».
Posteriorment, vingué l'any 1972, que fou fatídic per a la revista, tot i que es procurava no cometre cap «pecat mortal» en els seus textos, exercint la humiliant autocensura. Així, només en el número 243, del 17 de maig, la censura hi trobà cinc articles delictius, «que, por su contenido y temática no se ajustan al objeto libremente elegido (això de "libremente elegido", ho deien els censors) inscrito en el Registro de Empresas Periodísticas, consistente en resaltar el interés cultural, artístico y turístico de Figueras». Fou aquella una època dolorosa per a la gent de Canigó (setmanari, encara editat a la capital de la comarca de l'Alt Empordà, que ja era d'informació general, i gent entre la qual jo figurava com a redactor), atès que, en realitat, allò que molestava el règim franquista era la llengua catalana, en què ja sortien publicats molts escrits, i el contingut de determinats temes que s'hi tractaven...
Mirant tot això avui, després de molt de temps d'haver succeït, fa certa gràcia. Sobretot, en fa aquell coito de Paco Candel. Encara, pocs anys abans que aquest extraordinari escriptor, polític i home de bé rebés la visita de la Parca, ell i jo, en un sopar on coincidírem, celebrat al poble altempordanès de la Vajol (un sopar organitzat pel recordat marxant d'art figuerenc Ismael Planells, al qual també assistiren Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó) ho comentàvem rient, però fent vots perquè un fet antidemocràtic tan escandalosament ridícul com aquell no torni a passar mai més...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (20-1-08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada