dimarts, 21 d’agost de 2007

L'Hora Taurina de l'Hora Nova



«(...) A mí, lo único que me emociona de los toros son las críticas taurinas. (...), y aún recuerdo las de Antoni González, o las que Antonio Santainés publicaba en el Avui o Emili Casademont en Hora Nova. Siempre he pensado que no haría falta que se celebrasen corridas para publicar críticas taurinas. Son una lectura tan edificante que merecen una vida literaria propia...»

Màrius Serra. (La Vanguardia, 21-6-07)


«(...) Val la pena visitar el blog d'aquest home (Emili Casademont i Comas)..., els articles són interessantíssims. I aprofito aquest post per copiar un dels seus articles: "La crítica taurina en català".»

Mingu Fraginals. (Barrank.cat, 2007)


«(...) Emili Casademont, qui féu, a Ràdio Figueres, el primer programa diari en català de postguerra, ha fet un gran esforç per fixar un llenguatge taurí en la llengua del país al llarg de la seva trajectòria com a crític de toros.»

Joan Ferrerós, catedràtic de Llengua i Literatura catalanes. (Setmanari de l'Alt Empordà i Benvolguts absents -III-, llibre publicat per Editorial l'Empordà. Figueres, 2006)


«(...) Uns anys després que l'Avui, el 1982, va ser el periòdic Hora Nova, de Figueres (...), que acollí crítiques redactades en català. Les escrivia el periodista Emili Casademont i Comas, i ho feia, segons que ha confessat després, guiant-se "per la intuïció, la lògica i el sentit comú" a l'hora de buscar un vocabulari adient. La tercera publicació catalana a normalitzar la crítica taurina fou el renovat Diari de Barcelona, que començà a editar-se el 1987 i que tingué una vida bastant efímera.(...).»

Antoni González. (Bous, toros i braus. Una tauromàquia catalana, llibre publicat per Edicions El Mèdol, Tarragona 1996)


«(...) Emili Casademont ha sido el primer cronista en lengua vernácula de los toros que se dan en Figueres, y lo hace en Hora Nova. Si el director de TVE en Barcelona se lo pide, seguro que Emili le dará una mano, mejor dicho su voz. Y con la particularidad que Casademont utiliza una jerga taurina que haría las delicias de los más exigentes.»

Jaume Sureda Prat. (Director del Diari de Girona, 21-4-89)





Transcric, a continuació, una de les crítiques que, dins la secció HORA TAURINA del peròdic HORA NOVA, vaig publicar, en català, a partir del 1982 i fins que la històrica Plaça de Braus figuerenca, escenari d'una no menys històrica «cursa daliniana» celebrada l'any 1961, tancà les portes el 1989, quan tan sols li mancaven cinc anys per arribar a centenària.

Cal recordar que, després de la celebració d'aquella «cursa daliniana», amb la participació de tres grans figures del toreig de l'època (Paco Camino, Curro Girón i Fermín Murillo), Salvador Dalí, emocionat per l'homenatge que li acabaven de retre els seus conciutadans, parlà, per primera vegada, de crear el Teatre-Museu Dalí de Figueres, que s'inauguraria l'any 1974.

El cartell de la cursa, que incloc aquí, fou il·lustrat pel mateix pintor empordanès.


ESPECTACULAR AGAFADA
I BON TRIOMF DE MARIBEL ATIENZAR
L'única «torera» de «a peu» que hi ha actualment


Vam estar a punt de quedar-nos amb un pam de nas. Vam estar a punt, cars lectors, de quedar-nos sense veure la gran atracció de la jonegada de diumenge. Perquè, en el darrer terç de la lídia del seu primer enemic -que era el que obria el festeig-, Maribel Atienzar resultà agafada espectacularment per l'animal -tot un senyor «toràs»-, que deixà la jove i petitona «torera» (jove i petitona, encara que altament intrèpida) completament K.O. Gràcies a Déu, però, això -commoció cerebral- fou l'únic que li succeí, a part d'unes lleus ferides en un braç i al rostre. L'accident havia fet témer el pitjor. Traslladada a la infermeria de la plaça i atesa ràpidament i eficaçment pels seus serveis mèdics, comandats pel doctor Benages, Maribel Atienzar va poder enfrontar-se més tard al seu segon jònec. I, per cert, amb gran èxit.

En efecte, l'albacetenya, que ja en el primer del seu lot havia posat en relleu unes excel·lents qualitats (diguem, abans de continuar, que José Salazar, el sobresalient, acabà amb la vida de la bèstia, ensorrant-li mitja estocada), en l'altre jònec s'hi lluí. Demostrà valor, finesa artística... Efectuà passades que arrencaren molts «olés!». I, fins i tot, patentitzà que sap manejar encertadament l'espasa. Així, tombà la fera, la mort de la qual brindà a Pere Masquef, president de la Penya Taurina Figueres, a base d'una mitja estocada magníficament col·locada. La presidència li atorgà una orella. I si el públic l'hagués «apretada» un xic més -ens referim, és clar, a la presidència-, Maribel s'hauria pogut passejar pel ròdol exhibint els dos apèndixs auriculars del jònec. El seu toreig, seriós com el que més, agradà. I davant d'uns animals, detall important, que causaven vertader respecte...

César Pérez
No convencé aquest joveníssim jonegaire. Tingué una tarda realment fatal. Hom esperava quelcom més d'ell. Sobretot, tenint en compte el magnífic paper realitzat recentment a diferents places, com la de Sant Feliu de Guíxols. Va elaborar algunes passades una mica acceptables amb la capa i el drap vermell. Però la «pifià» del tot amb l'acer. En el primer, escoltà un avís, després de «carregar-se» la fera en el cinquè intent de descabell. I en l'altre, el darrer de la festa, hi hagué silenci.

César de la Fuente
Tingué una bona actuació el cavallista. Tallà una orella al seu únic enemic, després d'haver-lo tombat amb una llança de mort. Abans, li havia clavat magistralment llancetes, banderilles llargues i una rosa. César de la Fuente, gràcies a la seva exhibició eqüestre, es féu aplaudir també moltíssim.

Punt i final
Més de mitja entrada a la Plaça de Braus figuerenca, amb forta calor. El bestià donà un joc bastant bo. Els quatre jònecs eren de Los Bayones, de Salamanca, i el brau, que es destinà al cavallista, de José Ortigal Costas, de Portugal.

-----------------


«M'HAN TOCAT DOS ANIMALS MOLT GROSSOS
I DIFÍCILS» (Maribel)

Finalitzada la jonegada, Maribel Atienzar signava autògrafs a tort i a dret. I també repartia algun petó...

--He torejat molt a gust aquí... Que si he tingut por quan el primer jònec m'ha agafat...? No, no. A més, quasi no me n'he adonat. En caure a terra, he perdut el coneixement. Però crec que, amb el segon, me n'he sortit bastant bé...

Maribel continuava «dibuixant» la seva signatura als papers que hom li presentava, mentre conversava amb nosaltres:

--Fa deu anys que em trobo ficada en el món dels braus... Sí, vaig començar de molt joveneta. Tenia només catorze anys... No, les lesions que he patit avui no m'obligaran pas a reposar... Sí, sóc l'única «torera» de «a peu» que hi ha actualment. En començaren unes quantes; però, de mica en mica, s'ho han anat deixant...

Simpàtica, bufona i encantadora Maribel. Una «matadora» valenta de debò...


Emili Casademont i Comas
(Hora Nova, 14-20 de juliol del 1987)